DILLUNS DE LA SETMANA XV DURANT L'ANY

MISSA NOVA DEL P. RAFEL BARRUÈ BROCH

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

Is 1,10-17; Sl 49; Mt 10,34-11,1

De la bellesa del ministeri de prevere fem l'obertura. Ministeri al vostre servei, al servei de l'Església que acampa i camina a Poblet. Acampa, s'està en un lloc estable; però, al mateix moment camina vers l'encontre amb el desitjat Senyor de la glòria.

És la vida del monjo, romandre estable en un lloc per córrer per la via dels manaments, participant dels sofriments de Crist (cf. RB pròleg 49-50), cap al regne de Déu.

La paraula del Mestre amorós que hem escoltat com a fills (cf. RB pròleg 1), ens hi porta a un cert neguit. Tantes vegades escoltem que Jesús serà la pau. Però, ves per on que Jesús ens diu avui que no ha vingut a portar la pau sinó l'espasa. No ha vingut a unir, com en el discurs de comiat de l'evangeli de sant Joan «perquè siguin u» (Jn 17,11), sinó a desunir.

I jo em pregunto: Per què? Què vol dir amb aquestes prescripcions el Mestre amorós?

Hi ha tantes coses que per a cadascú de nosaltres ens semblen importants, o bé de primer ordre: la família, els amics, el treball, l'ofici que tens encarregat al monestir. Ho estimem i posem tot el nostre afecte.

Jesús però, amb l'espasa de dos talls talla d'arrel totes aquestes afeccions. Jesús parla amb claredat. Jesús ha vingut a trencar els nostres aferraments. Ha vingut a alliberar-nos de tot el que no ens permet tocar Déu.

Totes les mares, els pares, els fills, els germans, tots els qui volen guardar-se la vida, o bé curar-se en salut podríem dir avui, tot això són coses relatives.

Hi ha quelcom d'absolut? Déu.

I tu monjo, tu siguis qui siguis que vols tocar Déu, pensa que sols ell és l'absolut que has d'estimar. Cal posar-se i endinsar-se en tota la persona vers el trobament amb Jesús, amb les paraules i els gestos que Jesús ens mostra en la seva Bona Nova.

Dels altres amors relatius no cal ni parlar-ne. La nostra conversió és cap a Déu. El nostre canvi de sentit en la nostra marxa és cap a l'amor absolut a Déu. I, amb la vida amarada i enamorada per l'amor de Déu podrem con Jesús desfer-nos pels altres, els més necessitats que cada dia ens hi trobem al davant. I vosaltres ja sabeu que mai manquen necessitats d'un got d'aigua, d'una paraula, d'una pregària, d'una benedicció, des del teu veí fins a l'extrem de la terra.

Aquesta és la conversió que se'ns demana, al monjo, al cristià, a qui vol viure amb els mateixos sentiments de Crist.

Ets lliure. Tu mateix pots elegir cara o creu.

DIVENDRES DE LA SETMANA XIV DURANT L'ANY

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

L'Eucaristia és el "memorial" de la Pasqua del Senyor. Ja que des de la col.lecta evoquem aquest misteri, perquè: "Déu, per l'abaixament del seu Fill ha aixecat el món", lliurant-nos d'aquesta manera "de l'esclavatge del pecat". I per mitjà de la resurrecció de Crist ens ha posat en el camí de "la felicitat que mai no s'acaba" (col·lecta). Tanmateix el sacrifici que Jesús oferí un cop per sempre es fa present en l'Eucaristia amb totes les seves virtualitats de salvació, i cada vegada que prenem part en la taula del Senyor, renovem la nostra pròpia inserció en la seva Pasqua. Mentre que la comunió "ens fa participar cada dia amb major plenitud de la vida del regne gloriós" (oració sobre les ofrenes).

La primera lectura era de la profecía d'Osees [14, 2-10], que era una crida apremiant del profeta a la conversió i prometença d'un futur meravellós, malgrat la infidelitat passada. "Israel, torna al Senyor, el teu Déu" (verset 2). La conversió però de què ens parla Osees no té solament carácter moral, sinó que també ens invita a contemplar l'esdeveniment com el lloc d'una iniciativa de Déu i d'un do de la seva benvolença. D'aquí que l'home modern sovint jutja inaceptable una tal conversió, perquè li caldria aceptar, en el més profund del seu si, de rebre d'un Altre el que ell és i el que vol ésser!

El salm responsorial escollit era el 50 [3-4. 8-9. 12-13. 14 i 17 (R.: 17b)] que ens ha dit que "la veritable revolució comença per tu mateix". I és que, en lloc d'exigir, abans de convertir-te o de comprometre't a fons, que s'arreglin les institucions i les estructures, comença per una sincera autocrítica, fes la revolució al fons del teu cor purificat per l'Esperit, ofereix aquest cor penedit com el més aceptable dels holocaustos, vessa després al defora la teva joia esdevinguida apostolat de cara als pecadors i lloança de cara a Déu i, finalment, dona't com una pedra viva per a les noves muralles de la Jerusalem renovada.

I l'evangeli escollit ha estat de sant Mateu [10, 16-23], que ens ha parlat "d'impugnacions inevitables". I és que, en el moment que Mateu redacta el seu evangeli, la persecució fa estralls contra la novella Església. Però, ¿no és aquesta la sort normal del missioner? Quan anuncia la vinguda del regne de Déu, la missió posa terme a les pretensions religioses dels imperis humans, sinagogues, governants o reis (17-18). Les impugnacions són inevitables (22), però no han d'inquietar (19) el missioner, car és el poder de l'Esperit el que obra a través del seu discurs (20). Amén.

DIUMENGE XIV DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades

Is 66,10-14c; Sl 65; Ga 6,14-18; Lc 10,1-12.17-20

Estimats germans i germanes,

Digueu a la gent: El Regne de Déu és a prop. Aquesta és una gran notícia! Déu és a prop de nosaltres animant-nos a fer més humana aquesta vida. Déu vol decantar, segons Isaïes, un riu de pau i de benestar sobre tots nosaltres. Com els setanta dos, nosaltres també hem de participar de la missió de fer visible el rostre de Déu i la força del seu Esperit. Podem estar contents i agraïts perquè tots i cadascú de nosaltres som importants en aquest gran projecte; però alhora hem de ser responsables allà on estem. Som enviats a portar la pau; a ajudar a curar les malalties, com les depressions i ansietats tan esteses actualment, amb el bàlsam de l'amor; també som enviats a ser llevat de reconciliació.

És cert que hi ha molt a fer, que falten voluntaris, i que ens debatem entre la programació i el descoratjament. Ens equivoquem si pensem que som protagonistes, o si ho organitzem tot segons els nostres projectes. Jesús, a l'evangeli d'avui ens dóna moltes indicacions; sobretot una: cal pregar. Pregant comprenem que tota eficàcia ve de Déu. Pregant tenim pau. El cristià que prega és conduït per l'Esperit: un dels seus efectes es harmonitzar el nostre cor amb el de Crist per tal de veure als demés des de la perspectiva de Crist, amb els seus ulls i sentiments. Així evitem imposicions o submissions, manipulacions o dependències. Segons l'encíclica "Déu és amor" del Papa Benet XVI, la confiança en Déu ajuda a superar certes temptacions: ens allibera de la presumpció de voler millorar el món en primera persona, per altra banda sempre quelcom necessari quan ho fem units com a projecte evangèlic; i ens fa acceptar amb humilitat allò que podem fer, confiant el que falta al Senyor. Conforta el saber que només som instruments en mans de Déu, i que la pregària és una font inesgotable d'amor al proïsme.

La nostra missió com a cristians requereix una donació de si mateix sense condicions, coneixent les coses importants: com el testimoni d'autenticitat, la llibertat d'esperit, l'estil cordial i amable, la presència humil i discreta, l'acció eficaç. Segons un pensador, tota filosofia seria ha de ser crítica, fonamentadora i creadora. Semblantment hauria de passar en la nostra vida cristiana. Ha de ser crítica: No són suficients les paraules, cal arribar al cor dels homes i de les dones, hem d'escoltar, hem de tenir el valor de desemmascarar les idees dominants per veure si estan d'acord o no amb l'Evangeli, cal ser autocrítics. També ha de ser fonamentadora: recerca de la veritat, coneixement de les realitats que ens envolten en aquesta època de relacions interculturals i necessitada de diàleg a tots els nivells. Finalment, la nostra vida cristiana ha de ser creadora L'únic que val és que hàgim estat creats de nou, ens diu la segona lectura. Homes i dones nous que accepten la creu i la vida nova que Jesucrist ofereix. La pau i la misericòrdia de Déu ens transforma i ens anima a ser com la mare del fragment d'Isaïes que consola el seu fill, amb una tendresa que canvia els plors en joia i pau. Aquesta és la nostra missió de persones del nostre temps, de cristians que estimen la creu i la glòria del Crist. Som persones perdonades i estimades per Déu i, per tant, hem de saber perdonar i estimar aquells que estan al nostre costat, i aquells que més ens necessiten.

Voldria acabar amb una pregària que un amic m'ha donat i que pot ser un bon començament cada dia: Dóna'm, Senyor, la teva força perquè sàpiga superar les dificultats de la jornada sense enfonsar-me, sense perdre la serenor ni la cordialitat, tornant sempre bé per mal, mantenint sempre la fidelitat i testimoniant (com a missioner de la pau) que Tu ets el fonament últim de la meva esperança. Amén.

DIUMENGE XIV DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Is 66,10-14; Sl 65,1-7.16.20; Ga 6,14-18; Lc 10,1-2.17-20

Reflexió: El Regne de Déu

Jesús envia setanta-dos deixebles, de dos en dos, a anunciar el Regne. A l'evangeli d'avui, de sant Lluc, se suggereixen unes determinades condicions per a anunciar el Regne, de tipus personal, i en relació a les circumstàncies de l'ambient. Tot deixeble de Jesús està cridat a ser instrument d'aquest Regne. Primer és necessari que ho visqui en la pròpia vida, i que des d'aquesta experiència ho manifesti en la seva vida.

"S'ha complert el temps, i és a prop el Regne de Déu" (Mc 1,15). Un altre evangelista dirà que el Regne "és enmig vostre". La presència del Regne, en realitat, és la presència de Crist, ja que és en ell on domina Déu per complet. Per això comença a manifestar-se a través de la persona del Crist. Com una llum per a tots els homes. Ell és la llum del món. Mitjançant la paraula i les obres del Crist. Tot el seu ensenyament gira entorn de la manifestació de la persona del mateix Crist, que no pot fer res sinó el que veu fer al Pare, és a dir que Crist manifesta sempre una unió íntima amb el Pare.

La Paraula de Déu és com una llavor sembrada en el camp, que va germinant a poc a poc a partir d'un vigor intern i creixent cap a fora fins al moment de la sega. Així es va desenvolupant el Regne.

Els miracles provaran que el Regne de Déu ja ha vingut sobre la terra. "Si jo trec els dimonis pel dit de Déu, vol dir que el Regne de Déu ha arribat a vosaltres". Però, sobretot, serà en la persona del mateix Crist, que ve a servir i no a ser servit, on es manifestarà la força d'aquest Regne.

Després de la seva mort i resurrecció Crist apareix constituït com a Senyor, com a Sacerdot, i vessa sobre els deixebles l'Esperit que serà l'artífex del naixement de l'Església, que rebrà la missió de continuar l'anunci del Regne de Crist i de Déu, d'establir-lo enmig de la gent, essent en la terra el germen i el principi d'aquest Regne.

Paraula

«Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa tots els qui l'estimeu... alletats amb l'abundància del seu consol... decantaré cap a ella com un riu la pau». Jerusalem, anunci previ de la Jerusalem celestial. El nostre horitzó de pau. Necessitem contemplar-la per tenir un referent de pau i d'alegria.

«Déu me'n guard de gloriar-me en res que no sigui la creu de Jesucrist». No és precisament un camí atractiu la creu, però en ella Déu ha posat la nostra salvació, i necessitem contemplar en la nostra vida la creu, perquè ens ve per un camí o un altre.

«L'únic que val és que hàgim estat creats de nou». La criatura nova és aquella que neix de la creu, d'una mort viscuda des de l'amor i per l'amor... Jesucrist és "l'home nou". Estem cridats a aquesta novetat.

«Que la pau i la misericòrdia de Déu reposin sobre tots els qui mantenen aquest criteri» (la nova criatura). La norma, la referència, és la sendera de la criatura nova en Crist mort i ressuscitat.

«Hi ha molt a segar i pocs segadors». Però el Senyor és l'amo de les messes. No és una invitació a una actitud passiva, sinó a despertar cada dia el nostre interès a col•laborar amb l'amo de les messes, i a demanar que Ell mogui el cor d'uns altres, de molts, a treballar en la mateixa vinya...

«Poseu-vos en camí». Cal fer camí, però sempre a partir de la força i de la inspiració que ens ve de l'amo de les messes.

«Quan entreu en una casa digueu primer: "Pau a aquesta casa"». Cal ser missatger de pau. Però prèviament hem d'estar en camí amb el cor pacificat. Solament qui té pau pot donar pau.

Saviesa sobre la Paraula

«Diu David: "Jo reconec la meva culpa" I si jo la reconec, tu perdona-la. No presumim en absolut que som bons i que vivim sense pecat. Els homes sense esperança, com menys pensen en els seus pecats, tant més curiosos són respecte dels aliens. No busquen alguna cosa per a corregir, sinó alguna cosa per a poder parlar malament dels altres. I, com que no són capaços d'excusar-se, estan sempre disposats a acusar els altres. David no ens va deixar aquest exemple d'oració i satisfacció de Déu quan va dir: "Jo reconec la meva culpa, tinc sempre present el meu pecat". No es dedicava a ficar el nas en els pecats aliens. Fixava la seva atenció en si mateix, i no s'acontentava amb l'exterior, sinó que penetrava dintre seu i descendia a allò de més profund de si mateix. No pensava a disculpar-se, i així podia demanar perdó sense insolència». (Sant Agustí, Sermons)

«Llegiu amb atenció: Dins vostre hi ha el Regne de Déu. Que Crist s'instal•li per la fe en l'íntim de vosaltres mateixos, com el rei en el seu regne. Els sofriments del temps present són cosa de no res comparats amb la glòria que es revelarà reflectida en nosaltres. Fixeu-vos que no es diu "que es revelarà a nosaltres", (Rom 8,18) com si fos quelcom exterior; sinó "en nosaltres" com ocupant l'interior, però que encara no apareix. Buscar el Regne de Déu i la seva justícia, entrant dintre de vosaltres mateixos més aviat que sortint fora o per sobre del que sou». (Sant Bernat, El precepte i la dispensa, 61)

DIVENDRES DE LA SETMANA XIII DURANT L'ANY

Homilia predicada pel P. Maties Prades

Am 8,4-6.9-12; Sl 118; Mt 9,9-13

Estimats germanes estimats,

Jesús dóna un vot de confiança a Mateu, sense demanar-li explicacions. El crida perquè l'estima. Jesús sap que el nostre cor és com un pou profund i misteriós d'on pot brollar una gran capacitat d'estimació. Vine amb mi. ¡Com sentim nosaltres també la força d'aquestes paraules!. Jesús ens crida constantment a estimar més, a obrir-nos plenament a les necessitats dels altres, a viure aquesta sorprenent història d'amor amb Déu. Ens crida a ser com Ell, capaç de sembrar esperança, bondat i comprensió. La vocació de Mateu, un home de mala fama, ens ha de fer reflexionar. Com acollim les persones que no pensen com nosaltres?. Ens fiem massa de les aparences? Sabem o volem veure la veritat de les persones?. Jesús ens torna a donar una gran lliçó. Avui a Laudes la lectura breu ens ha dit: Sigueu bondadosos i compassius els uns amb els altres, i perdoneu-vos tal com Déu us ha perdonat en Crist (Ef 4,32).

Vine amb mi. Jesús confia en la capacitat de l'ésser humà de renovar-se. Creu en la dignitat de la persona. Ens contempla com som, però ens veu també com podem arribar a ser. Jesús s'ha fixat en nosaltres i no el podem decebre. Hem d'aprendre a tenir un cor acollidor. Jesús és la cara visible de Déu, que és Amor, Pare ple de tendresa i misericòrdia. La misericòrdia vol dir justícia i molt més: és un amor sense condicions, comprensiu, tolerant, dispost a perdonar. Crec que totes aquestes coses les podem aprendre augmentant i potenciant els valors humans positius, en la pregària humil, en l'experiència magnífica de sentir-se perdonats... Però sobretot en l'Eucaristia que ens va forjant, i ensenyant a respirar harmoniosament segons el ritme de Jesús, que ens ha demostrat com ens estima.

Vine amb mi. Jesús continua cridant-nos, probablement no a fer coses espectaculars, que sortirien als periòdics. Ens crida a la fidelitat, a la nostra resposta anònima, sincera i joiosa de cada dia. Estem cridats també a sorprendre'ns de les meravelles que Déu obra en nosaltres. Jesús continua fent miracles. Quan comprenem que no tenim "l'ànima morta", com deia una cançó popular, veiem l'obra de Déu en nosaltres, que actua com un motor que ens fa avançar, que ens crea la necessitat d'estimar. Cada Eucaristia ens ajuda a descobrir, segons la profecia d'Amós, la nostra fam i set, no de pa ni d'aigua, sinó de la Paraula del Senyor que avui ens diu: El que jo vull és amor, i no ofrena de víctimes. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors.