DIUMENGE XII (B)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Jb 38, 1.8-11; 2C 5, 14-17; Mc 4, 35-41

Després d'haver anat desgranat els fruits específics de la celebració de la Pasqua del Senyor aquests darrers diumenges, avui reemprenem de nou el cicle dels diumenges de durant l'any que vam iniciar abans de la quaresma. De fet, aquest cicle l'hem de considerar també com un fruit de la Pasqua ja que el diumenge és el dia del Senyor, el dia en què commemorem i revivim precisament la Pasqua del Senyor. Nosaltres, els cristians, també som el fruit de la Pasqua, com ens ho recorden les paraules de sant Pau que hem escoltat: aquells qui viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou. Per això, avui, ens hem reunit —convocats per l'Esperit Sant—, per celebrar junts la Pasqua del Senyor, escoltant la seva paraula i compartint el pa eucarístic.

L'Església no ens ha fet proclamar l'Evangeli que hem escoltat en va; l'Església primitiva tampoc no va fixar aquest text per escrit per un simple caprici. La intenció de l'Església quan fixà el text i quan ens el fa proclamar avui en la celebració eucarística no és la de presentar-nos un Jesús, diguem-ne tipus Superman, és a dir, un Jesús que fa un prodigi per tal d'atreure's l'admiració dels homes... d'això, més aviat, l'Evangeli en dóna moltes proves de com en defugia. La intenció de la narració evangèlica d'avui és desvetllar en nosaltres la confiança en aquell Senyor que fins el vent i l'aigua obeeixen.

Els apòstols prou sabien, per l'experiència de tants anys de pescadors, que sota una tempesta tant forta i amb les onades omplint la barca, aquesta acabaria per enfonsar-se. Ho havien vist en altres ocasions i aquesta vegada cap raó no feia pensar que hagués de ser diferent. També nosaltres tantes vegades basant-nos en la nostra experiència, en els nostres coneixements passats, en allò que sempre ha estat d'una manera determinada, no creiem possible que una certa realitat pugui canviar. Mentre, però, restem vinculats només al passat, als nostres judicis d'experiència, Jesús continua dormint en la barca de la nostra vida: no deixem que la novetat de la fe regeneri la nostra manera de veure les coses. No podem ser ingenus, és ben veritat. Però cal estar oberts als signes dels temps! I, si bé és cert que la tempesta i les onades són signes ben eloqüents de la desgràcia que s'acosta, i quins signes! —podrien dir alguns—, no veieu que ens enfonsem? —podrien dir altres—; si aquests són signes eloqüents, també és un signe ben eloqüent la presència de Jesús dalt la barca; la presència de Jesús en l'Església, en la nostra comunitat, en la barca de la nostra vida... o és que aquesta presència no compta? Davant les tempestes i les grans onades de la vida, continuarem mantenint la nostra fe adormida, ancorats en el determinisme del passat, o bé ens prendrem seriosament que som creació nova, que tot allò que era antic ja ha passat, que ha començat un món nou, on la norma central de la vida nova és la fe i la confiança en el senyor ressuscitat?

La pregunta que Crist adreçà als apòstols dalt la barca que s'enfonsava, es dirigeix també a nosaltres obertament: Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe? No fou: no tingueu por, la primera salutació del Crist ressuscitat? Per què davant d'un món que canvia no ens refiem de la fe i no cerquem en el seguiment humil i pobre del Senyor el motor que animi totes les nostres accions i decisions? Per què ens tanquem a l'acció renovelladora de l'Esperit i no mirem d'estar més atents a les seves inspiracions?

És la confiança allò que avui l'Evangeli ens demana: la plena confiança en el Senyor, autor i renovador de la vida. És ell qui guia i condueix les barques de les nostres vides i és ell qui coneix el rumb per conduir-les a bon port. Mirem, doncs, que aquell que fins el vent i l'aigua obeeixen, estigui ben despert en la nostra vida, ja que ell és el primer que té interès en el nostre bé. No ens en recordem que ho ha dit ell mateix: ¿No es venen dos ocells per pocs diners? Doncs ni un de sol no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. I pel que fa a vosaltres, fins i tot els cabells, us té comptats. Per tant, no tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells?