Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 58,7-10; Sl 111; 1Co 2,1-5; Mt 5,13-16
Estimats germans i germanes: Com viure la nostra fe i posar en pràctica allò que sentim i estimem? Què ha de fer un cristià enmig de la societat? I com podem, entre tenebres i penombres, esdevenir nosaltres mateixos llum? Les lectures que hem escoltat ensenyen un programa de vida molt concret i actiu.
La primera resposta la tenim ja en el profeta Isaïes, que ens diu que allò que Déu espera de nosaltres no són grans manifestacions exteriors de pietat, sinó accions concretes i efectives en favor dels necessitats: alimentar els qui passen fam, acollir els desemparats, vestir els despullats... Podríem afegir: estimar sempre tothom sense mesura ni condicions. El profeta diu que qui actua així, i després acudeix a Déu, Déu li dirà de seguida: «Aquí em tens». L'espiritualitat bíblica es caracteritza per una relació directa entre l'amor a Déu i l'amor al proïsme. Aquest pensament arribarà a la seva culminació en les paraules de Jesús: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu» (Mt 25,40). Aquest comportament ens condueix cap a Déu, i omple de llum la nostra foscor.
La segona resposta la trobem en l'Evangeli d'avui; és una concreció de les benaurances que escoltàvem el diumenge passat. Només si del seu contingut em fem vida serem sal i llum. Ser sal i llum, ajudant de mil maneres als altres i compartint el que som i tenim, és el millor testimoni que pot donar un cristià en la família o en la comunitat, en el treball i en la societat. És el llenguatge de l'amor que tothom entendrà. I és la millor manera d'imitar Jesús, que al llarg de la seva vida «passà fent el bé». Se'ns demana que il·luminem amb la nostra vida la dels altres, que els donem esperança, que els ajudem a trobar sentit a les seves vides, que siguem persones de pau i de tolerància i de diàleg enmig del nostre món, com la sal que fa agradable el menjar. «L'home just, compassiu i benigne és llum que apunta en la fosca», diu el salm.
Germans, siguem fars de llum pel nostre exemple d'amor, de solidaritat i de servei. Si som coneguts "perquè anem a Missa", o "perquè som monjos", o "perquè pensem que som bones persones"... que siguem també automàticament coneguts perquè "sempre estem disposats a ajudar", evitant de dir: "això no em toca, no està en el programa". Si manifestem la nostra fe amb valentia i fidelitat, s'estarà bé al nostre costat. L'Evangeli d'avui ens diu: «Vosaltres sou la llum del món... la vostra llum ha de resplendir davant la gent».
L'última frase de l'Evangeli aclareix el sentit de tot el text: el testimoni dels deixebles es realitza a través del bé que obren, de la seva manera de viure. Fent el bé, serem un reflex de la llum de Déu, de la presència divina en el món. Units a Crist, tot ho podem; fins i tot superar el nostre egoisme i mediocritat. Si tenim el coratge d'acceptat la nostra imperfecció, evitarem de viure amb la consciència tranquil·la i ens obrirem millor a l'acció de Déu que ens vol transformar. No ens quedem només amb paraules boniques. La satisfacció de viure evangèlicament amb responsabilitat superarà amb escreix l'esforç que comporta ser-ne fidels. Pensem en la Vetlla Pasqual: encenem el nostre ciri personal, com tots, del Ciri gran que és imatge de Crist, Llum del món. Estimats germans, en l'Eucaristia tenim sempre una font inesgotable de força i un estímul per viure una generositat sempre renovada.
6 de febrer del 2011
LA CARTA DE L'ABAT
A Santa Maria,
Salve, Mare de la Llum. Jo més que enviar-te una carta, el que voldria és posar-me a mi mateix davant teu com una carta oberta, com ens va ensenyar sant Pau, evangelitzador, apassionat per l'obra del teu Fill Jesús: «Vosaltres sou la meva carta escrita en els vostres cors, carta oberta i llegida per tothom» (2Co 3,2).
Tu ets Mare de la Llum. Presentes aquesta Llum en el temple. Més endavant aquesta Llum es manifestarà a tot el món, perquè no caminem en la foscor. En els primers segles de la vida de l'Església, els artistes et representaven a tu i al teu Fill a la teva falda. Tu quedaves en segon pla, com en la penombra, perquè brillés amb força la llum, perquè totes les mirades el contemplessin preferentment a Ell.
Jo necessito mirar aquestes representacions romàniques teves, aquestes representacions que són també de l'Evangeli, on tu romans sempre present, sobretot en els moments àlgids de la vida del teu Fill, però en la penombra, donant lloc al fet que ressalti sobretot la llum del teu Fill. Tot essent el silenci de l'evangeli. El silenci que dóna lloc a la Paraula. Vull estar a prop teu per aprendre de tu a acollir la Paraula, i ser veritablement una carta oberta de Crist per al món.
Vull estar al teu costat, i mirar-te com fan representacions posteriors de tu amb el Fill que va girant la seva mirada cap a tu, com ho fa també en diferents moments a l'Evangeli. I així aprenem la mútua complicitat entre el Senyor i la seva criatura. Entre l'home i Déu. Ell ens mira, perquè nosaltres el mirem. Ell ens il·lumina, perquè nosaltres l'il·luminem en els nostres germans... Ell s'ha compromès amb tot el que és humà, perquè ens comprometem amb Ell en tot l'humà. «I esclati la nostra llum com la del matí».
Salve, Mare de la Llum. Jo també vull demanar-te per la dona, per tantes mares que presenten els seus fills al temple. Elles són cartes boniques que ens porten missatges de vida nova. Col·laboradores, com ho ets tu, del Déu font de la Vida. Com a mares, com tu, saben quedar-se a la penombra per mostrar la llum amb força en el portallànties. Beneïu-les perquè no s'apagui mai en el seu espai interior la remor de les aigües de la vida. I que en la seva mirada, en el seu gest, en la seva paraula trobem sempre un raig de llum que ens allunyi la foscor.
Salve, Santa Maria, Mare de la Llum. Beneeix-nos amb la teva llum.
+ P. Abat
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS DURANT L'ANY IV
Diumenge 5è durant l'any
Homilia de sant Joan Crisòstom sobre l'evangeli segons sant Mateu
El Senyor diu: «Vosaltres sou la sal de la terra». «Vosaltres —ve a dir— no heu de tenir en compte només la vostra pròpia vida, sinó la de tota la terra. La vostra missió s'estén a la terra i al mar, sense cap més límit que els límits del món. I a una terra que està mal disposada.» En efecte, pel fet mateix de dir: «Vosaltres sou la sal de la terra», el Senyor els fa veure que tota la natura humana és insípida i corrompuda pels seus pecats. Per això, amb tota justesa, el Senyor els exigeix aquelles virtuts que són particularment necessàries i útils perquè els altres se'n puguin aprofitar. En efecte, tot aquell que és mansuet, modest, misericordiós i just, no es guarda tancades a dins, només per a ell sol, aquestes virtuts, sinó que les vessa, com una bona font, perquè els altres se'n puguin aprofitar. Igualment, el qui és net de cor, el pacificador i el qui és perseguit per causa de la veritat, disposa també de la seva vida per al bé de tothom.
«Si la sal ha perdut el gust, ¿amb què la tornarien salada? No serà bona per a res. La llençaran al carrer i que la gent la trepitgi». El Senyor els havia dit: «Feliços quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies». Doncs bé, perquè no s'acovardeixin en sentir això i refusin de sortir cap al camp, els ve a dir ara: «Si no esteu preparats per a aquestes coses, vana és la vostra elecció. Perquè el que heu de témer no és que us maleeixin, sinó que us poguéssiu veure envoltats en la hipocresia comuna. En aquest cas us hauríeu tornat insípids i seríeu trepitjats per la gent».
El Senyor passa, després, a una altra comparació més alta: «Vosaltres sou la llum del món». Novament se'ns parla del món, de tota la terra. Se'ns parla d'una llum intel·ligible molt més preciosa que els raigs del sol; com també la sal, calia entendre-la en un sentit espiritual. Amb aquestes comparacions, el Senyor incita novament els seus deixebles cap a la perfecció de vida i a estar sempre a punt per al combat: «Heu de ser tan visibles a tothom, com si fóssiu un poble situat dalt d'una muntanya, com un llum que brilla en un lloc alt de la casa». Em sembla que amb aquestes paraules el Senyor ens vol infondre confiança. Perquè dir-los que un poble dalt d'una muntanya no es pot amagar, era com manifestar-los el seu propi poder: «Així com és impossible que un poble d'aquestes característiques quedi amagat, igualment és impossible, també, que la meva predicació quedi callada o amagada». Com que abans els havia parlat de persecucions, de malediccions, d'insídies i de guerres, ara els anima dient que la seva doctrina no es quedarà amagada, sinó que il·luminarà tota la terra.
2 de febrer del 2011
LA PRESENTACIÓ DEL SENYOR
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ml 3,1-4; Sl 23, 7-10; He 2,14-18; Lc 2,22-40
Blanca es com un ciri,
pura com un lliri,
la Verge divina
al temple camina,
duent en sos braços,
com nadó de llet,
el bon Jesuset.
Quan sant Simeó
veié el rei del món,
el pren i se'l mira,
—Maria, quin glavi
de pena i dolor
vos passarà el cor!
La Verge Maria,
després d'aquell dia,
mirava el fill seu
enmig de dos lladres,
clavat en la creu.
(Blanca com un lliri, de Jacint Verdaguer)
«La Verge divina al temple camina, duent en sos braços, com nadó de llet, el bon Jesuset». El profeta Malaquies anuncia aquesta vinguda del Senyor: «Tot seguit el Senyor que vosaltres busqueu, l'àngel de l'aliança que desitgeu, entrarà al seu temple... Serà com el foc de fonedor, s'asseurà a fondre i depurar la plata». Fa quaranta dies que aquesta llum va plantar la seva tenda entre nosaltres i la seva llum va començar a il·luminar la nit dels pastors de Betlem, per arribar fins i tot a la nit del món, a la nit de la història dels homes. És la llum que es revela a les nacions, com cantem en l'antífona d'entrada a la processó amb les candeles. Per revelar-se a cadascú de nosaltres. I refinar-nos amb el seu foc...
Déu, que és llum pura, surt de si mateix, s'aliena per encendre la llum fora d'ell mateix. La llum que és la imatge de la seva Veritat i de la seva Bellesa. Crea la seva llum més preciosa: la criatura humana, i en ella, feta a la seva imatge i semblança, hi plasma la seva Veritat i la seva Bellesa. La criatura humana brillarà en entrar a l'existència amb la divina llum tot residint en el seu ésser més íntim.
No serà estrany que una mare en la nit de Pasqua romangui extasiada mirant el rostre radiant del seu fill, recentment batejat. Tota una festa de llum: la mirada de la mare, font de vida, com a col·laboradora de Déu, el somriure balbucejant del fill mirant la seva mare, la lluminositat de la nit.
Però l'home, la llum de Déu posada en el portallànties, apagarà aquesta seva llum i es negarà a encendre-la de nou. En la creació, el sol, la lluna, les estrelles continuaran brillant, però la llum de Déu continuarà apagada, sumida en una profunda foscor.
Déu tornarà a encendre la seva llum. Es revesteix de la nostra naturalesa, per deixar dins el seu «foc de fonedor que purifica». El nostre Déu, que és llum, es fa de la nostra mateixa carn i sang, en tot semblant a nosaltres, els seus germans, per deixar dins nostre el seu foc de fonedor, foc que ens purifica. Per això dirà el llibre dels Proverbis: «La llàntia del Senyor és l'alè que ha infós en l'home, li ressegueix els racons més íntims» (20,27).
Quan ens fem conscients d'aquesta llum, ens fem llum per als altres. En aquest nova encesa, Maria serà qui amb el seu sí farà possible la llum, de nou neta, ardent i clara, il·luminant tota la casa i mostrant als homes el camí per tornar a la llum. Ella ens dóna en versió perfectament humana, molt humana, la Llum, la Llum que ens convidarà en el nostre mateix idioma: «Jo sóc la llum del món, qui em segueix no camina a les fosques, sinó que té la llum de la vida». Però serà una llum assetjada per les tenebres, com ens diu Verdaguer, recollint el pensament de la paraula:
—Maria, quin glavi
de pena i dolor
vos passarà el cor!
La Verge Maria,
després d'aquell dia,
mirava el fill seu
enmig de dos lladres,
clavat en la creu.
Potser per això mateix aquesta festa de la presentació del Senyor és ja a les portes de la Quaresma, mirant cap a la gran vigília de la Pasqua. Un temps, per tant, per contemplar la creu de manera més assídua. Necessitem contemplar la Creu: «Mireu l'arbre de la creu on morí el Salvador del món». La creu serà substituïda pel ciri pasqual, i el crit: «Mireu l'arbre de la creu» pel crit: «La Llum de Crist»; però no l'entonarem bé, amb el ritme just i adient, si prèviament no hem mirat l'arbre de la creu.
Des d'aquest dia, com Maria, mirem Jesús, entre dos lladres, clavat a la creu. Tot pensant que un d'aquests dos lladres puc ser jo o tu que m'escoltes, o qualsevol de nosaltres que estem celebrant la llum que ens salva, però conscients que Jesús, com diu sant Joan, «ha vingut a aquest món per fer un judici, que els qui no hi veuen hi vegin, i els qui hi veuen es quedin cecs».
Demanem que la llum del Naixement, contemplant la foscor de la creu, ens permeti de fer camí cap a la llum de l'Home nou.
Ens hi acompanya Santa Maria, a qui saludem en el nostre camí:
«Salve, plena de gràcia. Salve, tota radiant, per qui ha desaparegut la foscor i ha brillat la llum. Salve, plena de gràcia, per qui ha cessat la llei i ha aparegut la gràcia. Salve, inici del goig i fi de la maledicció. Salve, veritablement plena de gràcia, el Senyor és amb vós» (sant Andreu de Creta, Hom. 4 de la Nativitat de Maria).
Santa Maria, veniu amb nosaltres en el camí de la Llum.
Ml 3,1-4; Sl 23, 7-10; He 2,14-18; Lc 2,22-40
Blanca es com un ciri,
pura com un lliri,
la Verge divina
al temple camina,
duent en sos braços,
com nadó de llet,
el bon Jesuset.
Quan sant Simeó
veié el rei del món,
el pren i se'l mira,
—Maria, quin glavi
de pena i dolor
vos passarà el cor!
La Verge Maria,
després d'aquell dia,
mirava el fill seu
enmig de dos lladres,
clavat en la creu.
(Blanca com un lliri, de Jacint Verdaguer)
«La Verge divina al temple camina, duent en sos braços, com nadó de llet, el bon Jesuset». El profeta Malaquies anuncia aquesta vinguda del Senyor: «Tot seguit el Senyor que vosaltres busqueu, l'àngel de l'aliança que desitgeu, entrarà al seu temple... Serà com el foc de fonedor, s'asseurà a fondre i depurar la plata». Fa quaranta dies que aquesta llum va plantar la seva tenda entre nosaltres i la seva llum va començar a il·luminar la nit dels pastors de Betlem, per arribar fins i tot a la nit del món, a la nit de la història dels homes. És la llum que es revela a les nacions, com cantem en l'antífona d'entrada a la processó amb les candeles. Per revelar-se a cadascú de nosaltres. I refinar-nos amb el seu foc...
Déu, que és llum pura, surt de si mateix, s'aliena per encendre la llum fora d'ell mateix. La llum que és la imatge de la seva Veritat i de la seva Bellesa. Crea la seva llum més preciosa: la criatura humana, i en ella, feta a la seva imatge i semblança, hi plasma la seva Veritat i la seva Bellesa. La criatura humana brillarà en entrar a l'existència amb la divina llum tot residint en el seu ésser més íntim.
No serà estrany que una mare en la nit de Pasqua romangui extasiada mirant el rostre radiant del seu fill, recentment batejat. Tota una festa de llum: la mirada de la mare, font de vida, com a col·laboradora de Déu, el somriure balbucejant del fill mirant la seva mare, la lluminositat de la nit.
Però l'home, la llum de Déu posada en el portallànties, apagarà aquesta seva llum i es negarà a encendre-la de nou. En la creació, el sol, la lluna, les estrelles continuaran brillant, però la llum de Déu continuarà apagada, sumida en una profunda foscor.
Déu tornarà a encendre la seva llum. Es revesteix de la nostra naturalesa, per deixar dins el seu «foc de fonedor que purifica». El nostre Déu, que és llum, es fa de la nostra mateixa carn i sang, en tot semblant a nosaltres, els seus germans, per deixar dins nostre el seu foc de fonedor, foc que ens purifica. Per això dirà el llibre dels Proverbis: «La llàntia del Senyor és l'alè que ha infós en l'home, li ressegueix els racons més íntims» (20,27).
Quan ens fem conscients d'aquesta llum, ens fem llum per als altres. En aquest nova encesa, Maria serà qui amb el seu sí farà possible la llum, de nou neta, ardent i clara, il·luminant tota la casa i mostrant als homes el camí per tornar a la llum. Ella ens dóna en versió perfectament humana, molt humana, la Llum, la Llum que ens convidarà en el nostre mateix idioma: «Jo sóc la llum del món, qui em segueix no camina a les fosques, sinó que té la llum de la vida». Però serà una llum assetjada per les tenebres, com ens diu Verdaguer, recollint el pensament de la paraula:
—Maria, quin glavi
de pena i dolor
vos passarà el cor!
La Verge Maria,
després d'aquell dia,
mirava el fill seu
enmig de dos lladres,
clavat en la creu.
Potser per això mateix aquesta festa de la presentació del Senyor és ja a les portes de la Quaresma, mirant cap a la gran vigília de la Pasqua. Un temps, per tant, per contemplar la creu de manera més assídua. Necessitem contemplar la Creu: «Mireu l'arbre de la creu on morí el Salvador del món». La creu serà substituïda pel ciri pasqual, i el crit: «Mireu l'arbre de la creu» pel crit: «La Llum de Crist»; però no l'entonarem bé, amb el ritme just i adient, si prèviament no hem mirat l'arbre de la creu.
Des d'aquest dia, com Maria, mirem Jesús, entre dos lladres, clavat a la creu. Tot pensant que un d'aquests dos lladres puc ser jo o tu que m'escoltes, o qualsevol de nosaltres que estem celebrant la llum que ens salva, però conscients que Jesús, com diu sant Joan, «ha vingut a aquest món per fer un judici, que els qui no hi veuen hi vegin, i els qui hi veuen es quedin cecs».
Demanem que la llum del Naixement, contemplant la foscor de la creu, ens permeti de fer camí cap a la llum de l'Home nou.
Ens hi acompanya Santa Maria, a qui saludem en el nostre camí:
«Salve, plena de gràcia. Salve, tota radiant, per qui ha desaparegut la foscor i ha brillat la llum. Salve, plena de gràcia, per qui ha cessat la llei i ha aparegut la gràcia. Salve, inici del goig i fi de la maledicció. Salve, veritablement plena de gràcia, el Senyor és amb vós» (sant Andreu de Creta, Hom. 4 de la Nativitat de Maria).
Santa Maria, veniu amb nosaltres en el camí de la Llum.
1 de febrer del 2011
DIMARTS DE LA SETMANA IV DURANT L'ANY (I)
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
He 12,1-4; Sl 21; Mc 5,21-43
La fe i l'esperança de Jaire i de la hemorroïssa s'han trobat amb l'amor de Jesús.
En el camí de la vida podem tenir sorpreses inesperades, circumstàncies que ens poden fer trontollar els fonaments de la nostra existència.
La triada teologal de les virtuts ens fa veure, si aprofundim, el joc de la fe combinat amb l'esperança i adobat amb l'amor.
En les proves del nostre camí tenim la possibilitat de tocar a Jesús. La fe, la nostra fe es combinarà amb l'esperança perquè Jesús ens adobi amb el seu amor. Així serem alliberats de les nostres pèrdues de sang, les nostres pèrdues de vida s'estroncaran amb el toc de Jesús. Així, podrem viure alliberats de tot impediment de pecat. Viure amb la plenitud que ens toca de part de Déu.
I, si com Jaire som dels qui intercedim perquè recobri la vida el nostre fill, encara que els salvadors del salvador no volen que amoïnem el mestre, si no tenim por, la nostra esperança i la nostra fe es tocaran en l'amor de Jesús, què salva aquells pels quals nosaltres monjos preguem.
Davant les proves, la fe i l'esperança ens obren el camí cap a l'amor de Déu.
Qui?
Qui m'ha tocat?
Si tota la gent us empeny.
És la meva fe, la què t'ha tocat, Senyor Jesús.
És la meva fe, la que m'ha fet saltar tot l'aldarull
fins arribar a tocar la borla del teu mantell.
Sóc jo que vull que em salvis.
He 12,1-4; Sl 21; Mc 5,21-43
La fe i l'esperança de Jaire i de la hemorroïssa s'han trobat amb l'amor de Jesús.
En el camí de la vida podem tenir sorpreses inesperades, circumstàncies que ens poden fer trontollar els fonaments de la nostra existència.
La triada teologal de les virtuts ens fa veure, si aprofundim, el joc de la fe combinat amb l'esperança i adobat amb l'amor.
En les proves del nostre camí tenim la possibilitat de tocar a Jesús. La fe, la nostra fe es combinarà amb l'esperança perquè Jesús ens adobi amb el seu amor. Així serem alliberats de les nostres pèrdues de sang, les nostres pèrdues de vida s'estroncaran amb el toc de Jesús. Així, podrem viure alliberats de tot impediment de pecat. Viure amb la plenitud que ens toca de part de Déu.
I, si com Jaire som dels qui intercedim perquè recobri la vida el nostre fill, encara que els salvadors del salvador no volen que amoïnem el mestre, si no tenim por, la nostra esperança i la nostra fe es tocaran en l'amor de Jesús, què salva aquells pels quals nosaltres monjos preguem.
Davant les proves, la fe i l'esperança ens obren el camí cap a l'amor de Déu.
Qui?
Qui m'ha tocat?
Si tota la gent us empeny.
És la meva fe, la què t'ha tocat, Senyor Jesús.
És la meva fe, la que m'ha fet saltar tot l'aldarull
fins arribar a tocar la borla del teu mantell.
Sóc jo que vull que em salvis.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
