Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 49, 1-6; Sl 138, 1-3. 13-15; Ac 13, 22-26; Lc 1, 57-60. 80
Déu, per boca de Pau, fa aquesta lloança: Vaig trobar David, un home com el desitja el meu cor. Ho hem escoltat a la segona lectura dels Fets dels Apòstols, en aquesta solemnitat de sant Joan Baptista. Podem pensar que és una expressió que també convé aplicar al Baptista. A més, ho confirma el fet que a l'evangeli es diu: la mà de Déu era amb ell. I fins i tot el mateix Jesús dirà durant la seva vida pública: Entre els nascuts de dona no n'hi ha cap de més gran que Joan Baptista. Tenim motius, doncs, per pensar que aquesta afirmació de la Paraula es pot dir també, amb veritat, de Joan Baptista.
Podríem preguntar-nos què és un home segons el cor de Déu. Fixem-nos en les persones bíbliques, en les quals es posa de relleu una relació especial amb Déu:
David. David no és un personatge irreprotxable, un sant sense màcula… És un personatge bíblic que trobem en la línia genealògica del Messies, però com a rei no mostra una exemplaritat absoluta, i com a humà ens mostra les seves febleses i pecats. Però és també algú que no perd el control de la seva relació amb Déu, un home que va fent el camí d'aquesta vida, en el temps que Déu ens dóna per anar cap a Ell, i que el viu en un permanent esforç de recerca, de rectificar pensaments, de trepitjar nous camins, per buscar els pensaments i els camins de Déu, i d'aquesta forma romandre en sintonia amb el Senyor, el seu Déu.
Joan Baptista. La litúrgia d'avui estableix una relació, una referència amb Joan Baptista, del qual es diu, en acabar de néixer, que la mà de Déu era amb ell. Així que el Baptista ens apareix com un David amb un nivell d'amistat i relació amb Déu més profund.
Comenta sant Gregori Palamàs: Si és preciosa a la presència del Senyor la mort dels seus sants i la memòria del just amb lloances, com més hem de fer memòria de Joan, el més gran dels sants i dels justos, que anuncia el Verb de Déu encarnat per nosaltres? Si callem deixem sense lloances aquell a qui l'Escriptura anomena Veu del Verb Altíssim. Qui més a prop i afí al Verb de Déu que la Veu de Déu?
Però també ens diu que el noi creixia i s'enfortia en l'Esperit, i va viure al desert, fins al dia que es va manifestar a Israel. En Joan, per tant, existeix un creixement en la vida de l'esperit, un creixement en el coneixement de Déu. Hi ha un temps de recerca de Déu, d'un despertar i fer créixer la seva consciència en la relació amb el Senyor, per arribar a un coneixement més gran de Déu.
I precisament és tot aquest perfil el que ha fet de sant Joan Baptista un punt de referència monàstic important, i que la seva figura tingui molt a dir a la nostra vida de monjos, si realment el volem escoltar.
Escriu Orígenes: ... no pensem que la història de Joan ha estat escrita sense més, i que no ens afecten aquestes paraules: "creixia i s'enfortia espiritualment", sinó que ha estat escrit per a la nostra imitació, perquè, enfortits al costat d'ell, progressem també nosaltres... (Homilies a l'Evangeli de Lluc, 11, 3)
Jesucrist. Un altre dels grans personatges bíblics, d'acord amb la Paraula que hem escoltat, a qui podem acudir, més encara, a qui hem d'acudir, per conèixer l'home segons el cor de Déu: Jesucrist. A qui precisament el Baptista assenyalarà d'una manera especial com a tal. El Baptista es mira a si mateix tan sols com una veu que prepara el camí, que anuncia l'home sense taca. L'home com el desitja el cor de Déu. Ecce homo. Heus aquí l'home, dirà Pilat. L'home que no pot fer res sinó allò que fa el Pare. L'home l'aliment del qual és fer la voluntat del Pare. L'home que ens diu: jo i el Pare som u. I els qui no l'escolten el crucifiquen. Ahir, avui i demà.
Tres noms, tres persones, tres llumeners per a nosaltres, però amb diferent graduació d'intensitat: David una llum per a la nostra condició feble, pecadora, que Déu no rebutja, una llum per no perdre mai la confiança en el Senyor. Un Senyor, un Déu que sempre busca el cor humà per dir-li: viu!
Joan, una llum per estimar la llum, i des d'aquest amor créixer cap a la llum; un estil de vida molt concret, molt actual per a una societat que sap poc de sobrietat, solitud i silenci, coneixement profund...
I Crist, la llum, la torxa que hem d'agafar per fer veritat la seva paraula en la nostra vida: el qui em segueix no camina a les fosques; i també sou llum en el Senyor... Necessitem doncs, no anteposar res al Crist.
Acostem-nos a la contemplació d'aquests personatges bíblics, tots ells homes segons el cor de Déu. Tots ells, amb matisos diferents, ens indiquen el camí correcte. Celebrem amb goig la solemnitat de sant Joan Baptista, punt de referència necessari per a la nostra vida monàstica. I Joan el nom del qual vol dir: "gràcia de Déu" ens portarà, com a Veu del Verb, a escoltar la remor de la mateixa Gràcia dins nostre. I a viure la saviesa d'aquest Verb, de la Paraula, que ha d'anar il·luminant els nostres passos en el camí de la vida...
24 de juny del 2009
21 de juny del 2009
DIUMENGE XII (B)
Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Jb 38, 1.8-11; 2C 5, 14-17; Mc 4, 35-41
Després d'haver anat desgranat els fruits específics de la celebració de la Pasqua del Senyor aquests darrers diumenges, avui reemprenem de nou el cicle dels diumenges de durant l'any que vam iniciar abans de la quaresma. De fet, aquest cicle l'hem de considerar també com un fruit de la Pasqua ja que el diumenge és el dia del Senyor, el dia en què commemorem i revivim precisament la Pasqua del Senyor. Nosaltres, els cristians, també som el fruit de la Pasqua, com ens ho recorden les paraules de sant Pau que hem escoltat: aquells qui viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou. Per això, avui, ens hem reunit —convocats per l'Esperit Sant—, per celebrar junts la Pasqua del Senyor, escoltant la seva paraula i compartint el pa eucarístic.
L'Església no ens ha fet proclamar l'Evangeli que hem escoltat en va; l'Església primitiva tampoc no va fixar aquest text per escrit per un simple caprici. La intenció de l'Església quan fixà el text i quan ens el fa proclamar avui en la celebració eucarística no és la de presentar-nos un Jesús, diguem-ne tipus Superman, és a dir, un Jesús que fa un prodigi per tal d'atreure's l'admiració dels homes... d'això, més aviat, l'Evangeli en dóna moltes proves de com en defugia. La intenció de la narració evangèlica d'avui és desvetllar en nosaltres la confiança en aquell Senyor que fins el vent i l'aigua obeeixen.
Els apòstols prou sabien, per l'experiència de tants anys de pescadors, que sota una tempesta tant forta i amb les onades omplint la barca, aquesta acabaria per enfonsar-se. Ho havien vist en altres ocasions i aquesta vegada cap raó no feia pensar que hagués de ser diferent. També nosaltres tantes vegades basant-nos en la nostra experiència, en els nostres coneixements passats, en allò que sempre ha estat d'una manera determinada, no creiem possible que una certa realitat pugui canviar. Mentre, però, restem vinculats només al passat, als nostres judicis d'experiència, Jesús continua dormint en la barca de la nostra vida: no deixem que la novetat de la fe regeneri la nostra manera de veure les coses. No podem ser ingenus, és ben veritat. Però cal estar oberts als signes dels temps! I, si bé és cert que la tempesta i les onades són signes ben eloqüents de la desgràcia que s'acosta, i quins signes! —podrien dir alguns—, no veieu que ens enfonsem? —podrien dir altres—; si aquests són signes eloqüents, també és un signe ben eloqüent la presència de Jesús dalt la barca; la presència de Jesús en l'Església, en la nostra comunitat, en la barca de la nostra vida... o és que aquesta presència no compta? Davant les tempestes i les grans onades de la vida, continuarem mantenint la nostra fe adormida, ancorats en el determinisme del passat, o bé ens prendrem seriosament que som creació nova, que tot allò que era antic ja ha passat, que ha començat un món nou, on la norma central de la vida nova és la fe i la confiança en el senyor ressuscitat?
La pregunta que Crist adreçà als apòstols dalt la barca que s'enfonsava, es dirigeix també a nosaltres obertament: Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe? No fou: no tingueu por, la primera salutació del Crist ressuscitat? Per què davant d'un món que canvia no ens refiem de la fe i no cerquem en el seguiment humil i pobre del Senyor el motor que animi totes les nostres accions i decisions? Per què ens tanquem a l'acció renovelladora de l'Esperit i no mirem d'estar més atents a les seves inspiracions?
És la confiança allò que avui l'Evangeli ens demana: la plena confiança en el Senyor, autor i renovador de la vida. És ell qui guia i condueix les barques de les nostres vides i és ell qui coneix el rumb per conduir-les a bon port. Mirem, doncs, que aquell que fins el vent i l'aigua obeeixen, estigui ben despert en la nostra vida, ja que ell és el primer que té interès en el nostre bé. No ens en recordem que ho ha dit ell mateix: ¿No es venen dos ocells per pocs diners? Doncs ni un de sol no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. I pel que fa a vosaltres, fins i tot els cabells, us té comptats. Per tant, no tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells?
Jb 38, 1.8-11; 2C 5, 14-17; Mc 4, 35-41
Després d'haver anat desgranat els fruits específics de la celebració de la Pasqua del Senyor aquests darrers diumenges, avui reemprenem de nou el cicle dels diumenges de durant l'any que vam iniciar abans de la quaresma. De fet, aquest cicle l'hem de considerar també com un fruit de la Pasqua ja que el diumenge és el dia del Senyor, el dia en què commemorem i revivim precisament la Pasqua del Senyor. Nosaltres, els cristians, també som el fruit de la Pasqua, com ens ho recorden les paraules de sant Pau que hem escoltat: aquells qui viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou. Per això, avui, ens hem reunit —convocats per l'Esperit Sant—, per celebrar junts la Pasqua del Senyor, escoltant la seva paraula i compartint el pa eucarístic.
L'Església no ens ha fet proclamar l'Evangeli que hem escoltat en va; l'Església primitiva tampoc no va fixar aquest text per escrit per un simple caprici. La intenció de l'Església quan fixà el text i quan ens el fa proclamar avui en la celebració eucarística no és la de presentar-nos un Jesús, diguem-ne tipus Superman, és a dir, un Jesús que fa un prodigi per tal d'atreure's l'admiració dels homes... d'això, més aviat, l'Evangeli en dóna moltes proves de com en defugia. La intenció de la narració evangèlica d'avui és desvetllar en nosaltres la confiança en aquell Senyor que fins el vent i l'aigua obeeixen.
Els apòstols prou sabien, per l'experiència de tants anys de pescadors, que sota una tempesta tant forta i amb les onades omplint la barca, aquesta acabaria per enfonsar-se. Ho havien vist en altres ocasions i aquesta vegada cap raó no feia pensar que hagués de ser diferent. També nosaltres tantes vegades basant-nos en la nostra experiència, en els nostres coneixements passats, en allò que sempre ha estat d'una manera determinada, no creiem possible que una certa realitat pugui canviar. Mentre, però, restem vinculats només al passat, als nostres judicis d'experiència, Jesús continua dormint en la barca de la nostra vida: no deixem que la novetat de la fe regeneri la nostra manera de veure les coses. No podem ser ingenus, és ben veritat. Però cal estar oberts als signes dels temps! I, si bé és cert que la tempesta i les onades són signes ben eloqüents de la desgràcia que s'acosta, i quins signes! —podrien dir alguns—, no veieu que ens enfonsem? —podrien dir altres—; si aquests són signes eloqüents, també és un signe ben eloqüent la presència de Jesús dalt la barca; la presència de Jesús en l'Església, en la nostra comunitat, en la barca de la nostra vida... o és que aquesta presència no compta? Davant les tempestes i les grans onades de la vida, continuarem mantenint la nostra fe adormida, ancorats en el determinisme del passat, o bé ens prendrem seriosament que som creació nova, que tot allò que era antic ja ha passat, que ha començat un món nou, on la norma central de la vida nova és la fe i la confiança en el senyor ressuscitat?
La pregunta que Crist adreçà als apòstols dalt la barca que s'enfonsava, es dirigeix també a nosaltres obertament: Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe? No fou: no tingueu por, la primera salutació del Crist ressuscitat? Per què davant d'un món que canvia no ens refiem de la fe i no cerquem en el seguiment humil i pobre del Senyor el motor que animi totes les nostres accions i decisions? Per què ens tanquem a l'acció renovelladora de l'Esperit i no mirem d'estar més atents a les seves inspiracions?
És la confiança allò que avui l'Evangeli ens demana: la plena confiança en el Senyor, autor i renovador de la vida. És ell qui guia i condueix les barques de les nostres vides i és ell qui coneix el rumb per conduir-les a bon port. Mirem, doncs, que aquell que fins el vent i l'aigua obeeixen, estigui ben despert en la nostra vida, ja que ell és el primer que té interès en el nostre bé. No ens en recordem que ho ha dit ell mateix: ¿No es venen dos ocells per pocs diners? Doncs ni un de sol no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. I pel que fa a vosaltres, fins i tot els cabells, us té comptats. Per tant, no tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells?
19 de juny del 2009
EL SAGRAT COR DE JESÚS
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Os 11, 1-4. 8-9; Is 12, 2-6; Ef 38-12. 14-19; Jn 19, 31-37
Qui no ha seguit al llarg d'un concert, amb atenció i simpatia, la mímica del director d'orquestra? És una llàstima que el vegem d'esquena, i que no puguem, com l'orquestra, aprofitar-nos d'aquesta mirada alternativament inquieta, desesperada i triomfant, severa, suplicant, insistent, amenaçadora, persuasiva, tot passejant-se des dels violins a la bateria, i des del contrabaix als metalls! La mà dreta enarbora com un llamp fulminant l'arc que actua com un instrument humà, i la mà esquerra dominadora, o beneint, amb els seus dits que es mouen a l'aire i el seu palmell delicat i vibrant acaricia com s'acaricia una cabellera. La mà dreta, amb autoritat i dolçor dóna la mesura, però la mà esquerra matisa amb sentiment. Insinua el camí de l'execució musical. Així succeeix en nosaltres en el camí espiritual amb el cor, motor de tot l'organisme. (Paul Claudel)
Podem contemplar en aquesta paràbola la bella saviesa de la Paraula que acabem d'escoltar... Contemplem la bella escena del profeta Osees, i en ella, el Director, el nostre Déu, inclinat sobre l'orquestra humana que som tots nosaltres, movent els seus braços, que un Pare de l'Església considera que són el Fill i l'Esperit, per estimar, per cridar, ensenyar a caminar, agafar en braços, oferint llaços d'amor, acostant-nos a la seva cara, donant-nos aliment..
I de la mateixa manera que els músics necessiten estar pendents del seu director, així nosaltres necessitem estar pendents del nostre. Pendents de la mà dreta divina, que actua com un instrument humà; pendents del Crist que ens parla en el nostre propi llenguatge, amb el nostre batec humà... I pendents de la mà esquerra que domina, beneeix, acaricia; pendents de l'Esperit que ens domina des de dintre i ens beneeix provocant una nova creació en nosaltres, que fa emergir aquest domini d'amor cap a l'exterior de la nostra vida; pendents de l'Esperit que ens va insinuant el camí de l'execució musical, que necessitem portar a terme juntament amb els altres membres de l'orquestra humana. L'orquestra necessita dipositar la seva confiança en el director, deixar-se dur per la seva saviesa, ha de posar-se a les seves mans...
Quelcom de semblant ens succeeix amb el Senyor: Quan el Senyor ens diu: Dóna'm el teu cor!, vol dir: Fill, dóna'm el centre del teu ésser, on hi ha el principi regulador de la teva vida, del teu ritme sensible i afectiu! Torna a la font! Respira amb mi! És bell que l'home utilitzi en el camí de la seva vida aquest triple ritme entrecreuat: el cor que batega, el cervell que es contreu per a fer-se conscient del sentiment, els pulmons, per ventilar i animar-ho tot. Unides en aquesta harmonia la paraula, el cant i la dansa, eleven l'edifici d'acció de gràcies. (Claudel)
Dóna'm el teu cor! Posa el centre de la teva vida amb confiança a les meves mans, deixa que la meva saviesa vagi il·luminant els teus passos. Respira amb mi! Quina bellesa!, quin consol!, quina llum!... Per ventura no recorda les primeres pàgines de la Sagrada Escriptura quan et diu que eres un cos de fang i el Senyor infon en ell un esperit de vida, una respiració vital. La teva respiració és, ni més ni menys, la respiració de Déu. Potser no ets sempre conscient d'aquest gest entranyable d'un Déu Pare amb tu.
No creus que val la pena viure més pausadament la vida, per créixer en la consciència d'aquest detall d'amor del nostre Creador? No creus que és una de les grans veritats de la Sagrada Escriptura aquella paraula que ens diu: El Senyor ens crida a la pau?
A viure en una pau que ens permeti accedir a l'alegria d'aquesta experiència única de saber que estàs respirant Déu. Respirar Déu. Créixer en aquesta respiració. Fins a arribar a no poder desitjar i voler sinó el que Déu desitja, i vol.
Respira amb mi! Dóna'm el teu cor! El nostre cor ha de deixar embolcallar-se pel batec del cor de Déu, la seva respiració, la seva vida...
Pau es refereix a tots aquests recursos del nostre Director d'orquestra quan ens anuncia les riqueses insondables del Crist. Ell resta vivint aquella experiència que resumeix la paraula: ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi (Ga 2, 20). Pau se sent respirar en el Senyor Jesucrist, i des d'aquí anuncia amb força, amb fidelitat, el secret de Déu, guardat des de sempre.
Pau ha après Jesucrist, i sent la carícia de la mà esquerra de Déu, l'Esperit, i s'agenolla davant el Pare Déu, per deixar-se embolcallar per la seva abraçada de Pare. I des de l'harmonia d'aquesta dolça experiència li demana la mateixa experiència per als cristians de la comunitat d'Efes.
Nosaltres no el contemplem d'esquena aquest Director d'orquestra, sinó que, com ens ensenya Pau, tots nosaltres, sense cap vel a la cara, reflectint com un mirall la glòria del Senyor, som transformats a la seva mateixa imatge, amb una glòria cada vegada més gran, per obra del Senyor, és a dir, de l'Esperit (2Co 3, 18). I així, anar executant la melodia que el Senyor vol de nosaltres.
I aquesta melodia no és sinó la que ens suggereix l'evangeli amb la narració de la mort de Jesús, i la llançada del seu costat per deixar sortir aigua i sang, que els Pares de l'Església han comentat sempre com una figura del naixement de l'Església, una figura del naixement de la comunitat de Jesucrist, vivificada i animada constantment pel seu Esperit.
Dóna'm el teu cor!, fill, dóna'm el centre del teu ésser, on hi ha el principi regulador de la teva vida, del teu ritme sensible i afectiu! Torna a la font! Respira amb mi!
Altrament no pot néixer cada dia la teva comunitat, que és la Meva comunitat.
Os 11, 1-4. 8-9; Is 12, 2-6; Ef 38-12. 14-19; Jn 19, 31-37
Qui no ha seguit al llarg d'un concert, amb atenció i simpatia, la mímica del director d'orquestra? És una llàstima que el vegem d'esquena, i que no puguem, com l'orquestra, aprofitar-nos d'aquesta mirada alternativament inquieta, desesperada i triomfant, severa, suplicant, insistent, amenaçadora, persuasiva, tot passejant-se des dels violins a la bateria, i des del contrabaix als metalls! La mà dreta enarbora com un llamp fulminant l'arc que actua com un instrument humà, i la mà esquerra dominadora, o beneint, amb els seus dits que es mouen a l'aire i el seu palmell delicat i vibrant acaricia com s'acaricia una cabellera. La mà dreta, amb autoritat i dolçor dóna la mesura, però la mà esquerra matisa amb sentiment. Insinua el camí de l'execució musical. Així succeeix en nosaltres en el camí espiritual amb el cor, motor de tot l'organisme. (Paul Claudel)
Podem contemplar en aquesta paràbola la bella saviesa de la Paraula que acabem d'escoltar... Contemplem la bella escena del profeta Osees, i en ella, el Director, el nostre Déu, inclinat sobre l'orquestra humana que som tots nosaltres, movent els seus braços, que un Pare de l'Església considera que són el Fill i l'Esperit, per estimar, per cridar, ensenyar a caminar, agafar en braços, oferint llaços d'amor, acostant-nos a la seva cara, donant-nos aliment..
I de la mateixa manera que els músics necessiten estar pendents del seu director, així nosaltres necessitem estar pendents del nostre. Pendents de la mà dreta divina, que actua com un instrument humà; pendents del Crist que ens parla en el nostre propi llenguatge, amb el nostre batec humà... I pendents de la mà esquerra que domina, beneeix, acaricia; pendents de l'Esperit que ens domina des de dintre i ens beneeix provocant una nova creació en nosaltres, que fa emergir aquest domini d'amor cap a l'exterior de la nostra vida; pendents de l'Esperit que ens va insinuant el camí de l'execució musical, que necessitem portar a terme juntament amb els altres membres de l'orquestra humana. L'orquestra necessita dipositar la seva confiança en el director, deixar-se dur per la seva saviesa, ha de posar-se a les seves mans...
Quelcom de semblant ens succeeix amb el Senyor: Quan el Senyor ens diu: Dóna'm el teu cor!, vol dir: Fill, dóna'm el centre del teu ésser, on hi ha el principi regulador de la teva vida, del teu ritme sensible i afectiu! Torna a la font! Respira amb mi! És bell que l'home utilitzi en el camí de la seva vida aquest triple ritme entrecreuat: el cor que batega, el cervell que es contreu per a fer-se conscient del sentiment, els pulmons, per ventilar i animar-ho tot. Unides en aquesta harmonia la paraula, el cant i la dansa, eleven l'edifici d'acció de gràcies. (Claudel)
Dóna'm el teu cor! Posa el centre de la teva vida amb confiança a les meves mans, deixa que la meva saviesa vagi il·luminant els teus passos. Respira amb mi! Quina bellesa!, quin consol!, quina llum!... Per ventura no recorda les primeres pàgines de la Sagrada Escriptura quan et diu que eres un cos de fang i el Senyor infon en ell un esperit de vida, una respiració vital. La teva respiració és, ni més ni menys, la respiració de Déu. Potser no ets sempre conscient d'aquest gest entranyable d'un Déu Pare amb tu.
No creus que val la pena viure més pausadament la vida, per créixer en la consciència d'aquest detall d'amor del nostre Creador? No creus que és una de les grans veritats de la Sagrada Escriptura aquella paraula que ens diu: El Senyor ens crida a la pau?
A viure en una pau que ens permeti accedir a l'alegria d'aquesta experiència única de saber que estàs respirant Déu. Respirar Déu. Créixer en aquesta respiració. Fins a arribar a no poder desitjar i voler sinó el que Déu desitja, i vol.
Respira amb mi! Dóna'm el teu cor! El nostre cor ha de deixar embolcallar-se pel batec del cor de Déu, la seva respiració, la seva vida...
Pau es refereix a tots aquests recursos del nostre Director d'orquestra quan ens anuncia les riqueses insondables del Crist. Ell resta vivint aquella experiència que resumeix la paraula: ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi (Ga 2, 20). Pau se sent respirar en el Senyor Jesucrist, i des d'aquí anuncia amb força, amb fidelitat, el secret de Déu, guardat des de sempre.
Pau ha après Jesucrist, i sent la carícia de la mà esquerra de Déu, l'Esperit, i s'agenolla davant el Pare Déu, per deixar-se embolcallar per la seva abraçada de Pare. I des de l'harmonia d'aquesta dolça experiència li demana la mateixa experiència per als cristians de la comunitat d'Efes.
Nosaltres no el contemplem d'esquena aquest Director d'orquestra, sinó que, com ens ensenya Pau, tots nosaltres, sense cap vel a la cara, reflectint com un mirall la glòria del Senyor, som transformats a la seva mateixa imatge, amb una glòria cada vegada més gran, per obra del Senyor, és a dir, de l'Esperit (2Co 3, 18). I així, anar executant la melodia que el Senyor vol de nosaltres.
I aquesta melodia no és sinó la que ens suggereix l'evangeli amb la narració de la mort de Jesús, i la llançada del seu costat per deixar sortir aigua i sang, que els Pares de l'Església han comentat sempre com una figura del naixement de l'Església, una figura del naixement de la comunitat de Jesucrist, vivificada i animada constantment pel seu Esperit.
Dóna'm el teu cor!, fill, dóna'm el centre del teu ésser, on hi ha el principi regulador de la teva vida, del teu ritme sensible i afectiu! Torna a la font! Respira amb mi!
Altrament no pot néixer cada dia la teva comunitat, que és la Meva comunitat.
16 de juny del 2009
DIMARTS XI (I)
Dia 16 de juny: Santa Lutgarda, verge del nostre Orde
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Celebrem la memòria de santa Lutgarda, verge del nostre Orde, del monestir d'Aywières, a Brabant (Països Baixos). D'ella sabem que li dolgué el progrés de l'heretgia albigesa pel dany que infligia a l'Església. I també que publicà els primers testimonis sobre les revelacions del Sagrat Cor de Jesús. Va deixar aquesta vida l'any 1246 al propi monestir d'Aywières.
Pel que fa a la segona carta de sant Pau als cristians de Corint [8, 1-9], que bé la podríem titular com que "Jesucrist es va fer pobre per nosaltres". I és que, en efecte, per aconseguir que els cristians donin els seus diners, les obres caritatives sovint inventen tota mena de mitjans: hom acaba per fer almoina amb l'esperança de major guany! Pau té un altre concepte de l'almoina en el moment que organitza, en les seves Esglésies, la gran col·lecta a benefici dels germans de Jerusalem que estan en necessitat. I és que l'almoina ha d'ésser –per sant Pau- el gest gratuït del qui sap que tot li ha estat donat (verset 7). Al Déu que així suscita l'amor fraternal, el pobre podrà donar-li'n gràcies.
Com a evangeli s'ha escollit un fragment de sant Mateu [5, 43-48], en què se'ns fa estimar fins i tot "els enemics", com un veritable aspecte de l'amor fraternal. I és una continuació de les antítesis dels sermó de la muntanya. Podem preguntar-nos: Què és el veritable amor? Al revés dels preceptes legalistes, Jesús allibera l'exercici de l'amor de tot lligam amb l'espai, dit sagrat, de la família, de la nació, de la raça. I és que l'amor porta en ell mateix la seva dimensió religiosa. Déu es descobreix, es deixa "imitar" (verset 48) en l'acte d'estimar, pel què la perspectiva canvia totalment. És més encara que un allargament dels horitzons de l'amor, ja que es tracta d'una maduració interior. I l'amor, des d'ara, aspira a unir-se a la persona en el seu secret últim, perquè, siguem qui siguem, som fills d'un mateix Pare del cel! I avancem "amb joia de l'esperit pel camí de l'amor! (col·lecta de la santa), perquè "Déu és amor; [i] el que està en l'amor està en Déu i Déu està en ell" [1 Joan 4, 16].
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Celebrem la memòria de santa Lutgarda, verge del nostre Orde, del monestir d'Aywières, a Brabant (Països Baixos). D'ella sabem que li dolgué el progrés de l'heretgia albigesa pel dany que infligia a l'Església. I també que publicà els primers testimonis sobre les revelacions del Sagrat Cor de Jesús. Va deixar aquesta vida l'any 1246 al propi monestir d'Aywières.
Pel que fa a la segona carta de sant Pau als cristians de Corint [8, 1-9], que bé la podríem titular com que "Jesucrist es va fer pobre per nosaltres". I és que, en efecte, per aconseguir que els cristians donin els seus diners, les obres caritatives sovint inventen tota mena de mitjans: hom acaba per fer almoina amb l'esperança de major guany! Pau té un altre concepte de l'almoina en el moment que organitza, en les seves Esglésies, la gran col·lecta a benefici dels germans de Jerusalem que estan en necessitat. I és que l'almoina ha d'ésser –per sant Pau- el gest gratuït del qui sap que tot li ha estat donat (verset 7). Al Déu que així suscita l'amor fraternal, el pobre podrà donar-li'n gràcies.
Com a evangeli s'ha escollit un fragment de sant Mateu [5, 43-48], en què se'ns fa estimar fins i tot "els enemics", com un veritable aspecte de l'amor fraternal. I és una continuació de les antítesis dels sermó de la muntanya. Podem preguntar-nos: Què és el veritable amor? Al revés dels preceptes legalistes, Jesús allibera l'exercici de l'amor de tot lligam amb l'espai, dit sagrat, de la família, de la nació, de la raça. I és que l'amor porta en ell mateix la seva dimensió religiosa. Déu es descobreix, es deixa "imitar" (verset 48) en l'acte d'estimar, pel què la perspectiva canvia totalment. És més encara que un allargament dels horitzons de l'amor, ja que es tracta d'una maduració interior. I l'amor, des d'ara, aspira a unir-se a la persona en el seu secret últim, perquè, siguem qui siguem, som fills d'un mateix Pare del cel! I avancem "amb joia de l'esperit pel camí de l'amor! (col·lecta de la santa), perquè "Déu és amor; [i] el que està en l'amor està en Déu i Déu està en ell" [1 Joan 4, 16].
15 de juny del 2009
DILLUNS XI (I)
Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
2C 6, 1-10; Mt 5, 38-42
L'exhortació que Pau fa avui als cristians de Corint i, alhora, a tots nosaltres —no malverseu la gràcia que hem rebut de Déu—, no queda suspesa a l'aire sinó que Pau la concreta d'una manera admirable. Al centre de totes les recomanacions que hem escoltat n'hi ha una que al meu entendre les resumeix totes: en nosaltres ha de resplendir l'amor sincer. Si el nostre amor és sincer com podrem donar mai cap motiu d'escàndol a ningú? O com no mirarem de sofrir amb constància —pel bé d'aquells qui estimem amb amor sincer—, la dissort, les angúnies, les bastonades,... l'altra galta? Si el nostre amor és sincer resplendirà també en nosaltres l'honestedat, la paciència, i la presència de l'Esperit ens acompanyarà sempre, perquè l'Esperit, que Déu ha vessat en els nostres cors, és la font mateixa d'aquest amor.
L'amor sincer serà la marca distintiva que el missatge que anunciem és veritat, és creïble i el fem creïble. Si el nostre amor és sincer, les nostres seran les armes de la justícia i no ens importarà gens veure'ns honorats o deshonrats, no ens farà res que malparlin de nosaltres o que en parlin bé, que ens desconeguin o ens titllin d'impostors. Només la sinceritat del nostre amor, que es nodreix de la presència de l'Esperit Sant en nosaltres, haurà de ser la preocupació fonamental de la nostra vida de seguidors de Crist, per tal que la gràcies que hem rebut de Déu no es malversi. I l'amor sincer és el que es dóna plenament als germans i al seu servei, a la recerca del seu bé, del bé dels germans, d'allò que és millor per ells. És l'amor que pren com a model Crist mateix, que no ha vingut a ser servit sinó a servir: Dóna a tothom qui et demani, no et desentenguis del qui et vol manllevar. Si mirem de viure l'amor des d'aquesta perspectiva, no creieu que, en aquesta comunitat monàstica, en l'Església de Tarragona i en el món sencer, podrem viure aquell mateix miracle de què Pau parla, quasi com de passada, al final del fragment que acabem d'escoltar: en les nostres tristeses, sempre estem contents, enmig de la pobresa, n'enriquim molts, sense tenir res, som amos de tot?
2C 6, 1-10; Mt 5, 38-42
L'exhortació que Pau fa avui als cristians de Corint i, alhora, a tots nosaltres —no malverseu la gràcia que hem rebut de Déu—, no queda suspesa a l'aire sinó que Pau la concreta d'una manera admirable. Al centre de totes les recomanacions que hem escoltat n'hi ha una que al meu entendre les resumeix totes: en nosaltres ha de resplendir l'amor sincer. Si el nostre amor és sincer com podrem donar mai cap motiu d'escàndol a ningú? O com no mirarem de sofrir amb constància —pel bé d'aquells qui estimem amb amor sincer—, la dissort, les angúnies, les bastonades,... l'altra galta? Si el nostre amor és sincer resplendirà també en nosaltres l'honestedat, la paciència, i la presència de l'Esperit ens acompanyarà sempre, perquè l'Esperit, que Déu ha vessat en els nostres cors, és la font mateixa d'aquest amor.
L'amor sincer serà la marca distintiva que el missatge que anunciem és veritat, és creïble i el fem creïble. Si el nostre amor és sincer, les nostres seran les armes de la justícia i no ens importarà gens veure'ns honorats o deshonrats, no ens farà res que malparlin de nosaltres o que en parlin bé, que ens desconeguin o ens titllin d'impostors. Només la sinceritat del nostre amor, que es nodreix de la presència de l'Esperit Sant en nosaltres, haurà de ser la preocupació fonamental de la nostra vida de seguidors de Crist, per tal que la gràcies que hem rebut de Déu no es malversi. I l'amor sincer és el que es dóna plenament als germans i al seu servei, a la recerca del seu bé, del bé dels germans, d'allò que és millor per ells. És l'amor que pren com a model Crist mateix, que no ha vingut a ser servit sinó a servir: Dóna a tothom qui et demani, no et desentenguis del qui et vol manllevar. Si mirem de viure l'amor des d'aquesta perspectiva, no creieu que, en aquesta comunitat monàstica, en l'Església de Tarragona i en el món sencer, podrem viure aquell mateix miracle de què Pau parla, quasi com de passada, al final del fragment que acabem d'escoltar: en les nostres tristeses, sempre estem contents, enmig de la pobresa, n'enriquim molts, sense tenir res, som amos de tot?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
