Homilia predicada pel P. Maties Prades
Sv 2, 12. 17-20; Sl 53; Jm 3, 16-4, 3; Mc 9, 30-37
Estimats germans i germanes:
No és fàcil comentar les lectures d'aquest diumenge, perquè són molt clares i perquè ens comprometen. Què pensaria Jesús veient els seus deixebles obsessionats en ocupar llocs importants? Si els comparem, veiem paral·lelismes entre el relat evangèlic d'avui i el del diumenge passat: els dos anuncien la mort i la resurrecció de Jesús. Entre les dues escenes semblants, l'evangelista S. Marc situa la Transfiguració. Aquest fet transcendental no va poder commoure ni canviar aquells que el seguien sense comprendre res. Jesús els parla del servei i de la creu, de donar la vida per guanyar-la; i ells discutien "quin d'ells seria el més important". Jesús no es deixa vèncer per la decepció, i insisteix: "Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots". Però els bons llocs, l'èxit, el poder i el protagonisme són temptacions seductores que ens enlluernen a tots i a tots els nivells. El Senyor ens demana vigilar i pregar per no caure en la temptació.
Quin és el camí a seguir? Com Crist ens vol alliberar, ens proposa "la saviesa que ve de dalt". Ens estima i vol que la nostra vida sigui "pacífica, moderada i dòcil, compassiva i plena de bons fruits", segons la segona lectura. La felicitat no la trobem en una pretesa superioritat sobre els altres ni en el sabor agredolç del poder; sinó en l'amor, en el servei fet per amor. Considerar-se servidor dels altres no vol dir menysprear-se a si mateix, sinó considerar que tots els altres són dignes de ser servits. Si ens considerem creients i estimem Jesucrist, hem d'actuar com Ell. Això té moltes implicacions, que cal reconèixer sincerament. Entre altres: el servei, la generositat; i la lluita no per ser superior als altres sinó per millorar com a família, grup o comunitat. En paraules de la carta de S. Jaume, hem de ser persones pacificadores que sembrem en esperit de pau; lluny d'enveges, ambicions i discòrdies.
Les solucions sempre són més fàcils del que pensem. Cal pregar molt, germans, perquè les nostres qualitats no es converteixin en les armes destructores de l'orgull, la discriminació, la autosuficiència i la manipulació. En la pregària trobem Crist i la Saviesa de la seva Paraula. La pregària esponja el cor i aclareix les idees. D'aquesta manera sortim de la nostra mediocritat i comencem un viatge vers els ideals nobles, vers Déu. Quan nedem a contracorrent podem sentir una certa sensació de soledat, de sorpresa, de dolor; també d'ultratge i de tortura, segons el llibre de la Saviesa. Però si avancem pel camí de la honestedat i de la coherència, descobrim que Déu no defrauda, que la seva Saviesa és superior a la nostra, i que la confiança ens mena a la font de la seva Paraula i del seu Amor.
Quan Jesús posa un nen al mig del grup ens manifesta l'actitud a prendre per tal de convertir-nos. El noi significa les possibilitats d'una vida nova, d'un canvi de vida. Els nois són sincers i espontanis, tenen el cor net i una mirada transparent. El somriure de la bondat ens ajuda a ser millors i a esborrar els punts foscos del nostre comportament. Crist es fa present en l'Eucaristia enmig nostre. Al voltant de l'altar, hem de descobrir que Déu estima tothom, que nosaltres hem d'estar al mateix nivell, que el perdó trenca les barreres, que l'amor uneix. La Transfiguració ens ha de transformar. Crist ens il·lumina amb la Saviesa de la seva Paraula, ens alegra amb la seva esperança, i ens anima amb el seu Amor.
Escoltem-lo, estimem-lo! Aquesta ha de ser la nostra única ambició.
20 de setembre del 2009
18 de setembre del 2009
COMMEMORACIÓ DELS DIFUNTS DE LA FAMÍLIA CISTERCENCA MORTS D'UN ANY ENÇÀ
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
La Litúrgia ens fa encomanar "a la misericòrdia de Déu" "tots els nostres germans, parents i benefactors difunts", i ens fa demanar que concedeixi de fer-los "participar de la felicitat eterna, per la intercessió de la benaurada sempre Verge Maria i de tots els sants" (col·lecta). I que la "misericòrdia de Déu que no te mida; aculli favorablement les nostres humils pregàries i que, per aquest sagrament de salvació els doni –als finats- el perdó de tots els seus pecats" (oració sobre les ofrenes). [Missal de l'Orde, pp. 38-39]
La primera lectura ha estat treta de la carta de sant Pau als cristians de Roma [8, 31b-35.37-39], on se'ns ha preguntat: "¿Qui serà capaç d'allunyar-nos del Crist, que tant ens estima?" I és que el combat de la fe i la lluita contra el mal sovint posa al descobert febleses i covardies. I els motius d'acusació contra els cristians no manquen, i per això Pau s'imagina un tribunal davant del qual els cristians seran citats. Aleshores, qui farà l'acusació? Déu mateix? No, car Déu ja ha perdonat completament en Crist i no es farà pas enrere de la seva decisió. Pot ser serà Satanàs? Certament, sí, ja que ell és l'acusador d'ofici, amb l'esperança que Déu no atorgui més la seva confiança als homes. Però Déu recusa semblant acusador. Llavors, qui queda, el Crist? Aquest però, no acusarà pas, perquè morí i ressuscità pel nostre bé, i en canvi intercedeix per tots nosaltres davant del Pare.
El salm responsorial escollit ha estat el 121, on se'ns ha parlat de "La ciutat ben construïda". I és que tot i reconeixent els defectes que hi ha en l'Església i en els seus membres, ens cal anar, per la fe, més enllà i contemplar-la com una "ciutat ben construïda", un "conjunt harmoniós". Ací i avui, i en aquest món, això només és una utopia; en el més enllà, però, i en la pàtria definitiva de l'eternitat, és una efectiva realitat.
I anem per l'evangeli que ha estat tret de sant Mateu [11, 25-30], i on Jesús ens ha dit que "veniu a mi, que jo us faré reposar". O bé, diguem-ne "una religió retornada a l'essencial". I és que els qui pateixen i es dobleguen sota la càrrega són sempre els senzills i els ignorants, dels quals hom abusa per mitjà de les observances legalistes. Jesús per tant convida a aquests pobres a prendre el seu lloc entre els deixebles, i Ell els revela una realitat que allibera de les religiositats i dels seus límits ritualistes i legalistes. I és que Déu ens accepta tal com som i ell s'ha fet un igual a nosaltres per a poder aplegar-nos al seu entorn, en aquest món, i dur-nos després cap a l'altre. Amén.
La Litúrgia ens fa encomanar "a la misericòrdia de Déu" "tots els nostres germans, parents i benefactors difunts", i ens fa demanar que concedeixi de fer-los "participar de la felicitat eterna, per la intercessió de la benaurada sempre Verge Maria i de tots els sants" (col·lecta). I que la "misericòrdia de Déu que no te mida; aculli favorablement les nostres humils pregàries i que, per aquest sagrament de salvació els doni –als finats- el perdó de tots els seus pecats" (oració sobre les ofrenes). [Missal de l'Orde, pp. 38-39]
La primera lectura ha estat treta de la carta de sant Pau als cristians de Roma [8, 31b-35.37-39], on se'ns ha preguntat: "¿Qui serà capaç d'allunyar-nos del Crist, que tant ens estima?" I és que el combat de la fe i la lluita contra el mal sovint posa al descobert febleses i covardies. I els motius d'acusació contra els cristians no manquen, i per això Pau s'imagina un tribunal davant del qual els cristians seran citats. Aleshores, qui farà l'acusació? Déu mateix? No, car Déu ja ha perdonat completament en Crist i no es farà pas enrere de la seva decisió. Pot ser serà Satanàs? Certament, sí, ja que ell és l'acusador d'ofici, amb l'esperança que Déu no atorgui més la seva confiança als homes. Però Déu recusa semblant acusador. Llavors, qui queda, el Crist? Aquest però, no acusarà pas, perquè morí i ressuscità pel nostre bé, i en canvi intercedeix per tots nosaltres davant del Pare.
El salm responsorial escollit ha estat el 121, on se'ns ha parlat de "La ciutat ben construïda". I és que tot i reconeixent els defectes que hi ha en l'Església i en els seus membres, ens cal anar, per la fe, més enllà i contemplar-la com una "ciutat ben construïda", un "conjunt harmoniós". Ací i avui, i en aquest món, això només és una utopia; en el més enllà, però, i en la pàtria definitiva de l'eternitat, és una efectiva realitat.
I anem per l'evangeli que ha estat tret de sant Mateu [11, 25-30], i on Jesús ens ha dit que "veniu a mi, que jo us faré reposar". O bé, diguem-ne "una religió retornada a l'essencial". I és que els qui pateixen i es dobleguen sota la càrrega són sempre els senzills i els ignorants, dels quals hom abusa per mitjà de les observances legalistes. Jesús per tant convida a aquests pobres a prendre el seu lloc entre els deixebles, i Ell els revela una realitat que allibera de les religiositats i dels seus límits ritualistes i legalistes. I és que Déu ens accepta tal com som i ell s'ha fet un igual a nosaltres per a poder aplegar-nos al seu entorn, en aquest món, i dur-nos després cap a l'altre. Amén.
16 de setembre del 2009
DIMECRES XXIV (I)
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
1Tm 3, 14-16; Lc 7, 31-35
Aquest evangeli de Lluc, que ens parla de la saviesa, d'una saviesa que neguen els homes... em recorda uns versos de Proverbis (1, 20):
La sensatesa, la saviesa crida pels carrers,
eleva la veu per les places;
als punts de més bullici proclama,
a les entrades de les portes de la ciutat.
Inexperts, fins quan heu d'estimar la inexperiència?,
insolents, fins quan trobareu gust en la mofa?,
insensats, necis, fins a quan odiareu el saber?
Torneu a mi i us obriré el meu cor, us faré conèixer les meves paraules...
La saviesa de Déu l'havien escoltat els jueus per boca del Baptista, a través de la seva predicació dura, escatològica, que preparava el camí d'un altre. Convidava a la conversió, a obrir el cor per començar a tenir el cor amatent. Li van tapar la boca, li van tallar el cap.
Jesús no es queda vora el Jordà, porta l'anunci de la saviesa als carrers i pobles i ciutats. Era ja el cor obert de Déu. No convidava a tornar a Ell. Era Ell, Déu mateix, qui es girava cap als homes, amb el cor obert. Però continua trobant pels carrers i pobles, inexperts, insolents i necis, la vida dels quals és un contrasentit.
Però la saviesa és reconeguda pels seus fills. Mateu identifica la saviesa amb Jesús. Lluc amb publicans i pecadors, que són els qui veritablement obren el cor a la saviesa vessada per Déu.
De quin grup ets? Inexpert, insolent, neci e insensat? O bé dels publicans i pecadors?
Quan la premsa porta uns mots encreuats o altres enigmes, diu: la resposta és a l'última pàgina. De quin grup ets? Aquí la resposta la tens a la primera lectura.
T'escric això perquè sàpigues com t'has de comportar a la casa de Déu. Aleshores, sembla que ens convida a estudiar. Aquests dies comença el curs escolar. Així que, tots a l'escola de la Paraula. Nosaltres, monjos, hem de tenir en compte que casa nostra és l'escola de la paraula. Però la casa de Déu és l'Església, l'edificació que l'Esperit va aixecant amb les pedres vives que som tots i cadascun de nosaltres. I això succeeix cantant el misteri de pietat, que és el misteri de Crist. I com un exemple concret ens proposa un himne: visible en el cos, garantit per Esperit, proclamat als pobles, cregut en el món, endut a la glòria...
El cantem amb saviesa? Cantem-lo bé, no desentonem, ni en l'Església ni en la vida. Deia sant Cebrià: la paraula de l'evangeli no és altra cosa que l'ensenyament de Déu, fonament on s'edifica l'esperança, s'aferma la fe, aliment que envigoreix el cor, guia que indica el camí...
1Tm 3, 14-16; Lc 7, 31-35
Aquest evangeli de Lluc, que ens parla de la saviesa, d'una saviesa que neguen els homes... em recorda uns versos de Proverbis (1, 20):
La sensatesa, la saviesa crida pels carrers,
eleva la veu per les places;
als punts de més bullici proclama,
a les entrades de les portes de la ciutat.
Inexperts, fins quan heu d'estimar la inexperiència?,
insolents, fins quan trobareu gust en la mofa?,
insensats, necis, fins a quan odiareu el saber?
Torneu a mi i us obriré el meu cor, us faré conèixer les meves paraules...
La saviesa de Déu l'havien escoltat els jueus per boca del Baptista, a través de la seva predicació dura, escatològica, que preparava el camí d'un altre. Convidava a la conversió, a obrir el cor per començar a tenir el cor amatent. Li van tapar la boca, li van tallar el cap.
Jesús no es queda vora el Jordà, porta l'anunci de la saviesa als carrers i pobles i ciutats. Era ja el cor obert de Déu. No convidava a tornar a Ell. Era Ell, Déu mateix, qui es girava cap als homes, amb el cor obert. Però continua trobant pels carrers i pobles, inexperts, insolents i necis, la vida dels quals és un contrasentit.
Però la saviesa és reconeguda pels seus fills. Mateu identifica la saviesa amb Jesús. Lluc amb publicans i pecadors, que són els qui veritablement obren el cor a la saviesa vessada per Déu.
De quin grup ets? Inexpert, insolent, neci e insensat? O bé dels publicans i pecadors?
Quan la premsa porta uns mots encreuats o altres enigmes, diu: la resposta és a l'última pàgina. De quin grup ets? Aquí la resposta la tens a la primera lectura.
T'escric això perquè sàpigues com t'has de comportar a la casa de Déu. Aleshores, sembla que ens convida a estudiar. Aquests dies comença el curs escolar. Així que, tots a l'escola de la Paraula. Nosaltres, monjos, hem de tenir en compte que casa nostra és l'escola de la paraula. Però la casa de Déu és l'Església, l'edificació que l'Esperit va aixecant amb les pedres vives que som tots i cadascun de nosaltres. I això succeeix cantant el misteri de pietat, que és el misteri de Crist. I com un exemple concret ens proposa un himne: visible en el cos, garantit per Esperit, proclamat als pobles, cregut en el món, endut a la glòria...
El cantem amb saviesa? Cantem-lo bé, no desentonem, ni en l'Església ni en la vida. Deia sant Cebrià: la paraula de l'evangeli no és altra cosa que l'ensenyament de Déu, fonament on s'edifica l'esperança, s'aferma la fe, aliment que envigoreix el cor, guia que indica el camí...
15 de setembre del 2009
DIMARTS XXIV (I)
15 de setembre: la Mare de Déu dels Dolors
Homilia predicada per fra Lluís Solà
1 Tm 3, 1-13; Sl 100, 1-2ab. 2cd-3ab. 5. 6 (R.: 2b); Jo 19, 25-27
L'escena que acabem de contemplar, germans, ha inspirat tot un corrent de devoció entorn de la Mare de Déu, molt falaguer a les cordes més sensibles de la nostra ànima emotiva. La seqüència «Stabat Mater», que cantem avui com a himne a les hores de l'Ofici, n'és un exemple eloqüent. I tants conjunts escultòrics, un d'ells a l'atri de la nostra església. En aquest cas, però, la devoció no fa un bon servei a la veritat profunda del text evangèlic proclamat. Ens deixa a la superfície, a l'escorça. Cal trencar la closca per trobar i assaborir el fruit dolç.
Es diu que Jesús confia la seva mare a Joan, en un gest pietós de responsabilitat filial. Segurament el clan familiar, germans i germanes de Jesús, dels quals parla el Nou Testament, era prou nombrós com per fer-se càrrec de la mare. No, l'evangelista, quan pinta aquesta escena, vol dir-nos alguna cosa més seriosa. Als peus de la creu hi ha el deixeble per antonomàsia, l'estimat, l'amic del Senyor. No se'ns en diu mai el nom. I Jesús li demana que aculli, no a «casa seva», com se sol traduir, sinó entre «allò seu», en el seu àmbit, és a dir, en l'àmbit del discipulat, Maria, la seva mare, a qui Jesús anomena, com a Canà, «dona», no pas «mare». Els dos breus diàlegs entre Jesús i Maria que reporta l'evangelista Joan, a Canà i al Calvari, com també el de Lluc, quan Jesús infant és retrobat al temple, deixen intuir, curiosament, una relació més aviat tivant entre mare i fill. Aquest deu ser, segurament, el dolor més punyent de Maria, l'espasa anunciada per Simeó: la incomprensió davant la missió de Jesús, una incomprensió que la va allunyant més i més d'ell. Als peus de la creu, la distància entre mare i fill és total. Precisament, però, quan aquesta distància arriba al seu clímax, en el nou infantament del Calvari —Jesús fa brollar del seu costat traspassat la nova creació—, Maria troba el camí de l'apropament i del retorn en la fe, en deixar-se acollir com a deixebla de Jesús, no ja com a mare, pel deixeble, als peus de la creu. Morint al fet de ser mare, ressuscita com a deixebla entre els deixebles.
El dolor de Maria, renunciar a les prerrogatives de la seva maternitat biològica per tal d'esdevenir deixebla —l'única manera de pertànyer a l'església, la nova família de Jesús—, i així també mare en una nova dimensió espiritual molt més àmplia i fecunda, assoleix el seu punt culminant en assumir com a propi el lliurament del Fill, deixant-se lliurar ella mateixa per ell, i lliurant-se ella voluntàriament al deixeble estimat, com a deixebla. És així com ella assumeix de participar en el misteri pasqual de nostre Senyor Jesucrist.
Ací hi ha un gran misteri, germans, i una deu inesgotable de reflexió i de nodriment espiritual per a la nostra fe. Maria ens va al davant en el camí del discipulat. El dolor de la seva renúncia i del seu lliurament és també el nostre dolor i el dolor del món. La seva mort és la nostra mort i la mort del món. Ben a prop de Maria i del deixeble estimat, sota l'ombra fecunda de l'arbre de la creu, de l'arbre de la vida, podem aprendre a plantar els rosers de l'esperança en la terra eixorca del nostre desconsol. Que així sigui.
Homilia predicada per fra Lluís Solà
1 Tm 3, 1-13; Sl 100, 1-2ab. 2cd-3ab. 5. 6 (R.: 2b); Jo 19, 25-27
L'escena que acabem de contemplar, germans, ha inspirat tot un corrent de devoció entorn de la Mare de Déu, molt falaguer a les cordes més sensibles de la nostra ànima emotiva. La seqüència «Stabat Mater», que cantem avui com a himne a les hores de l'Ofici, n'és un exemple eloqüent. I tants conjunts escultòrics, un d'ells a l'atri de la nostra església. En aquest cas, però, la devoció no fa un bon servei a la veritat profunda del text evangèlic proclamat. Ens deixa a la superfície, a l'escorça. Cal trencar la closca per trobar i assaborir el fruit dolç.
Es diu que Jesús confia la seva mare a Joan, en un gest pietós de responsabilitat filial. Segurament el clan familiar, germans i germanes de Jesús, dels quals parla el Nou Testament, era prou nombrós com per fer-se càrrec de la mare. No, l'evangelista, quan pinta aquesta escena, vol dir-nos alguna cosa més seriosa. Als peus de la creu hi ha el deixeble per antonomàsia, l'estimat, l'amic del Senyor. No se'ns en diu mai el nom. I Jesús li demana que aculli, no a «casa seva», com se sol traduir, sinó entre «allò seu», en el seu àmbit, és a dir, en l'àmbit del discipulat, Maria, la seva mare, a qui Jesús anomena, com a Canà, «dona», no pas «mare». Els dos breus diàlegs entre Jesús i Maria que reporta l'evangelista Joan, a Canà i al Calvari, com també el de Lluc, quan Jesús infant és retrobat al temple, deixen intuir, curiosament, una relació més aviat tivant entre mare i fill. Aquest deu ser, segurament, el dolor més punyent de Maria, l'espasa anunciada per Simeó: la incomprensió davant la missió de Jesús, una incomprensió que la va allunyant més i més d'ell. Als peus de la creu, la distància entre mare i fill és total. Precisament, però, quan aquesta distància arriba al seu clímax, en el nou infantament del Calvari —Jesús fa brollar del seu costat traspassat la nova creació—, Maria troba el camí de l'apropament i del retorn en la fe, en deixar-se acollir com a deixebla de Jesús, no ja com a mare, pel deixeble, als peus de la creu. Morint al fet de ser mare, ressuscita com a deixebla entre els deixebles.
El dolor de Maria, renunciar a les prerrogatives de la seva maternitat biològica per tal d'esdevenir deixebla —l'única manera de pertànyer a l'església, la nova família de Jesús—, i així també mare en una nova dimensió espiritual molt més àmplia i fecunda, assoleix el seu punt culminant en assumir com a propi el lliurament del Fill, deixant-se lliurar ella mateixa per ell, i lliurant-se ella voluntàriament al deixeble estimat, com a deixebla. És així com ella assumeix de participar en el misteri pasqual de nostre Senyor Jesucrist.
Ací hi ha un gran misteri, germans, i una deu inesgotable de reflexió i de nodriment espiritual per a la nostra fe. Maria ens va al davant en el camí del discipulat. El dolor de la seva renúncia i del seu lliurament és també el nostre dolor i el dolor del món. La seva mort és la nostra mort i la mort del món. Ben a prop de Maria i del deixeble estimat, sota l'ombra fecunda de l'arbre de la creu, de l'arbre de la vida, podem aprendre a plantar els rosers de l'esperança en la terra eixorca del nostre desconsol. Que així sigui.
13 de setembre del 2009
DIUMENGE XXIV (B)
Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Is 50, 5-9a; Sl 114; Jm 2, 14-18; Mc 8, 27-35
Germans,
En el nostre temps són freqüents les enquestes. Els periòdics en proposen diàriament als lectors per tal de crear estadístiques sobre temes determinats o bé per contrastar opinions. L'home demòcrata dels nostres dies es presta a aquest tipus d'enquestes col·lectives perquè li agrada opinar de tot, encara que les respostes siguin simplement dir si, no, no sap o no contesta.
Avui Jesús també ens posa a prova amb una sèrie d'enquestes. Les va fer fa dos mil anys als seus deixebles, però continuen interpel·lant els cristians del nostre temps. Si les formulés ara, ¿què respondríem nosaltres? La primera: ¿Qui diuen la gent, que sóc jo? ¿Què pensa de Jesús la gent del nostre món? Hi ha milions de persones que ni tan sols no han sentit a parlar mai de Jesús, i els que en tenen una idea llunyana dirien d'ell que era un personatge carismàtic, com Gandhi o algun altre líder religiós universalment reconegut. Són respostes vagues que no afinen ni per casualitat, com les respostes dels contemporanis de Jesús quan el confonien amb Joan Baptista, amb Elies o algun altre dels profetes. Per aquest tipus de resposta es podria afirmar que en el context de Jesús es creia en una mena de reencarnació, ja que Joan Baptista i Elies foren personatges concrets que ja havien mort, com els profetes. I aquesta creença era fins i tot compartida, pel que veiem, pels mateixos apòstols. Curiosa descoberta.
A Jesús, però, no solament no li satisfan les respostes dels seus deixebles ni l'opinió de la gent sinó que vol saber què pensen d'ell els seus seguidors: "I vosaltres, ¿qui dieu que sóc"? Jesús els pot fer aquesta pregunta perquè fa temps que conviu amb ells i han vist els miracles que feia i han escoltat la seva doctrina. La resposta immediata del cap dels apòstols, el vehement Pere, en la versió de Marc que hem escoltat, és d'allò més sintètica: "Vós sou el Messies", és a dir, el Crist, l'Ungit de Déu. Pere ha anat al gra i ha fet diana. Jesús, com sempre en Marc, els demana que no ho revelin a ningú, però ja està dit i confirmat: Jesús és el Messies promès, l'esperat i el desitjat de les nacions, el Salvador i alliberador del Poble de Déu. La paraula Messies, en el context de Jesús, tenia connotacions molt nacionalistes, cosa que Jesús vol evitar a tot preu. El seu messianisme apunta a un alliberament espiritual i no a una revolta nacional. Per això els prohibeix que ho diguin a ningú i tot seguit els revela el programa messiànic que haurà de portar a terme: el seu misteri pasqual de passió, mort i resurrecció. D'aquí que el qui vulgui ser deixeble d'aquest Messies ha de passar pel mateix sedàs que ell: seguir-lo amb la pròpia creu, cadascú se la sap, i perdre la vida per ell i per l'evangeli, per recuperar-la amb més plenitud, un programa poc engrescador des del punt de vista humà.
Justament demà celebrem la festa de l'exaltació de la santa Creu, l'arbre de la vida que ens ha merescut la nostra redempció. El signe de la creu que ens fem sovint ens recorda i actualitza en nosaltres aquell misteri de salut extensiu a tots els homes i dones de tots els temps. Per la creu, instrument de suplici i d'ignomínia, fem camí, paradoxalment, cap a la llum i la vida, perquè en ella el nostre Salvador fou immolat per nosaltres. En ella hi trobem també la nostra esperança i la nostra fortalesa.
Però permeteu-me que reprengui la pregunta clau de Jesús: I vosaltres, ¿qui dieu que sóc? Hauríem de respondre a aquesta pregunta independentment de la resposta de Pere que ja coneixem. Potser ens podrien ajudar aquestes preguntes que us proposo ara. Per exemple:
¿M'importa d'una manera decisiva saber qui és Jesús? Jesús té realment un paper destacat en la meva vida? Quin lloc ocupa en la meva escala de valors? El meu seguiment de Jesús reflecteix de debò les exigències que ell proposa en el seu programa messiànic? Em deixo entusiasmar per la seva persona i el seu evangeli? Donaria la vida pel Crist?
Aquestes i altres preguntes vindrien a glossar la pregunta directa de Jesús als seus deixebles i que, al mateix temps, haurien de reflectir la nostra relació més autèntica amb el Mestre. Ja sabem que ell és el Messies i el Fill de Déu, però cal veure fins a quin punt aquesta definició del Crist ha arrelat sincerament i sòlidament en la nostra vida, perquè una cosa és la teoria i l'altra la praxi, i molt sovint anem tirant amb una doble vida amb la qual traïm fàcilment els nostres compromisos cristians. Jesús pot ser que no ens resulti còmode ni massa seductor en certs moments, però com afirmava el mateix Pere fa uns diumenges, només ell té paraules de vida eterna. Caldria saber ara si aquestes paraules de vida eterna les hem descobertes i captades. I si de debò deixem que vagin configurant la nostra vida.
La lectura assídua de l'evangeli amb ulls de fe farà que ens anem habituant al llenguatge auster de Jesús i ens deixem captivar paulatinament per la seva persona i el seu missatge. Tot és qüestió de docilitat a l'Esperit Sant, al seu Esperit vivificador, que ha inspirat aquells textos i que, sens dubte, farà de nosaltres uns incondicionals seguidors d'aquest Jesús que, tal com afirma la carta als hebreus, és el mateix ahir, avui i pels segles.
Is 50, 5-9a; Sl 114; Jm 2, 14-18; Mc 8, 27-35
Germans,
En el nostre temps són freqüents les enquestes. Els periòdics en proposen diàriament als lectors per tal de crear estadístiques sobre temes determinats o bé per contrastar opinions. L'home demòcrata dels nostres dies es presta a aquest tipus d'enquestes col·lectives perquè li agrada opinar de tot, encara que les respostes siguin simplement dir si, no, no sap o no contesta.
Avui Jesús també ens posa a prova amb una sèrie d'enquestes. Les va fer fa dos mil anys als seus deixebles, però continuen interpel·lant els cristians del nostre temps. Si les formulés ara, ¿què respondríem nosaltres? La primera: ¿Qui diuen la gent, que sóc jo? ¿Què pensa de Jesús la gent del nostre món? Hi ha milions de persones que ni tan sols no han sentit a parlar mai de Jesús, i els que en tenen una idea llunyana dirien d'ell que era un personatge carismàtic, com Gandhi o algun altre líder religiós universalment reconegut. Són respostes vagues que no afinen ni per casualitat, com les respostes dels contemporanis de Jesús quan el confonien amb Joan Baptista, amb Elies o algun altre dels profetes. Per aquest tipus de resposta es podria afirmar que en el context de Jesús es creia en una mena de reencarnació, ja que Joan Baptista i Elies foren personatges concrets que ja havien mort, com els profetes. I aquesta creença era fins i tot compartida, pel que veiem, pels mateixos apòstols. Curiosa descoberta.
A Jesús, però, no solament no li satisfan les respostes dels seus deixebles ni l'opinió de la gent sinó que vol saber què pensen d'ell els seus seguidors: "I vosaltres, ¿qui dieu que sóc"? Jesús els pot fer aquesta pregunta perquè fa temps que conviu amb ells i han vist els miracles que feia i han escoltat la seva doctrina. La resposta immediata del cap dels apòstols, el vehement Pere, en la versió de Marc que hem escoltat, és d'allò més sintètica: "Vós sou el Messies", és a dir, el Crist, l'Ungit de Déu. Pere ha anat al gra i ha fet diana. Jesús, com sempre en Marc, els demana que no ho revelin a ningú, però ja està dit i confirmat: Jesús és el Messies promès, l'esperat i el desitjat de les nacions, el Salvador i alliberador del Poble de Déu. La paraula Messies, en el context de Jesús, tenia connotacions molt nacionalistes, cosa que Jesús vol evitar a tot preu. El seu messianisme apunta a un alliberament espiritual i no a una revolta nacional. Per això els prohibeix que ho diguin a ningú i tot seguit els revela el programa messiànic que haurà de portar a terme: el seu misteri pasqual de passió, mort i resurrecció. D'aquí que el qui vulgui ser deixeble d'aquest Messies ha de passar pel mateix sedàs que ell: seguir-lo amb la pròpia creu, cadascú se la sap, i perdre la vida per ell i per l'evangeli, per recuperar-la amb més plenitud, un programa poc engrescador des del punt de vista humà.
Justament demà celebrem la festa de l'exaltació de la santa Creu, l'arbre de la vida que ens ha merescut la nostra redempció. El signe de la creu que ens fem sovint ens recorda i actualitza en nosaltres aquell misteri de salut extensiu a tots els homes i dones de tots els temps. Per la creu, instrument de suplici i d'ignomínia, fem camí, paradoxalment, cap a la llum i la vida, perquè en ella el nostre Salvador fou immolat per nosaltres. En ella hi trobem també la nostra esperança i la nostra fortalesa.
Però permeteu-me que reprengui la pregunta clau de Jesús: I vosaltres, ¿qui dieu que sóc? Hauríem de respondre a aquesta pregunta independentment de la resposta de Pere que ja coneixem. Potser ens podrien ajudar aquestes preguntes que us proposo ara. Per exemple:
¿M'importa d'una manera decisiva saber qui és Jesús? Jesús té realment un paper destacat en la meva vida? Quin lloc ocupa en la meva escala de valors? El meu seguiment de Jesús reflecteix de debò les exigències que ell proposa en el seu programa messiànic? Em deixo entusiasmar per la seva persona i el seu evangeli? Donaria la vida pel Crist?
Aquestes i altres preguntes vindrien a glossar la pregunta directa de Jesús als seus deixebles i que, al mateix temps, haurien de reflectir la nostra relació més autèntica amb el Mestre. Ja sabem que ell és el Messies i el Fill de Déu, però cal veure fins a quin punt aquesta definició del Crist ha arrelat sincerament i sòlidament en la nostra vida, perquè una cosa és la teoria i l'altra la praxi, i molt sovint anem tirant amb una doble vida amb la qual traïm fàcilment els nostres compromisos cristians. Jesús pot ser que no ens resulti còmode ni massa seductor en certs moments, però com afirmava el mateix Pere fa uns diumenges, només ell té paraules de vida eterna. Caldria saber ara si aquestes paraules de vida eterna les hem descobertes i captades. I si de debò deixem que vagin configurant la nostra vida.
La lectura assídua de l'evangeli amb ulls de fe farà que ens anem habituant al llenguatge auster de Jesús i ens deixem captivar paulatinament per la seva persona i el seu missatge. Tot és qüestió de docilitat a l'Esperit Sant, al seu Esperit vivificador, que ha inspirat aquells textos i que, sens dubte, farà de nosaltres uns incondicionals seguidors d'aquest Jesús que, tal com afirma la carta als hebreus, és el mateix ahir, avui i pels segles.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
