DILLUNS DE LA SETMANA XVII DURANT L'ANY (II)

Sant Joaquim i santa Anna, pares de la Verge Maria

Homilia predicada per fra Lluís Solà

Jr 13,1-11; Sl Dt 32,18-19.20.21 (R.: 18a); Mt 13, 31-35

La paràbola del gra de mostassa i del llevat dins la pasta ens apropa, un cop més, a la manera de fer de Déu, que en el Crist s'ha volgut fer llevat amagat dins la pasta de la humanitat i de la història per a fer-la créixer vers la seva plenitud divina.

La metàfora del cenyidor podrit del profeta Jeremies és també una expressiva paràbola del projecte de Déu malbaratat a les nostres mans: «Jo volia que fos el meu poble, honra i bona fama del meu nom, com un vestit de festa, però ells no m'han escoltat». El vestit de festa s'ha tornat un parrac podrit enterrat vora les aigües mortes de l'absència de Déu.

I, tanmateix, Déu va fent el seu brodat, cabdellant de nou els fils de l'esperança d'aquest parrac podrit. La memòria d'avui, que ens fa posar els ulls en els pares de Santa Maria, la Verge Mare de Déu, ens mostra la història del poble d'Israel com un pelegrinatge en la fe fins a arribar a aquella que, amb el seu consentiment, tal com la representen les icones bizantines, ha cabdellat de nou el fil de la vida, ha refet el parrac podrit de la nostra humanitat per a fer-ne un vestit nou de festa per al Verb diví.

És amb Santa Maria que podem capgirar les paraules del salm que hem cantat: «Nosaltres —amb ella— no ens oblidem de la roca que ens ha fet néixer, del Déu que ens ha infantat». Perquè dins les seves entranyes creix el nou arbre de la vida a les branques del qual podem ajocar-nos, i el llevat diví hi fa fermentar la nova creació, el nou somni de Déu: «Jo volia que fos el meu poble, honra i bona fama del meu nom, com un vestit de festa...».

Us deixo amb un preciós regal de la litúrgia d'avui, que, amb paraules més escaients, sintetitza el propòsit d'aquesta glossa, un regal per a assaborir fins al darrer raig de sol d'aquest dia beneït. És l'oració que direm després de combregar: «Oh Déu, vós volguéreu que el vostre Unigènit tingués un naixement humà, perquè els homes amb un sagrament admirable tinguéssim un naixement diví. Augmenteu l'esperit que ens fa cridar: Pare!, en els qui heu alimentat amb el pa dels fills». Que així sigui.

SANT JAUME, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

Ac 4,33; 5,12.27-33; 12,1; Sl 66, 2-8; 2Co 4,7-15; Mt 20,20-28

La mare de Jaume i Joan, fills de Zebedeu, anà a trobar Jesús amb els seus fills, per demanar-li un favor. Jesús li digué: "¿què demanes"? Ella li respongué: "Maneu que aquests dos fills meus seguin l'un a la vostra dreta, i l'altre a la vostra esquerra."

L'actitud d'aquesta mare és normal, és lògica. Quina mare no busca el millor per als seus fills? Segons la resposta de Jesús, aquesta mare no tenia clar per on haurien d'anar els camins del Regne. Era així? No ho sabem. El que sí apareix més clar és que els fills, com els altres deixebles de Jesús, no eren encara conscients d'aquests camins. Les mares, en canvi, tenen com un sisè sentit per a captar altres dimensions més profundes. Era així?

Sant Basili de Seleucia comentant aquest text diu: «¿Què dius dona? Sents parlar de creu i demanes un tron? Es tracta de la Passió, i tu desitges el Regne? D'on et pot venir de demanar aquesta dignitat? Jo veig la Passió, diu ella, però preveig també la resurrecció; Veig la creu plantada i contemplo obert el cel… He sentit que el Senyor mateix deia: Vosaltres seureu en dotze trons. Veig l'esdevenidor amb els ulls de la fe. Allò que el temps amagava, la fe ho veia».

La dona està sempre en un nivell diferent a l'hora de viure la fe. Ella és una col·laboradora més profunda de Déu en els camins de la vida. Ella era una mare. Sempre més profunda, més penetrant a l'hora d'endinsar-se en el misteri de la vida, en el misteri del Regne, en el misteri de Déu.

Però és interessant també aquest diàleg de Jesús amb la mare dels germans Zebedeu, perquè a més del que hem escoltat, és molt important el que diu Jesús a continuació. I allò que diu, ho diu no a la mare, sinó als seus fills.

Encara no han entès res del Regne. Estan caminant en direcció contrària al Regne. Com en aquella altra escena de l'evangeli en la qual Jesús els havia estat parlant d'humilitat, de fer-se petit, servent dels altres... i a continuació, pel camí, van discutint sobre qui era el més gran...

És curiosa, és estranya la condició humana. Ens costa d'entendre. Però tenim la capacitat. Tan sols que aquesta capacitat la manifestem per un mal camí.

Sant Basili també diu: «El tron és recompensa de les penes i no resposta a l'ambició. El tron pertany al coratge; no és concedit amb una simple petició. Mostra la teva capacitat i veuràs el poder de Déu».

Però aquesta escena de l'evangeli és de perfecta actualitat. Avui també busquem el poder. Però no el poder de Déu... A més si desconeixem Déu, com podem saber per on va el poder de Déu? No volem el poder de Déu. Avui l'home no vol intermediaris, i busca la cadira, el poder. El poder, pur i dur. El privilegi, pujar cada dia més amunt...

A tots els nivells. En la mateixa església també. El mateix papa Benet deia setmanes enrere en un dels seus molts ensenyaments amb motiu de l'any sacerdotal que en moltes ocasions es busca dintre de l'Església créixer personalment, per a fer carrera... Tot el que sigui aspirar a un poder allunyat del servei és una mentida i en engany. En el terreny que sigui.

Si és en el terreny eclesial la mentida i l'engany són més greus. Perquè és una contradicció. L'Església pot aspirar a un poder: el poder del servei. Una Església que no és servei, no serveix. Un cristià, o una comunitat on no hi ha un desig i una preocupació per servir, és una contradicció. Tant sols mostrant aquesta capacitat del servei podem aspirar a tenir una experiència del poder de Déu. I de tot això en sabia molt sant Pau, quan ens parla a la segona lectura, d'aquest tresor que tenim, però que portem en gerres de terrissa. Gerres que se'ns trenquen amb freqüència.

Pau sap treure aquesta capacitat amb el seu servei: «Quan les contrarietats ens envolten no quedem del tot encerclats, quan no sabem com escapar-nos a la fi trobem la sortida, quan els qui ens persegueixen ens tenen a les seves mans, no queden del tot abandonats; quan ens trobem per terra no arribem a perdre-hi la vida... per causa de Jesús estem sempre a mercè de la mort, així la vida de Jesús es manifesta...».

Per això, evidentment, Pau, tindrà una profunda experiència de la força i del poder de Déu.

O també la mateixa experiència de sant Jaume, primer dels Apòstols a donar la seva vida, a deixar que trenquin la seva fràgil gerra de terrissa, per arribar a viure en plenitud la força i el poder del Regne.

DIJOUS DE LA SETMANA XVI DURANT L'ANY (II)

Santa Maria Magdalena

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

Jr 2,1-3.7-8.12-13; Sl 35; Jn 20,1.11-18

Dona, ¿per què plores? ¿qui busques?

«Maria Magdalena se n'anà al sepulcre de matí, quan encara era fosc».

Home, ¿per què plores? ¿qui busques?

Els monjos baixem al sepulcre de matí quan encara és fosc. I tot cantant demanem que el Senyor ens obri els llavis per proclamar la seva lloança, si tant de bo no endurim els nostres cors. Maria Magdalena, no té el cor endurit. Té el cor ple de desig. Cerca amb desig l'objecte de la seva vida. Tot i que creia que cercava un cadàver, mort, sense vida. Tot i que creia que aquella bonica història havia arribat a la seva fi.

Però, què hi ha d'haver al sepulcre del qui és la font de la vida? Res! Absolutament res! És buit, completament buit. I, això que és desconcertant, ja que era el lloc on havien dipositat el cos de Jesús; ara, la tomba buida és la mostra de la resurrecció.

Tu siguis qui siguis, busques tal vegada Jesús en el sepulcre? No! No el busques. Jesús el tens al davant, et crida pel teu nom propi quan t'atanses al sepulcre, quan baixes a matines encara fosc.

En la pregària, en el silenci de la nit, Jesús et crida pel teu nom. Jesús et dóna el missatge: «Pujo al meu Pare, que és també el vostre Pare, el meu Déu que és també el vostre Déu».

Així, refiats que som cohereus en Jesús podem anunciar la Bona Nova del Regne. Així, sadollats per la font de la vida podem donar aigua a qui en té necessitat. Així, com que no ens calen cisternes en roques escardades, viurem en plenitud de vida els dies de la nostra vida; ja que sols Crist ressuscitat és el motiu de la nostra història, de la nostra vida.

Recorda que en els moments de pregària, en els moments de perseverança malgrat les foscors, ell, el Mestre, et crida pel teu nom.

DIUMENGE XVI DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

Gn 18,1-10a; Sl 14; Col 1,24-28; Lc 10,38-42

Avui, en el meu primer diumenge que sóc amb vosaltres com a nou prevere de la comunitat de Poblet, voldria posar l'accent a dues paraules: Acolliment i escolta.

És el que podem extreure de les lectures. Abraham acull, rep els tres homes, sense saber-ho acull Déu, rep per la fe la paraula que li es adreçada. Abraham acull, escolta i per la fe esdevé el prototipus del creient.

Les dues germanes de l'evangeli Marta i Maria, representen les dues actituds de la vida cristiana. Jo diria que representen les dues actituds de cada persona. Perquè cada persona tenim els moments de feina i d'acció i els moments de atenció, de meditació, de contemplació. Acció i contemplació lluiten en el nostre interior moltes vegades.

Marta no s'atura amunt i avall atrafegada servint i estant pendent de tot el que cal per acollir l'hoste i, quin hoste, Jesús mateix, Déu mateix. Maria sembla que està embadalida escoltant les paraules del mestre, sense moure ni un dit. Aleshores recriminació per part del qui porta l'acció a terme. Jesús parla: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses». Jesús ens ve a dir a cadascú de nosaltres les mateixes paraules: «Estàs preocupat per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària». I, quina és la única cosa necessària?

Escoltar la Paraula, escoltar la paraula de Déu, encarnada en Jesús. Déu ens ha parlat en Jesús i nosaltres la única cosa que per nosaltres és necessària és escoltar-lo. Escoltar és una manera de saber acollir. Quan escolteu una persona esteu acollint-la. Acollir a l'altre és acollir el Crist. Cal deixar les portes i les finestres del nostre cor, del nostre interior, del nostre íntim ben obertes per disposar-nos a acollir, a escoltar, a preocupar-nos de l'altre. Des de l'actitud de l'escolta de la Paraula de Déu, que és Jesús mateix, és d'on podem fonamentar la nostra vida de cristians. Una vegada hagis escoltat ja pots posar-te en acció.

Les dues germanes acció i contemplació ens calen en la nostra vida. Es nodreixen l'una a l'altra mutuament. Davant de Déu silenci per escoltar. En la nostra actitud davant de Déu, en la nostra actitud de pregària ens cal silenci, per escoltar, per discernir que vol Déu de nosaltres.

Gemanes i germans siguem cristians de pregària, de fer petits moments de silenci cada dia, i dir: Senyor què vols de mi? A partir d'ací segur que l'acció, el treball, les mil feines prendran un altre aire no gens atrafegat sinó de serenor, en la confiança que no estàs sol, sinó que estàs acompanyat pel mateix Senyor Jesús.

Ànims. Recordem un minut, dos, tres, el temps per a la contemplació és el més necessari que avui ens cal, que ens cal cada dia. Déu ens guarda com al nineta dels ulls.

DIMECRES DE LA SETMANA XV DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada per fra Lluís Solà

Is 10,5-7.13-16; Sl 93,5-6.7-8.9-10.14-15 (R.: 14a); Mt 11, 25-27

Voldria fixar-me en dues paraules de l'evangeli que us acabo de proclamar. «Senzills», un adjectiu substantivat, i «revelar», un verb. Senzill tradueix en realitat un terme que significa «infantó», «petitó»: nepios, en l'original grec. Pau l'utilitza alguna vegada en sentit negatiu, per descriure, per exemple, els qui són immadurs o menors d'edat en la fe. Indico aquest matís perquè us voldria estalviar una lectura romàntico-piadosa del text d'avui. Jesús hi contraposa l'infantó al savi i a l'entès, descrits, el savi i l'entès, amb termes que fan referència a aquella saviesa pagada d'ella mateixa. I amb això Jesús vol dir-nos que per acollir el missatge del Regne convé deixar de banda tots els apriorismes amb què solem judicar i acollir la realitat. De fet, aquest logion de Jesús ve a dir el mateix que aquell altre prou conegut: «si no us feu com els infants, no entrareu al Regne del cel». Per a Jesús constatar que Déu revela els secrets del Regne als qui saben parar les mans buides és motiu de glorificació: «et dono gràcies, Pare, per la teva immensa glòria», per ser com ets, per la teva llibertat, perquè et plau obrir els teus tresors als qui es fan infants, als qui saben mirar i esperar confiadament.

«Revelar» és l'altra paraula, un verb, que, de fet, enllaça les dues idees principals de l'evangeli d'avui: la llibertat de Déu a l'hora de comunicar-se, de revelar-se —literalment, de sortir de l'amagatall de la seva immensa glòria per deixar-se veure—, i la mediació del Fill en la revelació del Pare. Jesús és el rostre humà de Déu el seu Pare, i tan sols mirant al fons dels ulls i del cor de Jesús, fent-nos petits, això és, humans en la seva humanitat, podrem contemplar el rostre de l'incontemplable.

Fer-se petit, senzill, desprès, transparent. I alhora, àvid de desig, com l'infant que sempre juga al tot o res. I això en la mesura del Crist, que és Déu en la nostra mesura humana. Heus ací la tasca de l'evangeli d'avui, germanes i germans: tasca per a contemplar i per a viure. Esmercem-hi aquest nou dia que el bon Pare Déu ens regala. I que en tot sigui glorificat. Amén.