DIUMENGE XXVII (B)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Germanes, germans, benvolguts tots en el Senyor,

En tota la nostra vida, si tenim els ulls atents, hi descobrim tants i tants senyals d'amor! Des de l'amor que vol ser fondo i veritable en la parella i en el matrimoni, fins a l'amor quotidià del bon veïnatge, del treball, de les comunitats, de l'atenció a la gent que ens envolta. Tot això, són senyals d'un amor més gran i ple, que és l'amor de Déu que es vessa en nosaltres. L'Eucaristia que ens reuneix cada diumenge és, precisament això: la trobada d'acció de gràcies per tots aquests senyals d'amor, i sobretot per l'amor ple que els omple tots, com és l'amor de Déu que hem conegut en el seu Fill encarnat, en Jesucrist.

Les paraules tan curioses que hem escoltat del llibre del Gènesi, llegides a la primera lectura, volen ser, i així les hem d'entendre, com un elogi del matrimoni: Adam havia revisat tots els animals, i no n'havia trobat cap de semblant a ell. I Déu, per alliberar-lo de la seva solitud, crea la dona. La imatge de la forma d'una costella d'Adam —que era la manera d'anomenar la cosa, per aquella gent antiga- era per donar a entenent que Adam i Eva eren de la mateixa carn, de la mateixa dignitat i de la mateixa vàlua. I, en entendreu així, és el què ens explica que Adam, en veure-la, digués: "Aquesta és os dels meus ossos i carn de la meva carn". I en saber-se ells creats per Déu, l'un per a l'altra, i constituïts en el primer matrimoni, foren feliços, perquè sabien que la gràcia de Déu era amb ells.

A l'evangeli, Jesús també presenta el matrimoni com a obra de Déu. I vol que la tendència natural sigui enaltida per l'amor. D'aquí que, quan els fariseus li van parlar de "divorci", Jesús els tirés en cara que si Moisès ho havia permès era per la seva decadència moral, per la seva duresa de cor, però que el pla de Déu sobre el matrimoni era un altre. La normativa de Déu està inscrita, i "des del principi", en la teologia de la creació de l'home-i-la-dona, i que en unir-se en matrimoni fa que l'amor constant enforteixi sempre la unió, de manera que home i dona se sentin "una sola carn", que és una manera de dir bíblica per significar que han esdevingut "un sol ésser", ja indestriable. Unitat d'amor i fecunditat, de drets, de deures i destí, que és el que tot fa concloure al propi Jesús que: "allò que Déu ha unit —ha fet, o ha creat—, l'home —no és ningú— per a separar-ho". D'aquí se'n segueix que: "qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra, comet adulteri". Són paraules del propi Jesús, dures si voleu, però fermes en el seu contingut. I és que Jesús vol que l'home no destrueixi l'ideal del matrimoni volgut per Déu. Ans, al contrari, posa l'ideal del matrimoni, ben unit a la fi per l'amor, com un objectiu pel qual val la pena d'esforçar-se. I esforçar-se per conrear l'amor conjugal i fer que perduri sempre, així beneït per Déu.

Ja sabem que avui en dia el llistó moral està molt, però que molt, rebaixat per causes molt diverses i complexes, i per això hi ha molts matrimonis que es desfan o que flaquegen d'amor. Sempre són casos lamentables, embolcallats de pena i tristor, i en els quals són els fills els perjudicats, i és el que Jesús —pel què s'ha dit abans— voldria evitar. En canvi, és bonic, i del tot alegre, el cas del matrimoni que se sent beneït per Déu i sap que és Déu qui ha guiat els seus passos i que, a través dels anys, ha pogut perseverar en l'amor. Tinguem ben clara la posició de l'Església quan adverteix o corregeix, perquè sap que, en això, segueix el voler de Déu sobre la unitat matrimonial, i que és així ja des de la creació, i que només es malmet quan es rebaixa el llistó moral o les parelles no es volen sacrificar. La veu dels Papes, i la dels Bisbes, ens ho recorden moltes vegades. Esforcem-nos doncs, i lluitem per merèixer ser d'aquells que Déu beneeix, i així aquests matrimonis seran feliços en la seva pau. I és el que desitjo per a tots els matrimonis ací presents. I que així sigui. Amén.