Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Os 11, 1-4. 8-9; Is 12, 2-6; Ef 38-12. 14-19; Jn 19, 31-37
Qui no ha seguit al llarg d'un concert, amb atenció i simpatia, la mímica del director d'orquestra? És una llàstima que el vegem d'esquena, i que no puguem, com l'orquestra, aprofitar-nos d'aquesta mirada alternativament inquieta, desesperada i triomfant, severa, suplicant, insistent, amenaçadora, persuasiva, tot passejant-se des dels violins a la bateria, i des del contrabaix als metalls! La mà dreta enarbora com un llamp fulminant l'arc que actua com un instrument humà, i la mà esquerra dominadora, o beneint, amb els seus dits que es mouen a l'aire i el seu palmell delicat i vibrant acaricia com s'acaricia una cabellera. La mà dreta, amb autoritat i dolçor dóna la mesura, però la mà esquerra matisa amb sentiment. Insinua el camí de l'execució musical. Així succeeix en nosaltres en el camí espiritual amb el cor, motor de tot l'organisme. (Paul Claudel)
Podem contemplar en aquesta paràbola la bella saviesa de la Paraula que acabem d'escoltar... Contemplem la bella escena del profeta Osees, i en ella, el Director, el nostre Déu, inclinat sobre l'orquestra humana que som tots nosaltres, movent els seus braços, que un Pare de l'Església considera que són el Fill i l'Esperit, per estimar, per cridar, ensenyar a caminar, agafar en braços, oferint llaços d'amor, acostant-nos a la seva cara, donant-nos aliment..
I de la mateixa manera que els músics necessiten estar pendents del seu director, així nosaltres necessitem estar pendents del nostre. Pendents de la mà dreta divina, que actua com un instrument humà; pendents del Crist que ens parla en el nostre propi llenguatge, amb el nostre batec humà... I pendents de la mà esquerra que domina, beneeix, acaricia; pendents de l'Esperit que ens domina des de dintre i ens beneeix provocant una nova creació en nosaltres, que fa emergir aquest domini d'amor cap a l'exterior de la nostra vida; pendents de l'Esperit que ens va insinuant el camí de l'execució musical, que necessitem portar a terme juntament amb els altres membres de l'orquestra humana. L'orquestra necessita dipositar la seva confiança en el director, deixar-se dur per la seva saviesa, ha de posar-se a les seves mans...
Quelcom de semblant ens succeeix amb el Senyor: Quan el Senyor ens diu: Dóna'm el teu cor!, vol dir: Fill, dóna'm el centre del teu ésser, on hi ha el principi regulador de la teva vida, del teu ritme sensible i afectiu! Torna a la font! Respira amb mi! És bell que l'home utilitzi en el camí de la seva vida aquest triple ritme entrecreuat: el cor que batega, el cervell que es contreu per a fer-se conscient del sentiment, els pulmons, per ventilar i animar-ho tot. Unides en aquesta harmonia la paraula, el cant i la dansa, eleven l'edifici d'acció de gràcies. (Claudel)
Dóna'm el teu cor! Posa el centre de la teva vida amb confiança a les meves mans, deixa que la meva saviesa vagi il·luminant els teus passos. Respira amb mi! Quina bellesa!, quin consol!, quina llum!... Per ventura no recorda les primeres pàgines de la Sagrada Escriptura quan et diu que eres un cos de fang i el Senyor infon en ell un esperit de vida, una respiració vital. La teva respiració és, ni més ni menys, la respiració de Déu. Potser no ets sempre conscient d'aquest gest entranyable d'un Déu Pare amb tu.
No creus que val la pena viure més pausadament la vida, per créixer en la consciència d'aquest detall d'amor del nostre Creador? No creus que és una de les grans veritats de la Sagrada Escriptura aquella paraula que ens diu: El Senyor ens crida a la pau?
A viure en una pau que ens permeti accedir a l'alegria d'aquesta experiència única de saber que estàs respirant Déu. Respirar Déu. Créixer en aquesta respiració. Fins a arribar a no poder desitjar i voler sinó el que Déu desitja, i vol.
Respira amb mi! Dóna'm el teu cor! El nostre cor ha de deixar embolcallar-se pel batec del cor de Déu, la seva respiració, la seva vida...
Pau es refereix a tots aquests recursos del nostre Director d'orquestra quan ens anuncia les riqueses insondables del Crist. Ell resta vivint aquella experiència que resumeix la paraula: ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi (Ga 2, 20). Pau se sent respirar en el Senyor Jesucrist, i des d'aquí anuncia amb força, amb fidelitat, el secret de Déu, guardat des de sempre.
Pau ha après Jesucrist, i sent la carícia de la mà esquerra de Déu, l'Esperit, i s'agenolla davant el Pare Déu, per deixar-se embolcallar per la seva abraçada de Pare. I des de l'harmonia d'aquesta dolça experiència li demana la mateixa experiència per als cristians de la comunitat d'Efes.
Nosaltres no el contemplem d'esquena aquest Director d'orquestra, sinó que, com ens ensenya Pau, tots nosaltres, sense cap vel a la cara, reflectint com un mirall la glòria del Senyor, som transformats a la seva mateixa imatge, amb una glòria cada vegada més gran, per obra del Senyor, és a dir, de l'Esperit (2Co 3, 18). I així, anar executant la melodia que el Senyor vol de nosaltres.
I aquesta melodia no és sinó la que ens suggereix l'evangeli amb la narració de la mort de Jesús, i la llançada del seu costat per deixar sortir aigua i sang, que els Pares de l'Església han comentat sempre com una figura del naixement de l'Església, una figura del naixement de la comunitat de Jesucrist, vivificada i animada constantment pel seu Esperit.
Dóna'm el teu cor!, fill, dóna'm el centre del teu ésser, on hi ha el principi regulador de la teva vida, del teu ritme sensible i afectiu! Torna a la font! Respira amb mi!
Altrament no pot néixer cada dia la teva comunitat, que és la Meva comunitat.