LECTIO DIVINA

SALM 22 (21)

Per al mestre de cor: a la tonada de «Aièlet haixàhar».
Salm del recull de David.
2 Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?
No véns a salvar-me, no t'arriba el meu clam.
3 Crido de dia i no em respons, Déu meu;
crido de nit, sense repòs.
4 I això que tu ets el Sant,
que té per tron les lloances d'Israel!
5 En tu confiaven els nostres pares,
hi confiaven i els vas alliberar;
6 a tu clamaven i eren deslliurats,
en tu confiaven i no foren confosos.
7 Però jo sóc un cuc, no pas un home,
befa de la gent, menyspreat del poble.
8 Tots els qui em veuen es riuen de mi,
fan ganyotes, prenen aires de mofa:
9 «Que s'adreci al Senyor, que ell el salvi,
que l'alliberi, si tant se l'estima!»
10 Però tu em tragueres del si de la mare,
ets tu qui em confiares als seus pits;
11 acabat de néixer, em van dur a la teva falda,
des d'aleshores ets el meu Déu.
12 No t'allunyis, que el perill és a prop
i no tinc qui m'ajudi.
13 M'envolta un ramat de braus,
m'acorralen vedells de Basan;
14 uns lleons que destrossen i rugeixen
baden la boca contra mi.
15 Tot jo m'escolo com l'aigua,
se'm deslloriguen tots els ossos;
el cor, com si fos cera, se'm fon dins les entranyes.
16 La meva gola està resseca com terrissa,
la llengua se m'encasta al paladar.
M'ajeus a la pols de la mort.
17 M'envolta una munió de gossos,
m'encercla un estol de malfactors;
m'han lligat les mans i els peus,
18 puc comptar tots els meus ossos.
Em miren, em contemplen satisfets;
19 es reparteixen entre ells els meus vestits,
es juguen als daus la meva roba.
20 Però tu, Senyor, no t'allunyis;
força meva, cuita a defensar-me.
21 Allibera la meva vida de l'espasa,
que no mori entre les grapes del gos;
22 salva'm de la gola del lleó,
guarda'm de les banyes del brau.
Senyor, m'has escoltat!
23 Anunciaré el teu nom als meus germans,
et lloaré enmig del poble reunit:
24 «Fidels del Senyor, lloeu-lo, fills de Jacob,
glorifiqueu-lo, reverencieu-lo, fills d'Israel!
25 Perquè no ha rebutjat ni menyspreat el pobre desvalgut;
no l'ha privat de la seva mirada
i quan cridava auxili l'ha escoltat.»
26 En tu s'inspirarà el meu cant davant de tot el poble;
davant dels fidels oferiré el que vaig prometre.
27 Els humils en menjaran fins a saciar-se,
lloaran el Senyor els qui el cerquen
i es diran: «Que tingueu llarga vida!»
28 Ho tindran present i tornaran al Senyor
tots els països de la terra,
es prosternarà davant seu gent de totes les nacions.
29 Perquè la reialesa és del Senyor:
ell és el sobirà dels pobles.
30 Els qui estan plens de vida l'adoren,
s'agenollen davant d'ell els moribunds
i el qui ja no es pot revifar.
31 Una descendència donarà culte al Senyor;
parlaran d'ell a aquesta generació.
32 Vindran a anunciar la seva bondat
al poble que ha de néixer,
i diran: «El Senyor ha fet tot això!»

Estructura del salm

Aquest salm és una súplica individual amb dos moments importants: súplica d'auxili en la tribulació, en l'abandó, en el dolor, i promesa de lloança i acció de gràcies per l'alliberament que el salmista espera aconseguir. Els moviments de l'ànima xoquen de forma dramàtica: temor davant l'angoixa i confiança en aquell que pot alliberar de la mort. «L'abandonat de Déu» acaba «abandonant-se en Déu». És una súplica urgent, intensa, que interpel·la amb força. No es percep res de culpa en el qui suplica; tampoc demana el càstig dels seus enemics. No apareix cap senyal de desesperació. Hi ha, en el salmista, un domini de si mateix, que mostra una pau serena i profunda. Per això cap altre salm presenta una ànima tan bella, transparent i propera al Messies com aquest. Per això, essent una súplica tan singular, d'un innocent perseguit i alliberat, és un text que ha influït més que cap altre en els relats de la Passió.

Més que situar-lo en un context històric, caldria dir que ens descriu una situació típica realitzada amb una fondària poètica.

Podríem distingir tres parts o tres situacions distintes:

vv. 2-22 Súplica en una situació dramàtica, la vida que penja d'un fil.
vv. 23-27 Promesa d'acció de gràcies o de la mateixa acció de gràcies després de la superació del conflicte.
vv. 28-32 És un himne al Senyor, rei universal. Pertany als himnes de reialesa.

Hi ha moltes imatges, fortes, vigoroses:

La descripció dels enemics, amb figures d'animals ferotges (v. 13-19)
El crit d' espant, de dolor (v. 3)
El just fet un cuc (v. 7)
Déu com una llevadora (v. 10)
Un heroi valent (22)
Un pregoner (31)
Un rei (29)

Un possible origen del salm: Una societat de desigualtats, conflictiva i violenta. No es respecta la vida del qui estima la justícia. El just és "devorat" pels seus semblants que, com bèsties ferotges, solament se sadollen amb la seva mort. Entre el just i Déu hi ha una relació personal, fins al punt que es dirigeix a Ell dient-li: «Déu meu». Però té la sensació que està absent, i llavors recorda el passat, quan confiaven en Ell i aquest els alliberava.

La imatge més bella del salm és la d'un Déu que escolta el clam del pobre que pateix injustícia i l'allibera fent-li cantar himnes de lloança (v. 23-27).

Llegeix

Diu sant Agustí: «Heus aquí el salm. L'escriurem al nostre front, caminarem amb ell, no donarem repòs a la nostra llengua, dient aquestes coses. Mireu el Crist que va patir; heus ací el mercader que mostra la mercaderia; aquí teniu el preu que va pagar, la seva sang vessada. A la bossa (el seu cos) portava el preu, va ser ferida amb la llança, es va buidar, i va oferir el preu per tota la terra».

Convé llegir-lo varies vegades deixant-nos acompanyar per aquest dolor del Crist, per aquesta Passió de Déu, i intentar recrear-lo, des de l'experiència del mal d'avui, des de la mort i l'abandó de molts innocents, que avui també és molt sagnant.

Miguel de Unamuno ens diu del Crist a la Creu: «Aquí, encarnada, revestida d'aquest Verb silenciós que parla amb línies i colors, diu la seva fe el meu poble tràgic. És l'acte sagramental suprem que ens posa sobre la mort ben bé de cara a Déu».

Medita

v. 2 Molt comentat pels Pares. Posa de relleu una gran tensió davant l'abandó del Crist, profund i dramàtic, per part de Déu, per més que Ell havia confiat en el Pare. Però, de fet, es dirigeix a Déu en termes personals, i així revela que no és tant absolut el seu abandó. Tota la meditació del salm, sense preterir els altres versos, podria tenir aquest v. 2 com a teló de fons, ja que manté la situació real de l'innocent abandonat.

Podries fer la teva meditació amb aquests pensaments dels Pares:

«Es un gran misteri, gran i amagat, el que suggereix aquest clam de Jesús a Déu: "per què m'has abandonat?" Hem de cercar allò en que Crist ha estar abandonat... Va ser abandonat quan va prendre la forma d'esclau, la forma d'home i va assumir les seves penes i pecats» (Orígens).

«Les tenebres que es van estendre no van ser un eclipsi, sinó una manifestació de la còlera de Déu» (Sant Joan Crisòstom).

«L'home crida en el moment de morir i veure's allunyat de la divinitat. Ja que la divinitat està lliure de la mort; i la mort no es donaria si la vida no es retirés. La Vida que és la divinitat» (Sant Ambròs).

«El Pare Totpoderós s'ha allunyat d'Ell? No, la naturalesa divina i humana estan conjuntades, de manera que no poden ser destruïdes ni pel suplici ni separades per la mort» (Sant Lleó el Gran).

«La repetició manifesta la tendresa del Fill estimat. És com si la proximitat de la mort torbés Crist fins a l'extrem. Tot això posa de relleu la condició humana» (Casiodor).

«La naturalesa humana ha estat abandonada per Déu a causa del pecat. El Fill que s'ha fet el nostre advocat, el nostre defensor, plora la tristesa de la nostra naturalesa que ha pres al damunt seu. Crist ens ensenya a plorar» (Raban Maur).

v. 3-4 «El salmista vol separar el dia i la nit, a fi de deixar en el centre el silenci de Déu» (Alonso Schökel). Abastant el dia i la nit no hi ha possibilitat de descans. Si Déu és el veritable descans, com es podria descansar sense Ell? És el mateix que experimentava Jeremies quan deia: «Que es fonguin en llàgrimes els meus ulls sense parar, de nit i de dia» (Jr 14, 17).

v. 5 i 6 Recorden els fets realitzats per Déu a favor dels avantpassats. La importància del record en la vida espiritual. Sense oblidar la situació difícil en què hom es pot trobar (v.7-9), torna a recordar l'acció benèfica de Déu (v. 10-12).

v.13-19 Un conjunt de versos amb matisos molt concrets que pots meditar molt directament en relació amb la Passió de Crist. La litúrgia, els poetes, parlen amb saviesa i molta força d'aquesta situació: «Mireu l'arbre de la Creu on morí el Salvador del món. Veniu, adoreu-lo». «Creu fidel, l'arbre més noble, el més insigne de tots! Cap bosc d'igual no en daria ni en fruit, ni en fulla, ni en flor» (Litúrgia del Divendres Sant).

«I Déu veient-se home,
va gustar la mort, soledat divina.
Va voler sentir allò que és morir el teu Pare,
i sense la Creació va veure's un moment
quan inclinat el teu cap donares
al respir de Déu el teu alè humà.

Revelaves al nostre ulls
la humanitat de Déu; amb els teus dos braços
obrint el mantell del misteri,
ens revelares la divina essència,
la humanitat de Déu, aquella que de l'home
descobreix allò de diví.»
(Miguel de Unamuno, El Crist de Velasquez)

Però també els mitjans de comunicació, la premsa de cada dia ens parlen amb cruesa d'aquesta Passió de Déu en l'home, d'aquesta Passió de l'home en Déu.

Feu algunes sessions de pregària al voltant del dolor, del sofriment de l'home d'avui, a partir d'aquestes monstres de la premsa i tenint com "rerefons musical" els textos del Salm o dels Pares, de la litúrgia...

v. 23-25 Ens ensenya Orígenes: «A partir d'aquí, Crist prega com ja ressuscitat, i és escoltat àdhuc pels seus germans en favor d'aquells pels qui ha pregat». Si tu pregues amb aquest mateix esperit, i amb l'esperit del salmista, estàs fent oració amb el mateix Esperit del Ressuscitat. Identifica't, doncs, amb els sentiments del Crist (cf. Fl 2,5s). Canta la glòria de Déu en la teva vida, lloa, invita a lloar, lloeu amb altres, mostra la presència de Déu en la teva vida amb la confiança, la pau, l'alegria...

v. 26-27 A l'estrofa següent la lloança té un matís més comunitari, més eclesial. La lloança roman en un clima d'assemblea. Seria una referència cultual, litúrgica. «La gran assemblea, la gran Església, és l'univers sencer» (Sant Agustí).

El menjar fins a saciar-se, la lloança, la vida del cor... són referències a l'Eucaristia, que és la celebració de la mort i resurrecció del Senyor, centre, font i cim de la nostra vida creient. Amb aquests versos pots centrar la teva meditació al voltant de com celebres, com vius l'Eucaristia, quines conseqüències porta a la teva vida...

v. 28 El record és una paraula important en la vida espiritual. Recorda les accions de Déu a la teva vida, les seves meravelles... és un camí per tornar al Senyor. L'Escriptura és un exemple d'aquest recordar el Senyor:

Els Salms recorden fets de la historia d'Israel.
Ecl 43-50 és un altre record de la historia.
Els profetes també recorden i posen de relleu la intervenció de Déu: (Jr 2;7,21-28; Os 2,16-17; Ez 16; 20).
El Magnificat de la Verge és també un recordar com actua Déu. Les primeres paraules de Jesús recorden també el passat (Lc 4,18).

Però el record mai pot ser mirar endarrere per restar nostàlgics d'altres temps, sinó per descobrir les petjades de Déu, que tenen el seu estil propi, i, amb aquesta llum del passat, saber donar una orientació i una vivència a la nostra existència d'avui segons la voluntat de Déu. Ja que Déu és fidel a si mateix i en Ell tot és moment present. En canvi nosaltres no sempre som fidels, i per això hem submergir el nostre temps en la eternitat de Déu, a fi que aquest temps assoleix un sentir i un sabor a eternitat que desitgem, i per el qual estem configurats.

Així és com podem trobar el centre de la nostra vida, arribar al cor, com diu Paul Claudel:

«Una terra en conreu, un conreu que ha trobat
el seu cor.
Les famílies de tots el pobles s'agenollaran
per contemplar-lo. Perquè en l' Etern hi ha el regne i les nacions
són com un tapís sota el seus peus».

v. 30 t'invita a recordar la victòria del Crist a Fl 2,10: «Perquè al nom de Jesús tothom s'agenolli al cel, a la terra i sota la terra, i tota llengua reconegui que Jesucrist és Senyor».

v. 31 En aquesta estrofa s'ens invita a obrir el nostre horitzó cap el futur. Déu ha obrat! S'eixampla tot, el nostre espai i el nostre temps assoleixen una altra tonalitat. Es tracta d'arribar a viure a la nostra vida aquesta experiència d'un Déu que actua en nosaltres, i que sempre ho fa per fer-nos viure per a Ell; viure la paraula de l'Escriptura, a fi de saciar la nostra ànima en Ell. «Ningú de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix: si vivim, vivim per al Senyor, i si morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim, com si morim, som del Senyor, ja que Crist va morir i va tornar a la vida per ser Senyor de morts i de vius» (Rom 14,8).

Si el salm estava al principi centrat en la mort del just innocent, que apliquem al Crist, pensa doncs que aquest lliurament amorós del Crist és per a recobrar el senyoriu, per tornar a la vida i ser font de vida per a tu i per tots el homes. Pots pensar com vius per al Senyor. Quina experiència tens del Senyor.

Segons el que diu Joan: «Allò que em sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans... i d'això en donem testimoni, i us ho anunciem... perquè tingueu comunió amb nosaltres» (1Jn 1,1s).

Per parlar a les generacions que vindran. Per contar la justícia del Senyor; tot allò que va fer el Senyor. El recordar en primer lloc és per desprès contar-ho i fer que altres serveixin també el Senyor.

Prega

Repeteix llitànicament els v. 2-4 de la primera part del salm, que són la veu del dolor del món, o també els versos: «Anunciaré el teu nom als meus germans, enmig de l'assemblea et lloaré». Com una súplica per viure la teva vida com un testimoni de la Resurrecció.

Contempla

Dedica una estona a mirar la creu en silenci. Permet que, en aquest silenci, vingui a tu la consideració de tot allò que has fet al llarg de tots els moments de pregària amb el salm. Maria Magdalena ve amb perfum a ungir i besar els peus de Jesús. Fes-ho tu també amb el perfum del teu silenci i embolcallant amb la teva mirada al crucificat.

DIMECRES DE CENDRA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Jl 2,12-18; Sl 50 3-6.12-14.17; 2Co 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

«Ja no em veurà d'aquí a poc el món,
però vosaltres em veureu, ja que, "visc
i viureu", vas dir, i mireu: et prenen
els ulls de la fe en el més recòndit
de l'ànima, i per virtut de l'art en forma
et creem visible ...
Ets l'Home etern
que ens fa homes nous. És la teva mort
part ... »
(Miguel de Unamuno)

Amb aquests versos comença el poeta la seva contemplació del Crist en la Creu. Dirigeix la seva mirada a la Creu, on hi ha penjat també l'home vell de la humanitat, com a pas obligat cap l'home nou, que s'ha de fer visible en la vida dels creients. La mort d'aquest home etern de la Creu és un part. Un part permanent cap a la novetat de la nova vida. Un part que ha de continuar en la nostra vida. La preparació d'aquest part, de fet es porta a terme durant tota la vida de fe, però d'una manera especial en aquest temps propici que comencem avui: la Quaresma, la gran vigília de la Pasqua, l'albada de l'Home nou. Però, per a anar de part, cal estar prèviament en estat de bona esperança. I ens posem en estat de bona esperança recollint en el cor la invitació que se'ns fa en rebre la cendra:

«Recorda't, home, que ets pols, i que a la pols retornaràs».

No ens recordem que som pols, estem frenèticament immersos en una munió de preocupacions, la majoria de les quals no fan sinó omplir de soroll la ment i d'aclaparament el cor, no ens recordem que som pols, posem la nostra inquietud en tenir una bona imatge, donar el pes exacte. Encara que avui amb els mitjans tècnics de què disposem es pot maquillar tot. No ens recordem que som pols, i quantes energies gastem per assolir horitzons ruïnosos, petits, que fet i fet ens deixen prostrats en la tristesa i la desil·lusió.

Recorda't que ets pols i a la pols retornaràs. Aquí tens una porta oberta a una saviesa capaç d'omplir de pau i alegria el teu cor.

També podem escoltar aquest dia de la cendra una altra invitació no menys suggerent:

«Convertiu-vos, i creieu en l'evangeli».

«Converteix-te de tot cor et diu el profeta Joel. Esquinça el cor. Converteix-te al Senyor Déu nostre». Converteix-te i creu en l'evangeli. És a dir, gira la mirada i el teu cor a l'evangeli i acull-lo com a punt de referència en la teva vida. Converteix-te i creu en l'evangeli. És a dir, gira't cap a l'evangeli, i que ell il·lumini tots els teus passos, tota la vida, amb la seva saviesa sempre nova. Convertir-se és tornar, és prestar atenció des del cor a la força i saviesa de la Paraula. Convertir-se és obrir el cor i deixar que Déu aboqui el foc abrusador de la seva Paraula en el teu espai interior. Convertir-se és desitjar sentir la Paraula com «un foc ardent tancat en els ossos» (Jr 20,9). Un foc que se'ns escapa com un torrent en crescuda d'aigües cabaloses, un torrent que momentàniament es perd en les aigües brutes i fangoses de la nostra vida i dels altres, per renéixer amb força en esperances vives.

Convertir-se la tasca del nostre camí quaresmal. Vessar cap a dins, cap a l'interior del vas d'argila, despenjar-se per entre les cordes de la Paraula. Moltes coses han de trencar-se, molts llaços han de trencar-se perquè la nostra humanitat, la teva, la meva, la de tants homes i dones, experimentin el foc purificador de la Paraula.

I com sabré si estic en aquest camí de conversió?

Ens ho suggereix amb claredat la Paraula, ja en aquest primer dia de Quaresma: «Deixeu-vos reconciliar amb Déu, us ho demanem per Crist, per arribar a ser justícia de Déu». Una justícia que hem de practicar no tan sols davant els homes perquè parlin bé de mi, sinó davant de Déu. I res ens posarà més i millor en el camí de la justícia de Déu, que si anem pels camins de la reconciliació, perquè hem de tenir present, i això ho oblidem amb freqüència o no ho arribem a saber com a experiència de vida, que tot el que es relaciona amb Déu, no pot prescindir de relacionar-se també amb els germans, amb els qui van també pel nostre mateix camí a la casa del Pare.

També puc tenir la certesa d'aquest camí de conversió si la meva pregària és més intensa, si el meu temps d'oració augmenta en una escolta assídua de la Paraula. Si faig que la meva vida sigui més sòbria. Si projecto la meva vida cap als altres amb més generositat i obertura.

Avui, de manera especial, tenim una orientació molt concreta amb vista a preparar en nosaltres l'infantament de l'Home nou. Aquesta orientació continua amb la llum de la Paraula que podem escoltar cada dia en aquest temps de Quaresma.

«Aquesta és l'hora favorable, ara és el dia de la salvació. No t'allunyis de la gràcia de Déu».

És la teva mort un infantament ... Però només tindràs un bon infantament si, prèviament romans en estat de bona esperança.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DURANT L'ANY VIII

Diumenge 9è durant l'any

De les conferències espirituals de Doroteu de Gaza, abat

La casa de l'ànima s'edifica per l'observança dels manaments de Déu. Amb aquesta imatge, la santa Escriptura ens ensenya que el temor de Déu disposa l'ànima a la guarda dels manaments, i ens ensenya també que pel compliment dels manaments s'edifica la casa de l'ànima. Vetllem, doncs, sobre nosaltres, germans. Mirem de tenir el temor de Déu, i edifiquem-nos cases per trobar-hi aixopluc en temps dolents, quan vinguin les pluges, els llamps i les tempestes, perquè els temps dolents són causa de grans misèries per a aquells que no tenen on aixoplugar-se.

Però, ¿com s'edifica la casa de l'ànima? Primer de tot cal posar els fonaments, és a dir, la fe. Perquè sense fe és impossible de plaure a Déu. Després, damunt d'aquests fonaments s'hi ha d'edificar una casa ben proporcionada. ¿Tens ocasió d'obeir? Col·loca-hi una pedra d'obediència! ¿Ve un germà indignat contra tu? Posa-hi una pedra de paciència! ¿Has de practicar la temprança? Posa-hi una pedra de continència!

D'aquesta manera, amb cadascuna de les virtuts podràs afegir noves pedres a l'edifici. El que cal, sobretot, és la constància i el coratge, que són les pedres angulars: fan que tota la construcció es mantingui sòlida, uneixen els murs els uns amb els altres i no permeten que s'esfondri l'edifici ni es disloqui. Sense aquestes virtuts és impossible de dur totes les altres a bon terme. Perquè l'ànima sense coratge està mancada també de constància, i sense constància ningú no pot fer res de bo. Això és el que afirma el Senyor: «Amb la vostra paciència constant salvareu les vostres ànimes».

Sant Gregori de Nisa, Sermó I sobre els pobres

Com el fonament d'una casa i la quilla d'una nau, per molt sòlids que siguin, de res valen ni aprofiten si no es construeix també sàviament el que sobre això rau, així tota aquesta penitència no val per a res si no s'hi afegeix i acompanya tot el que demana la justícia. El temor de Déu ensenyi a la llengua a parlar el que convé, a no dir coses vanes, a conèixer el moment i la mesura en el parlar, i saber dir el necessari i donar la resposta oportuna, a no parlar tumultuosament ja no deixar caure com una pedregada, per la impetuositat en el parlar, les paraules sobre els que ens surten al pas.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Pilar,

Em parles a la teva carta d'haver agafat un "virus espiritual" bastant fort que va provocar descomposició a la teva ment, al teu cor, als teus nervis i a tot el teu ésser. I que ho vas passar molt malament...

Això dels "virus" és una cosa molt actual. No només en el cos sinó també en l'esperit, com ho acabes de viure. En el cos un es troba un dia amb malestar, va al metge, que en principi es queda una mica desconcertat, per acabar dient-nos que és un virus. Jo crec que moltes malalties comencen així, a continuació preparem fàrmacs per "aquest" virus i... fins al proper. Vivim temps de malalties, noves, estranyes ...

I és clar, el cos té una relació de parentiu molt íntima amb l'esperit, així que també en la vida espiritual agafem "virus". Virus que com t'ha passat a tu ens descomponen totalment. I llavors vivim malament. Millor dit, no vivim, o malvivim. I costa recuperar-se. Costa tornar a recuperar una relació normal amb l'entorn, tant físic com personal, sobretot el que fa més mal i afecta és la incidència en la relació personal. Ja que en aquest cas ens sentim atacats en el profund del nostre ésser: la unitat, l'equilibri de la meva persona cridada a viure en el temps la saviesa de la reconciliació. Però es veu atacada per aquest esquerdament de la meva persona. Ens apaguem una mica per dins. Diu el llibre dels Proverbis: «l'esperit humà és llum del Senyor, que sondeja el més íntim de les entranyes» (Pr 20,27).

La llum interior perd llum, la llum del Senyor, la llum del meu Déu. Cal revifar permanentment aquesta llum. Un bon consell és el que dóna Moisès al seu poble per encàrrec de Déu: «Guardeu les meves paraules en el vostre cor». Aquestes paraules són llum per al camí i foc per al cor. Però possiblement els creients no valorem plenament la força i la saviesa de la Paraula.

Vivim en uns temps de moltes paraules. A la vida mercantil, quan un producte és molt abundant, perd valor. En la vida espiritual també. I crec que és prou clar que en les nostres relacions, en la vida humana depenem de les paraules. Televisió, ràdio, auriculars... Un arriba a casa i engega la televisió... Surt de casa i encara no ha caminat deu passos, i ja té el mòbil connectat... Vivim embolcallatats de paraules. Les paraules ens esgoten, ens aclaparen, ens colpegen... paraules que no porten sabor i aroma de vida, ans buidor que engendra el buit ... No és estrany que tinguem l'experiència que el nostre ser se'ns descompon, que perd sentit la vida. La paraula que és instrument de vida, ens posa en camins de mort.

Cal construir bé la casa. Ho fem quan escoltem una paraula plena de llum i de vida, o quan la donem. La qüestió és dir una bona paraula. Una bona paraula neix d'un silenci, encara que sigui breu. Però no estimem prou el silenci. Jo diria que tenim por del silenci. No el contemplem com a font de la paraula de vida. Necessitem treballar cada dia en l'edificació de la casa, i un treball important en aquesta tasca és que no falti el fonament del silenci. El silenci ens posa en un camí d'unificació i no de descomposició. El silenci és la terra que acull la llavor de la paraula i la guarda fins que la fa germinar en el temps oportú.

Jo et diria per acabar, i t'aconsellaria la pràctica de tres paraules: observa, escolta, actua. Aquesta és la manera de viure. Però que no et falti en l'exercici de cada una d'aquestes paraules, la companyia del silenci, que és un bon "antivirus" espiritual. Una abraçada,

+ P. Abat

DIJOUS DE LA SETMANA VIII DURANT L'ANY

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Sir 42,15-26; Sl 32; Mc 10,46-52

«La teva fe t'ha salvat»

Déu coneix les tramoies de la nostra vida. Nosaltres podem tenir molt bona vista o podem ser cecs. Però, Déu coneix el nostre cor.

Bar-Timeu llança la capa, treu tot el que tenia a sobre. I, tu? No et treus tots els abrigalls, amb els quals cobrim el nostre cor, per poder amb lleugeresa, sense cap cosa que ens cobreixi, nus davant de Déu, aixecar-nos amb entusiasme i llençar-nos cap a Ell?

Jesús et crida des de la teva ceguesa estant.

Bar-Timeu quan és cridat ja sap que ha estat escoltat, ja se sent compadit, per això corre, sense temor de entropessar, cap a Jesús. Això, ja indica la fe, i Jesús li la confirma: «La teva fe t'ha salvat».

És més que la vista el que has recuperat. És la vida per sempre el que has guanyat. Déu et dóna molt més del que creus que necessites, donant la vida per tu quan estàs cec.

Ens convé ser cecs. El procés de la nostra vida passa per la ceguesa, tantes vegades no volguda ni esperada i de moment la foscor ho ha envaït tot. No hi veig.

No hi veig. Però, Bar-Timeu ens encoratja a cridar: «Compadiu-vos de mi», «feu que hi vegi».