Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 14,21b-27; Sl 144; Ap 21,1-5a; Jn 13,31-33a.34-35
Estimats germans i germanes,
Estem vivint el temps de Pasqua, recordant la Resurrecció del Crist i la formació de la primitiva Església. L’Evangeli d’avui ens situa, però, al darrer Sopar de Jesús amb els seus apòstols (Jn 13-17). Jesús ens dóna el manament nou unes hores abans de morir en la Creu. El manament nou, síntesi de tot el seu missatge, s’ha de gravar en la nostra ment i en el nostre cor: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres. Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres». Quines paraules tan dolces, tan provocadores i directes... que no hem d’oblidar!
No hi ha res de més humà que l’amor i res no ens pot fer més feliços. Necessitem estimar i ser estimats. Aquesta és una prova de maduresa personal i equilibri psicològic. Tots som sensibles a les necessitats, els sofriments i les desgràcies dels altres. Els mitjans de comunicació ens mostren les cruels realitats que colpeixen el nostre cor i ens en fan sentir solidaris. Quina és la nostra resposta davant les injustícies, que són un atemptat contra la dignitat de les persones? Què hem de fer?
Jesús ens dóna la resposta la tarda del primer Dijous Sant de la història. Crist no ha vingut a ser servit, sinó a servir. Aquest servei implica la donació generosa de si mateix sense condicions ni límits. Podem estimar els altres com a nosaltres mateixos, segons la Llei de l’Antic Testament (Lv 19,18). Crist, però, va més enllà i ens demana molt més: que estimem com ell ho va fer, és a dir, donant la vida als altres. Aquest és el veritable amor cristià. No és un simple amor filantròpic, sinó més aviat teologal, perquè té en Déu la seva font i model. Ningú no pot estimar amb l’amor de Crist sense viure en Crist. Ell mateix ens diu: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig (Jo 14, 12). Qui m’estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell (Jo 14, 23). La unió amb Crist transforma la nostra vida i la fa fecunda.
L’amor amb què Crist ens ha estimat és el punt de referència de l’amor entre cristians. A partir de l’exemple del Mestre, no sols els deixebles aprenem a estimar, sinó que aquest amor seu en nosaltres és el signe de la nostra identitat de cristians. La col·lecta especial d’avui n’és una demostració. El Papa Francesc ens invita a ajudar el poble d’Ucraïna, que pateix des de fa molts anys. Oh, com seria el món de diferent si fóssim més humans, mes cristians!
Els Apòstols encoratjaven els creients, tal com veiem en la primera lectura. Els cors s’obrien a la fe. Els qui s’esforçaven a posar en pràctica el manament de l’amor no podien sentir-se aïllats, sinó Església. Tots nosaltres som Església. Cada gest d’amor (i podem comptar-ne moltíssims, encara que quedin en l’anonimat) és un gra de sorra que aportem a la construcció d’un mon millor i a la formació de la nova Jerusalem, que segons ens revela el llibre de l’Apocalipsi en la segona lectura, és l’Església. El món nou, la terra nova, no és un somni impossible; implica acceptar les exigències de l’Evangeli i la conversió del cor per lluitar contra tota mena d’injustícia i corrupció. Cada vegada que eixuguem les llàgrimes dels altres i els acompanyem en el dol, els crits i les penes, sembrem esperança; cada vegada que col·laborem a pacificar i a crear confiança estem construint el Regne de Déu sabent que l’Esperit de Jesús ens acompanya i renova.
Encara que passem per moltes tribulacions (primera lectura), sabem que «el Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement tot el que Ell ha creat» (Sl 144). Per experiència sabem que «la Paraula de Déu és viva i eficaç» (He 4,12). Sempre que venim a Missa la escoltem i rebem les forces necessàries per tal d’aplicar-la a la nostra vida. Jesús, bon comunicador, insisteix: «Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin» (Mt 7, 12).
24 d’abril del 2016
10 d’abril del 2016
DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle C)
Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Ac 5,27-32.40-41; Sl 29; Ap 5,11-14; Jn 21,1-19
«L’Amor entrà en el cor de l’Amic i l’Amic li preguntà: —Tu, què vols? I l’Amor li va dir —Jo he vingut per alimentar-te i fer-te prou fort perquè en el moment de la mort puguis vèncer als teus enemics mortals» (Llibre de l’Amic i l’Amat, 201).
Hi ha entrat l’Amor en el teu cor? No qualsevol cosa que anomenem amor, sinó aquell Amor que va arribar fins a l’extrem, fins a donar la vida. Només aquest Amor val la pena, només aquest amor pot vèncer els nostres enemics mortals. I només arriba a viure aquest Amor qui supedita la vida a l’amor.
Sembla ser, però, que aquest Amor no té el camí fàcil per penetrar en el nostre cor. Ens ho descobreix la Paraula de Déu que ha estat proclamada i que hem escoltat en aquesta Eucaristia.
Ens diu l’apòstol sant Joan, que «era la tercera vegada que se’ls presentava Crist després de ressuscitar d’entre els morts». I efectivament el mateix Joan ens relata dues aparicions prèvies. A la segona, els tira en cara la seva duresa de cor per a creure, els convida a no ser desconfiats. A tenir fe.
Avui el relat de sant Joan ens presenta el grup de deixebles que han tornat a les seves ocupacions habituals, les que tenien abans de conèixer Crist. «Es trobaven plegats», ens diu, segurament en tertúlia i comentant tot el que ha passat dies abans a Jerusalem, una mica o molt desesperançats, com aquells altres que anaven a Emaús. Tornen a les seves ocupacions habituals, tot i que no sense la nostàlgia de Jesús; tot i que senten tocat el seu cor per la sensibilitat i la tendresa, per l’amor de Jesús. Però no n’hi havia prou amb aquella nostàlgia, aquell bell record dels dies passats amb Jesús pels camins de Palestina. No es pot viure de records.
«Me’n vaig a pescar», diu Pere. Tornen a allò de sempre. «I nosaltres també hi venim», diuen els altres. Tornen a la seva, a allò de sempre. A pescar. De nit. Passaran tota la nit amb un treball infructuós, ja que no agafen res.
Però l’Amor no els abandona. L’Amor ve amb la Llum. La Llum porta la claredat i l’alegria de la novetat d’un nou dia. I una bona pesca. L’Amor ve molt discretament: Allà, Jesús, plantat a la riba, que els interpel·la amb una paraula vulgar: «Nois, no teniu res per a menjar?». I després una altra paraula normal per als pescadors: «tireu la xarxa a la dreta de la barca».
I reneix l’Amor. Primer en aquell que ja tenia el cor una mica més tocat d’amor i que s’avança a dir: «És el Senyor!»
I salta l’espurna. Canvien de xip. I tot es fa nou, tot s’il·lumina amb una llum nova. El dia adquireix una nova i sorprenent claredat.
I quan el cor és tocat en profunditat per l’Amor, hom ja no pot donar una altra resposta que la que donen els Apòstols davant el sanedrí: «obeir Déu és primer que obeir els homes». No podem sinó dir el que ha nascut en el més profund del nostre cor.
I quan l’Amor entra al cor de l’Amic comencen a viure la vida en tota la seva profunditat, en tot el seu sentit més ampli, més profund. Només l’Amor viu la vida. Tota la resta són imitacions deficients, dolentes, que ens deixen a l’interior més inquietud que pau.
Ha entrat l’Amor en el teu cor? Mira, hi pot arribar per camins molt diversos. Joan, en la lectura de l’Apocalipsi que hem escoltat, ens diu: «L’Anyell que ha estat degollat és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança».
Amics, amigues: aquí teniu tota una diversitat de camins per obrir el cor i deixar-hi penetrar l’Amor, perquè Déu no necessita ni el nostre poder, riquesa, força, honor, glòria i lloança. Som nosaltres els qui ho necessitem, però no a la manera dels nostres camins humans com solem pretendre, sinó a la manera del Ressuscitat, a la manera de Crist que ha estat acceptat pel Pare.
Amics, amigues: la Resurrecció no va culminar amb la nit de la Vetlla Pasqual. L’Església Mare il·luminada per la saviesa divina ens convida a perllongar aquesta Nit joiosa al llarg de cinquanta dies, el temps pasqual, perquè potser nosaltres també hem sortir a pescar de nit. I necessitem la Llum, la llum d’una albada nova per aconseguir una bona pesca. I després d’una bona pesca, refiats en l’Amor, viure amb delit aquests versos que li suggereix al poeta Rilke el primer encontre de Santa Maria amb el Ressuscitat:
«I tots dos van començar,
en silenci com els arbres a la primavera,
infinitament igual,
aquella primavera
de la seva inefable contacte».
Amic, amiga: començarem aquesta primavera...?
Ac 5,27-32.40-41; Sl 29; Ap 5,11-14; Jn 21,1-19
«L’Amor entrà en el cor de l’Amic i l’Amic li preguntà: —Tu, què vols? I l’Amor li va dir —Jo he vingut per alimentar-te i fer-te prou fort perquè en el moment de la mort puguis vèncer als teus enemics mortals» (Llibre de l’Amic i l’Amat, 201).
Hi ha entrat l’Amor en el teu cor? No qualsevol cosa que anomenem amor, sinó aquell Amor que va arribar fins a l’extrem, fins a donar la vida. Només aquest Amor val la pena, només aquest amor pot vèncer els nostres enemics mortals. I només arriba a viure aquest Amor qui supedita la vida a l’amor.
Sembla ser, però, que aquest Amor no té el camí fàcil per penetrar en el nostre cor. Ens ho descobreix la Paraula de Déu que ha estat proclamada i que hem escoltat en aquesta Eucaristia.
Ens diu l’apòstol sant Joan, que «era la tercera vegada que se’ls presentava Crist després de ressuscitar d’entre els morts». I efectivament el mateix Joan ens relata dues aparicions prèvies. A la segona, els tira en cara la seva duresa de cor per a creure, els convida a no ser desconfiats. A tenir fe.
Avui el relat de sant Joan ens presenta el grup de deixebles que han tornat a les seves ocupacions habituals, les que tenien abans de conèixer Crist. «Es trobaven plegats», ens diu, segurament en tertúlia i comentant tot el que ha passat dies abans a Jerusalem, una mica o molt desesperançats, com aquells altres que anaven a Emaús. Tornen a les seves ocupacions habituals, tot i que no sense la nostàlgia de Jesús; tot i que senten tocat el seu cor per la sensibilitat i la tendresa, per l’amor de Jesús. Però no n’hi havia prou amb aquella nostàlgia, aquell bell record dels dies passats amb Jesús pels camins de Palestina. No es pot viure de records.
«Me’n vaig a pescar», diu Pere. Tornen a allò de sempre. «I nosaltres també hi venim», diuen els altres. Tornen a la seva, a allò de sempre. A pescar. De nit. Passaran tota la nit amb un treball infructuós, ja que no agafen res.
Però l’Amor no els abandona. L’Amor ve amb la Llum. La Llum porta la claredat i l’alegria de la novetat d’un nou dia. I una bona pesca. L’Amor ve molt discretament: Allà, Jesús, plantat a la riba, que els interpel·la amb una paraula vulgar: «Nois, no teniu res per a menjar?». I després una altra paraula normal per als pescadors: «tireu la xarxa a la dreta de la barca».
I reneix l’Amor. Primer en aquell que ja tenia el cor una mica més tocat d’amor i que s’avança a dir: «És el Senyor!»
I salta l’espurna. Canvien de xip. I tot es fa nou, tot s’il·lumina amb una llum nova. El dia adquireix una nova i sorprenent claredat.
I quan el cor és tocat en profunditat per l’Amor, hom ja no pot donar una altra resposta que la que donen els Apòstols davant el sanedrí: «obeir Déu és primer que obeir els homes». No podem sinó dir el que ha nascut en el més profund del nostre cor.
I quan l’Amor entra al cor de l’Amic comencen a viure la vida en tota la seva profunditat, en tot el seu sentit més ampli, més profund. Només l’Amor viu la vida. Tota la resta són imitacions deficients, dolentes, que ens deixen a l’interior més inquietud que pau.
Ha entrat l’Amor en el teu cor? Mira, hi pot arribar per camins molt diversos. Joan, en la lectura de l’Apocalipsi que hem escoltat, ens diu: «L’Anyell que ha estat degollat és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança».
Amics, amigues: aquí teniu tota una diversitat de camins per obrir el cor i deixar-hi penetrar l’Amor, perquè Déu no necessita ni el nostre poder, riquesa, força, honor, glòria i lloança. Som nosaltres els qui ho necessitem, però no a la manera dels nostres camins humans com solem pretendre, sinó a la manera del Ressuscitat, a la manera de Crist que ha estat acceptat pel Pare.
Amics, amigues: la Resurrecció no va culminar amb la nit de la Vetlla Pasqual. L’Església Mare il·luminada per la saviesa divina ens convida a perllongar aquesta Nit joiosa al llarg de cinquanta dies, el temps pasqual, perquè potser nosaltres també hem sortir a pescar de nit. I necessitem la Llum, la llum d’una albada nova per aconseguir una bona pesca. I després d’una bona pesca, refiats en l’Amor, viure amb delit aquests versos que li suggereix al poeta Rilke el primer encontre de Santa Maria amb el Ressuscitat:
«I tots dos van començar,
en silenci com els arbres a la primavera,
infinitament igual,
aquella primavera
de la seva inefable contacte».
Amic, amiga: començarem aquesta primavera...?
28 de març del 2016
MISSA EXEQUIAL DEL P. FRANCESC TULLA I PUJOL
Dilluns dins l’Octava de Pasqua
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 2,14. 22b-33; Sl 15; Mt 28,8-15
Déu ha alliberat Jesús dels llaços de la mort, per això els nostres cossos poden reposar confiats. La mort es presenta davant els nostres ulls com un gran misteri, i sovint ens porta a la por, a l’angoixa i sobretot a la tristesa, en perdre aquells que han compartit una part del camí de la vida amb nosaltres. Però estem certs que ressuscitant, Crist ens ha alliberat de la mort. Això ho hem viscut aquests dies amb intensitat, és el centre de la nostra fe: la passió, mort i resurrecció de Crist. Jesucrist es féu com un home qualsevol, patí i morí i així assumí plenament, llevat del pecat, la nostra humanitat; en ressuscitar ens fa participar del tot de la condició de fills de Déu. Això ho creiem i ho professem i és això el que el nostre germà Francesc, el nostre estimat pare Tulla, ha viscut aquests dies en plenitud.
Jesús li ha sortit al pas dient-li, com a les dones: «Déu vos guard», en la matinada del Divendres Sant, i amb Ell ha compartit la mort del divendres i també la sepultura del dissabte. Ara preguem perquè pugui compartir el goig del matí de Pasqua en la glòria eterna, aquell primer dia de la setmana que mai no acaba. Hem estat testimonis de la seva mort, una mort tranquil·la, serena, conscient i esperançada. El nostre germà ha lliurat un bon combat, ha acabat la cursa, ha conservat la fe. Morir una matinada de Divendres Sant, mentre recordem l’agonia de Jesús a Getsemaní, és un signe d’esperança, de confiança en la plena participació en la resurrecció de Crist.
El traspàs del nostre germà Francesc ens porta en primer lloc a un sentiment de gratitud. Donem avui gràcies a Déu, gràcies pel regal d’aquells que ens han precedit i preparat el camí de la vida monàstica. Aquells que com el pare Francesc Tulla en el clos d’aquest monestir han dedicat la seva vida a la recerca de Crist i a l’amor als germans; amb una entrega total, amb una eficàcia difícilment superable i amb un treball perllongat i amatent que ha anat escampant amb els qui el tractaven la bona olor de Crist.
Un segon sentiment és el de compromís, compromís amb els qui ens han anat al davant en aquesta casa, molt especialment els qui ho han fet els darrers setanta-cinc anys i que han restaurat, refermat i consolidat la vida d’aquest cenobi. La nostra tasca és ara, amb l’ajut de Déu, mantenir i eixamplar amb fidelitat aquesta comunitat que tants esforços ha costat reconstruir espiritualment i materialment.
Un tercer sentiment és de joia, joia per una vida plena, viscuda amb convenciment, treballada dia a dia amb esforç i que tants fruits ha donat en bé d’aquesta casa.
Un darrer sentiment és el d’esperança, esperança que Crist l’aculli a la seva glòria i li tingui en compte els béns que al llarg de la seva vida li ha anat presentant. Que no l’abandoni enmig dels morts i, ensenyant-li el camí que porta a la vida vertadera, pugui tenir joia i festa a desdir a la presència del Senyor.
Creure en Crist ressuscitat és saber escoltar avui des del més profund del nostre ésser aquestes paraules: «No tingueu por». No tinguem por a la mort, perquè Crist ressuscitat viu ara d’una manera nova, infonent en nosaltres la seva força, impulsant les nostres vides cap a la plenitud final, aquella plenitud que demanem a Déu que concedeixi al nostre germà Francesc. Celebrem la Pasqua creient que Crist és viu ara i que porta la nostra pobra vida vers el darrer destí, la participació de la filiació divina; creient que Ell és el primer d’entre els morts i en Ell s’inicia la nostra resurrecció, se’ns obre la porta de la vida perdurable, aquella en la qual no hi ha ni dolor, ni mals, ni terme. No és la mort la qui té la darrera paraula, és Déu que ens farà conèixer la vida en plenitud, que ara i aquí no podem viure. La resurrecció de Crist és font i estímul per apartar la tristesa i omplir-nos d’esperança. No estem sols, no caminem esmaperduts, la vida és molt més que aquesta vida, aquí tan sols hem encetat la veritable vida. Aquells qui aquí han viscut amb generositat, compromesos amb els altres, estimant, fent el bé, no moren cap a la foscor, el buit, el no-res; confiats en l’amor de Déu la seva vida va més enllà quan aquesta d’aquí cau derrotada per la mort. Crist, vencent la mort, ens ha obert les portes de l’eternitat.
Deia el P. Tulla en una de les seves darreres homilies: «Ell és, per tant, l’únic que pot calmar efectivament el nostre plor davant la tragèdia de la mort i de les desventures de la nostra existència. Confiem-hi, doncs, en Jesús, mentre som en aquest món de dolors, on nosaltres, dins els límits de la nostra escassa capacitat, hem de mirar d’eixugar també les llàgrimes que puguem, ben segurs que, en aquell Regne dels cels que ens va prometre, on a tots ens hi espera, Ell per sempre calmarà les nostres penes i ens darà la vida joiosa i perdurable.»
Aquest temps pasqual ens convida a dir amb sant Hipòlit: «Oh misteriosa sobreabundància de la gràcia! Oh solemnitat espiritual! Oh Pasqua divina que davalla del cel a la terra i de la terra s’eleva al cel! Oh Pasqua nova, resplendor dels llums, claror virginal de les llànties! Per això ja no s’apaguen les llànties de les ànimes, perquè per un efecte diví i espiritual és visible en tothom el foc de la gràcia, alimentat pel cos, l’esperit i l’oli de Crist.»
Demanem avui que el nostre germà Francesc, el nostre estimat pare Tulla, que en aquesta vida celebrà i cregué en la resurrecció del Senyor, renovat ara pel seu Esperit, ressusciti amb Crist en la llum de la vida veritable.
Gràcies pare Tulla pel vostre testimoni, que Déu us guardi als seu costat per sempre més; gràcies Senyor per deixar-nos compartir amb el nostre germà una part del camí que sols en vós acaba. Crist realment ha ressuscitat i ens ha donat la vida veritable.
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 2,14. 22b-33; Sl 15; Mt 28,8-15
Déu ha alliberat Jesús dels llaços de la mort, per això els nostres cossos poden reposar confiats. La mort es presenta davant els nostres ulls com un gran misteri, i sovint ens porta a la por, a l’angoixa i sobretot a la tristesa, en perdre aquells que han compartit una part del camí de la vida amb nosaltres. Però estem certs que ressuscitant, Crist ens ha alliberat de la mort. Això ho hem viscut aquests dies amb intensitat, és el centre de la nostra fe: la passió, mort i resurrecció de Crist. Jesucrist es féu com un home qualsevol, patí i morí i així assumí plenament, llevat del pecat, la nostra humanitat; en ressuscitar ens fa participar del tot de la condició de fills de Déu. Això ho creiem i ho professem i és això el que el nostre germà Francesc, el nostre estimat pare Tulla, ha viscut aquests dies en plenitud.
Jesús li ha sortit al pas dient-li, com a les dones: «Déu vos guard», en la matinada del Divendres Sant, i amb Ell ha compartit la mort del divendres i també la sepultura del dissabte. Ara preguem perquè pugui compartir el goig del matí de Pasqua en la glòria eterna, aquell primer dia de la setmana que mai no acaba. Hem estat testimonis de la seva mort, una mort tranquil·la, serena, conscient i esperançada. El nostre germà ha lliurat un bon combat, ha acabat la cursa, ha conservat la fe. Morir una matinada de Divendres Sant, mentre recordem l’agonia de Jesús a Getsemaní, és un signe d’esperança, de confiança en la plena participació en la resurrecció de Crist.
El traspàs del nostre germà Francesc ens porta en primer lloc a un sentiment de gratitud. Donem avui gràcies a Déu, gràcies pel regal d’aquells que ens han precedit i preparat el camí de la vida monàstica. Aquells que com el pare Francesc Tulla en el clos d’aquest monestir han dedicat la seva vida a la recerca de Crist i a l’amor als germans; amb una entrega total, amb una eficàcia difícilment superable i amb un treball perllongat i amatent que ha anat escampant amb els qui el tractaven la bona olor de Crist.
Un segon sentiment és el de compromís, compromís amb els qui ens han anat al davant en aquesta casa, molt especialment els qui ho han fet els darrers setanta-cinc anys i que han restaurat, refermat i consolidat la vida d’aquest cenobi. La nostra tasca és ara, amb l’ajut de Déu, mantenir i eixamplar amb fidelitat aquesta comunitat que tants esforços ha costat reconstruir espiritualment i materialment.
Un tercer sentiment és de joia, joia per una vida plena, viscuda amb convenciment, treballada dia a dia amb esforç i que tants fruits ha donat en bé d’aquesta casa.
Un darrer sentiment és el d’esperança, esperança que Crist l’aculli a la seva glòria i li tingui en compte els béns que al llarg de la seva vida li ha anat presentant. Que no l’abandoni enmig dels morts i, ensenyant-li el camí que porta a la vida vertadera, pugui tenir joia i festa a desdir a la presència del Senyor.
Creure en Crist ressuscitat és saber escoltar avui des del més profund del nostre ésser aquestes paraules: «No tingueu por». No tinguem por a la mort, perquè Crist ressuscitat viu ara d’una manera nova, infonent en nosaltres la seva força, impulsant les nostres vides cap a la plenitud final, aquella plenitud que demanem a Déu que concedeixi al nostre germà Francesc. Celebrem la Pasqua creient que Crist és viu ara i que porta la nostra pobra vida vers el darrer destí, la participació de la filiació divina; creient que Ell és el primer d’entre els morts i en Ell s’inicia la nostra resurrecció, se’ns obre la porta de la vida perdurable, aquella en la qual no hi ha ni dolor, ni mals, ni terme. No és la mort la qui té la darrera paraula, és Déu que ens farà conèixer la vida en plenitud, que ara i aquí no podem viure. La resurrecció de Crist és font i estímul per apartar la tristesa i omplir-nos d’esperança. No estem sols, no caminem esmaperduts, la vida és molt més que aquesta vida, aquí tan sols hem encetat la veritable vida. Aquells qui aquí han viscut amb generositat, compromesos amb els altres, estimant, fent el bé, no moren cap a la foscor, el buit, el no-res; confiats en l’amor de Déu la seva vida va més enllà quan aquesta d’aquí cau derrotada per la mort. Crist, vencent la mort, ens ha obert les portes de l’eternitat.
Deia el P. Tulla en una de les seves darreres homilies: «Ell és, per tant, l’únic que pot calmar efectivament el nostre plor davant la tragèdia de la mort i de les desventures de la nostra existència. Confiem-hi, doncs, en Jesús, mentre som en aquest món de dolors, on nosaltres, dins els límits de la nostra escassa capacitat, hem de mirar d’eixugar també les llàgrimes que puguem, ben segurs que, en aquell Regne dels cels que ens va prometre, on a tots ens hi espera, Ell per sempre calmarà les nostres penes i ens darà la vida joiosa i perdurable.»
Aquest temps pasqual ens convida a dir amb sant Hipòlit: «Oh misteriosa sobreabundància de la gràcia! Oh solemnitat espiritual! Oh Pasqua divina que davalla del cel a la terra i de la terra s’eleva al cel! Oh Pasqua nova, resplendor dels llums, claror virginal de les llànties! Per això ja no s’apaguen les llànties de les ànimes, perquè per un efecte diví i espiritual és visible en tothom el foc de la gràcia, alimentat pel cos, l’esperit i l’oli de Crist.»
Demanem avui que el nostre germà Francesc, el nostre estimat pare Tulla, que en aquesta vida celebrà i cregué en la resurrecció del Senyor, renovat ara pel seu Esperit, ressusciti amb Crist en la llum de la vida veritable.
Gràcies pare Tulla pel vostre testimoni, que Déu us guardi als seu costat per sempre més; gràcies Senyor per deixar-nos compartir amb el nostre germà una part del camí que sols en vós acaba. Crist realment ha ressuscitat i ens ha donat la vida veritable.
27 de març del 2016
DIUMENGE DE PASQUA
LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR
Missa del Dia de Pasqua
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 10,34a.37-43; Sl 117,1-2.6ab-17.22-23; Col 3,1-4; Jo 20,1-9
És el primer dia de la setmana, han posat fa tres dies Jesús al sepulcre i una dona, quan encara és fosc, hi va. La llum no s’ha fet encara; Maria Magdalena va al sepulcre, i entre la foscor veu la pedra retirada de l’entrada, esverada se’n va a trobar els apòstols. Cerca Jesús en la tenebra i el cerca al sepulcre. No sap encara que la mort ha estat vençuda per la vida. Ha vist un signe i n’ha tret una conclusió ràpida, han pres el cos. Maria Magdalena ha descobert la resurrecció però encara no l’ha entès, amb tot, ella és el primer testimoni de la resurrecció i serà la primera en veure’l. Ara però ja és missatgera del primer anunci de la resurrecció, és ella qui ho anuncia primer que ningú.
Alertats per Maria Magdalena, Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, hi van corrents junts, ambdós veuen el mateix però sols un dels deixebles veu i creu. Tots dos han sentit la paraula de Jesús, han vist els seus miracles, han menjat i begut amb ell; però sols un dels deixebles veu, i veient creu. Pere entra al sepulcre i el mira amb detall, hi veu el llençol aplanat i el mocador que li havien posat al cap encara al mateix lloc, però el cos de Jesús no el veu. Havent descobert la resurrecció, Pere tampoc no l’ha entès encara. L’altre deixeble primer ha vist, després ha entrat i aleshores ha cregut. Fins llavors no havia entès que Jesús, tal com anunciaven les Escriptures, havia de ressuscitar d’entre els morts. Ha passat de la realitat que se li fa present a una altra de més amagada, la de la fe, una fe encara fosca perquè la fe no és una possessió estable, garantida; sinó l’inici d’un camí vers el Senyor que cal aprofundir dia a dia, pas a pas. Davant del sepulcre buit, el deixeble estimat ja apareix com el qui primer creu, no és tan sols qui anà amb Pere, arribà primer al sepulcre buit i veié des de fora per finalment entrar dins, és per damunt de tot qui «ho veié i cregué».
El sepulcre buit no parla per ell mateix, cal mirar-lo amb els ulls de la fe; la resurrecció no és quelcom evident, és una certesa que es rep com un do, un regal de Déu. Maria Magdalena, Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, abans de creure en el ressuscitat, passen pel neguit de veure la tomba buida. Però un cop fan experiència de la resurrecció, ja no tornaran a ser els mateixos, la trobada amb Jesús glorificat, aquell qui havia estat crucificat i ara viu, els transformarà de cap a peus. Els homes podem destruir la vida, ho fem sovint, massa sovint; però davant la mort no estem ni sols ni perduts. Déu és la vida, no és un Déu de morts sinó de vius. La darrera paraula no l’han tingut ni Pilat, ni els gran sacerdots, ni els clams d’uns quants, l’ha tingut Déu. Creure en el ressuscitat és tenir aquella fe que ens sosté per dins i ens fa més forts, creure en el ressuscitat és caminar vora d’Ell, dia a dia, pas a pas.
Acostem-nos al sepulcre amb la promptitud de Maria Magdalena, amb la meticulositat de Pere, amb la fe del deixeble estimat. El Senyor ens farà el do de la fe. Si Jesús viu, ja en tenim prou.
Missa del Dia de Pasqua
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 10,34a.37-43; Sl 117,1-2.6ab-17.22-23; Col 3,1-4; Jo 20,1-9
És el primer dia de la setmana, han posat fa tres dies Jesús al sepulcre i una dona, quan encara és fosc, hi va. La llum no s’ha fet encara; Maria Magdalena va al sepulcre, i entre la foscor veu la pedra retirada de l’entrada, esverada se’n va a trobar els apòstols. Cerca Jesús en la tenebra i el cerca al sepulcre. No sap encara que la mort ha estat vençuda per la vida. Ha vist un signe i n’ha tret una conclusió ràpida, han pres el cos. Maria Magdalena ha descobert la resurrecció però encara no l’ha entès, amb tot, ella és el primer testimoni de la resurrecció i serà la primera en veure’l. Ara però ja és missatgera del primer anunci de la resurrecció, és ella qui ho anuncia primer que ningú.
Alertats per Maria Magdalena, Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, hi van corrents junts, ambdós veuen el mateix però sols un dels deixebles veu i creu. Tots dos han sentit la paraula de Jesús, han vist els seus miracles, han menjat i begut amb ell; però sols un dels deixebles veu, i veient creu. Pere entra al sepulcre i el mira amb detall, hi veu el llençol aplanat i el mocador que li havien posat al cap encara al mateix lloc, però el cos de Jesús no el veu. Havent descobert la resurrecció, Pere tampoc no l’ha entès encara. L’altre deixeble primer ha vist, després ha entrat i aleshores ha cregut. Fins llavors no havia entès que Jesús, tal com anunciaven les Escriptures, havia de ressuscitar d’entre els morts. Ha passat de la realitat que se li fa present a una altra de més amagada, la de la fe, una fe encara fosca perquè la fe no és una possessió estable, garantida; sinó l’inici d’un camí vers el Senyor que cal aprofundir dia a dia, pas a pas. Davant del sepulcre buit, el deixeble estimat ja apareix com el qui primer creu, no és tan sols qui anà amb Pere, arribà primer al sepulcre buit i veié des de fora per finalment entrar dins, és per damunt de tot qui «ho veié i cregué».
El sepulcre buit no parla per ell mateix, cal mirar-lo amb els ulls de la fe; la resurrecció no és quelcom evident, és una certesa que es rep com un do, un regal de Déu. Maria Magdalena, Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, abans de creure en el ressuscitat, passen pel neguit de veure la tomba buida. Però un cop fan experiència de la resurrecció, ja no tornaran a ser els mateixos, la trobada amb Jesús glorificat, aquell qui havia estat crucificat i ara viu, els transformarà de cap a peus. Els homes podem destruir la vida, ho fem sovint, massa sovint; però davant la mort no estem ni sols ni perduts. Déu és la vida, no és un Déu de morts sinó de vius. La darrera paraula no l’han tingut ni Pilat, ni els gran sacerdots, ni els clams d’uns quants, l’ha tingut Déu. Creure en el ressuscitat és tenir aquella fe que ens sosté per dins i ens fa més forts, creure en el ressuscitat és caminar vora d’Ell, dia a dia, pas a pas.
Acostem-nos al sepulcre amb la promptitud de Maria Magdalena, amb la meticulositat de Pere, amb la fe del deixeble estimat. El Senyor ens farà el do de la fe. Si Jesús viu, ja en tenim prou.
DIUMENGE DE PASQUA
LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR
Vetlla Pasqual en la Nit Santa (Cicle C)
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Lc 24,1-12
Les dones que havien acompanyat Jesús des de Galilea, seguiren el seu cos fins al sepulcre, el van veure i veieren també com hi dipositaven Jesús. Observaren el repòs del dissabte i esperaren el diumenge per tornar-hi i acabar el que havien deixat per fer, preparar el cos per a la sepultura. Jesús ha acceptat el camí de la mort fins al final, un camí aparentment amarg, sense més esperança que un sepulcre ple. Les dones cerquen un mort però no el troben, perquè no poden buscar aquell qui viu entre els morts. El sepulcre és buit.
Aquest és el primer i més evident signe de la resurrecció; aquell cos mort a la creu que elles havien vist dipositar, no és al lloc on l’havien deixat. Heus aquí una evidència. Les dones es pregunten quina en pot ser la causa, i la resposta els ve per la fe; dos homes amb vestits resplendents els anuncien el que no han sabut interpretar, tot i que el mateix Jesús els ho havia anunciat: Crist ha ressuscitat. És el primer signe, i les que n’han estat testimonis no són cregudes pels apòstols, a ells això els sembla una quimera. Pere inicia el primer el camí particular vers la fe en la resurrecció de Crist; corre al sepulcre, el veu buit i, com abans que ell les dones, es pregunta que ha pogut succeir. Les dones i Pere han vist, però encara no han cregut, fan el primer pas en el camí de la fe i la vida de fe es fonamenta en l’amor. Ara es pregunten sense descartar cap hipòtesi ni humana ni transcendent davant la tomba que singularment és buida, el cos no hi és i el llençol està ben plegat.
Durant quaranta dies el ressuscitat s’apareixerà, parlarà i menjarà amb els seus; però això serà després que hauran vist i cregut. Crist ressuscitat no és com Llàtzer, un retornat a la vida mortal; no és un fantasma que pertany al regne dels morts; els encontres amb el Ressuscitat no són unes experiències místiques. La resurrecció és un esdeveniment dins de la història que trenca amb l’àmbit històric i va molt més enllà. No és un esdeveniment històric com ho han estat el naixement de Jesús, els seus miracles, la seva predicació, la seva passió i la seva mort; és quelcom completament nou. Amb la resurrecció de Crist la vida de l’ésser humà s’obre a una nova dimensió, Jesús pertany ara del tot a l’esfera divina i eterna, en cos i ànima.
Aquesta nit és diferent de totes les altres nits. Perquè si una nit el Fill de Déu fet home nasqué com un infant, avui, aquesta nit, que sempre és present, mai passat, ni futur; aquesta nit, escoltant la Paraula i participant del misteri de la tomba buida, tenim part en la victòria de Crist sobre la mort i el dret a poder viure amb Ell en Déu. Aquesta és la nit que s’ha fet tota claror com el dia. Ni Abraham, ni Moisès, ni cap dels profetes veieren això, la victòria de la vida sobre la mort. Ara tots hem passat amb Crist i per Crist de la mort a la vida. Si escoltem els testimonis amb el cor i l’orella atenta i ens obrim als signes amb els quals Crist dóna fe d’ells i de si mateix, aleshores, sols aleshores veurem i creurem. Correm com les dones i Pere vers el sepulcre, portem-hi els aromes de la compassió, de la discreció i de l’amor, sols aleshores el trobarem buit i cercarem aquell qui viu.
Perquè Ell és la resurrecció i la vida, els qui creiem en Ell, encara que morim, viurem, i tots aquells que vivim i creiem en Ell, no morirem mai més. Ell realment ha ressuscitat. Ho creiem, això?
Vetlla Pasqual en la Nit Santa (Cicle C)
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Lc 24,1-12
Les dones que havien acompanyat Jesús des de Galilea, seguiren el seu cos fins al sepulcre, el van veure i veieren també com hi dipositaven Jesús. Observaren el repòs del dissabte i esperaren el diumenge per tornar-hi i acabar el que havien deixat per fer, preparar el cos per a la sepultura. Jesús ha acceptat el camí de la mort fins al final, un camí aparentment amarg, sense més esperança que un sepulcre ple. Les dones cerquen un mort però no el troben, perquè no poden buscar aquell qui viu entre els morts. El sepulcre és buit.
Aquest és el primer i més evident signe de la resurrecció; aquell cos mort a la creu que elles havien vist dipositar, no és al lloc on l’havien deixat. Heus aquí una evidència. Les dones es pregunten quina en pot ser la causa, i la resposta els ve per la fe; dos homes amb vestits resplendents els anuncien el que no han sabut interpretar, tot i que el mateix Jesús els ho havia anunciat: Crist ha ressuscitat. És el primer signe, i les que n’han estat testimonis no són cregudes pels apòstols, a ells això els sembla una quimera. Pere inicia el primer el camí particular vers la fe en la resurrecció de Crist; corre al sepulcre, el veu buit i, com abans que ell les dones, es pregunta que ha pogut succeir. Les dones i Pere han vist, però encara no han cregut, fan el primer pas en el camí de la fe i la vida de fe es fonamenta en l’amor. Ara es pregunten sense descartar cap hipòtesi ni humana ni transcendent davant la tomba que singularment és buida, el cos no hi és i el llençol està ben plegat.
Durant quaranta dies el ressuscitat s’apareixerà, parlarà i menjarà amb els seus; però això serà després que hauran vist i cregut. Crist ressuscitat no és com Llàtzer, un retornat a la vida mortal; no és un fantasma que pertany al regne dels morts; els encontres amb el Ressuscitat no són unes experiències místiques. La resurrecció és un esdeveniment dins de la història que trenca amb l’àmbit històric i va molt més enllà. No és un esdeveniment històric com ho han estat el naixement de Jesús, els seus miracles, la seva predicació, la seva passió i la seva mort; és quelcom completament nou. Amb la resurrecció de Crist la vida de l’ésser humà s’obre a una nova dimensió, Jesús pertany ara del tot a l’esfera divina i eterna, en cos i ànima.
Aquesta nit és diferent de totes les altres nits. Perquè si una nit el Fill de Déu fet home nasqué com un infant, avui, aquesta nit, que sempre és present, mai passat, ni futur; aquesta nit, escoltant la Paraula i participant del misteri de la tomba buida, tenim part en la victòria de Crist sobre la mort i el dret a poder viure amb Ell en Déu. Aquesta és la nit que s’ha fet tota claror com el dia. Ni Abraham, ni Moisès, ni cap dels profetes veieren això, la victòria de la vida sobre la mort. Ara tots hem passat amb Crist i per Crist de la mort a la vida. Si escoltem els testimonis amb el cor i l’orella atenta i ens obrim als signes amb els quals Crist dóna fe d’ells i de si mateix, aleshores, sols aleshores veurem i creurem. Correm com les dones i Pere vers el sepulcre, portem-hi els aromes de la compassió, de la discreció i de l’amor, sols aleshores el trobarem buit i cercarem aquell qui viu.
Perquè Ell és la resurrecció i la vida, els qui creiem en Ell, encara que morim, viurem, i tots aquells que vivim i creiem en Ell, no morirem mai més. Ell realment ha ressuscitat. Ho creiem, això?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
