LA PARÀBOLA DELS TALENTS

Homilia del P. Antoni Aguado †
Mt 25, 14-30

Aquesta homilia va ser llegida com a comentari de la lectura de Vespres, a Poblet, el dia 30 de juny de 2009, en el tercer dia de la mort del P. Antoni, tot celebrant l'Ofici de Difunts en sufragi per la seva ànima.

La paràbola dels talents podria ser anomenada la paràbola del risc de la vida. Fer treballar el diner sempre comporta un risc; colgar-lo representa una seguretat. Em sembla que allò que ens vol ensenyar Jesús és que no fóra una bona actitud pretendre conservar la fe que hem rebut colgant-la com qui colga un tresor, per tal de retrobar-la a la fi intacta. Allò que cal és treballar-la. Em pregunto què hauria passat si, en retornar el propietari del país llunyà on havia anat, un d'aquells servidors li hagués fet aquesta confessió: «Senyor, amb el diner que m'havíeu donat, hi he negociat, m'hi he esforçat tant com he pogut, l'he fet treballar, però m'ha sortit malament i ho he perdut gairebé tot». Em penso que el Senyor li hauria dit: «Bé, bon servent, has treballat, has viscut; no t'amoïnis. Ets tu qui m'interesses, el diner no em fa falta».

Que el Senyor em perdoni si m'equivoco, si me l'imagino massa a la mida de l'home. És que, en aquesta paràbola hi veig reflectit el cas de tants homes, germans nostres, que es passen la vida buscant Déu, potser sense saber-ho, fent treballar tota la llum, molta o poca, que han rebut, tant en la recerca de la veritat com en el treball per la justícia. Es llancen a totes les audàcies, s'exposen a tots els perills, enduts per aquesta ànsia de claror, de rectitud. I passen per tots els cansaments, i aguanten tots els desenganys i els pot semblar encara que sempre tenen les mans buides. Però treballen i lluiten i viuen. Els interessa l'home, el germà, i l'home és sempre el Senyor. Segur que no són aquests els que Déu condemna.

El que Déu espera, doncs, de nosaltres, és que fem treballar els dons que d'Ell hem rebut. I per remarcar-ho hi ha en la paràbola un personatge clau: és l'administrador que té por i amaga els diners rebuts. No els perd ni els malgasta, simplement no els fa treballar i els guarda en un amagatall perquè té por de perdre'ls si s'arrisca. I aquest administrador poruc és el que el Senyor qualifica de "dolent i gandul". Però ell, potser, més que dolent i gandul era, simplement, poruc.

Apliquem-nos aquesta paràbola a nosaltres, com a membres de la comunitat cristiana. Jesucrist ens ha confiat la seva Paraula, la seva veritat. Ha deixat a les nostres mans el seu amor i la seva esperança. Aquests són els diners, els talents que té el cristià. Però no els tenim per a guardar-los amagats. El que el Senyor espera de nosaltres, no és simplement que no els malgastem, que no els perdem, sinó que els fem treballar.

El Senyor, el propietari, és Crist; el temps de la seva absència és la vida de la comunitat eclesial en el món i la de cada cristià dintre d'ella. La seva tornada serà l'hora del trobament. La gloriosa vinguda del Senyor es va realitzant en el pas de cadascú a l'eternitat. Els talents signifiquen aquella concreta capacitat de fer el bé que Déu ha confiat a cada u. […] Al final de la jornada, al final de la vida, els servidors de Crist li tornaran la pròpia vida, tresor de Déu, enriquida el cent per cent per la fidelitat a la gràcia que reberen. No se'ls felicitarà per la quantitat que ofereixin, tan diversa, sinó per l'amor amb què han treballat. A tots se'ls diu per igual: "Entra al goig del teu Senyor". I això eternament. Treballem, doncs, germans, amb els talents que el Senyor ens ha donat, fem fructificar la fe amb les nostres obres. Escoltem el que ens diu el Senyor: "Estigueu en mi i jo en vosaltres. Qui està en mi dóna molt de fruit" (cf. Jn 15, 4-5).