DISSABTE IX (I)

Dia 6 de juny: sant Norbert
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Celebrem la memòria de Norbert de Xanten, el fundador de l'orde dels canonges regulars premostratencs, dins de la reforma de l'església i del clergat, que va promoure la "reforma gregoriana". L'orde fou fundat el 1119, i del seu fundador se'n pot dir que "després de sant Bernat, el personatge eclesiàstic que va tenir més influència en els destins de l'església, en el segon quart del segle XII, fou ell" (l'historiador Fliche). La fundació de Premontré és l'obra per excel·lència de sant Norbert; i va ésser precedida d'anys laboriosos on, poc a poc, aquell que havia esdevingut clergue per ambició s'havia ficat a l'escola de Crist i havia recorregut els camins per a predicar la penitència. Ella fou seguida per un coratjós episcopat a Magdebourg (Alemanya), on el sant bisbe afrontà amb tota l'energia restaurar la disciplina del seu clergat i a lluitar contra l'esperit d'acaparament dels feudals. Va morir l'any 1134, havent passat justament la cinquantena.

Pel que fa a les lectures, tenim que, a la primera del llibre de Tobit [12, 1. 5-15, 20], i com acabament del mateix, s'escau molt bé parlar "del comiat de l'àngel" i de recomanar "vosaltres beneïu Déu i feu conèixer les seves meravelles". En efecte, la història de Tobies acaba bellament. La prova suportada condueix a la benaurança serena d'una família feliç, sadollada i protegida de Déu. I abans de retornar cap a Déu, l'arcàngel Rafel exhorta tota la família de Tobies a que segueixin essent fidels a l'oració i perseverin en les bones obres. Ve a ser així com l'acabament d'un conte de fades, i podem preguntar-nos ¿si realment podia fer-se millor abans de Crist?

El salm responsorial ha estat tret del mateix llibre de Tobit [13, 2. 6. 7. 8 (R.: 1b), que ens ha fet "beneir el Senyor, Déu que viu eternament".

Mentre que el fragment de l'evangeli de sant Marc [12, 38-44] ha posat l'accent en la frase de la "viuda pobra [que] és la que ha donat més de tots". I és que hi ha hagut un gran contrast: mentre, d'una banda, uns escribes devots, però que corren cap als honors i devoren els béns de les viudes (versets 38-40), i de, l'altra banda, una viuda que no té sinó allò que ha donat (41-42). O sigui: per un costat, hipocresia; per l'altre, un gest sense preu (43), perquè la viuda ha posat traient-s'ho de la pròpia indigència (44). ¿No s'hi pot veure aquí una imatge de Déu? Jesús, pobre i esclau, no és un parèntesi en la vida de Déu, sinó manifestació de la pròpia condició de Déu. És esclau, perquè la seva manera particular d'ésser Déu és la pobresa.

I acabem amb la col·lecta, que ens ha fet demanar que, amb l'ajut de Déu, "el poble fidel trobi sempre pastors segons el [seu] cor, que el menin als pasturatges de la salvació". Amén.