Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
L'Eucaristia és el "memorial" de la Pasqua del Senyor. Ja que des de la col.lecta evoquem aquest misteri, perquè: "Déu, per l'abaixament del seu Fill ha aixecat el món", lliurant-nos d'aquesta manera "de l'esclavatge del pecat". I per mitjà de la resurrecció de Crist ens ha posat en el camí de "la felicitat que mai no s'acaba" (col·lecta). Tanmateix el sacrifici que Jesús oferí un cop per sempre es fa present en l'Eucaristia amb totes les seves virtualitats de salvació, i cada vegada que prenem part en la taula del Senyor, renovem la nostra pròpia inserció en la seva Pasqua. Mentre que la comunió "ens fa participar cada dia amb major plenitud de la vida del regne gloriós" (oració sobre les ofrenes).
La primera lectura era de la profecía d'Osees [14, 2-10], que era una crida apremiant del profeta a la conversió i prometença d'un futur meravellós, malgrat la infidelitat passada. "Israel, torna al Senyor, el teu Déu" (verset 2). La conversió però de què ens parla Osees no té solament carácter moral, sinó que també ens invita a contemplar l'esdeveniment com el lloc d'una iniciativa de Déu i d'un do de la seva benvolença. D'aquí que l'home modern sovint jutja inaceptable una tal conversió, perquè li caldria aceptar, en el més profund del seu si, de rebre d'un Altre el que ell és i el que vol ésser!
El salm responsorial escollit era el 50 [3-4. 8-9. 12-13. 14 i 17 (R.: 17b)] que ens ha dit que "la veritable revolució comença per tu mateix". I és que, en lloc d'exigir, abans de convertir-te o de comprometre't a fons, que s'arreglin les institucions i les estructures, comença per una sincera autocrítica, fes la revolució al fons del teu cor purificat per l'Esperit, ofereix aquest cor penedit com el més aceptable dels holocaustos, vessa després al defora la teva joia esdevinguida apostolat de cara als pecadors i lloança de cara a Déu i, finalment, dona't com una pedra viva per a les noves muralles de la Jerusalem renovada.
I l'evangeli escollit ha estat de sant Mateu [10, 16-23], que ens ha parlat "d'impugnacions inevitables". I és que, en el moment que Mateu redacta el seu evangeli, la persecució fa estralls contra la novella Església. Però, ¿no és aquesta la sort normal del missioner? Quan anuncia la vinguda del regne de Déu, la missió posa terme a les pretensions religioses dels imperis humans, sinagogues, governants o reis (17-18). Les impugnacions són inevitables (22), però no han d'inquietar (19) el missioner, car és el poder de l'Esperit el que obra a través del seu discurs (20). Amén.
