SANT PERE I SANT PAU, APÒSTOLS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 12, 1-11; Sl 33, 2-9; 2Tm 4, 6-8. 17-18; Mt 16, 13-19

El cristianisme és una religió establerta. Es diu també que és una religió instituïda. Amb això se signifiquen diverses coses. En primer lloc, que no és una forma religiosa buida, privada de contingut. Després, que no és una experiència religiosa amorfa, privada d'estructures. Finalment, que no és una consideració de Déu en línia subjectiva, privada d'expressions intersubjectives, especialment cultuals. (Olegario Gonzalez, L'entranya del cristianisme, p. 13).

No és quelcom de buit, té un contingut, unes veritats, una doctrina que s'ha anat afirmant amb el temps en l'Església, en la comunitat cristiana. I tot això neix de la fe en el Ressuscitat, neix d'una experiència dels Apòstols viscuda en la relació amb Jesús. La fe no és un crit, una emoció, un impuls del cor. La fe neix, certament, d'una experiència de trobada personal amb el Ressuscitat, emotiva, com una fina intuïció interior, un crit si voleu, però que després va creixent, contrastant-se amb l'experiència d'altres germans, fins a adquirir, en la seva maduresa, una dimensió social, per a, finalment, celebrar-la junts en una vida i experiència comunitària.

Els primers moments de la vida de fe dels Apòstols i de l'Església són ben difícils. Ho percebem en els llibres sagrats. Un gran desconcert, al principi, sobre la Resurrecció, que va donant lloc a una comunitat viva que serà una referència important, principal, per a tota la vida eclesial posterior.

El cristianisme no és quelcom buit, té una doctrina, una estructura... La Paraula de Déu que s'ha proclamat en aquesta solemnitat ens dóna unes pistes interessants en aquest sentit. En la primera lectura descobrim una comunitat que prega amb insistència mentre Pere és a la presó. Joan Pau II ens deia en una de les seves homilies:

Pere, sota l'acció de l'Esperit diví, es converteix en testimoni i confessor del Ressuscitat... La seva professió de fe constitueix la base sòlida de la fe de l'Església: "Sobre teu edificaré la meva Església" (Mt 16, 18). L'Església de Crist està edificada sobre la fe i sobre la fidelitat de Pere... La primera comunitat cristiana era molt conscient d'això i quan Pere es trobava a la presó, es va reunir per pregar Déu per ell. Va ser escoltada, perquè la presència de Pere era encara necessària per a la comunitat que donava els seus primers passos: el Senyor va enviar al seu àngel per a alliberar-lo de les mans dels seus perseguidors (cf. Ac 12, 7-11). Estava escrit en els designis de Déu que Pere, després de confirmar en la fe, per molt de temps, els seus germans, sofriria el martiri aquí, a Roma, juntament amb Pau, l'Apòstol dels gentils, que també s'havia escapat moltes vegades de la mort.

Si en la primera lectura descobrim una Església, una comunitat amb una estructura senzilla, que prega amb intensitat conscient del que suposa Pere per a ella, l'evangeli ens presenta la persona de Pere en una relació personal amb Jesús, uns primers passos que el portaran a la fe en Jesús Ressuscitat, una fe anunciada amb la breu expressió: Jesús és el Senyor, expressió primera del kerigma cristià, dels primers continguts frescos, vius, de l'Església que està naixent.

Però la fe de Pere, de Pau, de tots els Apòstols es va preparant en aquelles trobades pels camins i pobles de Palestina, on es plantegen preguntes com aquesta de l'evangeli d'avui: I vosaltres, qui dieu que sóc jo? (Mt 16, 15)

Moltes vegades ells li havien fet preguntes a Jesús; ara és ell qui els interpel·la. La seva pregunta és precisa, i espera una resposta. Simó Pere pren la paraula en nom de tots: "Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu" (Mt 16, 16). Aquesta resposta és extraordinàriament lúcida. Reflecteix de manera perfecta la fe de l'Església. Ens hi veiem reflectits també nosaltres. De manera particular, en les paraules de Pere s'hi veu reflectit el Bisbe de Roma, que, per voluntat divina, és el seu successor. Aquestes paraules en els llavis de Pere provenen del més profund del misteri de Déu; revelen la veritat íntima, la vida mateixa de Déu.

També la nostra fe va madurant quan ens fem preguntes com aquesta que Jesús fa als seus deixebles, quan deixem que la Paraula de Déu ens interpel·li cada dia, deixant-nos portar per la iniciativa de l'amor diví cap a l'íntim de misteri de Déu, a fer nostra la vida mateixa de Déu.

Aquesta mateixa actitud tindrà sant Pau, a qui contemplem en la segona lectura, en la carta que escriu a Timoteu repassant la trajectòria de la seva vida al servei de l'Evangeli, des d'aquell començament de la seva missió a Damasc, quan sent amb força la crida del Senyor, fins al moment final que ja considera imminent, i que viu en tot moment amb total generositat, em gastaré i em desgastaré per Crist, escriu, així com amb una profunda confiança en el Senyor.

Avui l'Església proclama novament la seva fe. És la nostra fe, la fe immutable de l'Església en Jesús, únic Salvador del món; en Crist, el Fill del Déu viu, mort i ressuscitat per nosaltres i per la humanitat sencera.

Un bon dia per reflexionar sobre la nostra fe. O escoltar la paraula de Jesús: I vosaltres qui dieu que sóc jo?