DIUMENGE DE PENTECOSTA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 2, 1-11; Sl 103, 1.24. 29-31. 34; 1Co 12, 3-7. 12-13; Jn 20, 19-23

Els sorprengué de cop, i no arribaren a cridar: tanqueu les finestres!, perquè el vent va ser impetuós, fort, ja que ens diu la lectura dels Fets que és sentit fins i tot pels qui es trobaven a Jerusalem amb motiu de la festa. Els deixebles podien haver cridat: tanqueu les finestres!, ja que encara no associaven aquest vent impetuós amb el buf de l'Esperit. A més estaven dominats per la por als jueus.

I continua dient-nos la Paraula: tots quedaren plens de l'Esperit Sant i començaren a expressar-se en diversos llenguatges tal com l'Esperit els concedia de parlar. Primera escola d'idiomes amb classes simultànies de diverses llengües. Un assaig per al que vindrà després, que facilitarà que gent de la més diversa procedència entengui els apòstols.

No estava clar tot aquest misteri d'Esperit, ni tan sols per als mateixos deixebles del Senyor a qui deien pocs dies abans, en el moment de la seva Ascensió: És ara quan restablireu el regne?

Bé, és veritat, com diu l'evangeli, que Jesús es presenta al mig d'ells amb les portes tancades i els diu: pau a vosaltres, com el Pare m'ha enviat a mi també us envio jo a vosaltres, rebeu l'Esperit Sant. Però això havia de ser com un primer assaig de la lliçó de l'Esperit, com el nen que va lletrejant les primeres lletres, però que no arriba a llegir, d'una tirada, tota una frase sencera, i menys a escriure-la. La força i la plenitud de l'Esperit vindran poc després, significats en aquest vent que res ni ningú no pot dominar, quan bufa.

Aquí, en aquest tema de l'Esperit, hi ha una lliçó clau, i prèvia, que sembla varen aprendre els deixebles quan els veiem afanyar-se a romandre tots junts en l'escolta, i en la pregària: perquè l'Esperit es dóna per al bé comú.

Jo diria que aquest temps d'escolta i pregària conjunta en el Cenacle, és un temps de veritable lectio. Però no d'una lectio feta a partir d'un text escrit, com podem fer nosaltres ara. Sinó a partir d'allò escrit en el cor de cadascun d'ells, que havien anat guardant els ensenyaments del Mestre, les seves paraules, els seus gestos, les seves curacions, la seva manera de fer el bé... I tot aprenent el fet que Jesús havia vingut per al bé dels altres, per al bé comú, perquè tinguessin vida. I vida a desdir. Van recordant i van comentant, i van fent més i més profunda la nostàlgia d'aquell Jesús que els havia obert el cor d'un Déu amor, que parla, per mitjà del seu Esperit, quan vol i com vol, i on vol i a qui vol... però sempre amb una paraula distinta per a cadascú dels qui escolten. Sempre amb una paraula personal per al cor de cadascun dels seus amics.

Per això es comprèn que unes llengües de foc davallin i es posin sobre cadascun d'ells. I també que comencin a parlar en llengües estrangeres, segons els suggeria l'Esperit. No serà estrany que, després, els qui vénen de pertot de Jerusalem, tots aquells nadius de diferents pobles que havien vingut a Jerusalem a la festa, els sentin proclamar les meravelles de Déu en la seva pròpia llengua.

Serà veritat que l'Esperit Sant és el gran desconegut en la vida de l'Església? Serà veritat que necessitaríem unes quantes hores o setmanes de Cenacle, per aprendre idiomes? L'idioma diví. Per aprendre la Paraula de Déu que ens permeti dir la paraula que necessita escoltar aquell home o aquella dona que m'escolta, sigui quin sigui el seu idioma o el seu país d'origen.

Podem dir: Jesús és Senyor. No obstant això, n'estem segurs que se'ns entén quan fem aquesta afirmació de fe? N'estic ben segur que, fins i tot en la meva pròpia comunitat, quan dic, si és que m'hi atreveixo, Jesús és el Senyor, m'entenen? Entenen la meva llengua?

Hi ha diversitat de dons, de serveis, de funcions... Però per a cadascuna d'aquestes coses l'Esperit té el seu propi llenguatge: l'amor, el goig, la pau, bondat, alegria...

Però no sé si ho tenim prou clar que tot això, tots aquests dons i serveis... sempre miren al bé comú. O potser estem vivint tot això del bé comú a nivell de mínims. Llavors, difícilment podem sentir i viure el plaer de sentir-nos duts pel vent fort de l'Esperit. La vida de l'Esperit mai no es pot viure plenament en el sentit, o en el camí, sota una llei de mínims.

O potser ens calen més hores de Cenacle para aprendre el llenguatge de l'Esperit. Hi ha un text molt bell de sant Bernat que parla als monjos sobre el monestir com un Cenacle, una escola de l'Esperit. Escriu així: Quin goig tinc en comprovar que vosaltres assistiu a aquesta escola, l'escola de l'Esperit! Hi apreneu la bondat, la disciplina i la saviesa, i podeu afirmar amb el sant profeta: «Sóc més docte que tots els meus mestres». Per què? «Perquè observo els seus manaments».

I això fins a saber la llengua que ens suggereix l'Esperit a cadascun de nosaltres, i aprendre així a proclamar les meravelles de Déu als pobles i nacions que vénen a celebrar la festa.

Feliç el qui gaudeix de la intimitat de l'Esperit Sant i pot comprendre aquell triple esperit que enaltia el salmista: «No em llanceu lluny de ls vostra presència, no em prengueu el vostre esperit sant. Oh Déu, creeu en mi un cor ben pur, feu renéixer en mi un esperit ferm. Tornaeu-me el goig de la vostra salvació, que em sostingui un esperit magnànim (Sl 50, 13) (sant Bernat).

Veniu, oh Sant Esperit,
des del cel al nostre pit
amb un raig de llum divina.

Pare dels pobres, veniu,
deu-nos els dons que teniu,
oh Sol que el cor il·lumina.

Vós sou el consolador
de l'ànima Habitador,
i dolcíssim refrigeri.