25 de juliol de 2010

SANT JAUME, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 4,33; 5,12.27-33; 12,1; Sl 66, 2-8; 2Co 4,7-15; Mt 20,20-28

La mare de Jaume i Joan, fills de Zebedeu, anà a trobar Jesús amb els seus fills, per demanar-li un favor. Jesús li digué: "¿què demanes"? Ella li respongué: "Maneu que aquests dos fills meus seguin l'un a la vostra dreta, i l'altre a la vostra esquerra."

L'actitud d'aquesta mare és normal, és lògica. Quina mare no busca el millor per als seus fills? Segons la resposta de Jesús, aquesta mare no tenia clar per on haurien d'anar els camins del Regne. Era així? No ho sabem. El que sí apareix més clar és que els fills, com els altres deixebles de Jesús, no eren encara conscients d'aquests camins. Les mares, en canvi, tenen com un sisè sentit per a captar altres dimensions més profundes. Era així?

Sant Basili de Seleucia comentant aquest text diu: «¿Què dius dona? Sents parlar de creu i demanes un tron? Es tracta de la Passió, i tu desitges el Regne? D'on et pot venir de demanar aquesta dignitat? Jo veig la Passió, diu ella, però preveig també la resurrecció; Veig la creu plantada i contemplo obert el cel… He sentit que el Senyor mateix deia: Vosaltres seureu en dotze trons. Veig l'esdevenidor amb els ulls de la fe. Allò que el temps amagava, la fe ho veia».

La dona està sempre en un nivell diferent a l'hora de viure la fe. Ella és una col·laboradora més profunda de Déu en els camins de la vida. Ella era una mare. Sempre més profunda, més penetrant a l'hora d'endinsar-se en el misteri de la vida, en el misteri del Regne, en el misteri de Déu.
Però és interessant també aquest diàleg de Jesús amb la mare dels germans Zebedeu, perquè a més del que hem escoltat, és molt important el que diu Jesús a continuació. I allò que diu, ho diu no a la mare, sinó als seus fills.

Encara no han entès res del Regne. Estan caminant en direcció contrària al Regne. Com en aquella altra escena de l'evangeli en la qual Jesús els havia estat parlant d'humilitat, de fer-se petit, servent dels altres... i a continuació, pel camí, van discutint sobre qui era el més gran...

És curiosa, és estranya la condició humana. Ens costa d'entendre. Però tenim la capacitat. Tan sols que aquesta capacitat la manifestem per un mal camí.

Sant Basili també diu: «El tron és recompensa de les penes i no resposta a l'ambició. El tron pertany al coratge; no és concedit amb una simple petició. Mostra la teva capacitat i veuràs el poder de Déu».

Però aquesta escena de l'evangeli és de perfecta actualitat. Avui també busquem el poder. Però no el poder de Déu... A més si desconeixem Déu, com podem saber per on va el poder de Déu? No volem el poder de Déu. Avui l'home no vol intermediaris, i busca la cadira, el poder. El poder, pur i dur. El privilegi, pujar cada dia més amunt...

A tots els nivells. En la mateixa església també. El mateix papa Benet deia setmanes enrere en un dels seus molts ensenyaments amb motiu de l'any sacerdotal que en moltes ocasions es busca dintre de l'Església créixer personalment, per a fer carrera... Tot el que sigui aspirar a un poder allunyat del servei és una mentida i en engany. En el terreny que sigui.

Si és en el terreny eclesial la mentida i l'engany són més greus. Perquè és una contradicció. L'Església pot aspirar a un poder: el poder del servei. Una Església que no és servei, no serveix. Un cristià, o una comunitat on no hi ha un desig i una preocupació per servir, és una contradicció. Tant sols mostrant aquesta capacitat del servei podem aspirar a tenir una experiència del poder de Déu. I de tot això en sabia molt sant Pau, quan ens parla a la segona lectura, d'aquest tresor que tenim, però que portem en gerres de terrissa. Gerres que se'ns trenquen amb freqüència.

Pau sap treure aquesta capacitat amb el seu servei: «Quan les contrarietats ens envolten no quedem del tot encerclats, quan no sabem com escapar-nos a la fi trobem la sortida, quan els qui ens persegueixen ens tenen a les seves mans, no queden del tot abandonats; quan ens trobem per terra no arribem a perdre-hi la vida... per causa de Jesús estem sempre a mercè de la mort, així la vida de Jesús es manifesta...».

Per això, evidentment, Pau, tindrà una profunda experiència de la força i del poder de Déu.

O també la mateixa experiència de sant Jaume, primer dels Apòstols a donar la seva vida, a deixar que trenquin la seva fràgil gerra de terrissa, per arribar a viure en plenitud la força i el poder del Regne.