DIUMENGE IV DE PASQUA (B)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Ac 4, 8-12; Sl 117; 1Jn 3, 1-2; Jn 10, 11-18

Si bé la imatge evangèlica del lladre que, quan menys se l'espera, entra a casa per robar, serà sempre eloqüent, no sé fins a quin punt la imatge del bons pastor és suficientment expressiva del contingut a què va associada, en l'àmbit de les esglésies locals que, com ara la nostra, pelegrinen en una societat tant allunyada del món rural... quan l'únic contacte amb els pastors pot ser les representacions nadalenques dels pastorets, amb tota la seva imaginaria d'àngels i dimonis, tenim el deure de preguntar-nos si realment la imatge tant tradicional i que tant de bé ha fet en l'Església, la imatge del bon pastor, continua essent un vehicle adequat per fer arribar l'Evangeli als homes i dones del nostre món. No cal dir, que en relació a tota l'Església catòlica, aquesta imatge continua essent perfectament vàlida, ja que l'Església viu encara en molts llocs on el món rural és el marc social dominant. Però en una societat on els nens només saben dibuixar els pollastres morts, cuits i a punt de ser presentats a taula amb les dues cuixes alçades i sense cap, no esperem que pastors i ovelles puguin vehicular el missatge evangèlic.

Si volem fer com Pere i posar bons, gràcies al nom de Jesucrist, tots els invàlids de la nostra societat, si volem –com hauríem– sortir a l'encontre dels nostres germans allunyats de Déu i de l'Església, crec que tenim el deure de cercar noves imatges i noves maneres d'expressar-nos que puguin transmetre el mateix contingut que l'Evangeli expressa amb la imatge del bon Pastor. I, donat que el contingut s'ho val i l'evangelització del nostre món ho requereix, hauríem de mirar de fer aquest esforç.

Digueu-me, si us plau, si no és important dir als nostres germans que, malgrat tot, aquesta vida té sentit; que el dolor i la mort han estat vençuts radicalment, tot i que en sentim encara els efectes; que els desigs de viure plenament que tots portem en el fons del cor, de ser estimats i d'estimar, de comptar per a algú, d'existir en definitiva, no són vans ni estan avocats a la insatisfacció, sinó que poden ser portats a una plenitud de satisfacció que no som incapaços ni d'imaginar... Per a això, n'hi ha prou refinat l'orella del cor i a no ofegant el clam que d'ell en brolla, escoltant veus que no poden reconèixer-nos com allò que som. És important dir als nostres germans, i també a nosaltres, que hi ha una veu que canta amb una nova força, amb una nova claredat, que podem reconèixer perquè tot allò que som, ho som per causa d'aquesta veu: una veu que podem reconèixer perquè ens reconeix radicalment com allò que som i perquè, com a mostra de la seva gran condescendència per nosaltres i del seu amor, s'ha fet veu humana, audible amb aquestes orelles nostres de carn. M'estic referint certament a Crist: Crist, que nosaltres seguim perquè creiem viu i present enmig nostre, de qui celebrem el seu triomf pasqual, la seva resurrecció d'entre els morts, és aquesta veu que ens reconeix com allò que som i que podem reconèixer com a pròpia, com a nostra: que no ens és estranya perquè Ell és el centre de totes les vides humanes; perquè som estimats d'Ell des de sempre ja que Déu ens ha cridat a l'existència, a tots i a cada un de nosaltres, per ell. Hem de poder dir als homes i dones del nostre temps que Crist és el sentit de les nostres vides.

I és que, com proclamà Pere davant dels magistrats i dels notables del poble, després de la guarició d'aquell invàlid, Déu no ha donat als homes cap altre nom llevat del de Jesucrist que pugui salvar-nos. El centre de la salvació tant en temps dels apòstols com en els nostres temps és el Senyor Jesús. Totes les cerques humanes són vanes si no s'apropen o es focalitzen en el Crist. Tota altra veu que no sigui la seva no pot donar-nos esperança de salvació, de sentit ple. Per això ha vingut a nosaltres i ha lliurat la seva vida per nosaltres. Nosaltres ja som fills i Déu ens reconeix com a tals. Encara no s'ha manifestat com serem. Mentrestant, mirem de fer reconèixer als nostres germans la veu de Crist amb paraules i imatges que puguin entendre, per tal que un dia tots junts, siguem semblants a ell, perquè el veiem tal com és.