Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ex 24, 3-8; Sl 115, 12-18; He 9, 11-15; Mc 14, 12-16. 22-26
El Senyor ens alimenta amb la flor del blat, cantàvem amb l'antífona d'entrada. I amb la mel abundant de les roques. Amb flors i amb mel. No es tracta de menjar les flors, sinó de menjar la flor del blat, és a dir el més selecte que surt del blat. I la mel de les roques...
Potser hauríem de parlar més aviat de la bellesa de la flor, i de l'aroma de la mel. Com la bellesa d'aquell salm que ens diu: Els teus fills seran com plançons d'olivera, al voltant de la taula... Que n'és de bo i agradable viure tots junts els germans; és com perfum que ungeix el cap...
La flor de l'olivera, l'aroma de la mel... La pau en el cor, l'aroma del Crist en la nostra vida... Aquesta és la bellesa de l'Eucaristia. Contemplar la bellesa en cada eucaristia. Viure-la. Percebre l'aroma de Déu. Escampar-lo. Així som alimentats amb la flor del blat.
Aquí contemplem i prenem els fruits de l'obra de Crist, de la seva obra de redempció, de la seva obra de salvació per a tots els homes. En cada eucaristia s'escampa la força perquè el món es renovi, perquè es renovi tota la creació, perquè es renovi l'home... Perquè tot es vagi orientant cap a Crist, punt omega, o punt final de la recapitulació de totes les coses, de tota la humanitat, fins que arribi el moment que Crist ho sotmeti tot al Pare.
Sentim aquesta força de renovació en la nostra vida? O bé el que sentim en aquesta solemnitat del Cos i de la Sang de Crist, en aquesta solemnitat pròpiament eucarística, el que sentim és la rutina de la celebració de cada dia, i hauríem de dir, com altres que s'avorreixen en la Missa: cada dia el mateix.
O bé ens hauríem de fer prèviament alguna pregunta com aquesta: Com és possible que després de tantes comunions, de tants anys i anys participant en l'eucaristia, perseverem en els mateixos defectes i no canviï res en les nostres vides? Com és que després de tantes eucaristies celebrades junts, la vida comunitària no es torni més intensa, més significativa?
L'eucaristia ens revela com haurà de ser el futur: una humanitat reconciliada i fraterna, una taula per a tots, on abundaran el pa i la paraula; una comunitat entorn del Ressuscitat, participant en la seva vida nova. Ens ho suggereix també el salmista amb el salm 22: El Senyor és el meu Pastor, no em manca res, em mena al repòs vora l'aigua i allí em retorna. Davant meu pareu taula vós mateix, ompliu a vessar la meva copa...
Quan ens apropem sincerament a aquesta taula de l'Eucaristia a partir de l'experiència dolorosa d'un món dividit i fragmentat, (potser jo, tu... estem dividits...) la nostra esperança es refà en celebrar anticipadament el somni de Déu sobre el món. Pensem més en el que Déu ha somiat, i somia, per al món, per a nosaltres... Viure l'eucaristia és celebrar el somni de Déu, significa imaginar-se el món com el Pare el vol i tornar a la vida ordinària amb més capacitat per a perdonar, més amatents a ser pa compartit i presència real de l'amor de Déu als homes.
Aquest somni de Déu el contemplem ja en l'Antic Testament, on comença a obrir-nos el secret de la seva vida, del seu cor. És el pacte que fa amb el seu poble, la primera aliança en la qual el poble respon: Farem tot el que diu el Senyor... Obeirem.
Però no ho farà, o potser millor: anirà vivint i caminant entre la fidelitat i la infidelitat. Al poble de Déu li costa obeir. Ens costa obeir. Per això al final Déu ens donarà un bon punt de referència: Crist. Cal mirar Crist. Ha vingut com a gran sacerdot del món renovat que ara comença. Per a fer de la voluntat del Pare el seu aliment. Per a oferir-se Ell totalment, i obrir el camí de la nostra purificació i consagració de tota la nostra vida al culte del Déu viu.
I per a fer possible aquesta obediència estableix una comunió profunda amb els homes mitjançant el seu cos i la seva sang, la seva Eucaristia: Preneu-ne, això és el meu cos... Això és la meva sang, vessada per tots els homes. Fins aquí arriba l'obediència de Crist. Potser la teva obediència no ha arribat a aquest compromís de la sang. O potser nosaltres continuem separant el Cos i la Sang de Crist. El continuem matant amb les nostres divisions. O la nostra obediència és un mal joc que ens muntem...
Déu no s'ha amagat al llarg de la història, s'ha manifestat en Crist... I quan Crist ens deixa la seva eucaristia, s'amaga en el pa i el vi, en la flor del blat i en la mel de les roques... perquè vagi emergint el seu Esperit que deixa en nosaltres, perquè amb la seva ajuda perllonguem la seva revelació, la seva manifestació, en un món cridat a canviar, començant pel nostre propi cor. Déu s'amaga en l'Eucaristia, però la seva força d'amor i salvació per mitjà del seu Esperit es manifesta, s'exposa...
I una de les formes de fer-ho és per mitjà de la nostra comunió, manifestada avui en la processó. Però hem d'advertir quelcom d'important: Déu no necessita que el passegem pel claustre escortant la seva custòdia. Més aviat hauríem de reflexionar, mentre tombem pel claustre, si deixem que l'amor que neix i s'escampa des del pa que duu aquesta custòdia, arriba a alimentar-nos i donar-nos la seva vida nova.
Així el pa que hem menjat a l'altar serà una bona llavor que anirem escampant pels camins d'aquest món.
14 de juny del 2009
13 de juny del 2009
DISSABTE X (I)
Homilia predicada per fra Lluís Solà
2Co 5, 14-21; Sl 102, 1-2. 3-4. 8-9. 11-12 (R.: 8a); Mt 5, 33-37
No és veritat que Jesús no tingui una paraula concreta per a la vida de cada dia, per a la rutina de la quotidianitat en el nostre camí humà: «Digueu senzillament sí, quan és sí, no, quan és no». No trobeu, germans, que és una invitació convençuda a fiar-se de la realitat tal com és ella mateixa? Jo diria que és aquest precisament el missatge del cristianisme per a l'home i la dona concrets i també en tant que membres de la comunitat, de l'església: aquesta confiança en la realitat per ella mateixa, en la bondat i en la veracitat de les coses. Al capdavall, jurar és posar explícitament Déu com a garant de la realitat. I Jesús ens invita no a fer això, sinó a confiar en els processos humans, en els processos de la història sense que Déu s'hi hagi d'immiscir. És tracta d'una invitació seriosa i convençuda a la secularització. A deixar que el món sigui el món, i Déu sigui Déu. És la dinàmica de la Creació: Déu es retira i deixa un espai per a una realitat que no és ell mateix, que és distinta a ell. I solament així hi pot entrar en diàleg fecund i amorós. Aquesta dinàmica esclata en l'Encarnació del Fill: vol dir que Déu es pren tan seriosament la nostra realitat humana, creada, que ve per assumir-la des de dins, sense fer trampes. És per això que, senzillament, cal dir «sí quan és sí, i no quan és no», sense prendre el nom de Déu en va amb la pretensió d'eludir la responsabilitat en uns processos que Déu ha confiat a la nostra llibertat.
Jesús llegia així la realitat, amb una gran confiança, perquè la sabia sostinguda, recreada constantment per la Paraula de Déu, una Paraula no evident, ans amagada, però real i present: «No heu vist mai els ocells… i els lliris dels camps? El sembrador va sortir a sembrar… Un home va construir una casa… Una dona va perdre una dragma i va escombrar tota la casa…». Llegir, com Jesús, tota la realitat com a paràbola de Déu, de la seva fidelitat i de la seva veracitat. La paràbola del Déu implícit que es fa explícit solament quan ens creiem de debò que «l'amor que el Crist ens té ens obliga», i hi actuem en conseqüència. «La resta, ve del Maligne».
2Co 5, 14-21; Sl 102, 1-2. 3-4. 8-9. 11-12 (R.: 8a); Mt 5, 33-37
No és veritat que Jesús no tingui una paraula concreta per a la vida de cada dia, per a la rutina de la quotidianitat en el nostre camí humà: «Digueu senzillament sí, quan és sí, no, quan és no». No trobeu, germans, que és una invitació convençuda a fiar-se de la realitat tal com és ella mateixa? Jo diria que és aquest precisament el missatge del cristianisme per a l'home i la dona concrets i també en tant que membres de la comunitat, de l'església: aquesta confiança en la realitat per ella mateixa, en la bondat i en la veracitat de les coses. Al capdavall, jurar és posar explícitament Déu com a garant de la realitat. I Jesús ens invita no a fer això, sinó a confiar en els processos humans, en els processos de la història sense que Déu s'hi hagi d'immiscir. És tracta d'una invitació seriosa i convençuda a la secularització. A deixar que el món sigui el món, i Déu sigui Déu. És la dinàmica de la Creació: Déu es retira i deixa un espai per a una realitat que no és ell mateix, que és distinta a ell. I solament així hi pot entrar en diàleg fecund i amorós. Aquesta dinàmica esclata en l'Encarnació del Fill: vol dir que Déu es pren tan seriosament la nostra realitat humana, creada, que ve per assumir-la des de dins, sense fer trampes. És per això que, senzillament, cal dir «sí quan és sí, i no quan és no», sense prendre el nom de Déu en va amb la pretensió d'eludir la responsabilitat en uns processos que Déu ha confiat a la nostra llibertat.
Jesús llegia així la realitat, amb una gran confiança, perquè la sabia sostinguda, recreada constantment per la Paraula de Déu, una Paraula no evident, ans amagada, però real i present: «No heu vist mai els ocells… i els lliris dels camps? El sembrador va sortir a sembrar… Un home va construir una casa… Una dona va perdre una dragma i va escombrar tota la casa…». Llegir, com Jesús, tota la realitat com a paràbola de Déu, de la seva fidelitat i de la seva veracitat. La paràbola del Déu implícit que es fa explícit solament quan ens creiem de debò que «l'amor que el Crist ens té ens obliga», i hi actuem en conseqüència. «La resta, ve del Maligne».
11 de juny del 2009
DIJOUS X (I)
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 11, 21b-26; 13, 1-3; Sl 97; Mt 5, 20-26
Quan "et trobis ja a l'altar, a punt de presentar l'ofrena, si allà et recordes que un teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i ves primer a fer les paus amb ell. Ja tornaràs després a presentar la teva ofrena".
Germans estimats: aquestes paraules de Jesús són com fletxes enceses que penetren dins el tema candent de les relacions humanes. Jesús utilitza conceptes de la natura -com foc, llum, vent, aigua i terra- per explicar l'acció de l'Esperit de Déu que vol canviar la nostra pobre natura, el nostre cor. El seu foc hi vol devorar els rostolls que no valen per a res. El seu vent vol escampar-hi la llavor que farà verdejar el nostre interior. Aquest camp donarà fruits per l'acció de la pluja i la llum. Crist, Aigua Viva i Llum del món.
Permeteu-me aquestes metàfores per ambientar millor l'Evangeli d'avui, que parla de la caritat fraterna i del perdó. Les paraules, aparentment exigents, de Jesús no són sinó una invitació a progressar, evitant el conformisme i esdevenint millors. Podem caure en la pendent de la mediocritat o de la insensibilitat. Jesús no confirma ni justifica la nostra manera d'actuar. Hem de viure un ideal que mereixi la pena i assumir les conseqüències. Si volem ser deixebles de Jesús hem de dir "no" al nostre "ego" que vol col·locar-se al centre i es creu un absolut. Jesús va a l'arrel dels problemes i cerca solucions. Vol que tinguem cura de les nostres actituds interiors, d´on provenen les nostres accions exteriors.
Déu no ens deixa, insisteix, vol que acceptem el seu projecte de vida, que és un repte i un estímul. Sabem que no podem participar a les celebracions litúrgiques amb pau al cor si no hi ha pau entre nosaltres. Cal fer l'esforç de reconciliació per gaudir plenament d'allò que vivim. L'Eucaristia és el signe de l'amor de Déu a nosaltres. Ho comprenem i ho vivim millor quan el nostre cor estima, quan ha perdonat. Sant Benet ho expressa molt bé en la seva Regla: "fer les paus abans de la posta del sol amb qui s'hagi renyit" (RB 4, 73). Perquè la nit és llarga i els fantasmes de la imaginació creixen. És més senzill demanar perdó i normalitzar les relacions. "Germà, perdona'm".
Aquest matí, a la segona lectura de Matines, hem escoltat unes paraules del Papa Benet XVI: "La santedat no consisteix a no equivocar-se o no pecar mai. La santedat creix amb la capacitat de conversió, de penediment, de disponibilitat per tornar a començar, i sobretot amb la capacitat de reconciliació i de perdó" .Quan anem a combregar amb el cor pacificat pel perdó donat i rebut, acollim junts Jesús i caminem units, esperançats i amb alegria.
Ac 11, 21b-26; 13, 1-3; Sl 97; Mt 5, 20-26
Quan "et trobis ja a l'altar, a punt de presentar l'ofrena, si allà et recordes que un teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i ves primer a fer les paus amb ell. Ja tornaràs després a presentar la teva ofrena".
Germans estimats: aquestes paraules de Jesús són com fletxes enceses que penetren dins el tema candent de les relacions humanes. Jesús utilitza conceptes de la natura -com foc, llum, vent, aigua i terra- per explicar l'acció de l'Esperit de Déu que vol canviar la nostra pobre natura, el nostre cor. El seu foc hi vol devorar els rostolls que no valen per a res. El seu vent vol escampar-hi la llavor que farà verdejar el nostre interior. Aquest camp donarà fruits per l'acció de la pluja i la llum. Crist, Aigua Viva i Llum del món.
Permeteu-me aquestes metàfores per ambientar millor l'Evangeli d'avui, que parla de la caritat fraterna i del perdó. Les paraules, aparentment exigents, de Jesús no són sinó una invitació a progressar, evitant el conformisme i esdevenint millors. Podem caure en la pendent de la mediocritat o de la insensibilitat. Jesús no confirma ni justifica la nostra manera d'actuar. Hem de viure un ideal que mereixi la pena i assumir les conseqüències. Si volem ser deixebles de Jesús hem de dir "no" al nostre "ego" que vol col·locar-se al centre i es creu un absolut. Jesús va a l'arrel dels problemes i cerca solucions. Vol que tinguem cura de les nostres actituds interiors, d´on provenen les nostres accions exteriors.
Déu no ens deixa, insisteix, vol que acceptem el seu projecte de vida, que és un repte i un estímul. Sabem que no podem participar a les celebracions litúrgiques amb pau al cor si no hi ha pau entre nosaltres. Cal fer l'esforç de reconciliació per gaudir plenament d'allò que vivim. L'Eucaristia és el signe de l'amor de Déu a nosaltres. Ho comprenem i ho vivim millor quan el nostre cor estima, quan ha perdonat. Sant Benet ho expressa molt bé en la seva Regla: "fer les paus abans de la posta del sol amb qui s'hagi renyit" (RB 4, 73). Perquè la nit és llarga i els fantasmes de la imaginació creixen. És més senzill demanar perdó i normalitzar les relacions. "Germà, perdona'm".
Aquest matí, a la segona lectura de Matines, hem escoltat unes paraules del Papa Benet XVI: "La santedat no consisteix a no equivocar-se o no pecar mai. La santedat creix amb la capacitat de conversió, de penediment, de disponibilitat per tornar a començar, i sobretot amb la capacitat de reconciliació i de perdó" .Quan anem a combregar amb el cor pacificat pel perdó donat i rebut, acollim junts Jesús i caminem units, esperançats i amb alegria.
7 de juny del 2009
SOLEMNITAT DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Dt 4, 32-34. 39-40; Sl 32, 4-6. 9. 18-20. 22; Rm 8, 14-17; Mt 28, 16-20
Des de petit em van ensenyar que la Santíssima Trinitat era un misteri insondable, impossible de rastrejar. U i Tri. Tri i U. Un ensenyament en línia amb el Prefaci d'aquesta festa: Un sol Déu, un sol Senyor; no una sola Persona, sinó tres Persones en una sola substància... Tot confessant-vos Déu veritable i etern, adorem al mateix temps la vostra essència única, les Persones distintes, i la seva idèntica dignitat.
Així, en relació a aquest Misteri, ens hem mogut en aquest terreny dels conceptes, fins al punt que Bruno Forte s'ha arribat a plantejar si el Déu dels cristians és un Déu cristià, en considerar la poca projecció que aquest misteri té en la vida dels cristians.
Llegim, d'altra banda, en el Catecisme, que el Misteri de la Santíssima Trinitat és el misteri central de la fe i de la vida cristiana, la qual cosa ens ha de dur a veure si aquest misteri té alguna cosa que veure amb la nostra vida de fe, concreta, de cada dia. Cesari d'Arles també ens recorda que la fe dels cristians es fonamenta en la Santíssima Trinitat.
I de fet, comencem el nostre camí en la fe, com a deixebles del Senyor, essent batejats en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant, com hem escoltat a l'Evangeli. La nostra vida de fe, la nostra vida cristiana s'engendra en les aigües d'aquesta font trinitària. D'aquí neix també la llum que il·lumina tots els altres misteris de la nostra fe. Aquest és el misteri de Déu en ell mateix. Tota la història de la salvació no és altra cosa que la història del camí i dels mitjans pels quals Déu es revela, reconcilia amb ell els homes i s'uneix a ells.
Per tant, aquest misteri no és quelcom amagat sinó la revelació d'allò més íntim de Déu. El Misteri es fa paraula en la figura visible de Jesús. El secretissimus Pater, el Pare invisible, es torna visible en la humanitat d'un home: Jesús de Natzaret. El Misteri es fa paraula en el temps. La història es converteix en transparència de l'Etern; la figura visible d'un home, en el rostre de Déu; la paraula trencada i rústica d'un galileu, en la veu suau i sublim del Sant.
Res millor que acudir a aquesta Paraula de Déu en el temps, aquesta paraula divina en la història, per captar aquest Misteri diví en si mateix.
La primera lectura és una invitació urgent: Recorre, investiga... Una invitació a considerar l'acció que Déu ha portat a terme en relació a la vida de l'home al llarg de la història. Ens diu que és un Déu que ha parlat a l'home, que li ha parlat amb una veu de foc. Ens diu que s'ha buscat un poble, que estava esclavitzat, i que tria d'entre altres pobles, mostrant el seu amor amb prodigis, amb mà forta i poderosa. Aquesta és la iniciativa de Déu a la qual l'home ha de correspondre reconeixent tot el que ha fet per ell.
La Paraula convida a reconèixer, a recordar i a complir totes aquestes gestes de Déu envers l'home, envers el seu poble. És una primera part de la manifestació de Déu que té una projecció externa en la història d'un poble. El poble escollit.
Però al poble li costa aprendre. Així que Déu s'encarna, i parlarà no des del foc, sinó a través d'una veu humana, però, això sí, des d'un cor de foc.
Jesús ens va ensenyar que Déu és Pare, Fill i Esperit, en perfecta comunió recíproca. Segons ell, Déu no viu en solitari: és una família, una comunitat. Cada persona divina és distinta, però està sempre oberta a les altres, en reciprocitat absoluta.
I deixarà Déu el seu Esperit dins de l'home, perquè aprengui d'Ell. Així anem descobrint que Déu és un misteri d'amor; que aquest dinamisme d'amor és comunicació profunda, és font de vida nova...
Són tres persones i un únic amor. Les tres divines persones s'estimen de tal manera i estan tan interpenetrades entre si que viuen sempre unides, d'un manera tan profunda i radical, que són un sol Déu.
És una diversitat de vida i d'amor que no es queda tancada en si mateixa, sinó que es desborda creativament fora d'ella. Resulta subjugador pensar que en l'arrel de tot el que existeix hi ha un procés de vida procedent de la Trinitat. La creació és un vessament de vida i de comunió de les tres divines persones, que conviden totes les seves criatures a entrar en el joc simultani de la diversitat i la complementarietat. És el misteri de l'amor diví.
La vida és un misteri d'espontaneïtat, un procés inesgotable de donar i rebre, d'assimilar, d'incorporar i lliurar la pròpia vida en comunió amb altres vides. Tota vida es desenvolupa, s'obre a noves expressions de vida i es reprodueix en altres vides. La vida implica moviment, espontaneïtat, llibertat, futur i novetat. La Trinitat és novetat, com tota vida, la vida sempre és novetat; i és llibertat, donació i recepció perenne, trobament amb si mateixa per tal de donar-se incessantment.
La Trinitat és present quan hi ha iniciativa, entusiasme en el treball de la comunitat, quan hi ha decisió per a inventar camins nous per a nous problemes, quan hi ha resistència contra tota opressió, quan hi ha voluntat d'alliberament, quan hi ha fam i set de Déu.
Dt 4, 32-34. 39-40; Sl 32, 4-6. 9. 18-20. 22; Rm 8, 14-17; Mt 28, 16-20
Des de petit em van ensenyar que la Santíssima Trinitat era un misteri insondable, impossible de rastrejar. U i Tri. Tri i U. Un ensenyament en línia amb el Prefaci d'aquesta festa: Un sol Déu, un sol Senyor; no una sola Persona, sinó tres Persones en una sola substància... Tot confessant-vos Déu veritable i etern, adorem al mateix temps la vostra essència única, les Persones distintes, i la seva idèntica dignitat.
Així, en relació a aquest Misteri, ens hem mogut en aquest terreny dels conceptes, fins al punt que Bruno Forte s'ha arribat a plantejar si el Déu dels cristians és un Déu cristià, en considerar la poca projecció que aquest misteri té en la vida dels cristians.
Llegim, d'altra banda, en el Catecisme, que el Misteri de la Santíssima Trinitat és el misteri central de la fe i de la vida cristiana, la qual cosa ens ha de dur a veure si aquest misteri té alguna cosa que veure amb la nostra vida de fe, concreta, de cada dia. Cesari d'Arles també ens recorda que la fe dels cristians es fonamenta en la Santíssima Trinitat.
I de fet, comencem el nostre camí en la fe, com a deixebles del Senyor, essent batejats en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant, com hem escoltat a l'Evangeli. La nostra vida de fe, la nostra vida cristiana s'engendra en les aigües d'aquesta font trinitària. D'aquí neix també la llum que il·lumina tots els altres misteris de la nostra fe. Aquest és el misteri de Déu en ell mateix. Tota la història de la salvació no és altra cosa que la història del camí i dels mitjans pels quals Déu es revela, reconcilia amb ell els homes i s'uneix a ells.
Per tant, aquest misteri no és quelcom amagat sinó la revelació d'allò més íntim de Déu. El Misteri es fa paraula en la figura visible de Jesús. El secretissimus Pater, el Pare invisible, es torna visible en la humanitat d'un home: Jesús de Natzaret. El Misteri es fa paraula en el temps. La història es converteix en transparència de l'Etern; la figura visible d'un home, en el rostre de Déu; la paraula trencada i rústica d'un galileu, en la veu suau i sublim del Sant.
Res millor que acudir a aquesta Paraula de Déu en el temps, aquesta paraula divina en la història, per captar aquest Misteri diví en si mateix.
La primera lectura és una invitació urgent: Recorre, investiga... Una invitació a considerar l'acció que Déu ha portat a terme en relació a la vida de l'home al llarg de la història. Ens diu que és un Déu que ha parlat a l'home, que li ha parlat amb una veu de foc. Ens diu que s'ha buscat un poble, que estava esclavitzat, i que tria d'entre altres pobles, mostrant el seu amor amb prodigis, amb mà forta i poderosa. Aquesta és la iniciativa de Déu a la qual l'home ha de correspondre reconeixent tot el que ha fet per ell.
La Paraula convida a reconèixer, a recordar i a complir totes aquestes gestes de Déu envers l'home, envers el seu poble. És una primera part de la manifestació de Déu que té una projecció externa en la història d'un poble. El poble escollit.
Però al poble li costa aprendre. Així que Déu s'encarna, i parlarà no des del foc, sinó a través d'una veu humana, però, això sí, des d'un cor de foc.
Jesús ens va ensenyar que Déu és Pare, Fill i Esperit, en perfecta comunió recíproca. Segons ell, Déu no viu en solitari: és una família, una comunitat. Cada persona divina és distinta, però està sempre oberta a les altres, en reciprocitat absoluta.
I deixarà Déu el seu Esperit dins de l'home, perquè aprengui d'Ell. Així anem descobrint que Déu és un misteri d'amor; que aquest dinamisme d'amor és comunicació profunda, és font de vida nova...
Són tres persones i un únic amor. Les tres divines persones s'estimen de tal manera i estan tan interpenetrades entre si que viuen sempre unides, d'un manera tan profunda i radical, que són un sol Déu.
És una diversitat de vida i d'amor que no es queda tancada en si mateixa, sinó que es desborda creativament fora d'ella. Resulta subjugador pensar que en l'arrel de tot el que existeix hi ha un procés de vida procedent de la Trinitat. La creació és un vessament de vida i de comunió de les tres divines persones, que conviden totes les seves criatures a entrar en el joc simultani de la diversitat i la complementarietat. És el misteri de l'amor diví.
La vida és un misteri d'espontaneïtat, un procés inesgotable de donar i rebre, d'assimilar, d'incorporar i lliurar la pròpia vida en comunió amb altres vides. Tota vida es desenvolupa, s'obre a noves expressions de vida i es reprodueix en altres vides. La vida implica moviment, espontaneïtat, llibertat, futur i novetat. La Trinitat és novetat, com tota vida, la vida sempre és novetat; i és llibertat, donació i recepció perenne, trobament amb si mateixa per tal de donar-se incessantment.
La Trinitat és present quan hi ha iniciativa, entusiasme en el treball de la comunitat, quan hi ha decisió per a inventar camins nous per a nous problemes, quan hi ha resistència contra tota opressió, quan hi ha voluntat d'alliberament, quan hi ha fam i set de Déu.
6 de juny del 2009
DISSABTE IX (I)
Dia 6 de juny: sant Norbert
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Celebrem la memòria de Norbert de Xanten, el fundador de l'orde dels canonges regulars premostratencs, dins de la reforma de l'església i del clergat, que va promoure la "reforma gregoriana". L'orde fou fundat el 1119, i del seu fundador se'n pot dir que "després de sant Bernat, el personatge eclesiàstic que va tenir més influència en els destins de l'església, en el segon quart del segle XII, fou ell" (l'historiador Fliche). La fundació de Premontré és l'obra per excel·lència de sant Norbert; i va ésser precedida d'anys laboriosos on, poc a poc, aquell que havia esdevingut clergue per ambició s'havia ficat a l'escola de Crist i havia recorregut els camins per a predicar la penitència. Ella fou seguida per un coratjós episcopat a Magdebourg (Alemanya), on el sant bisbe afrontà amb tota l'energia restaurar la disciplina del seu clergat i a lluitar contra l'esperit d'acaparament dels feudals. Va morir l'any 1134, havent passat justament la cinquantena.
Pel que fa a les lectures, tenim que, a la primera del llibre de Tobit [12, 1. 5-15, 20], i com acabament del mateix, s'escau molt bé parlar "del comiat de l'àngel" i de recomanar "vosaltres beneïu Déu i feu conèixer les seves meravelles". En efecte, la història de Tobies acaba bellament. La prova suportada condueix a la benaurança serena d'una família feliç, sadollada i protegida de Déu. I abans de retornar cap a Déu, l'arcàngel Rafel exhorta tota la família de Tobies a que segueixin essent fidels a l'oració i perseverin en les bones obres. Ve a ser així com l'acabament d'un conte de fades, i podem preguntar-nos ¿si realment podia fer-se millor abans de Crist?
El salm responsorial ha estat tret del mateix llibre de Tobit [13, 2. 6. 7. 8 (R.: 1b), que ens ha fet "beneir el Senyor, Déu que viu eternament".
Mentre que el fragment de l'evangeli de sant Marc [12, 38-44] ha posat l'accent en la frase de la "viuda pobra [que] és la que ha donat més de tots". I és que hi ha hagut un gran contrast: mentre, d'una banda, uns escribes devots, però que corren cap als honors i devoren els béns de les viudes (versets 38-40), i de, l'altra banda, una viuda que no té sinó allò que ha donat (41-42). O sigui: per un costat, hipocresia; per l'altre, un gest sense preu (43), perquè la viuda ha posat traient-s'ho de la pròpia indigència (44). ¿No s'hi pot veure aquí una imatge de Déu? Jesús, pobre i esclau, no és un parèntesi en la vida de Déu, sinó manifestació de la pròpia condició de Déu. És esclau, perquè la seva manera particular d'ésser Déu és la pobresa.
I acabem amb la col·lecta, que ens ha fet demanar que, amb l'ajut de Déu, "el poble fidel trobi sempre pastors segons el [seu] cor, que el menin als pasturatges de la salvació". Amén.
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Celebrem la memòria de Norbert de Xanten, el fundador de l'orde dels canonges regulars premostratencs, dins de la reforma de l'església i del clergat, que va promoure la "reforma gregoriana". L'orde fou fundat el 1119, i del seu fundador se'n pot dir que "després de sant Bernat, el personatge eclesiàstic que va tenir més influència en els destins de l'església, en el segon quart del segle XII, fou ell" (l'historiador Fliche). La fundació de Premontré és l'obra per excel·lència de sant Norbert; i va ésser precedida d'anys laboriosos on, poc a poc, aquell que havia esdevingut clergue per ambició s'havia ficat a l'escola de Crist i havia recorregut els camins per a predicar la penitència. Ella fou seguida per un coratjós episcopat a Magdebourg (Alemanya), on el sant bisbe afrontà amb tota l'energia restaurar la disciplina del seu clergat i a lluitar contra l'esperit d'acaparament dels feudals. Va morir l'any 1134, havent passat justament la cinquantena.
Pel que fa a les lectures, tenim que, a la primera del llibre de Tobit [12, 1. 5-15, 20], i com acabament del mateix, s'escau molt bé parlar "del comiat de l'àngel" i de recomanar "vosaltres beneïu Déu i feu conèixer les seves meravelles". En efecte, la història de Tobies acaba bellament. La prova suportada condueix a la benaurança serena d'una família feliç, sadollada i protegida de Déu. I abans de retornar cap a Déu, l'arcàngel Rafel exhorta tota la família de Tobies a que segueixin essent fidels a l'oració i perseverin en les bones obres. Ve a ser així com l'acabament d'un conte de fades, i podem preguntar-nos ¿si realment podia fer-se millor abans de Crist?
El salm responsorial ha estat tret del mateix llibre de Tobit [13, 2. 6. 7. 8 (R.: 1b), que ens ha fet "beneir el Senyor, Déu que viu eternament".
Mentre que el fragment de l'evangeli de sant Marc [12, 38-44] ha posat l'accent en la frase de la "viuda pobra [que] és la que ha donat més de tots". I és que hi ha hagut un gran contrast: mentre, d'una banda, uns escribes devots, però que corren cap als honors i devoren els béns de les viudes (versets 38-40), i de, l'altra banda, una viuda que no té sinó allò que ha donat (41-42). O sigui: per un costat, hipocresia; per l'altre, un gest sense preu (43), perquè la viuda ha posat traient-s'ho de la pròpia indigència (44). ¿No s'hi pot veure aquí una imatge de Déu? Jesús, pobre i esclau, no és un parèntesi en la vida de Déu, sinó manifestació de la pròpia condició de Déu. És esclau, perquè la seva manera particular d'ésser Déu és la pobresa.
I acabem amb la col·lecta, que ens ha fet demanar que, amb l'ajut de Déu, "el poble fidel trobi sempre pastors segons el [seu] cor, que el menin als pasturatges de la salvació". Amén.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
