DIJOUS XXVII (I)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Déu és l'"amo de l'univers", perquè "tot està sotmès al seu poder" (antífona d'introducció). La seva grandesa però no forma part del seu domini, ans bé del seu "amor". Si s'afirma que el que correspon a l'amor és "donar" i "donar-se" a si mateix, s'entendrà ben bé doncs que diguem a Déu que "la seva pietat és tan gran que sobrepassa els mèrits i els desigs dels qui el supliquen" (col·lecta). Per tant, podem estar plenament segurs quan li demanem que "perdoni les culpes que tem la nostra consciència i ens concedeixi allò que la pregària no gosaria demanar" (ibídem).

La primera lectura ha estat treta del profeta Malaquies [3, 13-20a], en què censura els abusos de la seva època, en especial sobre el culte, i diu que el dia del Senyor posarà de manifest la separació entre els dolents i els bons, i que per a aquests brillarà el sol de justícia. I és que a llur tornada a Jerusalem, els exiliats hi troben una situació molt difícil i s'estranyen que Déu no recompensi amb més promptitud llur fidelitat. És gran la temptació de col·laborar, per despit, amb el món d'ambient pagà! Per a donar-los confiança, el profeta els anuncia la proximitat del judici: amb un foc abrusador per als impietosos (verset 19), i sol de felicitat per als bons (20).

Com a salm responsorial s'ha escollit el "primer" [1,1-2. 3. 4 i 6 (R.: 39, 5a)], l'introductori del Salteri, perquè ens mostra les dues concepcions de l'existència entra les quals cal escollir: la fidelitat a la llei del Senyor o el refús d'obeir-lo. I amb dues imatges il·lustratives d'aquesta presentació, com són: la d'un "arbre que arrela vora l'aigua", i la de la "palla escampada pel vent". Ser cristià doncs és triar en cada moment pel Senyor, que és ensems escollir el vertader camí de la vida i el de la felicitat.

I com a evangeli el tenim de sant Lluc [11, 5-13], que ens ha assegurat de la "pregària acollida". Comença amb un petit tractat de pregària, d'ahir, anterior a la cita d'ara: el del "parenostre" (versets 2-4), segueix amb el text d'avui de la paràbola de l'amic importunat (5-8) i amb observacions complementàries (9-13). Tot està centrat en la confiança que cal tenir en l'oració. Si és inconcebible que l'amic importunat no respongui a la sol·licitud del seu amic, per molt importú que sigui, queda totalment exclòs que Déu no accedeixi al prec dels seus! Lluc, optimista, ens fa pensar que, havent arribat els darrers temps, ja cap obstacle no s'interposa entre l'home i Déu... En realitat, però, l'experiència demostra que cal molt de temps abans d'aconseguir aquesta familiaritat amb Déu, que ens fa demanar-li el que és més essencial, com és: l'Esperit Sant (13), que és el que santifica totes les coses. Amén.