Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
1Pe 2,4-9; Sl 121; Jn 4,19-24
La celebració de la Dedicació de la Catedral, ens remet a les pedres vives de l'arxidiòcesi de Tarragona. Unes pedres que encaixades formen l'edifici que és l'església local, la comunitat, l'assemblea de Déu que fa camí en els nostres pobles.
Aquestes pedres vives, són veritablement vives si «deixem que Déu faci de nosaltres un temple espiritual». Sí, cal abandonar-se a les mans de Déu, perquè el mestre d'obra que és Jesús encaixi i conjumini per l'Esperit Sant els carreus perquè l'edifici sigui consistent. I així puguem, en esperit i en veritat, passar de «les tenebres a la seva llum» i convertir-nos en els adoradors que vol el Pare.
«Déu és esperit», per això el nostre esperit que batega en la construcció de la comunitat de l'església s'ha de posar al servei del mestre d'obra. Cada pedra per petita que sigui té el seu paper en el temple. Cada pedra viva anirà configurant la bellesa del temple espiritual, una obra d'art magnífica que cridarà l'atenció.
Per què cridarà l'atenció? Per la bellesa de vida, la bellesa de relació amb Déu, en veritat, com a fills tots del mateix Pare i per la bellesa de les relacions entre germans.
Cal adorar «el Pare en esperit i en veritat», com a bons adoradors, testimoniant la bellesa de l'església perquè així s'esclareixi el camí dels cercadors de Déu.
Cadascú de nosaltres som pedres vives en la construcció de l'església, és l'Esperit Sant i ara Jesús en l'Eucaristia qui conjumina tots aquests carreus.
4 de juliol del 2012
3 de juliol del 2012
SANT TOMÀS, APÒSTOL
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Els apòstols són els enviats a proclamar: «Hem vist el Senyor». Ara bé, l'evangeli ens presenta el dubte de Tomàs. Tomàs vol una prova, no se'n refia. Vol veure i tocar això que li estan proclamant. Vol tenir a les mans la veritat del Crist ressuscitat.
«La pau sigui amb vosaltres», és el missatge de la resurrecció per excel·lència. Jesús torna a fer-se present entre els seus i Tomàs hi és. Ara no pot negar el fet. «No siguis tan incrèdul. Siguis creient», i això que li diu Jesús ens ho diu a cadascú de nosaltres.
Tomàs veu, ja no cal ni tocar, veu i creu i fa la confessió més grossa de l'evangeli: «Senyor meu i Déu meu». Tomàs que dubtava tant amb un cop d'ull li s'obren els ulls de la fe i proclama la divinitat de Jesús ressuscitat.
I, nosaltres si creiem som els feliços, els benaurats del Senyor. Perquè sense haver vist el Senyor, sense haver pretès posar la mà dins el costat hi creiem.
La fe i el dubte poden ser bones companyes de camí en la nostra vida monàstica, en la vida de cada cristià; perquè el dubte pot obrir-te a la reflexió de la fe i aquest diàleg farà que la vida amarada de la recerca de Déu sigui més distreta, feliç i benaurada.
1 de juliol del 2012
DIUMENGE XIII DURANT L'ANY (Cicle B)
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Palpava i palpava, però no encertava la llum. Cercava i ben bé no sabia que cercava. Poc a poc en vaig adonar que era tot allò que està per damunt de tot: era Déu. L'home vol tocar Déu perquè és «imatge de la seva existència eterna». L'home es deleix per aquesta existència eterna. Déu «ha format el món perquè l'home visqui», tot ho ha creat perquè existeixi. L'experiència de la mort és cosa del diable, qui divideix, trenca, desfà el camí, t'indica el camí més llarg com el llop a la Caputxeta vermella.
El camí de la vida ens porta a tenir experiències, de manera que a mesura que van passant els anys anem acumulant experiències. Hi trobem dos camins per anar fent, un curt i un llarg. Hi ha el camí de la vida, de pau , d'accés a poder tocar Déu, a poder sentir la seva salvació. Però també de vegades fem experiència del camí de la mort, de por, d'allunyament de Déu, de pèrdua de sentit de la nostra pròpia existència.
«Tingues fe i no tinguis por», ens diu Jesús. Seria bo fer-nos cadascú una llista de les vegades que la fe ens ha salvat. Sí, som monjos, som cristians i hem fet certes experiències que gràcies a la confiança absoluta en Déu hem rebut la seva salvació.
Jesús desconcerta a la seva societat, pura societat que rebutjava els impurs, una malaltia, una mort. Jesús ha portat la salvació de Déu al seu poble, l'impur és ara pur. De la por hem passat a la confiança, a la fe en la seva persona. Per això jo el cerco perquè imposi les mans, per això m'atanso perquè vull tocar-lo encara que sigui tan sols una mica, perquè em curi de totes les meves pèrdues de vida.
«La teva fe t'ha salvat». Avui Jesús t'ho diu a tu, quan diposites tota la teva confiança en ell. I fem l'experiència del salmista: «Quan ja m'hi enfonsava, m'heu tornat a la vida». Aquesta és l'experiència de la nostra vida.
Tinc desig de tocar Déu? Quantes vegades toquem tantes tecles que ens allunyen de Déu? La por neix de la pèrdua de sentit de Déu. La fe esvaeix la por perquè salva veritablement.
Els monjos podem tocar Déu en tantes ocasions, en el dia a dia, la litúrgia de les hores, en la «lectio divina», la lectura meditada de la Paraula de Déu, ara en l'Eucaristia, en el treball, en la pregària personal. El cristià que ve a Poblet cerca en l'experiència de la vida monàstica també el seu camí per tocar Déu.
També com ens exhorta sant Pau en la segona lectura hem de tocar els altres necessitats: «allò que us sobra a vosaltres compensi el que els falta a ells». Cal palpar les necessitats dels altres. En els moments actuals de la societat en que vivim cal ajudar sempre perquè el Crist és present en el necessitat.
Fe, por, vida o mort, tu elegeixes el camí. Jo malgrat o gràcies a les meves pèrdues tinc posada en el Senyor la meva confiança i la fe en ell en fa cercar-lo, atansar-me i voler tocar la seva salvació.
Palpava i palpava, però no encertava la llum. Cercava i ben bé no sabia que cercava. Poc a poc en vaig adonar que era tot allò que està per damunt de tot: era Déu. L'home vol tocar Déu perquè és «imatge de la seva existència eterna». L'home es deleix per aquesta existència eterna. Déu «ha format el món perquè l'home visqui», tot ho ha creat perquè existeixi. L'experiència de la mort és cosa del diable, qui divideix, trenca, desfà el camí, t'indica el camí més llarg com el llop a la Caputxeta vermella.
El camí de la vida ens porta a tenir experiències, de manera que a mesura que van passant els anys anem acumulant experiències. Hi trobem dos camins per anar fent, un curt i un llarg. Hi ha el camí de la vida, de pau , d'accés a poder tocar Déu, a poder sentir la seva salvació. Però també de vegades fem experiència del camí de la mort, de por, d'allunyament de Déu, de pèrdua de sentit de la nostra pròpia existència.
«Tingues fe i no tinguis por», ens diu Jesús. Seria bo fer-nos cadascú una llista de les vegades que la fe ens ha salvat. Sí, som monjos, som cristians i hem fet certes experiències que gràcies a la confiança absoluta en Déu hem rebut la seva salvació.
Jesús desconcerta a la seva societat, pura societat que rebutjava els impurs, una malaltia, una mort. Jesús ha portat la salvació de Déu al seu poble, l'impur és ara pur. De la por hem passat a la confiança, a la fe en la seva persona. Per això jo el cerco perquè imposi les mans, per això m'atanso perquè vull tocar-lo encara que sigui tan sols una mica, perquè em curi de totes les meves pèrdues de vida.
«La teva fe t'ha salvat». Avui Jesús t'ho diu a tu, quan diposites tota la teva confiança en ell. I fem l'experiència del salmista: «Quan ja m'hi enfonsava, m'heu tornat a la vida». Aquesta és l'experiència de la nostra vida.
Tinc desig de tocar Déu? Quantes vegades toquem tantes tecles que ens allunyen de Déu? La por neix de la pèrdua de sentit de Déu. La fe esvaeix la por perquè salva veritablement.
Els monjos podem tocar Déu en tantes ocasions, en el dia a dia, la litúrgia de les hores, en la «lectio divina», la lectura meditada de la Paraula de Déu, ara en l'Eucaristia, en el treball, en la pregària personal. El cristià que ve a Poblet cerca en l'experiència de la vida monàstica també el seu camí per tocar Déu.
També com ens exhorta sant Pau en la segona lectura hem de tocar els altres necessitats: «allò que us sobra a vosaltres compensi el que els falta a ells». Cal palpar les necessitats dels altres. En els moments actuals de la societat en que vivim cal ajudar sempre perquè el Crist és present en el necessitat.
Fe, por, vida o mort, tu elegeixes el camí. Jo malgrat o gràcies a les meves pèrdues tinc posada en el Senyor la meva confiança i la fe en ell en fa cercar-lo, atansar-me i voler tocar la seva salvació.
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 13è durant l'any (Cicle B)
Del comentari a l'evangeli segons sant Joan, de sant Ciril d'Alexandria, bisbe
Veiem que fins i tot per ressuscitar morts el Salvador no s'acontenta amb actuar per la seva paraula, portadora d'ordres divines. Pren com a cooperadora —per dir-ho així— per a aquesta obra tan magnífica la seva pròpia carn, a fi de mostrar que aquesta té el poder de donar la vida i per fer veure que forma una sola cosa amb ell: és realment la seva pròpia carn i no pas un cos estrany. Així s'esdevingué quan ressuscità la filla del cap de la sinagoga, tot dient-li: «Noia, aixeca't»; la va prendre de la mà, tal com està escrit. La vivificà, com a Déu, per un manament totpoderós, i la vivificà també pel contacte amb la seva santa carn; testimonià d'aquesta manera que, tant en la seva carn com en la seva paraula, posava en pràctica una mateixa energia. Així mateix, quan arribà a un poblet anomenat Naïm, on duien a enterrar un jove fill únic d'una mare viuda, tocà el fèretre dient: «Jove, aixeca't». No sols dóna a la seva paraula la força de ressuscitar els morts sinó que també, per mostrar que el seu cos és vivificant, com hem dit, toca els morts, i per mitjà de la seva carn fa passar la vida als cadàvers.
Si el sol contacte de la seva carn sagrada dóna la vida a un cos que es descompon, ¿quin profit no trobarem en la seva eucaristia vivificant, quan en farem el nostre nodriment? Transformarà totalment en el seu bé propi, que és la immortalitat, els qui hi hauran participat.
Homilia del papa Pau sisè (Manila, 29.9.1970)
«Pobre de mi, si no anunciés l'evangeli!» Crist mateix m'ha enviat per això. Jo sóc apòstol, sóc també testimoni. Com més llunyà és el terme i més difícil el mandat, amb més vehemència «l'amor que el Crist em té m'obliga». Jo he de predicar el nom de Crist: «Jesús és el Messies, el Fill del Déu viu»; ell, que ens manifestà el Déu invisible, «és engendrat abans de tota la creació i tot és manté unit gràcies a ell». És mestre i redemptor dels homes; per nosaltres va néixer, va morir i va ressuscitar.
Crist és el centre de la història i de totes les coses de l'univers; ens coneix i ens estima, és amic i company de la nostra vida, és l'home del dolor i de l'esperança. I tornarà, a la fi dels temps, per ser el nostre jutge i —tenim aquesta confiança— la plenitud i la benaurança de la nostra vida.
Jo no pararia mai de parlar de Crist: ell és la llum, ell és la veritat, sí, ell ens és camí, veritat i vida. Crist es pa i font d'aigua viva, que sadolla la nostra fam i la nostra set; ens és pastor, cabdill, exemple; és per a nosaltres consol, ens és germà. Fou com nosaltres, o encara més que nosaltres, petit, pobre i humiliat; es dedicà al treball, fou oprimit i pacient. Parlà per a nosaltres, féu miracles, fundà un regne nou en el qual els pobres són benaurats, en el qual la pau és el principi de la vida de la comunitat, en el qual els nets de cor i els qui ploren són exalçats i consolats i els qui tenen fam de ser justos són reivindicats, en el qual els pecadors poden obtenir el perdó, en el qual tots som germans.
Diumenge 13è durant l'any (Cicle B)
Del comentari a l'evangeli segons sant Joan, de sant Ciril d'Alexandria, bisbe
Veiem que fins i tot per ressuscitar morts el Salvador no s'acontenta amb actuar per la seva paraula, portadora d'ordres divines. Pren com a cooperadora —per dir-ho així— per a aquesta obra tan magnífica la seva pròpia carn, a fi de mostrar que aquesta té el poder de donar la vida i per fer veure que forma una sola cosa amb ell: és realment la seva pròpia carn i no pas un cos estrany. Així s'esdevingué quan ressuscità la filla del cap de la sinagoga, tot dient-li: «Noia, aixeca't»; la va prendre de la mà, tal com està escrit. La vivificà, com a Déu, per un manament totpoderós, i la vivificà també pel contacte amb la seva santa carn; testimonià d'aquesta manera que, tant en la seva carn com en la seva paraula, posava en pràctica una mateixa energia. Així mateix, quan arribà a un poblet anomenat Naïm, on duien a enterrar un jove fill únic d'una mare viuda, tocà el fèretre dient: «Jove, aixeca't». No sols dóna a la seva paraula la força de ressuscitar els morts sinó que també, per mostrar que el seu cos és vivificant, com hem dit, toca els morts, i per mitjà de la seva carn fa passar la vida als cadàvers.
Si el sol contacte de la seva carn sagrada dóna la vida a un cos que es descompon, ¿quin profit no trobarem en la seva eucaristia vivificant, quan en farem el nostre nodriment? Transformarà totalment en el seu bé propi, que és la immortalitat, els qui hi hauran participat.
Homilia del papa Pau sisè (Manila, 29.9.1970)
«Pobre de mi, si no anunciés l'evangeli!» Crist mateix m'ha enviat per això. Jo sóc apòstol, sóc també testimoni. Com més llunyà és el terme i més difícil el mandat, amb més vehemència «l'amor que el Crist em té m'obliga». Jo he de predicar el nom de Crist: «Jesús és el Messies, el Fill del Déu viu»; ell, que ens manifestà el Déu invisible, «és engendrat abans de tota la creació i tot és manté unit gràcies a ell». És mestre i redemptor dels homes; per nosaltres va néixer, va morir i va ressuscitar.
Crist és el centre de la història i de totes les coses de l'univers; ens coneix i ens estima, és amic i company de la nostra vida, és l'home del dolor i de l'esperança. I tornarà, a la fi dels temps, per ser el nostre jutge i —tenim aquesta confiança— la plenitud i la benaurança de la nostra vida.
Jo no pararia mai de parlar de Crist: ell és la llum, ell és la veritat, sí, ell ens és camí, veritat i vida. Crist es pa i font d'aigua viva, que sadolla la nostra fam i la nostra set; ens és pastor, cabdill, exemple; és per a nosaltres consol, ens és germà. Fou com nosaltres, o encara més que nosaltres, petit, pobre i humiliat; es dedicà al treball, fou oprimit i pacient. Parlà per a nosaltres, féu miracles, fundà un regne nou en el qual els pobres són benaurats, en el qual la pau és el principi de la vida de la comunitat, en el qual els nets de cor i els qui ploren són exalçats i consolats i els qui tenen fam de ser justos són reivindicats, en el qual els pecadors poden obtenir el perdó, en el qual tots som germans.
LA CARTA DE L'ABAT
Estimada Emília,
Moltes gràcies per la teva carta on em parles del teu desig de compartir les nostres inquietuds i esperances, la qual cosa no sempre és possible perquè el temps té els seus límits. Això és veritat, però si som conscients d'això —que no sempre ho som— un dels nostres esforços, o una inquietud permanent en la nostra vida, hauria de ser la de dominar el temps per posar-lo al servei de la nostra vida, de la nostra persona. Ens ho recorda prou el poeta W. Blake: «Se'ns posa a la terra una estona, perquè aprenguem a suportar els raigs de l'amor».
El temps que el Senyor ens concedeix en aquest món és per a això, per suportar els raigs de l'amor, acollir-los i deixar que aquests raigs ens encenguin. L'amor sempre vol dir relació amb «l'altre». En la vivència d'aquest amor que dóna al temps el seu sabor més ple i autèntic, tenim una referència singular: Crist. D'ell ens dóna l'Escriptura un ensenyament preciós: «Coneixeu prou bé la generositat de Jesucrist el nostre Senyor: ell que és ric, es va fer pobre per vosaltres, per enriquir-vos amb la seva pobresa. No es tracta d'alleujar els altres passant vosaltres estretors, es tracta de cercar la igualtat...»
Veritablement, no sé si en som conscients d'aquesta generositat del Senyor. Contemplant la nostra vivència del temps, la relació amb «l'altre», jo diria que la plantegem amb egoisme, és a dir al voltant deñ «meu jo», de manera que el nostre punt de partida apareix ja viciat. Ens tanquem, quan el temps més aviat és expansió, obertura, encontre... Cal que, en viure el nostre temps, tinguem un horitzó. I l'horitzó sempre és ampli, invitació a l'obertura, a la transcendència.
Veiem que l'horitzó de Déu és la criatura. Un Déu que s'anorrea, es nega a si mateix, per tancar-se en «el nostre temps». Però en la relació amb l'altre, hom no deixa de ser «un mateix», sinó que s'enriqueix amb les qualitats o riquesa de l'altre. Podríem dir, doncs, que Déu s'enriqueix d'humanitat, amb la nostra humanitat. Sense deixar de ser ell mateix. És el misteri de l'amor. Déu que s'humilia temporalment vivint sota els raigs de l'amor, motivat per l'amor que és ell mateix, al final el que provoca és l'exaltació de la criatura, obrir el seu temps a l'eternitat.
Crist és un mestre, un model singular per viure el nostre temps. Vivint el misteri de l'amor. Avui, això, ho necessitem. Necessitem viure el temps amb saviesa. Viure-ho amb saviesa jo penso que és viure-ho amb més humanitat.
Vivim temps especials, difícils. En realitat jo crec que tots els temps han tingut un component de dificultat, ja que mai és un camí fàcil la realització de la persona en l'amor, que és el que li dóna un sentit profund. Avui les circumstàncies ens exigeixen viure la nostra relació amb «l'altre», amb més humanitat. Si abans ens ho exigia la maduresa de la nostra naturalesa, ara ens ho exigeix també la necessitat d'una maduresa material a nivell social, en un món creixentment desequilibrat.
Emília, compartir inquietuds i esperances, té un preu, un risc, cert, però quan ho fem i ho vivim motivats pel misteri de l'amor, sempre és posar-se en un camí de més maduresa, de més enriquiment personal. Una vida de comunitat ens ajuda a posar-nos en aquest camí. Et desitjo un feliç camí. Una abraçada,
+ P. Abat
Moltes gràcies per la teva carta on em parles del teu desig de compartir les nostres inquietuds i esperances, la qual cosa no sempre és possible perquè el temps té els seus límits. Això és veritat, però si som conscients d'això —que no sempre ho som— un dels nostres esforços, o una inquietud permanent en la nostra vida, hauria de ser la de dominar el temps per posar-lo al servei de la nostra vida, de la nostra persona. Ens ho recorda prou el poeta W. Blake: «Se'ns posa a la terra una estona, perquè aprenguem a suportar els raigs de l'amor».
El temps que el Senyor ens concedeix en aquest món és per a això, per suportar els raigs de l'amor, acollir-los i deixar que aquests raigs ens encenguin. L'amor sempre vol dir relació amb «l'altre». En la vivència d'aquest amor que dóna al temps el seu sabor més ple i autèntic, tenim una referència singular: Crist. D'ell ens dóna l'Escriptura un ensenyament preciós: «Coneixeu prou bé la generositat de Jesucrist el nostre Senyor: ell que és ric, es va fer pobre per vosaltres, per enriquir-vos amb la seva pobresa. No es tracta d'alleujar els altres passant vosaltres estretors, es tracta de cercar la igualtat...»
Veritablement, no sé si en som conscients d'aquesta generositat del Senyor. Contemplant la nostra vivència del temps, la relació amb «l'altre», jo diria que la plantegem amb egoisme, és a dir al voltant deñ «meu jo», de manera que el nostre punt de partida apareix ja viciat. Ens tanquem, quan el temps més aviat és expansió, obertura, encontre... Cal que, en viure el nostre temps, tinguem un horitzó. I l'horitzó sempre és ampli, invitació a l'obertura, a la transcendència.
Veiem que l'horitzó de Déu és la criatura. Un Déu que s'anorrea, es nega a si mateix, per tancar-se en «el nostre temps». Però en la relació amb l'altre, hom no deixa de ser «un mateix», sinó que s'enriqueix amb les qualitats o riquesa de l'altre. Podríem dir, doncs, que Déu s'enriqueix d'humanitat, amb la nostra humanitat. Sense deixar de ser ell mateix. És el misteri de l'amor. Déu que s'humilia temporalment vivint sota els raigs de l'amor, motivat per l'amor que és ell mateix, al final el que provoca és l'exaltació de la criatura, obrir el seu temps a l'eternitat.
Crist és un mestre, un model singular per viure el nostre temps. Vivint el misteri de l'amor. Avui, això, ho necessitem. Necessitem viure el temps amb saviesa. Viure-ho amb saviesa jo penso que és viure-ho amb més humanitat.
Vivim temps especials, difícils. En realitat jo crec que tots els temps han tingut un component de dificultat, ja que mai és un camí fàcil la realització de la persona en l'amor, que és el que li dóna un sentit profund. Avui les circumstàncies ens exigeixen viure la nostra relació amb «l'altre», amb més humanitat. Si abans ens ho exigia la maduresa de la nostra naturalesa, ara ens ho exigeix també la necessitat d'una maduresa material a nivell social, en un món creixentment desequilibrat.
Emília, compartir inquietuds i esperances, té un preu, un risc, cert, però quan ho fem i ho vivim motivats pel misteri de l'amor, sempre és posar-se en un camí de més maduresa, de més enriquiment personal. Una vida de comunitat ens ajuda a posar-nos en aquest camí. Et desitjo un feliç camí. Una abraçada,
+ P. Abat
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
