MISSA EXEQUIAL DEL P. ANTONI AGUADO

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sv 1, 13-15; 2, 23-24; Sl 29; 2Co 8, 7-9. 13-15. Mc 5, 21-43

Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa viurà per sempre(Jn 6, 51). Són paraules de Jesús. Ens ensenyen que Jesús és una deu de vida. I vida eterna. El qui creu en mi, que begui. Del seu interior brollaran rius d'aigua viva. A l'evangeli d'avui, Jesús ens diu: Tingues fe i no tinguis por. Jesús vol posar en el cor de cadascun dels seus germans aquests rius, fonts, d'aigua viva. L'home té necessitat de sadollar la seva set de vida en aquesta font singular que és Jesús.

L'evangeli d'avui és molt eloqüent: Jaire va a Jesús demanant per la seva filla malalta, la dona malalta d'hemorràgies busca tocar-lo considerant Jesús font de vida... així és com Jesús passa fent el bé. I aquest bé és sadollar el cor de l'home que té fam de vida. Viure! Jesús passa entre els homes per a dir-los: viviu!

Avui cobra actualitat entre nosaltres tot aquest misteri de la vida, del viure. Del viure i del morir. Perquè no hi ha vida sense mort. No hi ha viure sense morir. Ni mort sense vida. En la vida i en la mort som de Déu, diu Pau. Després, Déu, que és un Déu de vius i no de morts, abraça la vida i la mort, per a fer que ho domini tot la vida.

Més d'una vegada, en el noviciat, o en els passejos que fèiem amb el P. Antoni, sortia aquest tema teològic a la conversa, quan nosaltres defensàvem que en morir, mor el cos, però l'ànima no... ell defensava que tot l'home mor, i després Déu li dóna una vida nova, o no la hi dóna... Em recorda la lletra d'una cançó de la simfonia 2a, Resurrecció, de Mahler:

Ressuscitaràs, sí, tu ressuscitaràs
la meva pols, després d'un breu repòs!
Vida eterna
et donarà Aquell que t'ha cridat.

Tot l'home va a la pols, i després de deixar-lo reposar, Déu fa un home nou, com si fos un nou Gènesi, tan sols que ara en lloc d'anomenar-ho Creació ho anomenem Resurrecció. És la nova Creació que ens porta Déu, que, essent ric es va fer pobre per nosaltres per a enriquir-nos amb la seva pobresa. Tenint riquesa de vida, se'n despendrà per a enriquir-nos a nosaltres que som pobres de vida i rics de mort. Potser per això el poeta Rilke escriu:

La mort és gran,
som seus.
Quan ens creiem en el centre de la vida
aquesta vida plora
en el nostre centre.

Ens trobem aquí amb el misteri de la mort davant la qual romanem sense paraules. El misteri de la vida i de la mort que ens desborda, que ens supera. I no obstant això el llibre de la Saviesa sembla que ens parla en un altre sentit: Déu no va fer la mort, ni li agrada que l'home perdi la vida; tot ho ha creat perquè existeixi, perquè l'home visqui. Déu no crea l'home per a la mort, sinó per a una existència eterna.

La contradicció apareix davant nostre una altra vegada: la vida i la mort. Hem de tornar a recordar la Paraula de l'Escriptura: en la vida i en la mort som de Déu. Déu ho abraça tot. I en aquesta abraçada, tot es fa vida, sense cap escletxa per a la mort.

Això ens recorda de nou la Paraula de Jesús: Tingues fe i no tinguis por! Veritablement, amb raó ens convida la Regla a: no anteposar res al Crist. La seva Paraula de vida ens obre a una nova vida. Necessitem escoltar assíduament la Paraula de Déu, que ella parli en el nostre interior perquè es manifesti la nostra veritat en morir, com escriu algú:

Allò que hom és, allò que hom va ser
quan mor es torna manifest.
No escoltem la música de Déu quan xiuxiueja.
Només ens sotraguegem quan emmudeix.

No escoltem, potser, la música de Déu que fa sonar la seva melodia en el cor amb la seva Paraula. Però hi ha altres moments que el cop de la vida és més fort i sembla que sentim l'absència de Déu, un Déu emmudit. Però sabem que està aquí, en el silenci. I esperem, exercitant-nos en el viure i en el morir.

La vida monàstica és un temps i un espai molt adequat per a viure aquest exercici de la vida. La vida monàstica és molt adequada per a atorgar el seu valor real al temps, per a relativitzar-ho. Li pregunten a un ancià, a un Pare del desert: Com us ho feu que mai us descoratgeu? Va respondre: Jo espero cada dia la mort.

En la vida monàstica, en la vida de comunitat, no s'espera la mort, sinó que cada dia hi ha necessitat d'exercitar-s'hi. Els qui porteu molts anys de vida monàstica en sabeu molt d'aquest morir, per a fer possible que la comunitat tingui més vida. Els qui porteu molts anys seguiu fent aquest exercici de morir. Feu-lo amb amor com el Crist a la Creu. I no ens faltarà la vida del Ressuscitat. Els qui porteu poc de temps en el monestir aneu aprenent aquesta saviesa del viure i del morir. De saber morir cada dia per a obrir-se a l'experiència singular, inigualable del Ressuscitat.

I mireu: Cada persona experimenta la mort a la seva manera, en la seva pròpia profunditat i en la seva grandesa. Tots els paisatges i les nostàlgies, els amors i les alegries de tota la vida, s'acumulen i augmenten "ad infinitum" en el moment de morir, que no és acabar amb la vida, sinó que tota la vida desemboca en la totalitat.

Us imagineu al P. Antoni, l'albada d'ahir, quan tancava els ulls abans de sortir el sol i els obria a la gran vall de l'eternitat, mirant el Sol sense ocàs, amatent a dirigir una nova Salve amb tota la cort celestial...?

Veritablement, tota la vida desemboca en la totalitat.