Dia 15 d'octubre: Santa Teresa de Jesús,
verge i doctora de l'Església
Homilia predicada per fra Lluís Solà
Rm 3, 21-30; Sl 129, 1-2. 3-4. 5-6ab (R.: 7); Lc 11, 47-54
Diuen que, abans d'expirar, santa Teresa va exclamar: «Al capdavall, moro filla de l'Església». Una frase que resumeix una trajectòria, un ideal, la dèria de tota una vida. No li va ser fàcil morir filla de l'Església, una Església que s'estava llepant les ferides produïdes per la Reforma luterana, replegada en ella mateixa, a la defensiva, irritada i atemorida alhora. I, tanmateix, va trobar el seu camí en l'Església: el camí de la llibertat interior.
És significatiu, després de tants anys de vida en una comunitat nombrosa, que Teresa triï, per a la reforma del Carmel, de formar petites comunitats, amb un nombre limitat de membres. És que es va adonar que sense una experiència seriosa i profunda de vida en comunitat no era possible d'accedir a una autèntica amistat amb Crist. Potser aquest, el de la vida fraterna, fonamentada en el compartir senzill i joiós, és un dels valors importants que també l'Església d'avui pot aprendre de la doctora d'Àvila. Per a ser llevat transformador de la vida i de la societat és imprescindible la comunitat. La manera que té l'Església de ficar-se, d'amagar-se al cor de la societat i de la vida de la gent, és creant comunitats, petites comunitats. Tampoc l'itinerari de la pregària interior de Teresa de Jesús, que la porta a la màxima intimitat amb Jesús, no el podríem entendre desarrelat d'aquest humus comunitari.
Teresa, doctora de l'Església, fa una relectura en clau femenina de l'experiència religiosa, en una societat i en una institució dominada, dirigida per homes. És per això que troba en la humanitat de Crist, redescoberta per la teologia cistercenca i assumida plenament pel corrent de la devotio moderna, el seu camí, el camí de l'accés al misteri de la intimitat divina: en la bellesa «del més bell de tots els homes», Crist, des de la seva sensibilitat i afectivitat de dona, aprèn a mirar-se en els ulls de la tendresa divina. Per això, a més de mestra en vida fraterna, Teresa és mestra de vida interior, mestra dels camins de l'ànima, teòloga, i psicòloga, si voleu, de la més genuïna amistat espiritual, en el seu doble vessant, amistat amb Crist, amistat amb els altres.
Que santa Teresa ajudi l'Església, avui, a redescobrir el rostre de la bellesa, la bellesa del Crist, de la seva humanitat, que és mirall i porta de la Bellesa en majúscules. Que el seu exemple, i la seva intel·ligència encoratgin les dones d'avui en l'Església a trobar el seu camí i a viure'l fins al final. I que als homes que encara en porten les regnes, els ajudi a descobrir que Déu, a qui anomenem Pare en clau masculina, també es pot conjugar, i s'ha de conjugar en femení. Amén.
15 d’octubre del 2009
12 d’octubre del 2009
LA MARE DE DÉU DEL PILAR
Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
1 Cr 15, 3-4. 15-16; 16, 1-2; Sl 26, 1. 3. 4. 5; Lc 11, 27-28
Sortoses les entranyes... més aviat sortosos els qui escolten...
Aquest breu Evangeli que acabem de proclamar on es compara les entranyes que van criar el Senyor amb els qui escolten i guarden la Paraula de Déu, ens fa veure com Crist mateix veia la seva mare. Maria és certament la dona que va dur en el seu si el més bell de tots els homes i qui el va alletar: la nova arca de l'aliança nova. Aquesta és la missió de Maria: la seva maternitat divina. Però, per la missió, per més alta que sigui, hom no es fa deixeble. La missió de Maria és anàloga a la del ministeri: estan encarats al servei del Poble de Déu, la primera per engendrar el Verb en la carn, la segona per generar-lo —diguem-ho així— en l'ànima del batejat i confirmat, per fer-lo present en el pa i el vi. La missió no és cap dignitat, no és mereixedora d'elogi. Si cal elogiar res, ha de ser la fidelitat del deixeble: escoltar i guardar la paraula de Déu, complir-la i fer-ne l'aliment, destil·lar-la en la pròpia vida. I en això, ningú com Maria: des de l'anunci de l'àngel i el seu sí, fins al calvari, Maria va guardar la paraula de Déu en el seu cor, la va meditar, va fer el seu camí de fe com a deixeble, la primera, del seu propi fill. I si ha rebut la missió més alta que es pugui confiar a algú, la seva resposta fidel la a la missió i a la paraula, la col·loca la primera entre tots els deixebles, el paradigma i l'exemple dels deixebles de Crist. És per això que mereix l'elogi, més que no pas cap altra criatura: ella ha escoltat la paraula i la viscuda.
Aquest Evangeli pot ser per a nosaltres un toc d'atenció. No serem elogiats per ser monjos o preveres o per confessar Crist com a Senyor, encara que portem 10, 20 o més de 50 anys portant un hàbit; serem sortosos si, cadascú en l'estat en què es trobi, cadascú amb la missió particular que hagi rebut; serem sortosos —dic— si escoltem, guardem i complim la paraula de Déu que cada dia surt al nostre encontre per desvetllar-nos de la fosca i les ombres de la mort.
No ens oblidem, però, que a qui més se li dóna, més se li exigeix!
1 Cr 15, 3-4. 15-16; 16, 1-2; Sl 26, 1. 3. 4. 5; Lc 11, 27-28
Sortoses les entranyes... més aviat sortosos els qui escolten...
Aquest breu Evangeli que acabem de proclamar on es compara les entranyes que van criar el Senyor amb els qui escolten i guarden la Paraula de Déu, ens fa veure com Crist mateix veia la seva mare. Maria és certament la dona que va dur en el seu si el més bell de tots els homes i qui el va alletar: la nova arca de l'aliança nova. Aquesta és la missió de Maria: la seva maternitat divina. Però, per la missió, per més alta que sigui, hom no es fa deixeble. La missió de Maria és anàloga a la del ministeri: estan encarats al servei del Poble de Déu, la primera per engendrar el Verb en la carn, la segona per generar-lo —diguem-ho així— en l'ànima del batejat i confirmat, per fer-lo present en el pa i el vi. La missió no és cap dignitat, no és mereixedora d'elogi. Si cal elogiar res, ha de ser la fidelitat del deixeble: escoltar i guardar la paraula de Déu, complir-la i fer-ne l'aliment, destil·lar-la en la pròpia vida. I en això, ningú com Maria: des de l'anunci de l'àngel i el seu sí, fins al calvari, Maria va guardar la paraula de Déu en el seu cor, la va meditar, va fer el seu camí de fe com a deixeble, la primera, del seu propi fill. I si ha rebut la missió més alta que es pugui confiar a algú, la seva resposta fidel la a la missió i a la paraula, la col·loca la primera entre tots els deixebles, el paradigma i l'exemple dels deixebles de Crist. És per això que mereix l'elogi, més que no pas cap altra criatura: ella ha escoltat la paraula i la viscuda.
Aquest Evangeli pot ser per a nosaltres un toc d'atenció. No serem elogiats per ser monjos o preveres o per confessar Crist com a Senyor, encara que portem 10, 20 o més de 50 anys portant un hàbit; serem sortosos si, cadascú en l'estat en què es trobi, cadascú amb la missió particular que hagi rebut; serem sortosos —dic— si escoltem, guardem i complim la paraula de Déu que cada dia surt al nostre encontre per desvetllar-nos de la fosca i les ombres de la mort.
No ens oblidem, però, que a qui més se li dóna, més se li exigeix!
11 d’octubre del 2009
DIUMENGE XXVIII (B)
Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Sv 7, 7-11; Sl 89, 12-13. 14-15. 16-17 (R.: 14); He 4, 12-13; Mc 10, 17-30
Dos precs encapçalen avui les lectures que hem escoltat. Llegim en el llibre de la saviesa: vaig pregar Déu que em donés enteniment, i m'ho concedí, vaig cridar l'Esperit de saviesa, i em vingué, i en l'Evangeli: Bon mestre, què haig de fer per posseir la vida eterna? El llibre de la Saviesa descriu l'enteniment i la saviesa com quelcom de molt més valor que la riquesa, la salut i la boniquesa i assegura que, amb la seva llum present, la seva claror no s'apaga mai: la saviesa té, doncs, valor d'eternitat. A més, com que, de bo, només ho és Déu, quan el jove es dirigeix a Jesús com a bon mestre, s'hi està dirigint com a Déu. Així, doncs, tant el prec del llibre de la Saviesa com el de l'Evangeli no són si no formulació d'una mateixa petició.
La resposta de Jesús a aquest prec és ben clara: Ja saps què diuen els manaments. Tot això ja ho he complert des de jove. L'home que corregué per agenollar-se als peus de Jesús i que amb tanta embranzida li preguntà pel camí de la vida eterna, ara decep en la seva expectativa i no compren tot l'abast d'aquesta primera resposta de Jesús. De fet, aquesta anava més enllà de l'estricte compliment dels manaments. Jesús s'adreçava no al que ell feia o deixava de fer sinó directament al seu cor: s'adreçava a ell directament perquè entengués que allò que li demanava -la vida eterna- estava en relació a ell mateix, perquè estava en relació a la saviesa, que la seva persona encarnava.
Tot això s'expressava en aquella mirada afectuosa amb què Jesús premià la gosadia d'aquell home. Una mirada afectuosa, càlida, tendra que reclamava una resposta, si no al mateix nivell —qui podria!— al menys amb la mateixa voluntat de donar-se i de lliurar-se-li. Aquesta donació, aquest lliurament de si mateix és el nucli del camí que duu a la vida eterna. Què haig de fer per posseir la vida eterna? Deixa-ho tot, torna i vine amb mi.
És en aquest abandó i en aquesta confiança que consisteix el seguiment i el discipulat: i és, precisament això, el que més costa de fer: deixar-ho tot, convertir-se i lliurar-se. Aquell home que havia estat tant decidit alhora de preguntar, no va poder respondre amb la seva vida per causa de la seva gran riquesa: deixar-ho tot... La riquesa és l'enemiga de la vida eterna: per als qui són rics, que n'és de difícil d'entrar al Regne de Déu! I de riqueses d'aquestes que impedeixen entrar a la vida n'hi ha de moltes classes. La riquesa és sempre un lligam que esclavitza i, certament, la riquesa material és un dels llaços més forts que hi ha. Però també hi ha altres riqueses que es constitueixen en lligams que esclavitzen: el tancament orgullós sobre un mateix, l'autosatisfacció de les pròpies apetències, el farcell pesant de les pròpies opinions, els judicis sobre les coses i sobre els altres... tot allò que, en definitiva, ens fa replegar-nos sobre nosaltres mateixos i que la simple insinuació que cal deixar-ho per viure, ens contrista i ens fa allunyar-nos tristos de Jesús i del seu Evangeli. Tots aquests lligams ens impedeixen de reconèixer la veritable riquesa que significa seguir el Crist! El ric està ple de si mateix, del seu propi criteri, del seu judici sobre els altres i sobre les coses, de les seves opinions elevades al rang de veritat.... no hi ha espai perquè hi entri el Crist! Per això per als qui són rics, que n'és de difícil d'entrar al Regne de Déu! Difícilment es desprenen de si mateixos i es deixen portar per un altre; difícilment deixen de ser jutges del altres i abandonen les seves opinions i els seus conceptes preconcebuts... difícilment posseiran la vida eterna!
Com que aquestes riqueses, de fet, ens afecten a tots -qui no es té per savi!-, no ens ha d'estranyar la pegunta que es feien els deixebles entre ells: si això es així, qui es podrà salvar? Jesús ve al nostre encontre per respondre a aquest altre prec i indicar-nos el camí: als homes, això els és impossible, però a Déu no perquè Déu ho pot tot. El cercle viciós de les nostres riqueses i dels seus lligams només el pot trencar Déu, només el pot trencar la irrupció des de dalt de la vida de Déu en la nostra vida. Aquella mirada afectuosa del Crist amb què va ser agraciat aquell home tenia per objecte aquesta irrupció: era una invitació a deixar la porta del propi cor oberta al Senyor. En aquell home no hi va reeixir: hi reeixirà en el teu cor? Si li fas estada, amb la saviesa et vindran tots els béns, perquè ella duu les mans plenes de riqueses incomptables, és a dir, el cent per u de cases, germans i germanes, mare, fills i camps, i també persecucions.
Sv 7, 7-11; Sl 89, 12-13. 14-15. 16-17 (R.: 14); He 4, 12-13; Mc 10, 17-30
Dos precs encapçalen avui les lectures que hem escoltat. Llegim en el llibre de la saviesa: vaig pregar Déu que em donés enteniment, i m'ho concedí, vaig cridar l'Esperit de saviesa, i em vingué, i en l'Evangeli: Bon mestre, què haig de fer per posseir la vida eterna? El llibre de la Saviesa descriu l'enteniment i la saviesa com quelcom de molt més valor que la riquesa, la salut i la boniquesa i assegura que, amb la seva llum present, la seva claror no s'apaga mai: la saviesa té, doncs, valor d'eternitat. A més, com que, de bo, només ho és Déu, quan el jove es dirigeix a Jesús com a bon mestre, s'hi està dirigint com a Déu. Així, doncs, tant el prec del llibre de la Saviesa com el de l'Evangeli no són si no formulació d'una mateixa petició.
La resposta de Jesús a aquest prec és ben clara: Ja saps què diuen els manaments. Tot això ja ho he complert des de jove. L'home que corregué per agenollar-se als peus de Jesús i que amb tanta embranzida li preguntà pel camí de la vida eterna, ara decep en la seva expectativa i no compren tot l'abast d'aquesta primera resposta de Jesús. De fet, aquesta anava més enllà de l'estricte compliment dels manaments. Jesús s'adreçava no al que ell feia o deixava de fer sinó directament al seu cor: s'adreçava a ell directament perquè entengués que allò que li demanava -la vida eterna- estava en relació a ell mateix, perquè estava en relació a la saviesa, que la seva persona encarnava.
Tot això s'expressava en aquella mirada afectuosa amb què Jesús premià la gosadia d'aquell home. Una mirada afectuosa, càlida, tendra que reclamava una resposta, si no al mateix nivell —qui podria!— al menys amb la mateixa voluntat de donar-se i de lliurar-se-li. Aquesta donació, aquest lliurament de si mateix és el nucli del camí que duu a la vida eterna. Què haig de fer per posseir la vida eterna? Deixa-ho tot, torna i vine amb mi.
És en aquest abandó i en aquesta confiança que consisteix el seguiment i el discipulat: i és, precisament això, el que més costa de fer: deixar-ho tot, convertir-se i lliurar-se. Aquell home que havia estat tant decidit alhora de preguntar, no va poder respondre amb la seva vida per causa de la seva gran riquesa: deixar-ho tot... La riquesa és l'enemiga de la vida eterna: per als qui són rics, que n'és de difícil d'entrar al Regne de Déu! I de riqueses d'aquestes que impedeixen entrar a la vida n'hi ha de moltes classes. La riquesa és sempre un lligam que esclavitza i, certament, la riquesa material és un dels llaços més forts que hi ha. Però també hi ha altres riqueses que es constitueixen en lligams que esclavitzen: el tancament orgullós sobre un mateix, l'autosatisfacció de les pròpies apetències, el farcell pesant de les pròpies opinions, els judicis sobre les coses i sobre els altres... tot allò que, en definitiva, ens fa replegar-nos sobre nosaltres mateixos i que la simple insinuació que cal deixar-ho per viure, ens contrista i ens fa allunyar-nos tristos de Jesús i del seu Evangeli. Tots aquests lligams ens impedeixen de reconèixer la veritable riquesa que significa seguir el Crist! El ric està ple de si mateix, del seu propi criteri, del seu judici sobre els altres i sobre les coses, de les seves opinions elevades al rang de veritat.... no hi ha espai perquè hi entri el Crist! Per això per als qui són rics, que n'és de difícil d'entrar al Regne de Déu! Difícilment es desprenen de si mateixos i es deixen portar per un altre; difícilment deixen de ser jutges del altres i abandonen les seves opinions i els seus conceptes preconcebuts... difícilment posseiran la vida eterna!
Com que aquestes riqueses, de fet, ens afecten a tots -qui no es té per savi!-, no ens ha d'estranyar la pegunta que es feien els deixebles entre ells: si això es així, qui es podrà salvar? Jesús ve al nostre encontre per respondre a aquest altre prec i indicar-nos el camí: als homes, això els és impossible, però a Déu no perquè Déu ho pot tot. El cercle viciós de les nostres riqueses i dels seus lligams només el pot trencar Déu, només el pot trencar la irrupció des de dalt de la vida de Déu en la nostra vida. Aquella mirada afectuosa del Crist amb què va ser agraciat aquell home tenia per objecte aquesta irrupció: era una invitació a deixar la porta del propi cor oberta al Senyor. En aquell home no hi va reeixir: hi reeixirà en el teu cor? Si li fas estada, amb la saviesa et vindran tots els béns, perquè ella duu les mans plenes de riqueses incomptables, és a dir, el cent per u de cases, germans i germanes, mare, fills i camps, i també persecucions.
8 d’octubre del 2009
DIJOUS XXVII (I)
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Déu és l'"amo de l'univers", perquè "tot està sotmès al seu poder" (antífona d'introducció). La seva grandesa però no forma part del seu domini, ans bé del seu "amor". Si s'afirma que el que correspon a l'amor és "donar" i "donar-se" a si mateix, s'entendrà ben bé doncs que diguem a Déu que "la seva pietat és tan gran que sobrepassa els mèrits i els desigs dels qui el supliquen" (col·lecta). Per tant, podem estar plenament segurs quan li demanem que "perdoni les culpes que tem la nostra consciència i ens concedeixi allò que la pregària no gosaria demanar" (ibídem).
La primera lectura ha estat treta del profeta Malaquies [3, 13-20a], en què censura els abusos de la seva època, en especial sobre el culte, i diu que el dia del Senyor posarà de manifest la separació entre els dolents i els bons, i que per a aquests brillarà el sol de justícia. I és que a llur tornada a Jerusalem, els exiliats hi troben una situació molt difícil i s'estranyen que Déu no recompensi amb més promptitud llur fidelitat. És gran la temptació de col·laborar, per despit, amb el món d'ambient pagà! Per a donar-los confiança, el profeta els anuncia la proximitat del judici: amb un foc abrusador per als impietosos (verset 19), i sol de felicitat per als bons (20).
Com a salm responsorial s'ha escollit el "primer" [1,1-2. 3. 4 i 6 (R.: 39, 5a)], l'introductori del Salteri, perquè ens mostra les dues concepcions de l'existència entra les quals cal escollir: la fidelitat a la llei del Senyor o el refús d'obeir-lo. I amb dues imatges il·lustratives d'aquesta presentació, com són: la d'un "arbre que arrela vora l'aigua", i la de la "palla escampada pel vent". Ser cristià doncs és triar en cada moment pel Senyor, que és ensems escollir el vertader camí de la vida i el de la felicitat.
I com a evangeli el tenim de sant Lluc [11, 5-13], que ens ha assegurat de la "pregària acollida". Comença amb un petit tractat de pregària, d'ahir, anterior a la cita d'ara: el del "parenostre" (versets 2-4), segueix amb el text d'avui de la paràbola de l'amic importunat (5-8) i amb observacions complementàries (9-13). Tot està centrat en la confiança que cal tenir en l'oració. Si és inconcebible que l'amic importunat no respongui a la sol·licitud del seu amic, per molt importú que sigui, queda totalment exclòs que Déu no accedeixi al prec dels seus! Lluc, optimista, ens fa pensar que, havent arribat els darrers temps, ja cap obstacle no s'interposa entre l'home i Déu... En realitat, però, l'experiència demostra que cal molt de temps abans d'aconseguir aquesta familiaritat amb Déu, que ens fa demanar-li el que és més essencial, com és: l'Esperit Sant (13), que és el que santifica totes les coses. Amén.
Déu és l'"amo de l'univers", perquè "tot està sotmès al seu poder" (antífona d'introducció). La seva grandesa però no forma part del seu domini, ans bé del seu "amor". Si s'afirma que el que correspon a l'amor és "donar" i "donar-se" a si mateix, s'entendrà ben bé doncs que diguem a Déu que "la seva pietat és tan gran que sobrepassa els mèrits i els desigs dels qui el supliquen" (col·lecta). Per tant, podem estar plenament segurs quan li demanem que "perdoni les culpes que tem la nostra consciència i ens concedeixi allò que la pregària no gosaria demanar" (ibídem).
La primera lectura ha estat treta del profeta Malaquies [3, 13-20a], en què censura els abusos de la seva època, en especial sobre el culte, i diu que el dia del Senyor posarà de manifest la separació entre els dolents i els bons, i que per a aquests brillarà el sol de justícia. I és que a llur tornada a Jerusalem, els exiliats hi troben una situació molt difícil i s'estranyen que Déu no recompensi amb més promptitud llur fidelitat. És gran la temptació de col·laborar, per despit, amb el món d'ambient pagà! Per a donar-los confiança, el profeta els anuncia la proximitat del judici: amb un foc abrusador per als impietosos (verset 19), i sol de felicitat per als bons (20).
Com a salm responsorial s'ha escollit el "primer" [1,1-2. 3. 4 i 6 (R.: 39, 5a)], l'introductori del Salteri, perquè ens mostra les dues concepcions de l'existència entra les quals cal escollir: la fidelitat a la llei del Senyor o el refús d'obeir-lo. I amb dues imatges il·lustratives d'aquesta presentació, com són: la d'un "arbre que arrela vora l'aigua", i la de la "palla escampada pel vent". Ser cristià doncs és triar en cada moment pel Senyor, que és ensems escollir el vertader camí de la vida i el de la felicitat.
I com a evangeli el tenim de sant Lluc [11, 5-13], que ens ha assegurat de la "pregària acollida". Comença amb un petit tractat de pregària, d'ahir, anterior a la cita d'ara: el del "parenostre" (versets 2-4), segueix amb el text d'avui de la paràbola de l'amic importunat (5-8) i amb observacions complementàries (9-13). Tot està centrat en la confiança que cal tenir en l'oració. Si és inconcebible que l'amic importunat no respongui a la sol·licitud del seu amic, per molt importú que sigui, queda totalment exclòs que Déu no accedeixi al prec dels seus! Lluc, optimista, ens fa pensar que, havent arribat els darrers temps, ja cap obstacle no s'interposa entre l'home i Déu... En realitat, però, l'experiència demostra que cal molt de temps abans d'aconseguir aquesta familiaritat amb Déu, que ens fa demanar-li el que és més essencial, com és: l'Esperit Sant (13), que és el que santifica totes les coses. Amén.
4 d’octubre del 2009
DIUMENGE XXVII (B)
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Germanes, germans, benvolguts tots en el Senyor,
En tota la nostra vida, si tenim els ulls atents, hi descobrim tants i tants senyals d'amor! Des de l'amor que vol ser fondo i veritable en la parella i en el matrimoni, fins a l'amor quotidià del bon veïnatge, del treball, de les comunitats, de l'atenció a la gent que ens envolta. Tot això, són senyals d'un amor més gran i ple, que és l'amor de Déu que es vessa en nosaltres. L'Eucaristia que ens reuneix cada diumenge és, precisament això: la trobada d'acció de gràcies per tots aquests senyals d'amor, i sobretot per l'amor ple que els omple tots, com és l'amor de Déu que hem conegut en el seu Fill encarnat, en Jesucrist.
Les paraules tan curioses que hem escoltat del llibre del Gènesi, llegides a la primera lectura, volen ser, i així les hem d'entendre, com un elogi del matrimoni: Adam havia revisat tots els animals, i no n'havia trobat cap de semblant a ell. I Déu, per alliberar-lo de la seva solitud, crea la dona. La imatge de la forma d'una costella d'Adam —que era la manera d'anomenar la cosa, per aquella gent antiga- era per donar a entenent que Adam i Eva eren de la mateixa carn, de la mateixa dignitat i de la mateixa vàlua. I, en entendreu així, és el què ens explica que Adam, en veure-la, digués: "Aquesta és os dels meus ossos i carn de la meva carn". I en saber-se ells creats per Déu, l'un per a l'altra, i constituïts en el primer matrimoni, foren feliços, perquè sabien que la gràcia de Déu era amb ells.
A l'evangeli, Jesús també presenta el matrimoni com a obra de Déu. I vol que la tendència natural sigui enaltida per l'amor. D'aquí que, quan els fariseus li van parlar de "divorci", Jesús els tirés en cara que si Moisès ho havia permès era per la seva decadència moral, per la seva duresa de cor, però que el pla de Déu sobre el matrimoni era un altre. La normativa de Déu està inscrita, i "des del principi", en la teologia de la creació de l'home-i-la-dona, i que en unir-se en matrimoni fa que l'amor constant enforteixi sempre la unió, de manera que home i dona se sentin "una sola carn", que és una manera de dir bíblica per significar que han esdevingut "un sol ésser", ja indestriable. Unitat d'amor i fecunditat, de drets, de deures i destí, que és el que tot fa concloure al propi Jesús que: "allò que Déu ha unit —ha fet, o ha creat—, l'home —no és ningú— per a separar-ho". D'aquí se'n segueix que: "qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra, comet adulteri". Són paraules del propi Jesús, dures si voleu, però fermes en el seu contingut. I és que Jesús vol que l'home no destrueixi l'ideal del matrimoni volgut per Déu. Ans, al contrari, posa l'ideal del matrimoni, ben unit a la fi per l'amor, com un objectiu pel qual val la pena d'esforçar-se. I esforçar-se per conrear l'amor conjugal i fer que perduri sempre, així beneït per Déu.
Ja sabem que avui en dia el llistó moral està molt, però que molt, rebaixat per causes molt diverses i complexes, i per això hi ha molts matrimonis que es desfan o que flaquegen d'amor. Sempre són casos lamentables, embolcallats de pena i tristor, i en els quals són els fills els perjudicats, i és el que Jesús —pel què s'ha dit abans— voldria evitar. En canvi, és bonic, i del tot alegre, el cas del matrimoni que se sent beneït per Déu i sap que és Déu qui ha guiat els seus passos i que, a través dels anys, ha pogut perseverar en l'amor. Tinguem ben clara la posició de l'Església quan adverteix o corregeix, perquè sap que, en això, segueix el voler de Déu sobre la unitat matrimonial, i que és així ja des de la creació, i que només es malmet quan es rebaixa el llistó moral o les parelles no es volen sacrificar. La veu dels Papes, i la dels Bisbes, ens ho recorden moltes vegades. Esforcem-nos doncs, i lluitem per merèixer ser d'aquells que Déu beneeix, i així aquests matrimonis seran feliços en la seva pau. I és el que desitjo per a tots els matrimonis ací presents. I que així sigui. Amén.
Germanes, germans, benvolguts tots en el Senyor,
En tota la nostra vida, si tenim els ulls atents, hi descobrim tants i tants senyals d'amor! Des de l'amor que vol ser fondo i veritable en la parella i en el matrimoni, fins a l'amor quotidià del bon veïnatge, del treball, de les comunitats, de l'atenció a la gent que ens envolta. Tot això, són senyals d'un amor més gran i ple, que és l'amor de Déu que es vessa en nosaltres. L'Eucaristia que ens reuneix cada diumenge és, precisament això: la trobada d'acció de gràcies per tots aquests senyals d'amor, i sobretot per l'amor ple que els omple tots, com és l'amor de Déu que hem conegut en el seu Fill encarnat, en Jesucrist.
Les paraules tan curioses que hem escoltat del llibre del Gènesi, llegides a la primera lectura, volen ser, i així les hem d'entendre, com un elogi del matrimoni: Adam havia revisat tots els animals, i no n'havia trobat cap de semblant a ell. I Déu, per alliberar-lo de la seva solitud, crea la dona. La imatge de la forma d'una costella d'Adam —que era la manera d'anomenar la cosa, per aquella gent antiga- era per donar a entenent que Adam i Eva eren de la mateixa carn, de la mateixa dignitat i de la mateixa vàlua. I, en entendreu així, és el què ens explica que Adam, en veure-la, digués: "Aquesta és os dels meus ossos i carn de la meva carn". I en saber-se ells creats per Déu, l'un per a l'altra, i constituïts en el primer matrimoni, foren feliços, perquè sabien que la gràcia de Déu era amb ells.
A l'evangeli, Jesús també presenta el matrimoni com a obra de Déu. I vol que la tendència natural sigui enaltida per l'amor. D'aquí que, quan els fariseus li van parlar de "divorci", Jesús els tirés en cara que si Moisès ho havia permès era per la seva decadència moral, per la seva duresa de cor, però que el pla de Déu sobre el matrimoni era un altre. La normativa de Déu està inscrita, i "des del principi", en la teologia de la creació de l'home-i-la-dona, i que en unir-se en matrimoni fa que l'amor constant enforteixi sempre la unió, de manera que home i dona se sentin "una sola carn", que és una manera de dir bíblica per significar que han esdevingut "un sol ésser", ja indestriable. Unitat d'amor i fecunditat, de drets, de deures i destí, que és el que tot fa concloure al propi Jesús que: "allò que Déu ha unit —ha fet, o ha creat—, l'home —no és ningú— per a separar-ho". D'aquí se'n segueix que: "qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra, comet adulteri". Són paraules del propi Jesús, dures si voleu, però fermes en el seu contingut. I és que Jesús vol que l'home no destrueixi l'ideal del matrimoni volgut per Déu. Ans, al contrari, posa l'ideal del matrimoni, ben unit a la fi per l'amor, com un objectiu pel qual val la pena d'esforçar-se. I esforçar-se per conrear l'amor conjugal i fer que perduri sempre, així beneït per Déu.
Ja sabem que avui en dia el llistó moral està molt, però que molt, rebaixat per causes molt diverses i complexes, i per això hi ha molts matrimonis que es desfan o que flaquegen d'amor. Sempre són casos lamentables, embolcallats de pena i tristor, i en els quals són els fills els perjudicats, i és el que Jesús —pel què s'ha dit abans— voldria evitar. En canvi, és bonic, i del tot alegre, el cas del matrimoni que se sent beneït per Déu i sap que és Déu qui ha guiat els seus passos i que, a través dels anys, ha pogut perseverar en l'amor. Tinguem ben clara la posició de l'Església quan adverteix o corregeix, perquè sap que, en això, segueix el voler de Déu sobre la unitat matrimonial, i que és així ja des de la creació, i que només es malmet quan es rebaixa el llistó moral o les parelles no es volen sacrificar. La veu dels Papes, i la dels Bisbes, ens ho recorden moltes vegades. Esforcem-nos doncs, i lluitem per merèixer ser d'aquells que Déu beneeix, i així aquests matrimonis seran feliços en la seva pau. I és el que desitjo per a tots els matrimonis ací presents. I que així sigui. Amén.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
