DIUMENGE XXVIII (B)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Sv 7, 7-11; Sl 89, 12-13. 14-15. 16-17 (R.: 14); He 4, 12-13; Mc 10, 17-30

Dos precs encapçalen avui les lectures que hem escoltat. Llegim en el llibre de la saviesa: vaig pregar Déu que em donés enteniment, i m'ho concedí, vaig cridar l'Esperit de saviesa, i em vingué, i en l'Evangeli: Bon mestre, què haig de fer per posseir la vida eterna? El llibre de la Saviesa descriu l'enteniment i la saviesa com quelcom de molt més valor que la riquesa, la salut i la boniquesa i assegura que, amb la seva llum present, la seva claror no s'apaga mai: la saviesa té, doncs, valor d'eternitat. A més, com que, de bo, només ho és Déu, quan el jove es dirigeix a Jesús com a bon mestre, s'hi està dirigint com a Déu. Així, doncs, tant el prec del llibre de la Saviesa com el de l'Evangeli no són si no formulació d'una mateixa petició.

La resposta de Jesús a aquest prec és ben clara: Ja saps què diuen els manaments. Tot això ja ho he complert des de jove. L'home que corregué per agenollar-se als peus de Jesús i que amb tanta embranzida li preguntà pel camí de la vida eterna, ara decep en la seva expectativa i no compren tot l'abast d'aquesta primera resposta de Jesús. De fet, aquesta anava més enllà de l'estricte compliment dels manaments. Jesús s'adreçava no al que ell feia o deixava de fer sinó directament al seu cor: s'adreçava a ell directament perquè entengués que allò que li demanava -la vida eterna- estava en relació a ell mateix, perquè estava en relació a la saviesa, que la seva persona encarnava.

Tot això s'expressava en aquella mirada afectuosa amb què Jesús premià la gosadia d'aquell home. Una mirada afectuosa, càlida, tendra que reclamava una resposta, si no al mateix nivell —qui podria!— al menys amb la mateixa voluntat de donar-se i de lliurar-se-li. Aquesta donació, aquest lliurament de si mateix és el nucli del camí que duu a la vida eterna. Què haig de fer per posseir la vida eterna? Deixa-ho tot, torna i vine amb mi.

És en aquest abandó i en aquesta confiança que consisteix el seguiment i el discipulat: i és, precisament això, el que més costa de fer: deixar-ho tot, convertir-se i lliurar-se. Aquell home que havia estat tant decidit alhora de preguntar, no va poder respondre amb la seva vida per causa de la seva gran riquesa: deixar-ho tot... La riquesa és l'enemiga de la vida eterna: per als qui són rics, que n'és de difícil d'entrar al Regne de Déu! I de riqueses d'aquestes que impedeixen entrar a la vida n'hi ha de moltes classes. La riquesa és sempre un lligam que esclavitza i, certament, la riquesa material és un dels llaços més forts que hi ha. Però també hi ha altres riqueses que es constitueixen en lligams que esclavitzen: el tancament orgullós sobre un mateix, l'autosatisfacció de les pròpies apetències, el farcell pesant de les pròpies opinions, els judicis sobre les coses i sobre els altres... tot allò que, en definitiva, ens fa replegar-nos sobre nosaltres mateixos i que la simple insinuació que cal deixar-ho per viure, ens contrista i ens fa allunyar-nos tristos de Jesús i del seu Evangeli. Tots aquests lligams ens impedeixen de reconèixer la veritable riquesa que significa seguir el Crist! El ric està ple de si mateix, del seu propi criteri, del seu judici sobre els altres i sobre les coses, de les seves opinions elevades al rang de veritat.... no hi ha espai perquè hi entri el Crist! Per això per als qui són rics, que n'és de difícil d'entrar al Regne de Déu! Difícilment es desprenen de si mateixos i es deixen portar per un altre; difícilment deixen de ser jutges del altres i abandonen les seves opinions i els seus conceptes preconcebuts... difícilment posseiran la vida eterna!

Com que aquestes riqueses, de fet, ens afecten a tots -qui no es té per savi!-, no ens ha d'estranyar la pegunta que es feien els deixebles entre ells: si això es així, qui es podrà salvar? Jesús ve al nostre encontre per respondre a aquest altre prec i indicar-nos el camí: als homes, això els és impossible, però a Déu no perquè Déu ho pot tot. El cercle viciós de les nostres riqueses i dels seus lligams només el pot trencar Déu, només el pot trencar la irrupció des de dalt de la vida de Déu en la nostra vida. Aquella mirada afectuosa del Crist amb què va ser agraciat aquell home tenia per objecte aquesta irrupció: era una invitació a deixar la porta del propi cor oberta al Senyor. En aquell home no hi va reeixir: hi reeixirà en el teu cor? Si li fas estada, amb la saviesa et vindran tots els béns, perquè ella duu les mans plenes de riqueses incomptables, és a dir, el cent per u de cases, germans i germanes, mare, fills i camps, i també persecucions.