Homilia predicada pel P. Maties Prades
1Tm 1, 15-17; Sl 112; Lc 6, 43-49
"Sigui beneït el nom del Senyor, ara i per tots els segles", diu el salm. Sí, estimats, germans, sigui beneït el Senyor per "la grandesa de la seva paciència", segons les paraules d'un Sant Pau entusiasmat i agraït. En els seus escrits podem ajuntar retalls de la seva vida, en contínua acció de gràcies a Déu misericordiós. Quan ens sentim perdonats, com Pau, sabem perdonar més als altres, i podem treballar amb ells i per ells. Som pobres i febles, per la nostra condició humana; però l'amor de Déu ens transforma, capacitant-nos per a ser col·laboradors seus.
L'home no es pot definir per allò que és en un moment concret. Gràcies a Déu podem canviar. Jesús ens dóna confiança, creu en nosaltres, confia en les nostres possibilitats. Jesús ens recorda que hem de ser responsables: se'ns regala el tresor de la vida, una vida que pot donar fruits quan està purificada pel foc de la prova i amarada per la dolcesa de l'amor. Les comparacions emprades a l'Evangeli d'avui són molt expressives: si som com un edifici construït sobre la roca, que és el Crist, serem com un arbre que dóna bons fruits perquè estem empeltats en Crist.
Jesús ens assegura que el nostre cor pot ser bo i que podem fer el bé. El bé és com el fruit normal, el fruit natural, que neix de la flor de la bondat. Però respondre bé davant del mal, davant de les contrarietats i de les intencions incomprensibles... no és sempre natural, és sobrenatural: cal l'ajut del Senyor que es manifesta en la seva Paraula, en la meditació amorosa de la seva Paraula, en l'Eucaristia. La freqüència dels Sagraments ens ajuda a posar de la nostra part el que és necessari: vigilància, previsió, sinceritat, prudència i valentia.
Si el Senyor té paciència amb nosaltres, com no hem de ser també nosaltres pacients i misericordiosos? Una persona que se sent perdonada, aprèn a estimar. Qui estima, dóna bons fruits. La bondat trenca les reticències i aplana els camins. Quan comprenem el misteri de la creu, sentim que l'amor del Crist crucificat ens allibera a nosaltres que, essent pobres i desvalguts, ens converteix en homes nous, forts i decidits. Donem gràcies a Déu, lloem-lo. "Sigui beneït en nom del Senyor".
12 de setembre del 2009
8 de setembre del 2009
EL NAIXEMENT DE LA VERGE MARIA
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Mi 5, 2-5; Sl 12, 6; Rm 8, 28-30; Mt 1, 1-16. 18-23
La festa d'avui —diu sant Andreu de Creta—, és per a nosaltres el principi de les solemnitats —el setembre és el primer mes del calendari bizantí. És el coronament de la llei i de les ombres, i és una porta d'entrada a la gràcia i a la veritat. Hi trobem el resum dels beneficis de Crist envers nosaltres, la manifestació dels misteris i la transformació de la naturalesa: Déu es fa home i a l'home se li concedeix la deïficació. (Sant Andreu de Creta, Homilia sobre la Nativitat)
Celebrem amb alegria la festa natalícia del goig de tot d'univers. La brisa bufa anunciant el goig universal. Que s'alegrin els cels, que exulti la terra i s'agiti el mar d'aquest món, ja que ha nascut petxina que, en rebre el llamp de llum de la divinitat, concebrà i donarà a llum una preciosíssima perla, que és el Crist, el rei de la glòria, que proclamarà l'alliberament. (Sant Joan Damascé, Homilia sobre la Nativitat)
I, veritablement, la Paraula que acaba de ser proclamada ens confirma aquesta profunda vibració joiosa d'aquests Pares d'Orient en la celebració d'aquesta solemnitat de la Nativitat de la Mare de Déu.
Hem escoltat la genealogia de Jesucrist, una mena de llibre de registre de naixements de l'ajuntament o de la parròquia de Natzaret. Una repetició avorrida? Uns quants noms que tot just ens diuen alguna cosa? L'ocasió d'una ràpida i profunda meditació, a fi de projectar el nostre pensament sobre la nostra història? Aquest evangeli, de lectura àrida, ens fa adonar que pertanyem a una història amb moltes arideses, sí, però també amb molta riquesa de vida. Una història que ens desborda, que és més gran que nosaltres. És tota una llista de noms i de personatges que han estat significatius en el projecte de Déu al llarg de la Història de la Salvació. Ens fa adonar de la grandesa i la generositat de l'amor diví. Un amor gratuït. No comprensible per a la nostra raó calculadora, que sempre aspira a tenir el domini d'una seguretat humana, i que no arriba a reconèixer i valorar i correspondre a l'elecció amorosa de Déu. Una llista on no veiem sempre la resposta fidel al Senyor per part dels homes, sinó que hi abunden la idolatria, la immoralitat, el crim, el pecat... Ens trobem amb una barreja de santedat i de pecat, llàgrimes de penediment, adulteri, assassinats, prostitutes, estrangers... Així ha teixit, o ha permès Déu, que es teixeixi la història de la humanitat.
I en aquest riu de la història, Déu ha volgut venir a fer-hi la seva immersió total, a favor de la humanitat. Aquí enfondeix les seves arrels el misteri amorós de Déu. Un Déu que ens està dient que compta amb tots. Que compta amb totes les pedres per a aixecar el seu edifici. L'edifici d'una civilització de l'amor, de la qual va parlar molt Pau VI. Totes les pedres són importants per a aquest edifici. Déu compta amb totes, en un misteri d'amor que no arribem a comprendre. Un misteri d'amor que ens comença a ser revelat en plenitud en aquesta festa, porta d'entrada de la gràcia i la veritat. Un misteri d'amor que se'ns revela com una crida a ser imatges vives d'aquest Déu amor, com diu sant Pau als cristians de Roma.
A continuació de la genealogia, l'evangeli ens descriu com va tenir lloc el naixement de Crist. És la maduració, és el fruit de tota aquesta complexa llista de noms. Contemplem Crist, Déu amb nosaltres. El rostre visible del Pare Invisible, que mai ningú no havia contemplat. Crist, la imatge concreta i ben perfilada d'un Déu que ens crida a imitar, per a viure, perllongant aquesta imatge visible d'un Déu amor.
D'aquesta manera, com escriu sant Andreu de Creta, s'inicia així la manifestació dels misteris i la transformació de la naturalesa: Déu es fa home i a l'home se li concedeix la deïficació.
Així culmina la misericòrdia de Déu. Necessitem comprendre aquest misteri de misericòrdia i d'amor profunds. Necessitem arribar a valorar i respectar, saber contemplar, diria, el misteri de la persona, barreja de santedat i de pecat. Com ho fa Déu. Ell respecta al llarg del temps, de la història humana, la llibertat de la seva criatura més significativa, i més volguda per a ell. Ell ve a pasturar, a mostrar la seva grandesa, mitjançant les seves senderes humils de pau. Aquest és el Déu que ens pot dur a la transformació de la naturalesa, la nostra deïficació. Ell ens mostra i ofereix els camins de la seva pau, la nostra pau.
Avui ha estat construïda la porta oriental per la qual entrarà i sortirà Crist i romandrà tancada, aquesta porta, en la qual hi ha el Crist, porta de les ovelles i el nom de la qual és orient, per mitjà de la qual hem tingut accés al Pare, principi i origen de la llum. Beneït el qui ve. El Senyor és Déu i ens ha il·luminat. Celebrem festivament el naixement de la Mare de Déu. (Sant Joan Damascè, Homilia sobre la Nativitat)
Mi 5, 2-5; Sl 12, 6; Rm 8, 28-30; Mt 1, 1-16. 18-23
La festa d'avui —diu sant Andreu de Creta—, és per a nosaltres el principi de les solemnitats —el setembre és el primer mes del calendari bizantí. És el coronament de la llei i de les ombres, i és una porta d'entrada a la gràcia i a la veritat. Hi trobem el resum dels beneficis de Crist envers nosaltres, la manifestació dels misteris i la transformació de la naturalesa: Déu es fa home i a l'home se li concedeix la deïficació. (Sant Andreu de Creta, Homilia sobre la Nativitat)
Celebrem amb alegria la festa natalícia del goig de tot d'univers. La brisa bufa anunciant el goig universal. Que s'alegrin els cels, que exulti la terra i s'agiti el mar d'aquest món, ja que ha nascut petxina que, en rebre el llamp de llum de la divinitat, concebrà i donarà a llum una preciosíssima perla, que és el Crist, el rei de la glòria, que proclamarà l'alliberament. (Sant Joan Damascé, Homilia sobre la Nativitat)
I, veritablement, la Paraula que acaba de ser proclamada ens confirma aquesta profunda vibració joiosa d'aquests Pares d'Orient en la celebració d'aquesta solemnitat de la Nativitat de la Mare de Déu.
Hem escoltat la genealogia de Jesucrist, una mena de llibre de registre de naixements de l'ajuntament o de la parròquia de Natzaret. Una repetició avorrida? Uns quants noms que tot just ens diuen alguna cosa? L'ocasió d'una ràpida i profunda meditació, a fi de projectar el nostre pensament sobre la nostra història? Aquest evangeli, de lectura àrida, ens fa adonar que pertanyem a una història amb moltes arideses, sí, però també amb molta riquesa de vida. Una història que ens desborda, que és més gran que nosaltres. És tota una llista de noms i de personatges que han estat significatius en el projecte de Déu al llarg de la Història de la Salvació. Ens fa adonar de la grandesa i la generositat de l'amor diví. Un amor gratuït. No comprensible per a la nostra raó calculadora, que sempre aspira a tenir el domini d'una seguretat humana, i que no arriba a reconèixer i valorar i correspondre a l'elecció amorosa de Déu. Una llista on no veiem sempre la resposta fidel al Senyor per part dels homes, sinó que hi abunden la idolatria, la immoralitat, el crim, el pecat... Ens trobem amb una barreja de santedat i de pecat, llàgrimes de penediment, adulteri, assassinats, prostitutes, estrangers... Així ha teixit, o ha permès Déu, que es teixeixi la història de la humanitat.
I en aquest riu de la història, Déu ha volgut venir a fer-hi la seva immersió total, a favor de la humanitat. Aquí enfondeix les seves arrels el misteri amorós de Déu. Un Déu que ens està dient que compta amb tots. Que compta amb totes les pedres per a aixecar el seu edifici. L'edifici d'una civilització de l'amor, de la qual va parlar molt Pau VI. Totes les pedres són importants per a aquest edifici. Déu compta amb totes, en un misteri d'amor que no arribem a comprendre. Un misteri d'amor que ens comença a ser revelat en plenitud en aquesta festa, porta d'entrada de la gràcia i la veritat. Un misteri d'amor que se'ns revela com una crida a ser imatges vives d'aquest Déu amor, com diu sant Pau als cristians de Roma.
A continuació de la genealogia, l'evangeli ens descriu com va tenir lloc el naixement de Crist. És la maduració, és el fruit de tota aquesta complexa llista de noms. Contemplem Crist, Déu amb nosaltres. El rostre visible del Pare Invisible, que mai ningú no havia contemplat. Crist, la imatge concreta i ben perfilada d'un Déu que ens crida a imitar, per a viure, perllongant aquesta imatge visible d'un Déu amor.
D'aquesta manera, com escriu sant Andreu de Creta, s'inicia així la manifestació dels misteris i la transformació de la naturalesa: Déu es fa home i a l'home se li concedeix la deïficació.
Així culmina la misericòrdia de Déu. Necessitem comprendre aquest misteri de misericòrdia i d'amor profunds. Necessitem arribar a valorar i respectar, saber contemplar, diria, el misteri de la persona, barreja de santedat i de pecat. Com ho fa Déu. Ell respecta al llarg del temps, de la història humana, la llibertat de la seva criatura més significativa, i més volguda per a ell. Ell ve a pasturar, a mostrar la seva grandesa, mitjançant les seves senderes humils de pau. Aquest és el Déu que ens pot dur a la transformació de la naturalesa, la nostra deïficació. Ell ens mostra i ofereix els camins de la seva pau, la nostra pau.
Avui ha estat construïda la porta oriental per la qual entrarà i sortirà Crist i romandrà tancada, aquesta porta, en la qual hi ha el Crist, porta de les ovelles i el nom de la qual és orient, per mitjà de la qual hem tingut accés al Pare, principi i origen de la llum. Beneït el qui ve. El Senyor és Déu i ens ha il·luminat. Celebrem festivament el naixement de la Mare de Déu. (Sant Joan Damascè, Homilia sobre la Nativitat)
7 de setembre del 2009
DILLUNS XXIII (I)
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
A la col·lecta, després de recordar-nos de la nostra adopció filial en Jesús, li demanem al nostre Pare-Déu que ens concedeixi "la llibertat veritable i l'herència dels sants, ja que creiem en Crist" (col·lecta). I és que creure en Crist suposa adherir-se a una persona que és "la Veritat i la Vida" [Jn 14, 6] i que, per això mateix, és font de tota llibertat. Després de la comunió pregarem al Senyor que ens associï "sempre a la vida del seu Fill", gràcies a la paraula i al pa amb que ens ha alimentat (postcomuni). L'al·lusió a la comunió de Crist per la fe en la seva paraula i per l'Eucaristia fa referència a la doctrina del propi Jesús exposada en el seu sermó sobre el "pa de vida" [Jn 6, 35, 51].
La primera lectura ha estat treta de la carta de sant Pau als cristians de Colosses [1, 24-2, 3], en què s'afirma que Pau és "servidor de l'Església per dur a terme el misteri que, d'ençà que existeixen els segles, Déu guardava amagat". Perquè, encarregat de proclamar la salvació per la creu, Pau sap prou bé que ell ha de viure personalment aquest misteri. I ha de compartir la "indigència anguniosa" de Crist al Calvari (verset 24), a fi que es desenvolupi de la mateixa manera en ell el poder i la riquesa de la resurrecció. Misteri –pel demés- summament gloriós, ja que és el que obre als pagans la via de la salvació (27).
I el fragment de l'evangeli ha estat tret de sant Lluc [6, 6-11], on els de la sinagoga "esperaven a veure si –Jesús- curaria en dissabte". Efectivament, Jesús guareix, el dia del dissabte, un home paralític de la mà dreta. I és que Lluc, en la narració que en fa, posa en relleu la nova manera que Jesús entén l'obediència a la llei mosaica. I és una obediència fundada en el profund coneixement del cor de l'home (verset 8) i del sentit de la llei (9). Jesús no dubta a practicar la bondat per a honorar el dissabte, convençut que així la glòria de Déu és més ben servida. Aquesta obediència a la llei és una cosa totalment diferent de la submissió, perquè realitza el jo més profund en el seu encontre amb Déu vivent, més enllà de les inquietuds suscitades per la casuística, més enllà de la por d'haver faltat al propi deure, i més enllà del menyspreu d'aquells que jutgen els altres, des de l'exterior, sense conèixer llur cor. Amén.
A la col·lecta, després de recordar-nos de la nostra adopció filial en Jesús, li demanem al nostre Pare-Déu que ens concedeixi "la llibertat veritable i l'herència dels sants, ja que creiem en Crist" (col·lecta). I és que creure en Crist suposa adherir-se a una persona que és "la Veritat i la Vida" [Jn 14, 6] i que, per això mateix, és font de tota llibertat. Després de la comunió pregarem al Senyor que ens associï "sempre a la vida del seu Fill", gràcies a la paraula i al pa amb que ens ha alimentat (postcomuni). L'al·lusió a la comunió de Crist per la fe en la seva paraula i per l'Eucaristia fa referència a la doctrina del propi Jesús exposada en el seu sermó sobre el "pa de vida" [Jn 6, 35, 51].
La primera lectura ha estat treta de la carta de sant Pau als cristians de Colosses [1, 24-2, 3], en què s'afirma que Pau és "servidor de l'Església per dur a terme el misteri que, d'ençà que existeixen els segles, Déu guardava amagat". Perquè, encarregat de proclamar la salvació per la creu, Pau sap prou bé que ell ha de viure personalment aquest misteri. I ha de compartir la "indigència anguniosa" de Crist al Calvari (verset 24), a fi que es desenvolupi de la mateixa manera en ell el poder i la riquesa de la resurrecció. Misteri –pel demés- summament gloriós, ja que és el que obre als pagans la via de la salvació (27).
I el fragment de l'evangeli ha estat tret de sant Lluc [6, 6-11], on els de la sinagoga "esperaven a veure si –Jesús- curaria en dissabte". Efectivament, Jesús guareix, el dia del dissabte, un home paralític de la mà dreta. I és que Lluc, en la narració que en fa, posa en relleu la nova manera que Jesús entén l'obediència a la llei mosaica. I és una obediència fundada en el profund coneixement del cor de l'home (verset 8) i del sentit de la llei (9). Jesús no dubta a practicar la bondat per a honorar el dissabte, convençut que així la glòria de Déu és més ben servida. Aquesta obediència a la llei és una cosa totalment diferent de la submissió, perquè realitza el jo més profund en el seu encontre amb Déu vivent, més enllà de les inquietuds suscitades per la casuística, més enllà de la por d'haver faltat al propi deure, i més enllà del menyspreu d'aquells que jutgen els altres, des de l'exterior, sense conèixer llur cor. Amén.
4 de setembre del 2009
DIVENDRES XXII (I)
Homilia predicada per fra Lluís Solà
Col 1, 15-20; Sl 99, 2. 3. 4. 5 (R.: 2c); Lc 5, 33-39
En una de les escenes més commovedores del film «la Passió de Crist» de Mel Gibson, es veu com Maria, la mare de Jesús, encoratjada per Joan, s'atansa al seu fill que acaba de caure sota el pes implacable de la creu, camí del Calvari. Jesús, acaronant-la amb la mà i amb la mirada, li diu aquestes paraules sorprenents, impressionants, que el guionista va manllevar de l'Apocalipsi (21, 5): «Mare, jo faig noves totes les coses».
Acabem de proclamar l'absoluta novetat de l'Evangeli incompatible amb tota mena de vellura. Una novetat que ens és presentada amb dos matisos complementaris: el text parla del vestit vell, al qual no es pot posar un pedaç de roba nova, i del vi jove —no-vell, novell— que no aboquem pas dins un bot vell. La joventut i la novetat, doncs, són els dos ingredients de la nostra recepta evangèlica d'avui. La novetat de l'Evangeli no s'avé —literalment «no és simfònica»— amb la vellor, amb l'antigor, fins al punt que la desintegra, la fa esclatar, igualment com un vi jove faria esclatar, esventrant-los, els bots vells.
Cal capgirar una mica la paràbola per entendre-la bé del tot, i fer precisament el que Jesús diu que no s'ha de fer: posar la novetat de l'Evangeli sobre el teixit gastat de la Llei —Jesús s'adreça als fariseus i als mestres de la Llei—, abocar-ne el vi en els vells bots de pell —penseu en els estoigs, de pell, que contenien els rotlles de la Llei a la sinagoga— perquè la novetat i la joventut de la Paraula de Déu, Jesús, en faci esclatar la vellura, en reveli el sentit ple, en un cant nou d'alegria i de llibertat. Un cant nou per al Déu que «alegra la nostra joventut», com li cantem amb el salm 42 en apropar-nos a l'altar (v. 4).
De fet Jesús, «en qui Déu ha volgut que residís la plenitud de tot el que existeix» (Col 1, 19), fa esclatar el sentit de la creació i de les nostres vides, Ell que n'és la Paraula fundant i recreadora. Amb la novetat de l'Evangeli esquinça els vestits vells d'aquesta creació que «gemega en dolors de part» (Rm 8, 22), esquinça el nostre home vell i els nostres bots esquifits que ja no poden contenir el vi novell de l'Evangeli, el most del raïm —Jesús, ell mateix— trepitjat al cup de la Creu, esquinçat ell mateix —el bot vell de la seva humanitat— per vessar, malgastant-lo per a tots, el vi de la creació nova: «Mare, jo faig que tot sigui nou!».
Bufen vents a l'Església una mica entestats a desencauar de les antigues calaixeres, rosegades pels corcs, vestits ja passats de moda, una mica arnats, i els bots vells, ressecs i florits, que guardaven la nostàlgia del passat. Ja ho deia Jesús, amb sorna, als fariseus: «No hi ha ningú que vulgui beure vi nou després de beure'n de vell, perquè troba que el vell és millor» (Lc 5, 39).
Però les paraules de Jesús a la seva mare camí del Calvari, les paraules de l'home de dolors, continuen ressonant més vives que mai, endutes pel vent de l'Esperit: «Jo faig que tot sigui nou, les coses d'abans han passat» (Ap 21, 4-5)! Traguem-nos doncs els taps de les orelles i posem-nos a l'abast d'aquesta Paraula vivificadora, la Paraula d'Aquell «que ens sacia de felicitat com desitjàvem i renova com una àguila la nostra joventut» (Sl 102, 5).
Col 1, 15-20; Sl 99, 2. 3. 4. 5 (R.: 2c); Lc 5, 33-39
En una de les escenes més commovedores del film «la Passió de Crist» de Mel Gibson, es veu com Maria, la mare de Jesús, encoratjada per Joan, s'atansa al seu fill que acaba de caure sota el pes implacable de la creu, camí del Calvari. Jesús, acaronant-la amb la mà i amb la mirada, li diu aquestes paraules sorprenents, impressionants, que el guionista va manllevar de l'Apocalipsi (21, 5): «Mare, jo faig noves totes les coses».
Acabem de proclamar l'absoluta novetat de l'Evangeli incompatible amb tota mena de vellura. Una novetat que ens és presentada amb dos matisos complementaris: el text parla del vestit vell, al qual no es pot posar un pedaç de roba nova, i del vi jove —no-vell, novell— que no aboquem pas dins un bot vell. La joventut i la novetat, doncs, són els dos ingredients de la nostra recepta evangèlica d'avui. La novetat de l'Evangeli no s'avé —literalment «no és simfònica»— amb la vellor, amb l'antigor, fins al punt que la desintegra, la fa esclatar, igualment com un vi jove faria esclatar, esventrant-los, els bots vells.
Cal capgirar una mica la paràbola per entendre-la bé del tot, i fer precisament el que Jesús diu que no s'ha de fer: posar la novetat de l'Evangeli sobre el teixit gastat de la Llei —Jesús s'adreça als fariseus i als mestres de la Llei—, abocar-ne el vi en els vells bots de pell —penseu en els estoigs, de pell, que contenien els rotlles de la Llei a la sinagoga— perquè la novetat i la joventut de la Paraula de Déu, Jesús, en faci esclatar la vellura, en reveli el sentit ple, en un cant nou d'alegria i de llibertat. Un cant nou per al Déu que «alegra la nostra joventut», com li cantem amb el salm 42 en apropar-nos a l'altar (v. 4).
De fet Jesús, «en qui Déu ha volgut que residís la plenitud de tot el que existeix» (Col 1, 19), fa esclatar el sentit de la creació i de les nostres vides, Ell que n'és la Paraula fundant i recreadora. Amb la novetat de l'Evangeli esquinça els vestits vells d'aquesta creació que «gemega en dolors de part» (Rm 8, 22), esquinça el nostre home vell i els nostres bots esquifits que ja no poden contenir el vi novell de l'Evangeli, el most del raïm —Jesús, ell mateix— trepitjat al cup de la Creu, esquinçat ell mateix —el bot vell de la seva humanitat— per vessar, malgastant-lo per a tots, el vi de la creació nova: «Mare, jo faig que tot sigui nou!».
Bufen vents a l'Església una mica entestats a desencauar de les antigues calaixeres, rosegades pels corcs, vestits ja passats de moda, una mica arnats, i els bots vells, ressecs i florits, que guardaven la nostàlgia del passat. Ja ho deia Jesús, amb sorna, als fariseus: «No hi ha ningú que vulgui beure vi nou després de beure'n de vell, perquè troba que el vell és millor» (Lc 5, 39).
Però les paraules de Jesús a la seva mare camí del Calvari, les paraules de l'home de dolors, continuen ressonant més vives que mai, endutes pel vent de l'Esperit: «Jo faig que tot sigui nou, les coses d'abans han passat» (Ap 21, 4-5)! Traguem-nos doncs els taps de les orelles i posem-nos a l'abast d'aquesta Paraula vivificadora, la Paraula d'Aquell «que ens sacia de felicitat com desitjàvem i renova com una àguila la nostra joventut» (Sl 102, 5).
2 de setembre del 2009
SANT BERNAT DE POBLET, MONJO, I SANTA MARIA I SANTA GRÀCIA, MÀRTIRS
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sir 51, 1-12; Sl 33, 2-9; 1Jn 5, 1-5; Mt 10, 17-22
L'Anuari de la Pontifícia Arxiconfraria dels sants patrons Bernat, Maria i Gràcia, d'Alzira, en el seu primer numero del 2006, com a començament d'una nova etapa renovada, mostra una sèrie nombrosa d'escrits en prosa i en vers, de fotografies... dedicats tots ells a la figura dels màrtirs i a la importància del martiri com a testimoniatge de la fe. Evidentment, hi ha uns espais especials dedicats als màrtirs Bernat, Maria i Gràcia. Amb nous esforços d'investigació entorn dels màrtirs d'Alzira. Això estaria en la línia de l'investigador i estudiós P. Benet, monjo de Poblet, quan escriu sobre la necessitat i importància d'estimar les pròpies tradicions transmeses pels nostres avantpassats, ja que això ajuda a mantenir la pròpia identitat cristiana i humana i evita el desarrelament creixent de l'home modern.
Avui, en aquesta línia, celebrem la festa d'aquests màrtirs amb arrels comunes a Alzira i Poblet. Una festa que es comença a celebrar el 2 de setembre de 1733 per iniciativa de l'abat Baltasar Sayol quan obté de l'Abat General de l'Orde, Andoqui Pernot, la facultat de la seva celebració, la qual cosa es va fer amb oficis i llargs sermons i panegírics sobre els sants màrtirs, segons els costums de l'època.
La vida monàstica sempre va ser i continua sent un exemple de fidelitat a unes tradicions mil·lenàries. Estimar la nostra tradició suposa l'enriquiment d'aquesta mateixa tradició, avui tan necessària per a la nostra societat. Però caldrà fer-ho sempre no mirant únicament al passat, sinó amb projecció de futur, ja que, en definitiva, tot en la nostra vida de fe està al servei de la vinguda del regne. I el regne ens ve des del futur. I allò que ens obre sempre cap a aquest regne és la Paraula.
La Paraula de Déu ha de ser sempre el nostre punt de referència principal... La Paraula i la vida concreta d'uns màrtirs que van fer l'ofrena de la seva vida precisament per la fidelitat a aquesta Paraula de vida. Tres màrtirs als quals canta el poeta:
Tres clavells a Alzira
va obrir alegre el matí
d'arabescs trajinars
i arabesques cavalcades...
I en aquest matí de setembre, l'aroma d'aquests tres clavells és l'aroma d'una Paraula de vida encarnada. Aromes arabesques i arabesques cavalcades... Matisos que adornen l'escena. Però la veritat, la vida, la llum és la paraula simple i nua, viscuda fins al final per aquests tres gloriosos germans.
I la Paraula de la primera lectura, últim capítol del Siràcida, que ens subratlla el valor de la saviesa, del seny i de la prudència. Que no és fàcil de viure. L'autor eleva tot un cant d'acció de gràcies a Déu, però recordant l'acció de Déu que el va salvar d'innombrables paranys:
Heu alliberat el meu cos de la ruïna,
de la llengua calumniadora,
dels llavis que forgen mentida.
Del perill, del poder
del foc, de les aigües, de la llengua....
Tot això davalla sobre els tres germans i els arrossega fins a la mort. Però enmig d'aquests paranys de mort aixequen el cor a Déu, donant-li gràcies per la seva eterna misericòrdia. Recorden en aquests moments la compassió del Senyor, la seva eterna misericòrdia. I es posen a les seves mans des de la confiança que els dóna la fe en Jesucrist, gràcies al qual van néixer a la vida nova del Ressuscitat.
D'aquesta manera es complirà en ells amb veritat la Paraula: Tot el qui ha nascut de Déu venç el món. I la victòria que ha vençut el món és la nostra fe. La fe que és la vida nova de Jesucrist Fill de Déu. Que ells han començat a viure a partir del seu baptisme i que duen a un compliment perfecte, quan es compleixen en ells també les paraules profètiques de Jesús: Per causa meva sereu conduïts davant els governadors i els reis, davant els pagans. Un germà lliurarà el seu germà a la mort...
Contemplem avui el valor del testimoniatge de la fe en un mitjà totalment advers, violentament advers. Són situacions que se segueixen repetint, en tot o en part, en la vida de fe dels creients.
Ja ho suggereix Pau quan escriu als Romans: La creació anhela, esperant amb impaciència, la manifestació dels fills de Déu. La creació fou sotmesa al no-res, amb l'esperança que també ella, la creació, serà alliberada de l'esclavitud de la corrupció per participar de la llibertat de la glòria dels fills de Déu. Sabem que tota la creació gemega i pateix dolors de part fins ara. I no solament ella: nosaltres, que tenim les primícies de l'Esperit, també gemeguem tot anhelant la redempció del nostre cos… (Rm 8, 19s)
Gemeguem amb dolors de part com aquests tres germans màrtirs, a l'espera del rescat, de la llum?... O, potser, ni tan sols ens fem una idea dels anoments dolors de part.
Sir 51, 1-12; Sl 33, 2-9; 1Jn 5, 1-5; Mt 10, 17-22
L'Anuari de la Pontifícia Arxiconfraria dels sants patrons Bernat, Maria i Gràcia, d'Alzira, en el seu primer numero del 2006, com a començament d'una nova etapa renovada, mostra una sèrie nombrosa d'escrits en prosa i en vers, de fotografies... dedicats tots ells a la figura dels màrtirs i a la importància del martiri com a testimoniatge de la fe. Evidentment, hi ha uns espais especials dedicats als màrtirs Bernat, Maria i Gràcia. Amb nous esforços d'investigació entorn dels màrtirs d'Alzira. Això estaria en la línia de l'investigador i estudiós P. Benet, monjo de Poblet, quan escriu sobre la necessitat i importància d'estimar les pròpies tradicions transmeses pels nostres avantpassats, ja que això ajuda a mantenir la pròpia identitat cristiana i humana i evita el desarrelament creixent de l'home modern.
Avui, en aquesta línia, celebrem la festa d'aquests màrtirs amb arrels comunes a Alzira i Poblet. Una festa que es comença a celebrar el 2 de setembre de 1733 per iniciativa de l'abat Baltasar Sayol quan obté de l'Abat General de l'Orde, Andoqui Pernot, la facultat de la seva celebració, la qual cosa es va fer amb oficis i llargs sermons i panegírics sobre els sants màrtirs, segons els costums de l'època.
La vida monàstica sempre va ser i continua sent un exemple de fidelitat a unes tradicions mil·lenàries. Estimar la nostra tradició suposa l'enriquiment d'aquesta mateixa tradició, avui tan necessària per a la nostra societat. Però caldrà fer-ho sempre no mirant únicament al passat, sinó amb projecció de futur, ja que, en definitiva, tot en la nostra vida de fe està al servei de la vinguda del regne. I el regne ens ve des del futur. I allò que ens obre sempre cap a aquest regne és la Paraula.
La Paraula de Déu ha de ser sempre el nostre punt de referència principal... La Paraula i la vida concreta d'uns màrtirs que van fer l'ofrena de la seva vida precisament per la fidelitat a aquesta Paraula de vida. Tres màrtirs als quals canta el poeta:
Tres clavells a Alzira
va obrir alegre el matí
d'arabescs trajinars
i arabesques cavalcades...
I en aquest matí de setembre, l'aroma d'aquests tres clavells és l'aroma d'una Paraula de vida encarnada. Aromes arabesques i arabesques cavalcades... Matisos que adornen l'escena. Però la veritat, la vida, la llum és la paraula simple i nua, viscuda fins al final per aquests tres gloriosos germans.
I la Paraula de la primera lectura, últim capítol del Siràcida, que ens subratlla el valor de la saviesa, del seny i de la prudència. Que no és fàcil de viure. L'autor eleva tot un cant d'acció de gràcies a Déu, però recordant l'acció de Déu que el va salvar d'innombrables paranys:
Heu alliberat el meu cos de la ruïna,
de la llengua calumniadora,
dels llavis que forgen mentida.
Del perill, del poder
del foc, de les aigües, de la llengua....
Tot això davalla sobre els tres germans i els arrossega fins a la mort. Però enmig d'aquests paranys de mort aixequen el cor a Déu, donant-li gràcies per la seva eterna misericòrdia. Recorden en aquests moments la compassió del Senyor, la seva eterna misericòrdia. I es posen a les seves mans des de la confiança que els dóna la fe en Jesucrist, gràcies al qual van néixer a la vida nova del Ressuscitat.
D'aquesta manera es complirà en ells amb veritat la Paraula: Tot el qui ha nascut de Déu venç el món. I la victòria que ha vençut el món és la nostra fe. La fe que és la vida nova de Jesucrist Fill de Déu. Que ells han començat a viure a partir del seu baptisme i que duen a un compliment perfecte, quan es compleixen en ells també les paraules profètiques de Jesús: Per causa meva sereu conduïts davant els governadors i els reis, davant els pagans. Un germà lliurarà el seu germà a la mort...
Contemplem avui el valor del testimoniatge de la fe en un mitjà totalment advers, violentament advers. Són situacions que se segueixen repetint, en tot o en part, en la vida de fe dels creients.
Ja ho suggereix Pau quan escriu als Romans: La creació anhela, esperant amb impaciència, la manifestació dels fills de Déu. La creació fou sotmesa al no-res, amb l'esperança que també ella, la creació, serà alliberada de l'esclavitud de la corrupció per participar de la llibertat de la glòria dels fills de Déu. Sabem que tota la creació gemega i pateix dolors de part fins ara. I no solament ella: nosaltres, que tenim les primícies de l'Esperit, també gemeguem tot anhelant la redempció del nostre cos… (Rm 8, 19s)
Gemeguem amb dolors de part com aquests tres germans màrtirs, a l'espera del rescat, de la llum?... O, potser, ni tan sols ens fem una idea dels anoments dolors de part.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
