Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Déu ens ha fet entrar en la nova creació a través de la gràcia del baptisme (col·lecta). I aqueix és el meravellós fruit d'aquest sagrament pasqual, com ho és: "que tot el món vegi i experimenti que el que és abatut, s'aixeca, i el que és vell, es renova i tot torna a la integritat primera [gràcies a] nostre Senyor Jesucrist, del qual [tot] té l'origen" (vigília pasqual, oració 7ª). I aquí hi tenim doncs el misteri de l'Església, que revela els designis de l'amor de Déu, i els conté, donat que és ella la que fa present Crist en el món. Tant de bo, per tant, que "donem fruits abundants", i "ens faci créixer en l'amor" (oració del postcomuni), i aconseguim així de viure "cada dia amb més intensitat el misteri pasqual"! (col·lecta).
El fragment de la primera lectura ha estat tret dels Fets dels Apòstols [13, 44-52], on la part central era el rebuig que fan dels apòstols, i que aquests, des de llavors, s'adrecessin "als qui no són jueus". I és que, davant l'oposició suscitada pels jueus a Antioquia de Pisídia, Pau declara que, ja que ells, els jueus, els refusen, des d'aquell moment s'adreçaran "als qui no són jueus". I la cosa però no s'acaba aquí, sinó que els jueus promouen una persecució contra Pau i Bernabé, i aconsegueixen que siguin expulsats, pel què se n'anaren a Iconi. Amb tot, no tot fou fracàs, ja que els convertits de nou vivien feliços i plens d'alegria i de l'Esperit Sant.
El salm responsorial escollit ha estat el 97, que ens ha parlat de "l'adveniment del Senyor". El salm és un "càntic nou" cantat pels jueus en el seu retorn de l'exili, després de la reconstrucció del temple. I parla de la joia del poble i de la seva esperança del dia en què tots els homes, i la mateixa naturalesa sencera, aclamaran la reialesa de Déu. Aquesta reialesa, ja realitzada pel Crist, serà plenament acomplerta en el darrer dia. És per a nosaltres un salm del temps pasqual, i també de les festes de la Mare de Déu, per qui ha començat el triomf de Déu sobre la terra.
Mentre que el fragment de l'evangeli de sant Joan [14, 7-14] posa l'accent en què "qui em veu a mi, veu el Pare". Tot ho promou una pregunta de l'apòstol Felip, que li ofereix a Jesús l'ocasió propícia per a explicar la seva íntima unitat que hi ha entre Ell i el Pare, per això li diu: Qui em veu a mi, veu el Pare, i és que el Pare parla i actua pel Crist. Tot seguit Jesús hi afegeix unes paraules d'ànim per als temps en què Ell n'estigui absent. I de la mateixa manera que Crist actua pel Pare, així també els deixebles —i també nosaltres, quan actuem— actuaran per Crist ressuscitat, i la seva oració serà escoltada. Amén. Al·leluia.
9 de maig del 2009
7 de maig del 2009
DIJOUS IV PASQUA
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 13, 13-25; Sl 88; Jn 13, 16-20
«No impedeixis el cant» o «no impedeixis la dansa», depèn de la traducció bíblica que tinguis del Siràcida. En el fons és el mateix. No impedeixis la música, si vols viure la saviesa que canta el salmista: «Senyor cantaré tota la vida la teva misericòrdia, els teus favors».
Estàs disposat per a aquest càntic de lloança, de manera que puguem ajudar que es transmeti aquesta lloança a les generacions venidores? El profeta Isaïes diu: Vull recordar l'amor del Senyor i cantar les seves lloances. Tot el que el Senyor ha fet per nosaltres, els seus molts beneficis a la casa d'Israel; el que ha realitzat la seva bondat i el seu amor sense mesura (Is 63, 7).
I això és el que fan Pau i els seus companys, quan són convidats a parlar, a exhortar l'assemblea: es limiten a recordar la història del poble, els beneficis vessats per Déu sobre Israel al llarg dels segles. Això recorden també els jueus, d'una manera especial en la celebració de la Pasqua, i és el més petit de la família qui fa la pregunta ritual, amb un gest bell que connecta el passat amb un futur nou, representat per aquest fill petit tot just obert a la vida.
Nosaltres celebrem l'Eucaristia, la nova Pasqua, que recull tota la força de vida nova, de nova creació, que ve del passat, que recordem i celebrem en aquests sagrats misteris de la nostra salvació. Però el comiat de cada Eucaristia, aquell antic: Ite missa est, o l'aneu-vos en pau d'ara, no és sinó una invitació a mirar el futur. A no impedir la música de Déu en la nostra vida. A dur a la vida aquest misteri d'amor que celebrem. I en farem vida únicament si el vivim.
I ja sabeu com li hem de dur a la vida. És a dir, ja coneixeu com és, com ha de ser l'ambient del qui viu aquest misteri d'amor, aquest misteri del Ressuscitat: l'alegria. Tot el temps pasqual destil·la aquesta alegria: comença per l'al·leluia..., que és una vibrant invitació a cantar. Canta a Déu. Escolta Déu i deixa que Ell escrigui les notes musicals en el teu cor.
El gest de l'evangeli també ens ho ensenya: contemplem Jesús, el Fill que s'humilia, perquè passi a través de la seva petitesa la grandesa de l'amor diví. Nosaltres necessitem acollir les seves paraules, els seus gestos, i deixar que Ell escrigui amb traços gruixuts en el nostre cor la paraula «al·leluia». I de l'abundància del cor parla la boca.
En aquesta Pasqua: què trobes escrit en el teu cor?
Ac 13, 13-25; Sl 88; Jn 13, 16-20
«No impedeixis el cant» o «no impedeixis la dansa», depèn de la traducció bíblica que tinguis del Siràcida. En el fons és el mateix. No impedeixis la música, si vols viure la saviesa que canta el salmista: «Senyor cantaré tota la vida la teva misericòrdia, els teus favors».
Estàs disposat per a aquest càntic de lloança, de manera que puguem ajudar que es transmeti aquesta lloança a les generacions venidores? El profeta Isaïes diu: Vull recordar l'amor del Senyor i cantar les seves lloances. Tot el que el Senyor ha fet per nosaltres, els seus molts beneficis a la casa d'Israel; el que ha realitzat la seva bondat i el seu amor sense mesura (Is 63, 7).
I això és el que fan Pau i els seus companys, quan són convidats a parlar, a exhortar l'assemblea: es limiten a recordar la història del poble, els beneficis vessats per Déu sobre Israel al llarg dels segles. Això recorden també els jueus, d'una manera especial en la celebració de la Pasqua, i és el més petit de la família qui fa la pregunta ritual, amb un gest bell que connecta el passat amb un futur nou, representat per aquest fill petit tot just obert a la vida.
Nosaltres celebrem l'Eucaristia, la nova Pasqua, que recull tota la força de vida nova, de nova creació, que ve del passat, que recordem i celebrem en aquests sagrats misteris de la nostra salvació. Però el comiat de cada Eucaristia, aquell antic: Ite missa est, o l'aneu-vos en pau d'ara, no és sinó una invitació a mirar el futur. A no impedir la música de Déu en la nostra vida. A dur a la vida aquest misteri d'amor que celebrem. I en farem vida únicament si el vivim.
I ja sabeu com li hem de dur a la vida. És a dir, ja coneixeu com és, com ha de ser l'ambient del qui viu aquest misteri d'amor, aquest misteri del Ressuscitat: l'alegria. Tot el temps pasqual destil·la aquesta alegria: comença per l'al·leluia..., que és una vibrant invitació a cantar. Canta a Déu. Escolta Déu i deixa que Ell escrigui les notes musicals en el teu cor.
El gest de l'evangeli també ens ho ensenya: contemplem Jesús, el Fill que s'humilia, perquè passi a través de la seva petitesa la grandesa de l'amor diví. Nosaltres necessitem acollir les seves paraules, els seus gestos, i deixar que Ell escrigui amb traços gruixuts en el nostre cor la paraula «al·leluia». I de l'abundància del cor parla la boca.
En aquesta Pasqua: què trobes escrit en el teu cor?
6 de maig del 2009
DIMECRES IV DE PASQUA
Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ac 12, 24-13, 5; Sl 66, 2-3. 5. 6 i 8 (R.: 4); Jn 12, 44-50
Ens trobem, germans, a la meitat de la cinquantena pasqual. Avui és el 25è dia d'aquesta Pasqua de 2009, que celebrem en un misteriós i gran únic dia de 50 dies. En el seu comentari al salm 150, sant Agustí es preguntava pel misteri, «sacramentum», amagat en l'ordre dels salms i en el seu nombre sagrat de 150. Preguntem-nos també, avui, nosaltres, sobre el misteri, sobre el sagrament de la Pasqua, amagat en aquest nombre sagrat de 50.
Què és el sagrament de la Pasqua? O millor, qui és? Crist, és clar, l'Espòs que ens fou arrabassat i que ens ha estat tornat gloriós en aquella nit santa en què foradàvem la tenebra, tot caminant cap a l'Orient, al seu encontre, precedits per una columna de fum i una altra de foc, tot portant en les nostres mans aquella petita flama d'esperança, renovant amb fe el sagrament de la Pasqua, el pas de Crist de la mort a la vida, de la fosca a la llum, del dejuni a la joia, de la buidor al sentit.
En un sol dia de cinquanta dies anem desplegant aquest misteri, el sagrament de la Pasqua, Crist, que ens va obrint més i més el tresor incalculable de la seva intimitat. Els primers dies, amb Nicodem, el contemplàvem com la font baptismal que ens fa néixer de nou a la vida de Dalt, aquesta vida de la qual ell mateix ens dóna el tast i la penyora en el Pa de Vida, en el nou Mannà de la Pasqua nova, l'Eucaristia. Darrerament l'hem contemplat com el Pastor de les ovelles, la Font d'Aigua viva, que ens guia a les prades eternes on ell mateix es fa regal de vida a desdir pel seu ramat. Avui, vint-i-cinquè dia de Pasqua, la litúrgia ens el presenta com a Llum radiant, veritat i sentit de les coses, horitzó de la història. Aquella llum que enceníem al cor de la nit i que s'anava escampant, il·luminant, alhora fràgil i bella, les ombres tremoloses d'aquesta nau. I els propers vint-i-cinc dies de Pasqua el contemplarem com a Vinya santa, Cep i Saba vital per a les seves sarments, com l'Amic i l'Espòs que dóna la vida tot estimant, com el qui, després de la tristesa fa descloure la flor de l'alegria. Com el qui, en virtut del seu pas de la humiliació a la glòria, fa granar la Pasqua amb el do del Sant Esperit, Foc Nou d'Amor i de Vida, per ara i per sempre. Amén. Al·leluia.
Ac 12, 24-13, 5; Sl 66, 2-3. 5. 6 i 8 (R.: 4); Jn 12, 44-50
Ens trobem, germans, a la meitat de la cinquantena pasqual. Avui és el 25è dia d'aquesta Pasqua de 2009, que celebrem en un misteriós i gran únic dia de 50 dies. En el seu comentari al salm 150, sant Agustí es preguntava pel misteri, «sacramentum», amagat en l'ordre dels salms i en el seu nombre sagrat de 150. Preguntem-nos també, avui, nosaltres, sobre el misteri, sobre el sagrament de la Pasqua, amagat en aquest nombre sagrat de 50.
Què és el sagrament de la Pasqua? O millor, qui és? Crist, és clar, l'Espòs que ens fou arrabassat i que ens ha estat tornat gloriós en aquella nit santa en què foradàvem la tenebra, tot caminant cap a l'Orient, al seu encontre, precedits per una columna de fum i una altra de foc, tot portant en les nostres mans aquella petita flama d'esperança, renovant amb fe el sagrament de la Pasqua, el pas de Crist de la mort a la vida, de la fosca a la llum, del dejuni a la joia, de la buidor al sentit.
En un sol dia de cinquanta dies anem desplegant aquest misteri, el sagrament de la Pasqua, Crist, que ens va obrint més i més el tresor incalculable de la seva intimitat. Els primers dies, amb Nicodem, el contemplàvem com la font baptismal que ens fa néixer de nou a la vida de Dalt, aquesta vida de la qual ell mateix ens dóna el tast i la penyora en el Pa de Vida, en el nou Mannà de la Pasqua nova, l'Eucaristia. Darrerament l'hem contemplat com el Pastor de les ovelles, la Font d'Aigua viva, que ens guia a les prades eternes on ell mateix es fa regal de vida a desdir pel seu ramat. Avui, vint-i-cinquè dia de Pasqua, la litúrgia ens el presenta com a Llum radiant, veritat i sentit de les coses, horitzó de la història. Aquella llum que enceníem al cor de la nit i que s'anava escampant, il·luminant, alhora fràgil i bella, les ombres tremoloses d'aquesta nau. I els propers vint-i-cinc dies de Pasqua el contemplarem com a Vinya santa, Cep i Saba vital per a les seves sarments, com l'Amic i l'Espòs que dóna la vida tot estimant, com el qui, després de la tristesa fa descloure la flor de l'alegria. Com el qui, en virtut del seu pas de la humiliació a la glòria, fa granar la Pasqua amb el do del Sant Esperit, Foc Nou d'Amor i de Vida, per ara i per sempre. Amén. Al·leluia.
4 de maig del 2009
DILLUNS IV DE PASQUA
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 11, 1-18; Sl 41; Jn 10, 1-10
Estimats germans i germanes,
Meditant l'Evangeli d'avui m'ha vingut a la memòria una escena d'Adam i Eva al Paradís, del Retaule de Guimerà, obra mestra del gòtic català, pintat per Ramon de Mur. El lloc on Jesús ens fa descansar sembla el paradís tancat amb unes grans muralles de color rosa, color identificat amb l'estat idíl·lic. La pau interior, sinònim de la netedat de cor de les Benaurances. Seguir Jesús ens permet d'entrar en comunió amb Déu: per mitjà d'Ell tenim accés al Pare; per la seva Paraula, arribem al coneixement de la veritat que dóna sentit i joia a la nostra vida. Però al bell mig hi ha l'arbre del coneixement del bé i del mal amb la serp -el diable- enrotllada al tronc. Aquesta simbologia mostra plàsticament una realitat que afecta a tots: la inclinació al mal que portem dins del nostre cor.
Com Adam, tots fem experiència del mal. Quan ens apartem de Déu, i preferim anar per lliure portats per la fascinació d'una llibertat mal entesa; quan ens instal·lem en una còmoda mediocritat; quan donem l'esquena a Jesús, el Bon pastor... Aleshores ens perdem pels viaranys on trobem de tot: barrancs difícils, cruïlles que desorienten, muntanyes que fan por, perills de tota mena que ens amenacen. Ens cal pregar amb el Salm: "Envieu-me la llum i la veritat, que elles em guiïn; que em duguin... al lloc on residiu". Jesús és el guia expert que il·lumina el nostre camí i ens assegura "pasturatges" abundants, és a dir, la força que necessitem per seguir sempre endavant. Per Jesús, "la porta", tornem al lloc d'on hem sortit pel pecat.
La imatge del Bon Pastor expressa tota la densitat de l'amor amb què som estimats cadascú de nosaltres. Som fills de Déu. Ell ens dóna una vida nova, que és participació de la seva Vida mateixa. No és una metàfora bonica i gratificant; es tracta, doncs, de la realitat de la Pasqua: Crist dóna la vida per nosaltres. Ell ha vingut perquè tinguem vida. Crist, mort i ressuscitat, és la porta que ens permet entrar a una "vida nova", on hi ha una veritable comunió amb Déu. Si l'estimem, mirarem cap a la mateixa direcció, contemplant el paradís de la fraternitat i de la pau. Sempre hi trobem l'arbre de la llibertat, amb el temptador enroscat i somrient. Déu ens fa lliures, i tenim el dret a elegir i també a equivocar-nos. Els fruits que mengem tenen colors i sabors diferents. Però el fruit saborós de l'Eucaristia, Jesús mateix, ens dóna "vida... a desdir", segons les seves paraules.
Demanem al Senyor que ens doni capacitat de discerniment per tal de poder dir, com el salmista: "I m'acostaré a l'altar de Déu, a Déu que és la meva alegria, ho celebraré i us lloaré amb la cítara, Senyor, Déu meu".
Ac 11, 1-18; Sl 41; Jn 10, 1-10
Estimats germans i germanes,
Meditant l'Evangeli d'avui m'ha vingut a la memòria una escena d'Adam i Eva al Paradís, del Retaule de Guimerà, obra mestra del gòtic català, pintat per Ramon de Mur. El lloc on Jesús ens fa descansar sembla el paradís tancat amb unes grans muralles de color rosa, color identificat amb l'estat idíl·lic. La pau interior, sinònim de la netedat de cor de les Benaurances. Seguir Jesús ens permet d'entrar en comunió amb Déu: per mitjà d'Ell tenim accés al Pare; per la seva Paraula, arribem al coneixement de la veritat que dóna sentit i joia a la nostra vida. Però al bell mig hi ha l'arbre del coneixement del bé i del mal amb la serp -el diable- enrotllada al tronc. Aquesta simbologia mostra plàsticament una realitat que afecta a tots: la inclinació al mal que portem dins del nostre cor.
Com Adam, tots fem experiència del mal. Quan ens apartem de Déu, i preferim anar per lliure portats per la fascinació d'una llibertat mal entesa; quan ens instal·lem en una còmoda mediocritat; quan donem l'esquena a Jesús, el Bon pastor... Aleshores ens perdem pels viaranys on trobem de tot: barrancs difícils, cruïlles que desorienten, muntanyes que fan por, perills de tota mena que ens amenacen. Ens cal pregar amb el Salm: "Envieu-me la llum i la veritat, que elles em guiïn; que em duguin... al lloc on residiu". Jesús és el guia expert que il·lumina el nostre camí i ens assegura "pasturatges" abundants, és a dir, la força que necessitem per seguir sempre endavant. Per Jesús, "la porta", tornem al lloc d'on hem sortit pel pecat.
La imatge del Bon Pastor expressa tota la densitat de l'amor amb què som estimats cadascú de nosaltres. Som fills de Déu. Ell ens dóna una vida nova, que és participació de la seva Vida mateixa. No és una metàfora bonica i gratificant; es tracta, doncs, de la realitat de la Pasqua: Crist dóna la vida per nosaltres. Ell ha vingut perquè tinguem vida. Crist, mort i ressuscitat, és la porta que ens permet entrar a una "vida nova", on hi ha una veritable comunió amb Déu. Si l'estimem, mirarem cap a la mateixa direcció, contemplant el paradís de la fraternitat i de la pau. Sempre hi trobem l'arbre de la llibertat, amb el temptador enroscat i somrient. Déu ens fa lliures, i tenim el dret a elegir i també a equivocar-nos. Els fruits que mengem tenen colors i sabors diferents. Però el fruit saborós de l'Eucaristia, Jesús mateix, ens dóna "vida... a desdir", segons les seves paraules.
Demanem al Senyor que ens doni capacitat de discerniment per tal de poder dir, com el salmista: "I m'acostaré a l'altar de Déu, a Déu que és la meva alegria, ho celebraré i us lloaré amb la cítara, Senyor, Déu meu".
3 de maig del 2009
DIUMENGE IV DE PASQUA (B)
Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Ac 4, 8-12; Sl 117; 1Jn 3, 1-2; Jn 10, 11-18
Si bé la imatge evangèlica del lladre que, quan menys se l'espera, entra a casa per robar, serà sempre eloqüent, no sé fins a quin punt la imatge del bons pastor és suficientment expressiva del contingut a què va associada, en l'àmbit de les esglésies locals que, com ara la nostra, pelegrinen en una societat tant allunyada del món rural... quan l'únic contacte amb els pastors pot ser les representacions nadalenques dels pastorets, amb tota la seva imaginaria d'àngels i dimonis, tenim el deure de preguntar-nos si realment la imatge tant tradicional i que tant de bé ha fet en l'Església, la imatge del bon pastor, continua essent un vehicle adequat per fer arribar l'Evangeli als homes i dones del nostre món. No cal dir, que en relació a tota l'Església catòlica, aquesta imatge continua essent perfectament vàlida, ja que l'Església viu encara en molts llocs on el món rural és el marc social dominant. Però en una societat on els nens només saben dibuixar els pollastres morts, cuits i a punt de ser presentats a taula amb les dues cuixes alçades i sense cap, no esperem que pastors i ovelles puguin vehicular el missatge evangèlic.
Si volem fer com Pere i posar bons, gràcies al nom de Jesucrist, tots els invàlids de la nostra societat, si volem –com hauríem– sortir a l'encontre dels nostres germans allunyats de Déu i de l'Església, crec que tenim el deure de cercar noves imatges i noves maneres d'expressar-nos que puguin transmetre el mateix contingut que l'Evangeli expressa amb la imatge del bon Pastor. I, donat que el contingut s'ho val i l'evangelització del nostre món ho requereix, hauríem de mirar de fer aquest esforç.
Digueu-me, si us plau, si no és important dir als nostres germans que, malgrat tot, aquesta vida té sentit; que el dolor i la mort han estat vençuts radicalment, tot i que en sentim encara els efectes; que els desigs de viure plenament que tots portem en el fons del cor, de ser estimats i d'estimar, de comptar per a algú, d'existir en definitiva, no són vans ni estan avocats a la insatisfacció, sinó que poden ser portats a una plenitud de satisfacció que no som incapaços ni d'imaginar... Per a això, n'hi ha prou refinat l'orella del cor i a no ofegant el clam que d'ell en brolla, escoltant veus que no poden reconèixer-nos com allò que som. És important dir als nostres germans, i també a nosaltres, que hi ha una veu que canta amb una nova força, amb una nova claredat, que podem reconèixer perquè tot allò que som, ho som per causa d'aquesta veu: una veu que podem reconèixer perquè ens reconeix radicalment com allò que som i perquè, com a mostra de la seva gran condescendència per nosaltres i del seu amor, s'ha fet veu humana, audible amb aquestes orelles nostres de carn. M'estic referint certament a Crist: Crist, que nosaltres seguim perquè creiem viu i present enmig nostre, de qui celebrem el seu triomf pasqual, la seva resurrecció d'entre els morts, és aquesta veu que ens reconeix com allò que som i que podem reconèixer com a pròpia, com a nostra: que no ens és estranya perquè Ell és el centre de totes les vides humanes; perquè som estimats d'Ell des de sempre ja que Déu ens ha cridat a l'existència, a tots i a cada un de nosaltres, per ell. Hem de poder dir als homes i dones del nostre temps que Crist és el sentit de les nostres vides.
I és que, com proclamà Pere davant dels magistrats i dels notables del poble, després de la guarició d'aquell invàlid, Déu no ha donat als homes cap altre nom llevat del de Jesucrist que pugui salvar-nos. El centre de la salvació tant en temps dels apòstols com en els nostres temps és el Senyor Jesús. Totes les cerques humanes són vanes si no s'apropen o es focalitzen en el Crist. Tota altra veu que no sigui la seva no pot donar-nos esperança de salvació, de sentit ple. Per això ha vingut a nosaltres i ha lliurat la seva vida per nosaltres. Nosaltres ja som fills i Déu ens reconeix com a tals. Encara no s'ha manifestat com serem. Mentrestant, mirem de fer reconèixer als nostres germans la veu de Crist amb paraules i imatges que puguin entendre, per tal que un dia tots junts, siguem semblants a ell, perquè el veiem tal com és.
Ac 4, 8-12; Sl 117; 1Jn 3, 1-2; Jn 10, 11-18
Si bé la imatge evangèlica del lladre que, quan menys se l'espera, entra a casa per robar, serà sempre eloqüent, no sé fins a quin punt la imatge del bons pastor és suficientment expressiva del contingut a què va associada, en l'àmbit de les esglésies locals que, com ara la nostra, pelegrinen en una societat tant allunyada del món rural... quan l'únic contacte amb els pastors pot ser les representacions nadalenques dels pastorets, amb tota la seva imaginaria d'àngels i dimonis, tenim el deure de preguntar-nos si realment la imatge tant tradicional i que tant de bé ha fet en l'Església, la imatge del bon pastor, continua essent un vehicle adequat per fer arribar l'Evangeli als homes i dones del nostre món. No cal dir, que en relació a tota l'Església catòlica, aquesta imatge continua essent perfectament vàlida, ja que l'Església viu encara en molts llocs on el món rural és el marc social dominant. Però en una societat on els nens només saben dibuixar els pollastres morts, cuits i a punt de ser presentats a taula amb les dues cuixes alçades i sense cap, no esperem que pastors i ovelles puguin vehicular el missatge evangèlic.
Si volem fer com Pere i posar bons, gràcies al nom de Jesucrist, tots els invàlids de la nostra societat, si volem –com hauríem– sortir a l'encontre dels nostres germans allunyats de Déu i de l'Església, crec que tenim el deure de cercar noves imatges i noves maneres d'expressar-nos que puguin transmetre el mateix contingut que l'Evangeli expressa amb la imatge del bon Pastor. I, donat que el contingut s'ho val i l'evangelització del nostre món ho requereix, hauríem de mirar de fer aquest esforç.
Digueu-me, si us plau, si no és important dir als nostres germans que, malgrat tot, aquesta vida té sentit; que el dolor i la mort han estat vençuts radicalment, tot i que en sentim encara els efectes; que els desigs de viure plenament que tots portem en el fons del cor, de ser estimats i d'estimar, de comptar per a algú, d'existir en definitiva, no són vans ni estan avocats a la insatisfacció, sinó que poden ser portats a una plenitud de satisfacció que no som incapaços ni d'imaginar... Per a això, n'hi ha prou refinat l'orella del cor i a no ofegant el clam que d'ell en brolla, escoltant veus que no poden reconèixer-nos com allò que som. És important dir als nostres germans, i també a nosaltres, que hi ha una veu que canta amb una nova força, amb una nova claredat, que podem reconèixer perquè tot allò que som, ho som per causa d'aquesta veu: una veu que podem reconèixer perquè ens reconeix radicalment com allò que som i perquè, com a mostra de la seva gran condescendència per nosaltres i del seu amor, s'ha fet veu humana, audible amb aquestes orelles nostres de carn. M'estic referint certament a Crist: Crist, que nosaltres seguim perquè creiem viu i present enmig nostre, de qui celebrem el seu triomf pasqual, la seva resurrecció d'entre els morts, és aquesta veu que ens reconeix com allò que som i que podem reconèixer com a pròpia, com a nostra: que no ens és estranya perquè Ell és el centre de totes les vides humanes; perquè som estimats d'Ell des de sempre ja que Déu ens ha cridat a l'existència, a tots i a cada un de nosaltres, per ell. Hem de poder dir als homes i dones del nostre temps que Crist és el sentit de les nostres vides.
I és que, com proclamà Pere davant dels magistrats i dels notables del poble, després de la guarició d'aquell invàlid, Déu no ha donat als homes cap altre nom llevat del de Jesucrist que pugui salvar-nos. El centre de la salvació tant en temps dels apòstols com en els nostres temps és el Senyor Jesús. Totes les cerques humanes són vanes si no s'apropen o es focalitzen en el Crist. Tota altra veu que no sigui la seva no pot donar-nos esperança de salvació, de sentit ple. Per això ha vingut a nosaltres i ha lliurat la seva vida per nosaltres. Nosaltres ja som fills i Déu ens reconeix com a tals. Encara no s'ha manifestat com serem. Mentrestant, mirem de fer reconèixer als nostres germans la veu de Crist amb paraules i imatges que puguin entendre, per tal que un dia tots junts, siguem semblants a ell, perquè el veiem tal com és.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
