Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 66,10-14c; Sl 65; Ga 6,14-18; Lc 10,1-12.17-20
Estimats germans i germanes,
Digueu a la gent: El Regne de Déu és a prop. Aquesta és una gran notícia! Déu és a prop de nosaltres animant-nos a fer més humana aquesta vida. Déu vol decantar, segons Isaïes, un riu de pau i de benestar sobre tots nosaltres. Com els setanta dos, nosaltres també hem de participar de la missió de fer visible el rostre de Déu i la força del seu Esperit. Podem estar contents i agraïts perquè tots i cadascú de nosaltres som importants en aquest gran projecte; però alhora hem de ser responsables allà on estem. Som enviats a portar la pau; a ajudar a curar les malalties, com les depressions i ansietats tan esteses actualment, amb el bàlsam de l'amor; també som enviats a ser llevat de reconciliació.
És cert que hi ha molt a fer, que falten voluntaris, i que ens debatem entre la programació i el descoratjament. Ens equivoquem si pensem que som protagonistes, o si ho organitzem tot segons els nostres projectes. Jesús, a l'evangeli d'avui ens dóna moltes indicacions; sobretot una: cal pregar. Pregant comprenem que tota eficàcia ve de Déu. Pregant tenim pau. El cristià que prega és conduït per l'Esperit: un dels seus efectes es harmonitzar el nostre cor amb el de Crist per tal de veure als demés des de la perspectiva de Crist, amb els seus ulls i sentiments. Així evitem imposicions o submissions, manipulacions o dependències. Segons l'encíclica "Déu és amor" del Papa Benet XVI, la confiança en Déu ajuda a superar certes temptacions: ens allibera de la presumpció de voler millorar el món en primera persona, per altra banda sempre quelcom necessari quan ho fem units com a projecte evangèlic; i ens fa acceptar amb humilitat allò que podem fer, confiant el que falta al Senyor. Conforta el saber que només som instruments en mans de Déu, i que la pregària és una font inesgotable d'amor al proïsme.
La nostra missió com a cristians requereix una donació de si mateix sense condicions, coneixent les coses importants: com el testimoni d'autenticitat, la llibertat d'esperit, l'estil cordial i amable, la presència humil i discreta, l'acció eficaç. Segons un pensador, tota filosofia seria ha de ser crítica, fonamentadora i creadora. Semblantment hauria de passar en la nostra vida cristiana. Ha de ser crítica: No són suficients les paraules, cal arribar al cor dels homes i de les dones, hem d'escoltar, hem de tenir el valor de desemmascarar les idees dominants per veure si estan d'acord o no amb l'Evangeli, cal ser autocrítics. També ha de ser fonamentadora: recerca de la veritat, coneixement de les realitats que ens envolten en aquesta època de relacions interculturals i necessitada de diàleg a tots els nivells. Finalment, la nostra vida cristiana ha de ser creadora L'únic que val és que hàgim estat creats de nou, ens diu la segona lectura. Homes i dones nous que accepten la creu i la vida nova que Jesucrist ofereix. La pau i la misericòrdia de Déu ens transforma i ens anima a ser com la mare del fragment d'Isaïes que consola el seu fill, amb una tendresa que canvia els plors en joia i pau. Aquesta és la nostra missió de persones del nostre temps, de cristians que estimen la creu i la glòria del Crist. Som persones perdonades i estimades per Déu i, per tant, hem de saber perdonar i estimar aquells que estan al nostre costat, i aquells que més ens necessiten.
Voldria acabar amb una pregària que un amic m'ha donat i que pot ser un bon començament cada dia: Dóna'm, Senyor, la teva força perquè sàpiga superar les dificultats de la jornada sense enfonsar-me, sense perdre la serenor ni la cordialitat, tornant sempre bé per mal, mantenint sempre la fidelitat i testimoniant (com a missioner de la pau) que Tu ets el fonament últim de la meva esperança. Amén.
