4 de juliol de 2012

DEDICACIÓ DE LA CATEDRAL DE TARRAGONA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
1Pe 2,4-9; Sl 121; Jn 4,19-24

La celebració de la Dedicació de la Catedral, ens remet a les pedres vives de l'arxidiòcesi de Tarragona. Unes pedres que encaixades formen l'edifici que és l'església local, la comunitat, l'assemblea de Déu que fa camí en els nostres pobles.

Aquestes pedres vives, són veritablement vives si «deixem que Déu faci de nosaltres un temple espiritual». Sí, cal abandonar-se a les mans de Déu, perquè el mestre d'obra que és Jesús encaixi i conjumini per l'Esperit Sant els carreus perquè l'edifici sigui consistent. I així puguem, en esperit i en veritat, passar de «les tenebres a la seva llum» i convertir-nos en els adoradors que vol el Pare.

«Déu és esperit», per això el nostre esperit que batega en la construcció de la comunitat de l'església s'ha de posar al servei del mestre d'obra. Cada pedra per petita que sigui té el seu paper en el temple. Cada pedra viva anirà configurant la bellesa del temple espiritual, una obra d'art magnífica que cridarà l'atenció.

Per què cridarà l'atenció? Per la bellesa de vida, la bellesa de relació amb Déu, en veritat, com a fills tots del mateix Pare i per la bellesa de les relacions entre germans.

Cal adorar «el Pare en esperit i en veritat», com a bons adoradors, testimoniant la bellesa de l'església perquè així s'esclareixi el camí dels cercadors de Déu.

Cadascú de nosaltres som pedres vives en la construcció de l'església, és l'Esperit Sant i ara Jesús en l'Eucaristia qui conjumina tots aquests carreus.