TEXTOS PER AL TEMPS ORDINARI
Diumenge 34è durant l'any : Jesucrist, Rei de l'Univers
Dels sermons de sant Joan Crisòstom, bisbe, sobre la carta al Romans
Déu ha arribat a lliurar el seu Fill. ¿I tu no pots donar-li el teu pa, a ell que s'ha lliurat per tu i s'ha fet matar? El Pare, a causa de tu, no l'ha estalviat, a ell, el seu propi Fill! I tu, amb indiferència, el deixes morir de fam, mentre que només ets capaç d'aprofitar-te dels seus béns i d'estar pels teus interessos.
S'ha lliurat per tu, per tu s'ha fet matar, per tu erra mendicant; el que tu li dones per ajudar-lo, ho prens dels seus propis béns., i àdhuc en aquestes condicions, no li dones res! No n'ha tingut prou de suportar la creu i la mort; ha volgut conèixer, a més, la pobresa i l'exili, ha volgut anar errant i nu, ha volgut ser abandonat a la presó i experimentar la ineptitud, per poder-te llançar així la seva crida. Si no em vols tornar l'equivalència del que he sofert per tu, tingues-me pietat a causa de la meva misèria, deixat doblegar per la meva feblesa i la meva presó. Si no vols ni donar-te a això, dóna't almenys a la meva modesta petició; no et demano res que et costi, sinó només pa, sostre, algunes paraules de consol.
Si no et quedes intractable, que el pensament del Regne del cel, que les recompenses promeses, que tot això, almenys, et faci millor. Tot això, ¿no ho vols tenir en compte? Aleshores, si més no, que el teu cor s'esquinci, simplement per instint natural, en veure'm despullat. Recorda't de la nuesa que per tu he sofert a la creu. Per tu he estat encadenat, per tu encara n'estic avui. Per tu he dejunat, per tu suporto encara ara fam. He conegut la set quan estava suspès a la creu, en tinc encara a través dels pobres a fi d'atreure't cap a mi i de fer-te humà enfront de la teva pròpia salvació.
Havent-te lligat d'aquesta manera per innombrables beneficis, et demano que m'ho tornis. No t'ho demano com un deutor, jo vull coronar-te com un benefactor i, a canvi d'aquests pobres dons, et donaré el Regne.
Si estic empresonat, no et forço a estirar-me tot trencant les meves cadenes. Només et demano una cosa: que vegis que estic encadenat a causa de tu; ja em serà suficient aquest favor i, en canvi, et dono el cel. Bé que t'hagi alliberat de les teves feixugues cadenes, en tindré prou que et dignis a visitar-me a la presó.
Podria coronar-te sense tot això, però vull ser el teu deutor, a fi que la corona et porti també confiança.
20 de novembre del 2011
LA CARTA DE L'ABAT
Estimada Ma Lluïsa,
L'estrella del teu firmament d'aquest mes és l'«acollida». És un estel, la llum del qual és molt necessària. Avui parlem molt de l'acolliment, potser perquè el tenim poc arrelat en la nostra vida.
Em crida sempre l'atenció quan rebo una persona, o quan una o diverses persones són ben rebudes pels monjos, al monestir, que em donin les gràcies per l'acolliment. En temps passats no s'esmentava l'agraïment per l'acolliment. Un feia el que havia de fer: et trobaves amb algú, o el rebies, vivies aquesta trobada amb tota normalitat i venia el comiat sense més, o en tot cas amb un simple «gràcies», però sense l'afegitó d'aquest «per l'acolliment».
Avui vivim en una societat més inhòspita, en un temps sense temps. Tens una visita, i te n'està esperant una altra. Parles per una línia, i et truquen per l'altra. Has de posar data a l'agenda per a una trobada i passes més temps a determinar i posar-te d'acord a concretar la data que en la mateixa reunió. El món cada dia marxa per camins més complexos i difícils.
No és fàcil avui dia l'«acolliment» en aquest ambient de ritme tan trepidant. Perquè l'acolliment és rebre l'altre com a hoste: un acolliment personal. És rebre la persona de l'altre com a tal persona, per tant amb les seves preocupacions, els seus problemes, les seves alegries, o les seves penes. Rebre, i estar atent a allò que és i vol, i necessita aquesta persona. Això significa «tenir temps per a l'altre». Disposar del teu temps per acollir, escoltar, estar pendent de l'altre.
I hi ha en l'ambient aquestes frases tan sentides: «no tinc temps», «no et vull fer perdre el temps», «disposo de poc temps», «el temps és or». I el temps no és or. Perquè si el convertim en diners, la meva consideració sobre l'altre ja canvia. La meva acollida no pot ser pel que «té» la persona. Una acollida autèntica no pot estar en la línia dels diners, sinó en la línia de la persona com a tal. Però, en qualsevol cas, no oblidar que tinc davant meu una persona.
I precisament tenim el temps per desenvolupar la nostra vida com a persones. I si el nostre temps no està projectat en aquest camí de la persona, el temps es desvirtua, es perd. Per això es diu que vivim en el temps sense temps. Gastar el temps acollint una persona, amb aquesta idea d'entrar en el seu misteri, és posar-se en camí de desenvolupar i aprofundir el teu propi misteri.
Potser ens vol cridar l'atenció la Paraula de Déu sobre aquest punt quan Crist parla de l'acolliment al final dels temps: «Veniu, beneïts del meu Pare, perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir, malalt, o a la presó, i vinguéreu a veure». (Mt 25,31-46) Crist s'identifica amb cadascuna d'aquestes persones la vida de les quals està subratllada per algun tipus de problema humà. I em suggereix com he de posar-me davant del misteri de cadascuna d'aquestes persones. O diria, parlant de manera més general: Crist em fa una invitació molt clara, molt viva a estar obert, en una escolta vital davant del misteri de la persona que tinc davant en qualsevol circumstància.
Gràcies M. Lluïsa per recordar l'actualitat d'aquesta paraula, "acolliment" que porta tancat tot un misteri de llum. Una abraçada,
+ P. Abat
13 de novembre del 2011
DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
2Cr 5,6-10.13-6,2; Sl 83; 1Pe 2,4-9; Lc 19,1-10
«Sempre m'ha semblat que l'Església patia per manca de divulgació de la paraula sagrada. Jo no en sóc doctor i no sé per què les coses s'hi fan com s'hi fan, ni tampoc puc dir exactament com podrien fer-s'hi d'altra manera; però quan veig el modo com estan en el temple la major part de la gent, el modo com oeixen missa, la seva passivitat davant la tremenda energia del Sacrifici de l'Amor que en l'altar se celebra, la seva ignorància de les paraules sublims que en ell són dites, i la consegüent distracció o ensopiment que s'apodera d'elles, mentre davant seu està passant la cosa més forta i més interessant d'aquest món i de l'altre, no puc menys de pensar: Déu meu! quanta sublimitat en va, quanta energia ineficaç, quanta riquesa perduda! (Joan Maragall, L'Església cremada)
Però la Paraula sagrada es divulga. La acabem de proclamar. Arriba al nostre enteniment, però arriba al nostre cor? Arriben al nostre cor les paraules del salm que hem cantat? «Que n'és d'amable el vostre temple, Senyor de l'univers! Tot jo sospiro i em deleixo pels atris del Senyor. Ple de goig i amb tot el cor aclamo el Déu que m'és vida».
És el nostre desig de la casa, del temple, del Senyor. Em consumeixo i desitjo habitar a casa seva cantant la seva lloança. Me n'alegro pel Déu viu, és a dir salto i vibro d'alegria per aquest Déu que m'ha creat i m'està donant la vida; què provoca tant d'entusiasme en el salmista, tanta dolçor, tant d'afecte? Aquests desitjos no els desperta el temple material, aquell temple majestuós de Jerusalem; ans més aviat qui fa néixer el desig i la lloança és qui habita en aquest temple. El Déu en qui trobem el secret i sentit de la nostra vida, i la força interior per caminar d'acord amb la seva voluntat. Arriben aquests sentiments al nostre cor?
Els pelegrins, apropant-se al temple, mentre recitaven els salms de peregrinació, l'esguardaven amb una mirada amorosa, plena de joia. I aquesta mirada exterior anava acompanyada d'un sotrac interior. La seva ànima desitjava, es consumia, anhelava, esclatava de joia, defallia pel seu Déu. Sant Agustí en té una saborosa interpretació: «El raïm premsat defalleix, deixa de ser raïm, però per què? Per convertir-se en vi. per anar al repòs del celler; per ser conservat en gran quietud. Aquí es vol, allà es pren; aquí se sospira, allà s'alegra; aquí es prega, allà es lloa; aquí es gemega, allà es gaudeix».
Nosaltres també tenim necessitat mentre contemplem el temple de pedra, mentre hi estem pregant, celebrant, lloant el nostre Déu; tenim necessitat d'aquest sotrac interior, que es produeix quan la Paraula va més enllà de la nostra ment, quan davalla al cor. Diu el profeta: «en qui posaré la meva mirada? En l'humil i abatut que s'estremeix sota la meva paraula» (Is 66,2).
«Necessitem perdre'ns en el cor del Crist. Ell és el nostre refugi, el nostre asil, la casa de l'ocell, el niu del colom, la barca de Pere per travessar el mar tempestuós» (Carles de Foucauld). Però per perdre'ns en l'amplitud d'aquest cor hem de desvetllar el desig, revifar la nostra curiositat per ell. O, dit d'una altra manera, he d'entrar a casa meva, acompanyat del Crist. Però abans d'entrar, potser he de sortir. Jo ja sé alguna cosa del Crist; Crist ja ha desvetllat el meu interès. Però he de sortir de casa meva, de mi mateix i pujar a la figuera per contemplar el Crist. Per arribar a conèixer-lo del tot. Perquè Ell pugui mirar-me i es convidi a casa meva. He de pujar a la figuera perquè Crist pugui descobrir el meu interès per Ell.
Jo diria que pujar a la figuera i mostrar així el meu interès per Crist és tenir cura d'una actitud d'obertura cap als altres, perdre'm entre les frondes de la figuera és agafar-me a les seves branques; seria tenir una actitud d'acollida, mostrar una actitud de servei. Aquí sí que valdria la dita d'«anar-se'n per les branques».
I això va aixecant cap a mi la mirada del Crist. I aquest Crist va entrant a casa meva, de manera que el seu interès es va apoderant del meu. Fins a sentir-me acollit, jo, per aquest hoste que s'allotja a casa meva. I aquesta unió estreta, profunda amb Ell, provoca la generositat total: «dono la meitat dels meus béns als pobres, i restitueixo quatre vegades més a qui he defraudat». Crist, ha trobat veritablement Zaqueu, que estava perdut.
Potser aquesta festa és un moment privilegiat per preguntar-nos si nosaltres també pugem a la figuera per atreure la mirada de Jesús. Si sortim de casa nostra, perquè Crist es convidi a sopar amb nosaltres.
Potser convé recordar les paraules de sant Bernat: «Aquesta festa és la vostra i molt vostra. Esteu consagrats a Déu que us va elegir i us ha pres en propietat. Que magnífic ha estat el vostre negoci, germans! Heu invertit totes les vostres riqueses del món per passar al domini del Creador, i arribar fins i tot a posseir al que és el patrimoni i la riquesa dels seus. Per això diu el profeta: "Feliç el poble que té el Senyor per Déu!"» (Sermó I en la Dedicació)
Serem feliços si aquest Déu és el nostre Senyor, si ens deixem moure, si deixem que Ell ens serveixi, i ens prengui com a pedres vives per edificar el seu temple, un temple per oferir sacrificis espirituals, mitjançant Crist, el Messies, la pedra angular de tot l'edifici.
2Cr 5,6-10.13-6,2; Sl 83; 1Pe 2,4-9; Lc 19,1-10
«Sempre m'ha semblat que l'Església patia per manca de divulgació de la paraula sagrada. Jo no en sóc doctor i no sé per què les coses s'hi fan com s'hi fan, ni tampoc puc dir exactament com podrien fer-s'hi d'altra manera; però quan veig el modo com estan en el temple la major part de la gent, el modo com oeixen missa, la seva passivitat davant la tremenda energia del Sacrifici de l'Amor que en l'altar se celebra, la seva ignorància de les paraules sublims que en ell són dites, i la consegüent distracció o ensopiment que s'apodera d'elles, mentre davant seu està passant la cosa més forta i més interessant d'aquest món i de l'altre, no puc menys de pensar: Déu meu! quanta sublimitat en va, quanta energia ineficaç, quanta riquesa perduda! (Joan Maragall, L'Església cremada)
Però la Paraula sagrada es divulga. La acabem de proclamar. Arriba al nostre enteniment, però arriba al nostre cor? Arriben al nostre cor les paraules del salm que hem cantat? «Que n'és d'amable el vostre temple, Senyor de l'univers! Tot jo sospiro i em deleixo pels atris del Senyor. Ple de goig i amb tot el cor aclamo el Déu que m'és vida».
És el nostre desig de la casa, del temple, del Senyor. Em consumeixo i desitjo habitar a casa seva cantant la seva lloança. Me n'alegro pel Déu viu, és a dir salto i vibro d'alegria per aquest Déu que m'ha creat i m'està donant la vida; què provoca tant d'entusiasme en el salmista, tanta dolçor, tant d'afecte? Aquests desitjos no els desperta el temple material, aquell temple majestuós de Jerusalem; ans més aviat qui fa néixer el desig i la lloança és qui habita en aquest temple. El Déu en qui trobem el secret i sentit de la nostra vida, i la força interior per caminar d'acord amb la seva voluntat. Arriben aquests sentiments al nostre cor?
Els pelegrins, apropant-se al temple, mentre recitaven els salms de peregrinació, l'esguardaven amb una mirada amorosa, plena de joia. I aquesta mirada exterior anava acompanyada d'un sotrac interior. La seva ànima desitjava, es consumia, anhelava, esclatava de joia, defallia pel seu Déu. Sant Agustí en té una saborosa interpretació: «El raïm premsat defalleix, deixa de ser raïm, però per què? Per convertir-se en vi. per anar al repòs del celler; per ser conservat en gran quietud. Aquí es vol, allà es pren; aquí se sospira, allà s'alegra; aquí es prega, allà es lloa; aquí es gemega, allà es gaudeix».
Nosaltres també tenim necessitat mentre contemplem el temple de pedra, mentre hi estem pregant, celebrant, lloant el nostre Déu; tenim necessitat d'aquest sotrac interior, que es produeix quan la Paraula va més enllà de la nostra ment, quan davalla al cor. Diu el profeta: «en qui posaré la meva mirada? En l'humil i abatut que s'estremeix sota la meva paraula» (Is 66,2).
«Necessitem perdre'ns en el cor del Crist. Ell és el nostre refugi, el nostre asil, la casa de l'ocell, el niu del colom, la barca de Pere per travessar el mar tempestuós» (Carles de Foucauld). Però per perdre'ns en l'amplitud d'aquest cor hem de desvetllar el desig, revifar la nostra curiositat per ell. O, dit d'una altra manera, he d'entrar a casa meva, acompanyat del Crist. Però abans d'entrar, potser he de sortir. Jo ja sé alguna cosa del Crist; Crist ja ha desvetllat el meu interès. Però he de sortir de casa meva, de mi mateix i pujar a la figuera per contemplar el Crist. Per arribar a conèixer-lo del tot. Perquè Ell pugui mirar-me i es convidi a casa meva. He de pujar a la figuera perquè Crist pugui descobrir el meu interès per Ell.
Jo diria que pujar a la figuera i mostrar així el meu interès per Crist és tenir cura d'una actitud d'obertura cap als altres, perdre'm entre les frondes de la figuera és agafar-me a les seves branques; seria tenir una actitud d'acollida, mostrar una actitud de servei. Aquí sí que valdria la dita d'«anar-se'n per les branques».
I això va aixecant cap a mi la mirada del Crist. I aquest Crist va entrant a casa meva, de manera que el seu interès es va apoderant del meu. Fins a sentir-me acollit, jo, per aquest hoste que s'allotja a casa meva. I aquesta unió estreta, profunda amb Ell, provoca la generositat total: «dono la meitat dels meus béns als pobres, i restitueixo quatre vegades més a qui he defraudat». Crist, ha trobat veritablement Zaqueu, que estava perdut.
Potser aquesta festa és un moment privilegiat per preguntar-nos si nosaltres també pugem a la figuera per atreure la mirada de Jesús. Si sortim de casa nostra, perquè Crist es convidi a sopar amb nosaltres.
Potser convé recordar les paraules de sant Bernat: «Aquesta festa és la vostra i molt vostra. Esteu consagrats a Déu que us va elegir i us ha pres en propietat. Que magnífic ha estat el vostre negoci, germans! Heu invertit totes les vostres riqueses del món per passar al domini del Creador, i arribar fins i tot a posseir al que és el patrimoni i la riquesa dels seus. Per això diu el profeta: "Feliç el poble que té el Senyor per Déu!"» (Sermó I en la Dedicació)
Serem feliços si aquest Déu és el nostre Senyor, si ens deixem moure, si deixem que Ell ens serveixi, i ens prengui com a pedres vives per edificar el seu temple, un temple per oferir sacrificis espirituals, mitjançant Crist, el Messies, la pedra angular de tot l'edifici.
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 33è durant l'any
Dels sermons de sant Joan Crisòstom, bisbe, sobre l'evangeli de sant Mateu
Fixeu-vos com l'amo mai no exigeix res immediatament. Després d'haver confiat la seva vinya als vinyaters, se'n va de viatge; igualment aquí també s'allunya després d'haver confiat els talents, sempre per mostrar-nos la seva immensa longanimitat. Al meu entendre, en aquesta paràbola, el Senyor es refereix a la seva resurrecció. No parlem ja de vinya ni de vinyaters: tots som treballadors. Ell no s'adreça únicament als caps del poble, ni tan sols als jueus, sinó a tothom, sense excepció. Els qui li presenten llurs guanys reconeixen, agraïts, allò que ve d'ells i el que ve de l'amo. L'un diu: «Senyor, m'havíeu confiat cinc talents». L'altre: «I a mi, dos». Reconeixen que han rebut d'ell el capital per a fer negoci i li manifesten el seu agraïment; en definitiva, tot ho atribueixen a la seva bonesa. ¿Què els respon l'amo? «Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t'havia encomanat, ho has administrat fidelment. Ara t'encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor».
Estiguem atents a aquestes paraules. Mentre tenim temps, treballem per la nostra salvació, prenguem oli per a les nostres torxes, fem rendir el nostre talent. Perquè si som mandrosos i ens passem la vida sense fer res, ningú no ens tindrà compassió allà, per molt que plorem. També el qui es va presentar al banquet sense vestit de noces es va condemnar ell mateix i res no el va poder salvar. El qui va retornar l'únic talent que li havia estat confiat també sofrí la condemnació. Així mateix, a aquelles noies, no els va servir de res d'estar-se trucant a la porta. Ja que nosaltres ho sabem, posem els nostres talents, el nostre zel, el nostre crèdit, tot el que tenim, al servei del proïsme. Perquè talent vol dir les qualitats que té cadascú, l'autoritat de què frueix, les seves riqueses, l'ensenyament que pot donar i qualsevol altra cosa per l'estil. Que ningú no digui: «Jo només he rebut un talent; per tant, no puc fer res». Amb un sol talent podeu fer coses dignes d'elogi. Perquè, al capdavall, no sou pas més pobres que aquella vídua de l'evangeli.
Res no és tan agradable a Déu com viure al servei de tothom. Si ens ha donat la paraula, les mans, els peus, la força corporal, la intel·ligència i el seny és perquè els posem al servei dels nostres germans en bé de la nostra salvació i la d'ells.
Diumenge 33è durant l'any
Dels sermons de sant Joan Crisòstom, bisbe, sobre l'evangeli de sant Mateu
Fixeu-vos com l'amo mai no exigeix res immediatament. Després d'haver confiat la seva vinya als vinyaters, se'n va de viatge; igualment aquí també s'allunya després d'haver confiat els talents, sempre per mostrar-nos la seva immensa longanimitat. Al meu entendre, en aquesta paràbola, el Senyor es refereix a la seva resurrecció. No parlem ja de vinya ni de vinyaters: tots som treballadors. Ell no s'adreça únicament als caps del poble, ni tan sols als jueus, sinó a tothom, sense excepció. Els qui li presenten llurs guanys reconeixen, agraïts, allò que ve d'ells i el que ve de l'amo. L'un diu: «Senyor, m'havíeu confiat cinc talents». L'altre: «I a mi, dos». Reconeixen que han rebut d'ell el capital per a fer negoci i li manifesten el seu agraïment; en definitiva, tot ho atribueixen a la seva bonesa. ¿Què els respon l'amo? «Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t'havia encomanat, ho has administrat fidelment. Ara t'encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor».
Estiguem atents a aquestes paraules. Mentre tenim temps, treballem per la nostra salvació, prenguem oli per a les nostres torxes, fem rendir el nostre talent. Perquè si som mandrosos i ens passem la vida sense fer res, ningú no ens tindrà compassió allà, per molt que plorem. També el qui es va presentar al banquet sense vestit de noces es va condemnar ell mateix i res no el va poder salvar. El qui va retornar l'únic talent que li havia estat confiat també sofrí la condemnació. Així mateix, a aquelles noies, no els va servir de res d'estar-se trucant a la porta. Ja que nosaltres ho sabem, posem els nostres talents, el nostre zel, el nostre crèdit, tot el que tenim, al servei del proïsme. Perquè talent vol dir les qualitats que té cadascú, l'autoritat de què frueix, les seves riqueses, l'ensenyament que pot donar i qualsevol altra cosa per l'estil. Que ningú no digui: «Jo només he rebut un talent; per tant, no puc fer res». Amb un sol talent podeu fer coses dignes d'elogi. Perquè, al capdavall, no sou pas més pobres que aquella vídua de l'evangeli.
Res no és tan agradable a Déu com viure al servei de tothom. Si ens ha donat la paraula, les mans, els peus, la força corporal, la intel·ligència i el seny és perquè els posem al servei dels nostres germans en bé de la nostra salvació i la d'ells.
LA CARTA DE L'ABAT
Estimat Carles,
Vaig rebre la teva carta en la qual mostres una contínua preocupació per donar passos en un camí de progrés espiritual: «Anheleu els dons més grans (1Co 12,31). Enmig de les dificultats que comporta la vida quotidiana en el món, continuo aspirant a aquesta consagració, camí del do més excel·lent: l'amor. Voldria dir-li que hi estic en camí, no és només una fantasia». El desig és sempre un romandre en camí; perquè el desig sempre provoca un dinamisme de la nostra persona per assolir allò que considerem bo per a la nostra vida, o pel contrari acabem per abandonar-ho i deixar-ho; però en aquest cas, la persona es mourà per un altre desig nou. Jo crec que no pot faltar aquest dinamisme vital, que suposa el desig, en la nostra existència.
L'important és descobrir en el nostre desig la font del progrés i de l'enriquiment espiritual. Ens ho suggereix Ramon Llull al Llibre de l'Amic i l'Amat: «L'Amic deia al seu Amat si hi havia encara alguna virtut d'Ell que no estimava. I l'Amat li va respondre que tot el que podia multiplicar el seu amor en l'Amic estava encara per estimar».
Descobrir i viure la nostra vida en el marc del desig, o en el marc d'un progressiu amor, porta a posar davant nostre un horitzó permanent d'esperança, i la força o la il·lusió d'actualitzar tots els recursos de la nostra personalitat, que són molts i diversos en cada persona.
És també el que ens descobreix l'evangeli quan ens parla de la paràbola de l'amo que confia els seus béns a uns administradors. Béns diversos, segons la capacitat de cadascú. I no es tracta d'una cursa de competició, mirant d'estar per damunt dels altres, situació que només serveix per assolir corones que es marceixen o corones d'espines que fan mal. L'amo vol que posem en joc la nostra capacitat, que siguem conscients que posseïm uns recursos l'administració dels quals és la font de la veritable alegria, perquè ens fa viure la vida amb un sentit profund des de nosaltres mateixos.
Jo crec que el camí és per a això: per fer un treball sobre nosaltres mateixos. I aquí és on hauríem de trobar la fascinació del temps que Déu ens dóna. Un temps per treballar la meva persona i trobar-hi tota la riquesa que potencialment té i que ens ha deixat l'Amo, o l'Amat, fins que torni. L'important és fer aquesta feina amb il·lusió, amb esperança, amb pau, vivint i gaudint amb el que tenim a les nostres mans.
Em dius que fas camí, i que no és mera fantasia. Això és positiu. Saber que s'està caminant, però quan caminem també és bonic, també és bell somiar. Somiar amb l'horitzó, i deixar també que ens embolcalli algun núvol de fantasia. L'imaginació no deixa de ser també un do que hem rebut. I en el camí hem d'exercitar-nos en tot allò que ens ajudi a donar el millor fruit a la nostra vida.
Agafa't al teu desig, busca amb força el do més excel·lent. Viu, somia, camina! Una abraçada,
+ P. Abat
Vaig rebre la teva carta en la qual mostres una contínua preocupació per donar passos en un camí de progrés espiritual: «Anheleu els dons més grans (1Co 12,31). Enmig de les dificultats que comporta la vida quotidiana en el món, continuo aspirant a aquesta consagració, camí del do més excel·lent: l'amor. Voldria dir-li que hi estic en camí, no és només una fantasia». El desig és sempre un romandre en camí; perquè el desig sempre provoca un dinamisme de la nostra persona per assolir allò que considerem bo per a la nostra vida, o pel contrari acabem per abandonar-ho i deixar-ho; però en aquest cas, la persona es mourà per un altre desig nou. Jo crec que no pot faltar aquest dinamisme vital, que suposa el desig, en la nostra existència.
L'important és descobrir en el nostre desig la font del progrés i de l'enriquiment espiritual. Ens ho suggereix Ramon Llull al Llibre de l'Amic i l'Amat: «L'Amic deia al seu Amat si hi havia encara alguna virtut d'Ell que no estimava. I l'Amat li va respondre que tot el que podia multiplicar el seu amor en l'Amic estava encara per estimar».
Descobrir i viure la nostra vida en el marc del desig, o en el marc d'un progressiu amor, porta a posar davant nostre un horitzó permanent d'esperança, i la força o la il·lusió d'actualitzar tots els recursos de la nostra personalitat, que són molts i diversos en cada persona.
És també el que ens descobreix l'evangeli quan ens parla de la paràbola de l'amo que confia els seus béns a uns administradors. Béns diversos, segons la capacitat de cadascú. I no es tracta d'una cursa de competició, mirant d'estar per damunt dels altres, situació que només serveix per assolir corones que es marceixen o corones d'espines que fan mal. L'amo vol que posem en joc la nostra capacitat, que siguem conscients que posseïm uns recursos l'administració dels quals és la font de la veritable alegria, perquè ens fa viure la vida amb un sentit profund des de nosaltres mateixos.
Jo crec que el camí és per a això: per fer un treball sobre nosaltres mateixos. I aquí és on hauríem de trobar la fascinació del temps que Déu ens dóna. Un temps per treballar la meva persona i trobar-hi tota la riquesa que potencialment té i que ens ha deixat l'Amo, o l'Amat, fins que torni. L'important és fer aquesta feina amb il·lusió, amb esperança, amb pau, vivint i gaudint amb el que tenim a les nostres mans.
Em dius que fas camí, i que no és mera fantasia. Això és positiu. Saber que s'està caminant, però quan caminem també és bonic, també és bell somiar. Somiar amb l'horitzó, i deixar també que ens embolcalli algun núvol de fantasia. L'imaginació no deixa de ser també un do que hem rebut. I en el camí hem d'exercitar-nos en tot allò que ens ajudi a donar el millor fruit a la nostra vida.
Agafa't al teu desig, busca amb força el do més excel·lent. Viu, somia, camina! Una abraçada,
+ P. Abat
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
