SOLEMNITAT DEL COS I LA SANG DE CRIST

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ex 24, 3-8; Sl 115, 12-18; He 9, 11-15; Mc 14, 12-16. 22-26

El Senyor ens alimenta amb la flor del blat, cantàvem amb l'antífona d'entrada. I amb la mel abundant de les roques. Amb flors i amb mel. No es tracta de menjar les flors, sinó de menjar la flor del blat, és a dir el més selecte que surt del blat. I la mel de les roques...

Potser hauríem de parlar més aviat de la bellesa de la flor, i de l'aroma de la mel. Com la bellesa d'aquell salm que ens diu: Els teus fills seran com plançons d'olivera, al voltant de la taula... Que n'és de bo i agradable viure tots junts els germans; és com perfum que ungeix el cap...

La flor de l'olivera, l'aroma de la mel... La pau en el cor, l'aroma del Crist en la nostra vida... Aquesta és la bellesa de l'Eucaristia. Contemplar la bellesa en cada eucaristia. Viure-la. Percebre l'aroma de Déu. Escampar-lo. Així som alimentats amb la flor del blat.

Aquí contemplem i prenem els fruits de l'obra de Crist, de la seva obra de redempció, de la seva obra de salvació per a tots els homes. En cada eucaristia s'escampa la força perquè el món es renovi, perquè es renovi tota la creació, perquè es renovi l'home... Perquè tot es vagi orientant cap a Crist, punt omega, o punt final de la recapitulació de totes les coses, de tota la humanitat, fins que arribi el moment que Crist ho sotmeti tot al Pare.

Sentim aquesta força de renovació en la nostra vida? O bé el que sentim en aquesta solemnitat del Cos i de la Sang de Crist, en aquesta solemnitat pròpiament eucarística, el que sentim és la rutina de la celebració de cada dia, i hauríem de dir, com altres que s'avorreixen en la Missa: cada dia el mateix.

O bé ens hauríem de fer prèviament alguna pregunta com aquesta: Com és possible que després de tantes comunions, de tants anys i anys participant en l'eucaristia, perseverem en els mateixos defectes i no canviï res en les nostres vides? Com és que després de tantes eucaristies celebrades junts, la vida comunitària no es torni més intensa, més significativa?

L'eucaristia ens revela com haurà de ser el futur: una humanitat reconciliada i fraterna, una taula per a tots, on abundaran el pa i la paraula; una comunitat entorn del Ressuscitat, participant en la seva vida nova. Ens ho suggereix també el salmista amb el salm 22: El Senyor és el meu Pastor, no em manca res, em mena al repòs vora l'aigua i allí em retorna. Davant meu pareu taula vós mateix, ompliu a vessar la meva copa...

Quan ens apropem sincerament a aquesta taula de l'Eucaristia a partir de l'experiència dolorosa d'un món dividit i fragmentat, (potser jo, tu... estem dividits...) la nostra esperança es refà en celebrar anticipadament el somni de Déu sobre el món. Pensem més en el que Déu ha somiat, i somia, per al món, per a nosaltres... Viure l'eucaristia és celebrar el somni de Déu, significa imaginar-se el món com el Pare el vol i tornar a la vida ordinària amb més capacitat per a perdonar, més amatents a ser pa compartit i presència real de l'amor de Déu als homes.

Aquest somni de Déu el contemplem ja en l'Antic Testament, on comença a obrir-nos el secret de la seva vida, del seu cor. És el pacte que fa amb el seu poble, la primera aliança en la qual el poble respon: Farem tot el que diu el Senyor... Obeirem.

Però no ho farà, o potser millor: anirà vivint i caminant entre la fidelitat i la infidelitat. Al poble de Déu li costa obeir. Ens costa obeir. Per això al final Déu ens donarà un bon punt de referència: Crist. Cal mirar Crist. Ha vingut com a gran sacerdot del món renovat que ara comença. Per a fer de la voluntat del Pare el seu aliment. Per a oferir-se Ell totalment, i obrir el camí de la nostra purificació i consagració de tota la nostra vida al culte del Déu viu.

I per a fer possible aquesta obediència estableix una comunió profunda amb els homes mitjançant el seu cos i la seva sang, la seva Eucaristia: Preneu-ne, això és el meu cos... Això és la meva sang, vessada per tots els homes. Fins aquí arriba l'obediència de Crist. Potser la teva obediència no ha arribat a aquest compromís de la sang. O potser nosaltres continuem separant el Cos i la Sang de Crist. El continuem matant amb les nostres divisions. O la nostra obediència és un mal joc que ens muntem...

Déu no s'ha amagat al llarg de la història, s'ha manifestat en Crist... I quan Crist ens deixa la seva eucaristia, s'amaga en el pa i el vi, en la flor del blat i en la mel de les roques... perquè vagi emergint el seu Esperit que deixa en nosaltres, perquè amb la seva ajuda perllonguem la seva revelació, la seva manifestació, en un món cridat a canviar, començant pel nostre propi cor. Déu s'amaga en l'Eucaristia, però la seva força d'amor i salvació per mitjà del seu Esperit es manifesta, s'exposa...

I una de les formes de fer-ho és per mitjà de la nostra comunió, manifestada avui en la processó. Però hem d'advertir quelcom d'important: Déu no necessita que el passegem pel claustre escortant la seva custòdia. Més aviat hauríem de reflexionar, mentre tombem pel claustre, si deixem que l'amor que neix i s'escampa des del pa que duu aquesta custòdia, arriba a alimentar-nos i donar-nos la seva vida nova.

Així el pa que hem menjat a l'altar serà una bona llavor que anirem escampant pels camins d'aquest món.