16 de juliol de 2012

DIUMENGE XV DURANT L'ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Am 7,12-15; Sl 84,9ab-10.11-12.13-14 (R.: 8); Ef 1,3-14; Mc 6,7-13

Germans,

Com cada diumenge, la taula de la Paraula ens presenta un menú substanciós tot i que moltes vegades ens resulti difícil de digerir o bé de fer-lo realitat en la nostra vida concreta. Per exemple, més d'un pensarà que el fragment del llibre del profeta Amós que hem escoltat, ens cau molt lluny en el temps i que les circumstàncies d'aquell moment ens resulten molt estranyes i fins i tot anecdòtiques. Però aquesta seria una comprensió molt superficial i poc atenta a la situació històrica patida pel profeta, així com la dimensió teològica del relat. Tot profeta és un enviat de Déu. Un profeta no s'envia mai ell mateix, i sovint s'escau que la missió que se li confia li va molt a contrapèl, cosa que esdevé una garantia de què es tracta d'una missió divina. Amós vivia en el Regne del Sud, a Judà, i el Senyor l'envia a predicar al Regne del Nord, a Israel, en un lloc i a unes persones desconegudes per ell. Amós per força s'havia de sentir com un os fora de lloc.

Però, ¿què passava en el Regne del Nord? Doncs, que ja no hi havia profetes. El darrer fou Eliseu i ja feia més de cinquanta anys que era mort. Som a meitat del segle VIII abans de Crist. Després de la mort de Salomó, uns cent vuitanta anys abans de l'aparició d'Amós, durant el regnat del seu fill Roboam, un dels seus generals, de nom Jeroboam, es rebel·là contra Roboam i el seguiren deu tribus d'Israel. Així començà el cisma polític i religiós d'Israel: el Regne del Sud o Judà, amb Roboam com a rei,  comprenia les  tribus de Judà i Benjamí, i el Regne del Nord o Israel, amb Jeroboam  com a primer general-rei, el formaven les altres deu tribus. El culte autèntic, però, seguia tenint lloc en el Temple de Jerusalem, en el Regne del Sud. Per tal d'evitar que els habitants del Regne del Nord baixessin a Jerusalem a adorar el Senyor, Jeroboam I va fer dos vedells d'or i els va col·locar en dos santuaris estratègics, l'un a Bet-El, camí de Jerusalem, i l'altre a Dan, ciutat propera a les fonts del Jordà. Aquest culte sincrètic, amb una nova casta sacerdotal sense cap referència a la descendència levítica legítima, esdevingué clarament idolàtric i contra ell hagué de lluitar aferrissadament el profeta Elies. D'aquesta manera el Regne del Nord anà perdent la identitat de poble de l'Aliança. Però Déu no l'abandonà irremeiablement, ja que ell continuava considerant-lo en seu poble, tal com hem escoltat al final de la lectura d'avui.

El profeta Amós apareix com un testimoni de la voluntat de Déu d'invitar el poble d'Israel a la conversió, malgrat que això comportaria el rebuig del profeta i, en conseqüència, del mateix Déu. Amós era un personatge molt sincer, un home senzill, pagès de professió, que es veié empès pel Senyor a portar al rei Jeroboam II un missatge que denunciava la situació escandalosa del Regne del Nord, al mateix temps que vaticinava la mort del rei i la deportació d'Israel, a Assíria, com així s'esdevindria l'any 722 a. C. I els profetes que anuncien desgràcies tothom se'ls treu del damunt. Així mateix li passà a ell, però Amós deixà ben clar que allò que anunciava no venia d'ell mateix sinó del Senyor que l'havia pres de darrera els ramats. Curiosa la manera d'escollir Déu el seu profeta. No importa el seu origen, ni la seva cultura, ni el moment i circumstàncies de la crida. Amós es deixa portar per Déu sense posar en qüestió ni l'aptitud ni la dimensió de la missió confiada. Ell pensa: ‘Déu sabrà perquè m'ha cridat, jo només faig el que ell em diu'. Una disponibilitat com aquesta és la que hauríem de tenir també nosaltres cada vegada que sentim que la veu de Déu ens demana quelcom que surt de l'ordinari i que ens desinstal·la de la nostra quotidiana comoditat o rutina.

Avui veiem també com Jesús comença a deslletar els seus deixebles i fa amb ells un assaig de missió. Jesús no vol portar a terme tot sol la missió que el Pare li ha encomanat, sinó que vol que els seus íntims amics siguin també els seus col·laboradors en l'anunci del Regne. Els envia de dos en dos per tal que el seu testimoni sigui més creïble, i perquè es recolzin l'un en l'altre sense desistir de la seva missió ni desanimar-se. Els envia pelats, sense seguretats on recolzar-se: ni pa, ni sarró, ni diners, ni muda de vestits, només un bastó per defensar-se dels gossos i altres animals que poguessin trobar pel camí i unes sandàlies per calçat. Allò més indispensable, per tal que ho esperin tot de la força de la Paraula de Déu i de la seva providència. Jesús ja els prediu que no tothom els acollirà de bon grat, però això no ha de paralitzar la seva missió, una missió que no consisteix en altra cosa que una crida a la conversió i a l'anunci del Regne de Déu. La força de la Paraula de Déu es tradueix també en guaricions i expulsió de dimonis, és a dir, de tot mal. El deixeble, amb l'autoritat de la paraula Jesús, comunica la pau i la salut.

El menú substanciós de la taula de la Paraula d'avui de què parlàvem al començament té encara un plat extraordinari en l'himne cristològic del començament de la carta als cristians d'Efes on l'autor exposa el pla diví de la salvació tot esplaiant-se en una acció de gràcies prolixa pel do que Déu ens ha fet en Jesucrist. El nostre destí definitiu, la nostra filiació divina, passa per l'acte redemptor i salvador realitzat per Jesucrist. Per això, en l'heretat futura serem perpètua lloança de la seva grandesa. Jesucrist és el centre de la història i de l'univers, el punt de referència imprescindible per a assolir la plenitud de la nostra realització humana.

Germans, com Amós i com els deixebles de Jesús, som uns enviats a portar un missatge joiós i exigent alhora enmig del nostre món. Un missatge que primer hem de fer nostre per tal que sigui convincent. Cadascú veurà què se li demana. Però el que és clar és que sense la força de la Paraula de Déu no serem capaços de res que faci profit. Que aquesta Paraula, doncs, sigui el nostre aliment de cada dia i la que il·lumini el nostre cor i els nostres passos per tal que siguem testimonis creïbles del poder de l'Evangeli allí on ens trobem.