1 de juliol de 2012

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Emília,

Moltes gràcies per la teva carta on em parles del teu desig de compartir les nostres inquietuds i esperances, la qual cosa no sempre és possible perquè el temps té els seus límits. Això és veritat, però si som conscients d'això —que no sempre ho som— un dels nostres esforços, o una inquietud permanent en la nostra vida, hauria de ser la de dominar el temps per posar-lo al servei de la nostra vida, de la nostra persona. Ens ho recorda prou el poeta W. Blake: «Se'ns posa a la terra una estona, perquè aprenguem a suportar els raigs de l'amor».

El temps que el Senyor ens concedeix en aquest món és per a això, per suportar els raigs de l'amor, acollir-los i deixar que aquests raigs ens encenguin. L'amor sempre vol dir relació amb «l'altre». En la vivència d'aquest amor que dóna al temps el seu sabor més ple i autèntic, tenim una referència singular: Crist. D'ell ens dóna l'Escriptura un ensenyament preciós: «Coneixeu prou bé la generositat de Jesucrist el nostre Senyor: ell que és ric, es va fer pobre per vosaltres, per enriquir-vos amb la seva pobresa. No es tracta d'alleujar els altres passant vosaltres estretors, es tracta de cercar la igualtat...»

Veritablement, no sé si en som conscients d'aquesta generositat del Senyor. Contemplant la nostra vivència del temps, la relació amb «l'altre», jo diria que la plantegem amb egoisme, és a dir al voltant deñ «meu jo», de manera que el nostre punt de partida apareix ja viciat. Ens tanquem, quan el temps més aviat és expansió, obertura, encontre... Cal que, en viure el nostre temps, tinguem un horitzó. I l'horitzó sempre és ampli, invitació a l'obertura, a la transcendència.

Veiem que l'horitzó de Déu és la criatura. Un Déu que s'anorrea, es nega a si mateix, per tancar-se en «el nostre temps». Però en la relació amb l'altre, hom no deixa de ser «un mateix», sinó que s'enriqueix amb les qualitats o riquesa de l'altre. Podríem dir, doncs, que Déu s'enriqueix d'humanitat, amb la nostra humanitat. Sense deixar de ser ell mateix. És el misteri de l'amor. Déu que s'humilia temporalment vivint sota els raigs de l'amor, motivat per l'amor que és ell mateix, al final el que provoca és l'exaltació de la criatura, obrir el seu temps a l'eternitat.

Crist és un mestre, un model singular per viure el nostre temps. Vivint el misteri de l'amor. Avui, això, ho necessitem. Necessitem viure el temps amb saviesa. Viure-ho amb saviesa jo penso que és viure-ho amb més humanitat.

Vivim temps especials, difícils. En realitat jo crec que tots els temps han tingut un component de dificultat, ja que mai és un camí fàcil la realització de la persona en l'amor, que és el que li dóna un sentit profund. Avui les circumstàncies ens exigeixen viure la nostra relació amb «l'altre», amb més humanitat. Si abans ens ho exigia la maduresa de la nostra naturalesa, ara ens ho exigeix també la necessitat d'una maduresa material a nivell social, en un món creixentment desequilibrat.

Emília, compartir inquietuds i esperances, té un preu, un risc, cert, però quan ho fem i ho vivim motivats pel misteri de l'amor, sempre és posar-se en un camí de més maduresa, de més enriquiment personal. Una vida de comunitat ens ajuda a posar-nos en aquest camí. Et desitjo un feliç camí. Una abraçada,

+ P. Abat