Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Mi 5,2-5; Sl 12,6, Rm 8,28-30; Mt 1,1-16.18-23
Aquesta festa mariana té l'origen en la dedicació d'una Església a Jerusalem, en el segle Vè o VIè, que més tard es convertirà en el que avui és la Basílica de Santa Anna. En aquesta església sant Joan Damascè va saludar la Verge amb una de les seves homilies: «Déu vos salve, Probàtica, Santuari diví. Déu vos salve, Maria, dolcíssima filla d'Anna». La festa va passar en el s. VIIè a Roma. Va ser una referència, temps després, per establir la data de la Immaculada Concepció. El Papa Pius Xè va treure aquesta celebració del grup de les festes de precepte.
Escriu sant Andreu de Creta, que va pronunciar diverses homilies sobre el Misteri del Naixement de la Verge: «Aquí trobem el resum dels beneficis de Crist envers nosaltres, la manifestació dels misteris i la transformació de la naturalesa: Déu es fa home i a l'home se li concedeix la deïficació. A la resplendent i manifesta presència de Déu entre els homes, li corresponia una introducció joiosa, que precedís al gran do de la nostra salvació. Aquesta solemnitat del naixement de la Mare de Déu ve a ser un preludi; i la perfecta unió del Verb amb la carn és el terme. Amb raó s'ha de celebrar el misteri d'aquest dia i a la Mare del qui és la Paraula de Déu s'ha d'oferir també l'obsequi de les paraules, perquè ella en res es complau tant com en la Paraula, i en la reverència prestada per mitjà de les paraules». (Homilia 1)
L'obsequi nostre més preciós i viu, en aquesta solemnitat, i en la nostra vida, serà reflexionar sobre la Paraula de Déu proclamada, que, juntament amb el Pa de l'Eucaristia, és llum resplendent que brilla al cor del misteri i que se'ns ofereix per enfortir-nos en el camí i il·luminar els nostres passos.
A la primera lectura el profeta Miquees fa l'anunci d'una plenitud que arribarà en el temps de la història: Aquesta plenitud té un nom, CRIST. Un Crist que neix, que surt de Betlem, un petit llogarret. Ja és tot un signe, que el qui ve per pasturar Israel amb la força del Senyor, el nostre Déu, triï el camí senzill, el camí de l'anorreament, el camí dels pobres. Ell serà la nostra pau. Ens convé no oblidar aquesta afirmació del profeta, quan la nostra tasca primera és cercar Déu. Déu ve a través de Santa Maria amb el nom de la pau. I a Maria, com a portadora d'aquesta pau de Déu revestida de la nostra naturalesa, l'anomenarem «Reina de la pau».
Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen. Ningú no dubta a afirmar que estimem Déu. Però no oblidem l'ensenyament de Pau: «Ell ens destina a ser imatges vives del seu Fill».
La nostra condició de cristians, d'estar arrelats en Crist, ens demana donar una determinada imatge. Una imatge que no triem nosaltres, sinó el mateix Déu que ens destina a una imatge de pau. Una pau que no poden ser meres paraules buides, com és la pau d'aquest món del qual diu l'Escriptura: «Quan diguin pau, pau, llavors vindrà sobre ells la violència i la guerra». I és que la pau ha de començar en el cor de cadascun de nosaltres. Deixar que ell ens purifiqui, que la Pau engendri pau dins nostre.
No és fàcil, avui, viure pacificats, ja que tenim el cor ple d'interessos contraposats, que no afavoreixen la serenitat interior. Això demana de nosaltres un treball ardu permanent. Arribar a tenir una imatge de pau, arribar a ser pacificadors, demana també viure un llarg procés interior, on anem donant prioritat a un interès únic: deixar que ens domini Crist, Príncep de pau.
Podem percebre alguna cosa d'aquest treball prenent nota de l'evangeli, que comença amb la genealogia de Jesucrist. Al llarg d'aquesta història d'Israel que culmina en el naixement de Crist contemplem un ventall molt divers de persones de diferents pobles, de persones fidels i no fidels a Déu. Déu pacient sempre amb nosaltres, porta la història de la humanitat amb una paciència divina, és a dir, una paciència que vol ser salvació per a tots. Per això no menysprea cap dels fils de la humanitat que poden ser portadors de la llum de la pau. Per això contemplem tanta riquesa de matisos en la genealogia de Crist. Matisos de santedat i de pecat, matisos de grandesa i d'humilitat.
La saviesa de Déu va conduint tot el dinamisme de la història perquè tot conflueixi a Betlem, a la falda de Santa Maria, un esdevenir de Déu en la vida de Maria que dóna nom al Misteri aparegut en la vida dels homes: «Déu amb nosaltres».
I podem dir a Maria amb les paraules d'una carta d'Adam de Perseigne: «El teu naixement pot considerar-se amb tota justícia, com l'aurora amb la qual s'inicia el dia de la gràcia, que posa fi a la nit de la infidelitat i de la ignorància. Concebent el Sol de justícia tu ets il·luminada com la lluna, plena amb els beneficis dels raigs del sol».
Quan contemplem un món que tria com a saviesa el camí de l'autosuficiència, l'orgull d'un cor dur, els camins de la grandesa pura i dura, a costa de trepitjar els qui se li posen al davant, tenim la temptació de preguntar-nos si Déu ha triat el bon camí. Tenim la temptació de preguntar-nos si l'elecció de l'anorreament, de la pobresa per part de Déu és el camí correcte per portar la pau al cor dels homes.
Però contemplant la grandesa de Maria manifestada en la seva humilitat, en la seva submissió a l'obra de Déu; contemplant com el misteri diví ha arrelat en una criatura humana, ens neix també la pregunta de si encara ens trobem en la nit de la infidelitat i de la ignorància, i per això volem saludar Maria amb aquestes paraules de sant Andreu de Creta:
«Salve, plena de gràcia, salve, oh tota resplendent, per la qual ha desaparegut la foscor i ha brillat la llum».
8 de setembre del 2011
4 de setembre del 2011
DIUMENGE XXIII DURANT L'ANY (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ez 33,7-9; Sl 94; Rm 13,8-10; Mt 18,15-20
Estimats germans i germanes:
Per tractar el tema de la correcció fraterna hem d'obrir la Bíblia amb una mà, i amb l'altra la Regla de sant Benet. «Veniu, celebrem el Senyor... adorem-lo. Tan de bo que avui sentíssiu la seva veu: no enduriu els cors» (salm 94). «Escolta, fill, els manaments del Mestre» (RB Pro, 1). El Magisteri de l'Església completa els ja tan coneguts passos de la Lectio Divina (lectura, meditació, oració i contemplació) amb l'acció, «que mou la vida del creient a convertir-se en do per als altres per la caritat» (Verbum Domini, 87). Do que, desplegant-se de diverses maneres, arriba a un objectiu: unes relacions més sanes i equilibrades perquè som fills de Déu i donem gràcies a Déu en cada Eucaristia, perquè l'amor mou a l'acció.
La comunitat cristiana no és una massa indeterminada sinó un lloc d'encontre personal on aprenem a perdonar perquè reconeixem que el pecat hi existeix i és difícil d'evitar. Hem de corregir i redreçar els mals camins, propis i dels altres. El Senyor digué al profeta Ezequiel: «T'he fet sentinella perquè vetllis sobre el poble». No és suficient esdevenir bons, cal ajudar els altres a apartar-se del mal, dels comportaments que trenquen la comunió. Jesús no es desanima davant les nostres febleses i ens proposa un procés gradual de reconciliació que ens faci responsables. Quan ens equivoquem necessitem que algú cregui en nosaltres. Un pecador ajudat i penedit pot convertir-se en una persona profundament humana. Crist digué: «Vés a trobar el teu germà i parleu-ne vosaltres dos sols». Sant Benet sap que caminem entre llums i tenebres, que quelcom dins nostre ens manté presoners del mal; però anem a la llum pel camí de la creu. Som purificats quan abracem la nostra pròpia creu i anem humilment a l'encontre de l'altre. «Fer les paus abans de la posta del sol amb qui s'hagi renyit» (RB 4,73). Se'ns invita a ser valents i decidits, capaços d'enfrontar-nos als problemes, de donar explicacions del propi comportament i acceptant el dels altres. El mutisme origina malentesos i angoixes. El parlar amb qui tenim un conflicte és font de reconciliació; és difícil, reconec que per a mi ho és. La correcció fraterna prudent i oportuna és font de perdó i de reconciliació, que obren les portes a grans possibilitats de cooperació i creativitat.
El següent pas requereix la intervenció de persones sàvies i experimentades amb capacitat de discerniment, que ens sàpiguen acompanyar i animar, que ens facin comprendre els nostres defectes superables i les nostres possibilitats reals. La Gràcia de Déu ens ajuda a veure el rostre bell de l'ànima del nostre germà. La fe ajuda a obrir-nos al germà, i la humilitat ens allibera de l'autosuficiència. Segons Benet XVI, «tenim necessitat de homes i de dones que mantinguin fixa la mirada en Déu, aprenent d'Ell la veritable humanitat». Així, passarem pel costat del nostre germà sense ignorar-lo, i augmentant la nostra disponibilitat.
Finalment cal que fem com els pescadors que estenen les xarxes al port després de les jornades de lluites i treballs navegant, per tal de recompondre-les: ho fan cantant, alegres, units i agraïts perquè saben que tornaran amb ànims renovats a recomençar el dia a dia. Aquesta és una preciosa paràbola sobre la pregària. Si els bons propòsits i el treball interior constant no ens permeten d'avançar, llavors, més que mai, cal abandonar-se totalment en mans de Déu i en les exigències de l'amor: «No desesperar mai de la misericòrdia de Déu» (RB 4,74). La nostra pregària humil, confiada i constant esdevé bàlsam guaridor i llum orientadora: és la màgica clau que obre reixes de separació, que aplana muntanyes de divisió i transforma els nostres cors. Escriu un monjo «que si l'ànima està habitualment orientada a Déu... aprendrà el benaurat oblit de tot allò que no és el seu Amor».
Germans estimats, la pregària constant és una invitació a beure de l'Aigua Viva del perdó i de la misericòrdia. Junt a aquest pou, Crist ens perdona, com a la samaritana, les nostres culpes, i vessa sobre nosaltres el seu amor i comprensió.
Ez 33,7-9; Sl 94; Rm 13,8-10; Mt 18,15-20
Estimats germans i germanes:
Per tractar el tema de la correcció fraterna hem d'obrir la Bíblia amb una mà, i amb l'altra la Regla de sant Benet. «Veniu, celebrem el Senyor... adorem-lo. Tan de bo que avui sentíssiu la seva veu: no enduriu els cors» (salm 94). «Escolta, fill, els manaments del Mestre» (RB Pro, 1). El Magisteri de l'Església completa els ja tan coneguts passos de la Lectio Divina (lectura, meditació, oració i contemplació) amb l'acció, «que mou la vida del creient a convertir-se en do per als altres per la caritat» (Verbum Domini, 87). Do que, desplegant-se de diverses maneres, arriba a un objectiu: unes relacions més sanes i equilibrades perquè som fills de Déu i donem gràcies a Déu en cada Eucaristia, perquè l'amor mou a l'acció.
La comunitat cristiana no és una massa indeterminada sinó un lloc d'encontre personal on aprenem a perdonar perquè reconeixem que el pecat hi existeix i és difícil d'evitar. Hem de corregir i redreçar els mals camins, propis i dels altres. El Senyor digué al profeta Ezequiel: «T'he fet sentinella perquè vetllis sobre el poble». No és suficient esdevenir bons, cal ajudar els altres a apartar-se del mal, dels comportaments que trenquen la comunió. Jesús no es desanima davant les nostres febleses i ens proposa un procés gradual de reconciliació que ens faci responsables. Quan ens equivoquem necessitem que algú cregui en nosaltres. Un pecador ajudat i penedit pot convertir-se en una persona profundament humana. Crist digué: «Vés a trobar el teu germà i parleu-ne vosaltres dos sols». Sant Benet sap que caminem entre llums i tenebres, que quelcom dins nostre ens manté presoners del mal; però anem a la llum pel camí de la creu. Som purificats quan abracem la nostra pròpia creu i anem humilment a l'encontre de l'altre. «Fer les paus abans de la posta del sol amb qui s'hagi renyit» (RB 4,73). Se'ns invita a ser valents i decidits, capaços d'enfrontar-nos als problemes, de donar explicacions del propi comportament i acceptant el dels altres. El mutisme origina malentesos i angoixes. El parlar amb qui tenim un conflicte és font de reconciliació; és difícil, reconec que per a mi ho és. La correcció fraterna prudent i oportuna és font de perdó i de reconciliació, que obren les portes a grans possibilitats de cooperació i creativitat.
El següent pas requereix la intervenció de persones sàvies i experimentades amb capacitat de discerniment, que ens sàpiguen acompanyar i animar, que ens facin comprendre els nostres defectes superables i les nostres possibilitats reals. La Gràcia de Déu ens ajuda a veure el rostre bell de l'ànima del nostre germà. La fe ajuda a obrir-nos al germà, i la humilitat ens allibera de l'autosuficiència. Segons Benet XVI, «tenim necessitat de homes i de dones que mantinguin fixa la mirada en Déu, aprenent d'Ell la veritable humanitat». Així, passarem pel costat del nostre germà sense ignorar-lo, i augmentant la nostra disponibilitat.
Finalment cal que fem com els pescadors que estenen les xarxes al port després de les jornades de lluites i treballs navegant, per tal de recompondre-les: ho fan cantant, alegres, units i agraïts perquè saben que tornaran amb ànims renovats a recomençar el dia a dia. Aquesta és una preciosa paràbola sobre la pregària. Si els bons propòsits i el treball interior constant no ens permeten d'avançar, llavors, més que mai, cal abandonar-se totalment en mans de Déu i en les exigències de l'amor: «No desesperar mai de la misericòrdia de Déu» (RB 4,74). La nostra pregària humil, confiada i constant esdevé bàlsam guaridor i llum orientadora: és la màgica clau que obre reixes de separació, que aplana muntanyes de divisió i transforma els nostres cors. Escriu un monjo «que si l'ànima està habitualment orientada a Déu... aprendrà el benaurat oblit de tot allò que no és el seu Amor».
Germans estimats, la pregària constant és una invitació a beure de l'Aigua Viva del perdó i de la misericòrdia. Junt a aquest pou, Crist ens perdona, com a la samaritana, les nostres culpes, i vessa sobre nosaltres el seu amor i comprensió.
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS DURANT L'ANY
Diumenge 23è durant l'any (Cicle A)
Del comentari a l'evangeli segons sant Mateu, d'Orígenes, prevere
«Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d'acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà». Els músics usen el mot "concert" per indicar d'una manera particular aquest acord de les veus. En efecte, en harmonia hi ha sons que formen acords, mentre que d'altres sons formen dissonàncies. En un altre indret, l'evangeli torna a fer servir aquest mot: «symphoneuo», provinent de la ciència musical, que traduïm per posar-se d'acord. En la paràbola del fill pròdig se'ns diu que quan el fill gran es trobava prop de la casa, «va sentir "symphonias"», és a dir, «músiques i balls». Calia que el fill de la perdició, un cop retrobat, sentís ressonar un concert per alegrar tota la casa, en signe de l'harmonia restablerta amb el seu Pare gràcies al penediment.
Però si vols veure com aquest acord regna sobre la terra entre els homes, aleshores fixa't en aquells per als quals foren pronunciades aquestes paraules: «Estigueu units els uns als altres amb un mateix esperit i amb uns mateixos sentiments», i que intentaven de realitzar aquesta paraula: «La multitud dels creients no tenien sinó un sol cor i una sola ànima». Vivien units de tal manera, que entre ells no hi havia la menor dissonància, tal com les cordes del saltiri donen sempre acords harmònics. Perquè la dissonància divideix, mentre que l'harmonia uneix. Les dissonàncies fan fugir el Fill de Déu, que només es troba allí on regna l'harmonia: «La perfecta cohesió dels esperits», tal com diu l'Apòstol, és a dir, la comunió en els mateixos principis de la fe; i la cohesió de les voluntats, és a dir, el fet de compartir la mateixa vida. Vet aquí el sentit de les paraules de l'evangeli: «si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d'acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà».
És ben clar que si el Pare del cel refusa a alguns el que demanen, és que a la terra no han sabut unir les seves veus. Aquesta és la raó per la qual sovint no som escoltats en les nostres pregàries: perquè entre nosaltres no hi ha acord en aquesta terra, ni de pensament, ni en la nostra manera de viure. I, amb tot, nosaltres som el Cos de Crist. Déu ha disposat els diversos membres, cadascun en una perfecta cohesió i en un perfecte acord: «Si un membre sofreix, tots els altres sofreixen amb ell, i si un membre és honorat, tots els altres s'alegren amb ell». Nosaltres, doncs, hem de procurar mantenir i conservar aquest acord, nascut de la divina harmonia.
Perquè de la mateixa manera que un concert de veus discordants és desagradable a l'oïda, Déu no pot experimentar complaença envers l'Església quan els seus cants són discordants, i ni tan sols no els escolta. Procurem, doncs, d'estar en perfecta harmonia, per tal que, reunits en el nom de Crist, tinguem el Crist enmig nostre, ell que és la Paraula de Déu, la Saviesa de Déu, la Força de Déu.
LA CARTA DE L'ABAT
Estimat Ramón,
«No quedeu a deure res a ningú, si no és l'amor, que us deveu els uns als altres. Qui estima els altres ha complert plenament la llei... Qui estima, no fa cap mal als altres.»
L'amor és l'energia que mou el món. Aquest món, fidel a aquesta llei de l'energia divina, continua el seu curs dia rere dia... La part de llibertat d'aquest món que està ubicada a la criatura humana ja fluctua més, potser perquè la criatura humana no arriba a ser del tot conscient de la saviesa i de la força de l'amor. Un amor fidel a l'energia original. M'agrada el paràgraf de la teva carta on escrius: «Jo em trobo dintre Déu, des dels meus 34 anys, quan em va permetre veure el mateix Déu, que em van ensenyar, en unes dimensions d'amor, en evolució constant cap a Ell, que encara em sedueix en els últims anys de la meva vida, com si ho estigués palpant».
Tots ens trobem dintre d'aquest Déu amor, o també m'agrada afirmar que aquest Déu amor roman dintre nostre per engendrar en el nostre interior aquesta gran energia de l'amor que tant necessita la nostra societat. Perquè crec que només podem evolucionar cap a Ell des del nostre «jo» més íntim, per viure la seva seducció.
Jo crec que quan dos joves, un noi i una noia, viuen un amor autèntic, viuen la seducció de l'amor, ho viuen, sí, pensant en l'altre, que tenen davant o llunyà, però cada un viu l'experiència des de la presència de l'altre en el propi cor. Què és més real? Què és el que permet viure una veritable seducció de l'amor?: La vivència externa, o la interior? Amb Déu passa el mateix, o potser no, perquè a Déu no el veiem fora de nosaltres, ni a prop, ni lluny, no és un objecte. Déu només pot ser experiència dintre meu; només se'ns permet veure Déu en l'experiència del nostre cor. I dubto de l'eficàcia dels predicadors de la divinitat que no arriben al cor dels seus oients. Recordaren doctrines que els nostres avantpassats en la fe van viure, però que si nosaltres no les vivim, no serveixen per a res.
Per això és tan important el missatge de reconciliació de l'evangeli (Mt 18,15-20), el missatge de perdó i reconciliació que ens ha portat Jesucrist, (2Co 5,18 s), i que necessita arrelar molt més en els nostres cors. Tot això em recorda Ramon Llull en el seu Llibre de l'Amic i de l'Amat: «Trobà l'Amic un home que moria sense amor. Plorà l'Amic la deshonor que l'Amat prenia per la mort d'aquell home que moria sense amor. I pregunta a aquell home per què moria sense amor; I ell respongué que per tal como no hi havia ningú que li hagués donat coneixença d'amor ni que l'hagués nodrit per esser amador. I per això l'Amic sospirà tot plorant, I digué:—Ah, devoció! ¿Quan sereu més gran, per tal que la culpa sigui més petita i que el meu Amat tingui molts fervents i ardits lloadors i amadors, que no vacil·lin a lloar els seus honraments? (n. 209)
Veritablement, Ramon necessitem la teva tarja de visita: «Ser» menys que «res», amor i molta imaginació a favor d'aquest Déu. Em queda algun punt més de la teva carta per fer comentaris, però ho deixo per un altre dia. Et desitjo una feliç festa de sant Ramon. Que ell et beneeixi. Una abraçada
+ P. Abat
2 de setembre del 2011
SANT BERNAT, MONJO DE POBLET, SANTA MARIA I SANTA GRÀCIA, MÀRTIRS
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sir 51,1-12; Sl 125; 1Pe 3,14-17; Mt 10,17-22
«Reconegueu en els vostres cors el Crist; estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom que us demani raó de la vostra esperança. Però feu-ho suaument i amb respecte... Glorifiqueu Crist en els vostres cors.»
El punt de partida és Crist. De ben segur que avui, Bernat, Maria i Gràcia serien uns desconeguts per a nosaltres si no s'haguessin trobat amb el Crist. Sembla que hi va haver una trobada ocasional del musulmà Ahmed amb Crist a Poblet, i a partir d'aquí es desencadena una història nova.
És la història nova d'una persona que es deixa embolcallar pel misteri de la persona de Crist, una història nova que porta a una vida monàstica, una vida contemplativa que es projectarà en una acció apostòlica valenta, generosa, en un testimoni de Crist que el portarà fins a la mort. «No hi ha amor més gran que donar la vida pels seus amics.» És el que fa Crist, en revestir-se de la nostra naturalesa humana. Però anunciant clarament: «si m'han perseguit a mi també us perseguiran a vosaltres», fent realitat la veritat de l'Evangeli que acabem d'escoltar. Bernat, amb les seves germanes Maria i Gràcia, són odiats per causa del nom de Crist, i perseguits per la seva pròpia família. I aquest és un fenomen que, malauradament, continua repetint-se en els nostres dies. Però, qui és aquest Crist pel qual Bernat Maria i Gràcia fan una opció tan decidida, tan arriscada, tan radical? Aquest Crist, que sant Pere recomana que estigui en el nostre cor, com a punt de partida del testimoni de la nostra vida creient.
El retrat, o la resposta més fidel la tenim en els Evangelis, i en general en totes les Sagrades Escriptures, que es refereixen a Ell. Però també tenim molts testimonis que ens parlen d'ell, i l'han confirmat amb la seva vida i la seva mort, i que ens poden ajudar a il·luminar les figures de Bernat, Maria i Gràcia.
Diu sant Ignasi d'Antioquia: «Crist és el cant que neix de la vostra concòrdia i la caritat harmoniosa». (Ef IV,1) En aquesta societat on hi ha tant dèficit de concòrdia i d'harmonia, és normal un desconeixement de Crist. També suggereix sant Ignasi: «una sola pregària, una sola súplica, un sol esperit, una sola esperança en la caritat, en una alegria sense taca: això és Jesucrist, millor que ell no hi ha res». (Magn VII, 1) Viure la tensió de la unitat, de la reconciliació com la van arribar a viure Bernat, Maria i Gràcia. Aquesta herència també la necessitem en els nostres dies. Un Crist trossejat i guardat a la nevera en una gran blasfèmia.
Crist, per Climent d'Alexandria és «la Paraula de la veritat, la Paraula que preserva de la mort, que regenera l'home, estímul de la salvació que allunya la rutina, que edifica un temple entre els homes per establir-hi la mansió de Déu. Procura que aquest temple sigui pur, i abandona al vent i al foc, com flors caduques, els plaers i la desídia. Cultiva amb prudència els fruits de la temprança i consagra a Déu la teva vida». (Exhortació als pagans, c. 11)
És un altre perfil important de la persona de Crist que ens suggereix un treball personal interior, que ens renova des de dins i ens empeny amb força a ser testimonis d'aquest Crist. Però aquest és un treball ardu, dur, difícil, com ja ho havia anunciat el Senyor: «si m'han perseguit a mi també us perseguiran a vosaltres».
La lectura del Siràcida ja ens avisa d'aquests contratemps o combats contra la nostra fe, quan parla «de les mossegades dels qui ens devoren, de la mà que atempta contra la nostra ànima, de les moltes tribulacions, de l'ofec del foc que ens envolta, de la paraula mentidera, de la calúmnia». També aquestes són riscs dels nostres dies. L'escenari de la vida humana ha canviat poc.
Però l'autor del Siràcida sap de la intervenció de Déu en la història i en la vida del seu poble. I se sent segur de la intervenció de Déu que es repeteix al llarg de la història a favor de l'home. I tot recordant aquesta misericòrdia, no fa sinó donar gràcies i lloar Déu. Els suports humans fallen en aquesta vida, però qui està en Crist sap que la seva pregària és escoltada.
Unamuno ens dirà una altra paraula definitiva sobre Crist: «Ets l'home etern, que ens fa homes nous. La teva mort és un part». (Intro. El Crist de Velázquez)
La història es repeteix: Déu actua en Crist a través de la vida de Bernat, Maria i Gràcia, que, atrapats per l'amor del Crist, el glorifiquen i donen una raó clara de la seva esperança. Però la història segueix, i en aquesta història continuen naixent homes nous, i en aquesta història continua hi havent la tensió entre les forces del bé i les forces del mal. La mort de Crist a la creu és el punt crucial de l'infantament de l'home nou. Aquest és un procés permanent en la història de l'Església, en la vida dels homes d'aquest món, en la vida de cadascun de nosaltres.
La festa dels sants Bernat, Maria i Gràcia és una ocasió molt oportuna per aprendre que aquest naixement de l'home nou té un preu que passa per la creu, però que sense aquest pas no arribem a la glòria de la Resurrecció, el Crist gloriós i total. Però sempre el punt de partida és Crist en el cor.
Sir 51,1-12; Sl 125; 1Pe 3,14-17; Mt 10,17-22
«Reconegueu en els vostres cors el Crist; estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom que us demani raó de la vostra esperança. Però feu-ho suaument i amb respecte... Glorifiqueu Crist en els vostres cors.»
El punt de partida és Crist. De ben segur que avui, Bernat, Maria i Gràcia serien uns desconeguts per a nosaltres si no s'haguessin trobat amb el Crist. Sembla que hi va haver una trobada ocasional del musulmà Ahmed amb Crist a Poblet, i a partir d'aquí es desencadena una història nova.
És la història nova d'una persona que es deixa embolcallar pel misteri de la persona de Crist, una història nova que porta a una vida monàstica, una vida contemplativa que es projectarà en una acció apostòlica valenta, generosa, en un testimoni de Crist que el portarà fins a la mort. «No hi ha amor més gran que donar la vida pels seus amics.» És el que fa Crist, en revestir-se de la nostra naturalesa humana. Però anunciant clarament: «si m'han perseguit a mi també us perseguiran a vosaltres», fent realitat la veritat de l'Evangeli que acabem d'escoltar. Bernat, amb les seves germanes Maria i Gràcia, són odiats per causa del nom de Crist, i perseguits per la seva pròpia família. I aquest és un fenomen que, malauradament, continua repetint-se en els nostres dies. Però, qui és aquest Crist pel qual Bernat Maria i Gràcia fan una opció tan decidida, tan arriscada, tan radical? Aquest Crist, que sant Pere recomana que estigui en el nostre cor, com a punt de partida del testimoni de la nostra vida creient.
El retrat, o la resposta més fidel la tenim en els Evangelis, i en general en totes les Sagrades Escriptures, que es refereixen a Ell. Però també tenim molts testimonis que ens parlen d'ell, i l'han confirmat amb la seva vida i la seva mort, i que ens poden ajudar a il·luminar les figures de Bernat, Maria i Gràcia.
Diu sant Ignasi d'Antioquia: «Crist és el cant que neix de la vostra concòrdia i la caritat harmoniosa». (Ef IV,1) En aquesta societat on hi ha tant dèficit de concòrdia i d'harmonia, és normal un desconeixement de Crist. També suggereix sant Ignasi: «una sola pregària, una sola súplica, un sol esperit, una sola esperança en la caritat, en una alegria sense taca: això és Jesucrist, millor que ell no hi ha res». (Magn VII, 1) Viure la tensió de la unitat, de la reconciliació com la van arribar a viure Bernat, Maria i Gràcia. Aquesta herència també la necessitem en els nostres dies. Un Crist trossejat i guardat a la nevera en una gran blasfèmia.
Crist, per Climent d'Alexandria és «la Paraula de la veritat, la Paraula que preserva de la mort, que regenera l'home, estímul de la salvació que allunya la rutina, que edifica un temple entre els homes per establir-hi la mansió de Déu. Procura que aquest temple sigui pur, i abandona al vent i al foc, com flors caduques, els plaers i la desídia. Cultiva amb prudència els fruits de la temprança i consagra a Déu la teva vida». (Exhortació als pagans, c. 11)
És un altre perfil important de la persona de Crist que ens suggereix un treball personal interior, que ens renova des de dins i ens empeny amb força a ser testimonis d'aquest Crist. Però aquest és un treball ardu, dur, difícil, com ja ho havia anunciat el Senyor: «si m'han perseguit a mi també us perseguiran a vosaltres».
La lectura del Siràcida ja ens avisa d'aquests contratemps o combats contra la nostra fe, quan parla «de les mossegades dels qui ens devoren, de la mà que atempta contra la nostra ànima, de les moltes tribulacions, de l'ofec del foc que ens envolta, de la paraula mentidera, de la calúmnia». També aquestes són riscs dels nostres dies. L'escenari de la vida humana ha canviat poc.
Però l'autor del Siràcida sap de la intervenció de Déu en la història i en la vida del seu poble. I se sent segur de la intervenció de Déu que es repeteix al llarg de la història a favor de l'home. I tot recordant aquesta misericòrdia, no fa sinó donar gràcies i lloar Déu. Els suports humans fallen en aquesta vida, però qui està en Crist sap que la seva pregària és escoltada.
Unamuno ens dirà una altra paraula definitiva sobre Crist: «Ets l'home etern, que ens fa homes nous. La teva mort és un part». (Intro. El Crist de Velázquez)
La història es repeteix: Déu actua en Crist a través de la vida de Bernat, Maria i Gràcia, que, atrapats per l'amor del Crist, el glorifiquen i donen una raó clara de la seva esperança. Però la història segueix, i en aquesta història continuen naixent homes nous, i en aquesta història continua hi havent la tensió entre les forces del bé i les forces del mal. La mort de Crist a la creu és el punt crucial de l'infantament de l'home nou. Aquest és un procés permanent en la història de l'Església, en la vida dels homes d'aquest món, en la vida de cadascun de nosaltres.
La festa dels sants Bernat, Maria i Gràcia és una ocasió molt oportuna per aprendre que aquest naixement de l'home nou té un preu que passa per la creu, però que sense aquest pas no arribem a la glòria de la Resurrecció, el Crist gloriós i total. Però sempre el punt de partida és Crist en el cor.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
