DIUMENGE XIV DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Is 66,10-14; Sl 65,1-7.16.20; Ga 6,14-18; Lc 10,1-2.17-20

Reflexió: El Regne de Déu

Jesús envia setanta-dos deixebles, de dos en dos, a anunciar el Regne. A l'evangeli d'avui, de sant Lluc, se suggereixen unes determinades condicions per a anunciar el Regne, de tipus personal, i en relació a les circumstàncies de l'ambient. Tot deixeble de Jesús està cridat a ser instrument d'aquest Regne. Primer és necessari que ho visqui en la pròpia vida, i que des d'aquesta experiència ho manifesti en la seva vida.

"S'ha complert el temps, i és a prop el Regne de Déu" (Mc 1,15). Un altre evangelista dirà que el Regne "és enmig vostre". La presència del Regne, en realitat, és la presència de Crist, ja que és en ell on domina Déu per complet. Per això comença a manifestar-se a través de la persona del Crist. Com una llum per a tots els homes. Ell és la llum del món. Mitjançant la paraula i les obres del Crist. Tot el seu ensenyament gira entorn de la manifestació de la persona del mateix Crist, que no pot fer res sinó el que veu fer al Pare, és a dir que Crist manifesta sempre una unió íntima amb el Pare.

La Paraula de Déu és com una llavor sembrada en el camp, que va germinant a poc a poc a partir d'un vigor intern i creixent cap a fora fins al moment de la sega. Així es va desenvolupant el Regne.

Els miracles provaran que el Regne de Déu ja ha vingut sobre la terra. "Si jo trec els dimonis pel dit de Déu, vol dir que el Regne de Déu ha arribat a vosaltres". Però, sobretot, serà en la persona del mateix Crist, que ve a servir i no a ser servit, on es manifestarà la força d'aquest Regne.

Després de la seva mort i resurrecció Crist apareix constituït com a Senyor, com a Sacerdot, i vessa sobre els deixebles l'Esperit que serà l'artífex del naixement de l'Església, que rebrà la missió de continuar l'anunci del Regne de Crist i de Déu, d'establir-lo enmig de la gent, essent en la terra el germen i el principi d'aquest Regne.

Paraula

«Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa tots els qui l'estimeu... alletats amb l'abundància del seu consol... decantaré cap a ella com un riu la pau». Jerusalem, anunci previ de la Jerusalem celestial. El nostre horitzó de pau. Necessitem contemplar-la per tenir un referent de pau i d'alegria.

«Déu me'n guard de gloriar-me en res que no sigui la creu de Jesucrist». No és precisament un camí atractiu la creu, però en ella Déu ha posat la nostra salvació, i necessitem contemplar en la nostra vida la creu, perquè ens ve per un camí o un altre.

«L'únic que val és que hàgim estat creats de nou». La criatura nova és aquella que neix de la creu, d'una mort viscuda des de l'amor i per l'amor... Jesucrist és "l'home nou". Estem cridats a aquesta novetat.

«Que la pau i la misericòrdia de Déu reposin sobre tots els qui mantenen aquest criteri» (la nova criatura). La norma, la referència, és la sendera de la criatura nova en Crist mort i ressuscitat.

«Hi ha molt a segar i pocs segadors». Però el Senyor és l'amo de les messes. No és una invitació a una actitud passiva, sinó a despertar cada dia el nostre interès a col•laborar amb l'amo de les messes, i a demanar que Ell mogui el cor d'uns altres, de molts, a treballar en la mateixa vinya...

«Poseu-vos en camí». Cal fer camí, però sempre a partir de la força i de la inspiració que ens ve de l'amo de les messes.

«Quan entreu en una casa digueu primer: "Pau a aquesta casa"». Cal ser missatger de pau. Però prèviament hem d'estar en camí amb el cor pacificat. Solament qui té pau pot donar pau.

Saviesa sobre la Paraula

«Diu David: "Jo reconec la meva culpa" I si jo la reconec, tu perdona-la. No presumim en absolut que som bons i que vivim sense pecat. Els homes sense esperança, com menys pensen en els seus pecats, tant més curiosos són respecte dels aliens. No busquen alguna cosa per a corregir, sinó alguna cosa per a poder parlar malament dels altres. I, com que no són capaços d'excusar-se, estan sempre disposats a acusar els altres. David no ens va deixar aquest exemple d'oració i satisfacció de Déu quan va dir: "Jo reconec la meva culpa, tinc sempre present el meu pecat". No es dedicava a ficar el nas en els pecats aliens. Fixava la seva atenció en si mateix, i no s'acontentava amb l'exterior, sinó que penetrava dintre seu i descendia a allò de més profund de si mateix. No pensava a disculpar-se, i així podia demanar perdó sense insolència». (Sant Agustí, Sermons)

«Llegiu amb atenció: Dins vostre hi ha el Regne de Déu. Que Crist s'instal•li per la fe en l'íntim de vosaltres mateixos, com el rei en el seu regne. Els sofriments del temps present són cosa de no res comparats amb la glòria que es revelarà reflectida en nosaltres. Fixeu-vos que no es diu "que es revelarà a nosaltres", (Rom 8,18) com si fos quelcom exterior; sinó "en nosaltres" com ocupant l'interior, però que encara no apareix. Buscar el Regne de Déu i la seva justícia, entrant dintre de vosaltres mateixos més aviat que sortint fora o per sobre del que sou». (Sant Bernat, El precepte i la dispensa, 61)