COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jb 19,1.23-27; Sl 22, Rm 6,3-9; Lc 12,35-40

Ens ha de quedar ben clar que la mort desvincula del pecat, ens ha dit l’Apòstol. Pau podria repetir com Job: «Tant de bo que les meves paraules quedessin escrites, gravades en una inscripció, fixades amb cisell d’acer i resseguides amb plom, entallades per sempre a la roca!». Sovint no tenim ben clar que és la mort, la considerem com un accident, com una excepció que afecta sempre als altres, siguin més propers o més llunyans, coneguts o desconeguts.

Però la realitat és que la mort de fet forma part indestriable de la vida, tant com el mateix naixement i ben cert és que si naixem, tard o d’hora hem de morir i de fet morirem, segurament sempre massa aviat per al nostre gust. Perquè la mort és una realitat, és també la raó per la qual Crist vingué al món, la raó per la qual es va fer un home com nosaltres. Certament Ell no fou alliberat del pecat per la mort, perquè compartí en tot la nostra naturalesa humana llevat del pecat, però morint, essent sepultat i ressuscitant ens guanyà la vida.

Si pel baptisme hem estat sepultats amb Ell a la mort, per la resurrecció emprendrem una nova vida; així morint amb Crist, ressuscitarem amb Ell, viurem per sempre amb Ell. «Amb la mort de només un va ser redimit el món. Crist hauria pogut evitar la mort, si així ho hagués volgut; però no la va defugir com una cosa inútil, sinó que la va considerar com la millor manera de salvar-nos. I, així, la seva mort és la vida de tots.» (Homilia de sant Ambrós en la mort del seu germà). Aquest és el pla de Déu per a nosaltres, per a tots i cadascun de nosaltres, aquesta és l’oferta de salvació universal. Però nosaltres ens entossudim i la rebutgem, en tot o en part. D’aquí que alguns siguin rebuts directament a la gloria, són tots els sants, els reconeguts als altars i els sants anònims, mentre que d’altres els cal encara recuperar aquella imatge de Déu que tot home porta dintre seu i que queda enterbolida pel pecat. Déu ens estima tant que ens dona fins i tot després de fer el pas d’una vida a l’altra, l’oportunitat d’apropar-nos a Ell.

El pecat ens allunya de Déu, l’amor ens hi apropa i de quina manera, perquè Déu és l’amor. Aquest és el sentit de la celebració d’avui, preguem per tots aquells difunts que d’una manera o d’altra encara no poden gaudir de la mirada diàfana i transparent de Déu, d’aquells que no se senten encara prou nets com per acostar-s’hi i demanem al Senyor per ells, li demanem que se n’apiadi i que el seu amor prevalgui per damunt del seu temor.

Estem en comunió amb tots els sants pregant-los que intercedeixin per nosaltres davant del Pare, el seu i nostre defensor, de la presència del qual ja gaudeixen; ells ens són model de vida cristiana. Estem en comunió també amb tots els altres difunts pregant per ells, perquè el Senyor, que també els estima, els perdoni i els aculli; ells ens són també exemple perquè ens esperonen a estar sempre a punt, amb les torxes enceses i vetllant.

Per això aquesta celebració té un altra sentit. Pregant pels difunts pensem alhora en la nostra pròpia mort, i no hem de fer-ho pas angoixats, sinó esperançats, certs de que l’home que som ara serà crucificat amb Crist, que sobre el nostre pobre cos pecador perdrà el seu domini el pecat, que tenint una mort semblant a la de Crist, com ens ha dit l’Apòstol, tindrem també una resurrecció com la seva.

Per aconseguir-ho, per ser mereixedors de tal gràcia, ens cal vetllar, com ens ha dit Jesús en l’Evangeli segons sant Lluc. Hem de mirar d’estar sempre preparats, sempre a punt perquè no sabem si la nostra hora serà a mitjanit o a la matinada, perquè el Fill de l’home vindrà a buscar-nos a nosaltres a l’hora menys pensada, però del que hem d’estar ben segurs és de que la nostra hora arribarà i estar també certs primer de que quan ens arribi hem d’estar prestos i després confiar-nos sempre a la seva misericòrdia, no desesperar-ne mai. Ell sempre ens fa costat, nosaltres hem de mirar de no girar-li l’esquena per tal de poder contemplar-lo, per tal de veure’l amb els nostres propis ulls, com ens deia Job.

Déu ens fa costat en tota ocasió oferint-nos la seva gràcia. Escrivia sant Ambrós: «Quin remei hi ha per a això? Qui em deslliurarà d’aquest cos de mort? Gràcies a Déu, per Jesucrist, Senyor nostre, em veuré lliure! Tenim un metge, seguim els seus remeis. El nostre remei és la gràcia de Crist, i el cos de mort és el nostre propi cos. Per tant, emigrem del cos, per a no viure lluny del Senyor; encara que vivim en el cos, no seguim les tendències del cos ni obrem en contra de l’ordre natural, abans busquem amb preferència els dons de la gràcia.» (Homilia de sant Ambrós en la mort del seu germà).

Com deia el Papa Benet XVI: «Cal preparar-se per a la mort. No en el sentit de realitzar determinats actes, sinó de viure preparant-se per a passar l’últim examen davant de Déu. Deixar aquest món i presentar-nos davant d’Ell i dels sants, dels amics i dels enemics. Acceptar, diguem, la finitud d’aquesta vida i proposar-se d’aconseguir la presència de Déu.» (Últimes converses amb Peter Seewald).

Pregant pels difunts amb la confiança de que la nostra pregària els ajudarà, preparant-nos per la nostra pròpia mort de manera sempre confiada, sense angoixes ni obsessions aferrades en aquesta nostra vida a la terra, sempre caduca i limitada; fem solemne professió de fe en el Crist que es va encarnar, va patir, va morir i va ressuscitar per tal de donar-nos la vida eterna i plena.

«La vida i la mort de l’home estan, doncs, a les mans de Déu, en el seu poder: «Ell té a la mà tots els vivents i l’alè de tots els homes.», exclama Job (12, 10). «És el Senyor qui dóna mort o vida, qui fa baixar al país dels morts o en treu fora.» (1 Sa 2, 6). Només Ell pot dir: «Jo dono la mort o la vida» (Dt 32, 39).» (Joan Pau II, Evangelium Vitae, 39).

Confiats doncs en aquell qui tot ho pot, demanem-li que aculli als nostres germans difunts a la seva glòria, que els faci participar de la vida eterna i que a nosaltres ens ho concedeixi també, que ens ajudi a mantenir-nos vetllant perquè quan ens arribi aquella hora, sigui a mitjanit, sigui a la matinada, sigui aviat o més tard, ens trobi a punt i ens permeti de participar a la seva taula, que ens faci la gràcia de participar de la seva resurrecció i de ser semblants a Ell. Sols així podrem dir com Pau: «per a mi, viure és Crist, i morir m’és un guany» (Fl 1,21).

TOTS SANTS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14; Sl 23; 1Jo 3,1-3; Mt 5,1-12a

Com es pot ser feliç estant de dol? Com es pot ser feliç tenim fam i set? Com es pot ser feliç essent perseguit pel sol fet de ser just? Com es pot ser feliç essent ofès i víctima de les calumnies? Déu estima als seus fills, especialment als febles i als desvalguts, als qui pateixen tant físicament com espiritualment, i tot i que el món no els estimi, tot i que el món cregui que són uns fracassats, que són els darrers de la societat; per al Senyor són els primers.

La clau està sempre en l’amor de Déu cap als seus fills. Ell els estima a tots, però com a pare amorós que és, estima de manera especial als qui sofreixen. Són aquests els qui han estat marcats com a servents del nostre Déu. Per a ser marcats no s’hi val ser d’un o altra país, de res serveix parlar una o altra llengua; el que vertaderament val és haver patit la tribulació en aquesta vida, haver rentat els vestits amb la sang de la persecució i haver quedat blancs amb la humilitat.

El que veiem en aquest món és al fons una pura aparença; la veritat la veurem quan la vertadera prova d’amor per part de Déu vingui el dia del judici, serà aleshores quan arribarà el consol als qui ara estan de dol, posseiran el país els qui ara són humils, seran saciats als qui ara tenen fam i set de ser justos, Déu compadirà als qui ara compadeixen, veuran Déu els nets de cor, tindran el regne de Déu i serà gran la recompensa al cel els qui ara són ofesos i calumniats a causa del Crist.

Però si la nostra societat ja defuig la idea de la mort, l’aparta, l’amaga, la pretén oblidar com a fet real; la idea d’un judici al final dels nostres dies es considerada encara més incorrecte per a molts. Però si Déu és amor, tot i que la crida a la salvació sigui universal, tot i que la seva misericòrdia sigui infinita; no pot oblidar-se mai Déu de la seva opció en favor dels qui han estat marcats, marcats per la caritat, marcats per la humilitat, marcats per la netedat de cor, marcats per la seva set de justícia; perquè Déu es també just.

Avui celebrem en aquesta solemnitat a aquesta multitud de sants, la major part dels quals no són ni coneguts, ni reconeguts públicament; són aquells sants de la porta del costat dels que parla el Papa Francesc; homes i dones humils, nets de cor i que han sofert al llarg de la seva vida, però que ara reben la seva recompensa. Déu no deixa mai de fer justícia i si la vocació a la santedat és irrenunciable, si neix en el baptisme i es pot practicar en qualsevol condició de vida el cert és que no tothom hi arriba, no tothom la practica.

La crida a la santedat és universal, cert, la vocació a la santedat és universal, cert, però arribar a la santedat no és pas universal. D’aquí la importància de poder adreçar-nos, de poder pregar a aquells qui l’han assolit. En paraules de sant Joan Pau II: «En el baptisme, sagrament del renaixement, el deixeble de Crist rep la santedat ontològica, queda constituït en la condició de nova criatura per mitjà de la gràcia santificant. És un germen, una llavor destinada a desenvolupar-se en un gran arbre mitjançant les cures personals i la constant ajuda que Déu no ens deixa de donar si l’invoquem. Però és un do que ha de ser també una conquesta. Sols així la santedat ontològica es transforma en santedat moral, gràcies a l’obstinació a traduir constantment en acció “els sentiments propis d’una vida en Crist Jesús” (Fl 2, 5).» (29 de març de 1987).

Aquesta és la clau per accedir a la santedat, una vida en Crist, una vida per Crist, ser davant del món i per als altres testimonis del Crist, d’aquell qui patí, morí i ressuscità per a la nostra salvació. Per això vingué al món, per fer-se proper als qui pateixen, per ser un d’ells i per això els qui pateixen li són tant propers, li són tan estimats.

No hi ha altre camí cap a la santedat que el camí que Crist ens vingué a mostrar per arribar al Pare. L’acolliment ple del missatge de les benaurances, la sincera imitació de Crist a través de la pregària i la caritat, són la resposta a la vocació a la santedat.

Que tots aquells qui hi han arribat i ara gaudeixen a la presència del Pare ens hi ajudin perquè també nosaltres, essent ja ara i aquí fills de Déu, puguem rebre la prova de l’amor del Pare; perquè també nosaltres siguem semblants a Ell, perquè també nosaltres l’arribem a veure tal com és.

Que aquesta sigui la nostra esperança, que aquesta sigui la nostra alegria, que aquesta sigui la nostra única meta. Que caminem amb delit, joiosos i a la llum de la fe vers la santedat.

En paraules del Papa Francesc: «Deixem-nos estimular pels signes de santedat que el Senyor ens presenta a través dels més humils.» (Gaudete et exultate, 8).

DIUMENGE DE LA SETMANA XXVIII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 25,6-9; Sl 22,1-3.4.5.6; Fl 4,12-14.19-20; Mt 22,1-14

En el Regne de Déu passa com en un banquet de noces; el Senyor hi convida als qui considera els seus amics, és a dir als qui han escoltat el missatge de l’Evangeli, els qui han rebut la bona nova; als qui hem estat batejats i podem considerar-nos-hi convidats per dret propi. Però malgrat haver-hi estat convidats, malgrat ser deixebles seus pot ser que al moment del convit tinguem mil i una excuses per evitar de participar en el banquet.

Tots nosaltres pel baptisme, pels sagraments de la iniciació cristiana som els primers convidats a aquest banquet, en clau de futur, és a dir a participar del Regne quan hi siguem cridats, i en clau de present, és a dir a viure d’acord amb els preceptes de l’Evangeli basats en l’amor a Déu i l’amor als germans. Però no tenim garantit d’asseure’ns-hi, se’ns poden presentar impediments per a participar-hi, perquè podem anteposar a aquest amor a Déu mil i un pretextos. Com aquells convidats de l’Evangeli, sovint posem per endavant els nostres negocis, el lleure, la nostra suposada llibertat i així ens allunyem del convit etern, quan ens allunyem de viure d’acord amb els manaments de l’Evangeli.

En una segona lectura, en clau comunitària, així com Déu envià al seu Fill per a salvar a tots els homes; sovint el món no l’escolta aquest missatge de salvació, ofega la veu dels seus enviats amb les seves preocupacions mundanes i efímeres, quan no acaba per maltractar i matar als seus missatgers, com ho feu amb els profetes, amb els apòstols, amb els màrtirs, amb el mateix Crist. Si un cop hem escoltat la seva veu, endurim els nostres cors no tenim pretext, no tenim excusa per a no atendre la seva invitació i desatenent-la ens fem dignes de la indignació del Senyor i la invitació passa a d’altres.

Però alerta, ens diu Crist, tot convidat, sigui qui sigui, hagi estat cridat quan hagi estat cridat, s’ha de fer digne d’aquesta invitació, hi ha de correspondre amb vestit de festa, amb el reconeixement del messianisme de Jesús, donant-li glòria pels segles dels segles, acomplint els seus preceptes. Escriu sant Jeroni que el vestit nupcial és també la llei de Déu i les accions que es practiquen en virtut de la llei i de l’Evangeli constitueixen el vestit de l’home nou; el qual si algun cristià no portés en el dia del judici, serà allunyat del Regne, serà lligat de mans i peus i llançat a fora, a la fosca. Perquè lluny de Déu tot es foscor.

És aquest un convit especial, extraordinari, definitiu. Certament hi ha preparats plats gustosos i suculents, vins rancis clarificats. La taula està parada, el banquet on tot ha de ser joia, on ha de desaparèixer el dol i la mort, on totes les llàgrimes han de ser eixugades és a punt, com ens ha dit el profeta Isaïes. I malgrat saber-ho, malgrat ser-hi convidats, malgrat estar certs de que asseure’ns-hi significa ser salvats, malgrat saber que fora d’ell sols hi ha plors i cruixir de dents, cerquem mil i una excuses per refusar d’anar-hi, defugim de participar-hi. Ens manca aquell coratge del que ens parla l’Apòstol, ens manca veure’ns amb cor per a tot, ens manca confiar-nos i refiar-nos d’aquell que és l’únic que ens pot donar forces per aconseguir-ho, per avesar-nos a tot, a menjar bé i a passar fam; a tenir de tot i a trobar-nos mancats del que necessitem.

Nous sommes nombreux, nous sommes tous appelés, mais pas tellement élus. Personne, aucun d’entre nous n’a le siège garanti, il faut gagner chaque jour la place et être des invités de première ou de seconde heure ou être des invités de dernière minute ne garantit pas de pouvoir hi participer. Dieu est généreux avec nous, il nous offre son amitié, ses dons, sa joie, mais souvent nous n’accueillons pas ses propos, nous montrons plus d’intérêt pour d’autres choses, mettons d’abord nos préoccupations matérielles, nos intérêts, alors la mondanité étouffe notre foi.

Són molts, som tots els cridats, però no tants els elegits. Ningú, cap de nosaltres no hi té el seient garantit, cal guanyar-nos dia a dia el lloc i ni ser dels convidats de primera o de segona hora o ser-ho dels de darrera hora no garanteix de poder participar-hi. Déu és generós amb nosaltres, ens ofereix la seva amistat, els seus dons, la seva joia, però sovint nosaltres no acollim les seves paraules, mostrem més interès per altres coses, posem en primer lloc les nostres preocupacions materials, els nostres interessos, aleshores la mundanitat ofega la nostra fe.

La invitació del rei no troba acollida en els nostres cors, fins hi troba reaccions hostils, agressives, però ni així s’atura la seva generositat; el rei no desconvoca el convit sota cap circumstància i mana de convidar-hi a d’altres persones.

El Senyor no para de convidar-nos al seu banquet. Primer ho feu al poble que Ell mateix s’escollí com a heretat, però no hi volien anar. Després enviar al seu Fill, però no en feren cas, i a Ell el maltractaren i el mataren i després d’Ell a molts dels homes enviats a avisar als convidats de que el banquet de la salvació ja és a taula. Finalment ni essent generós de cor, cridant a bons i a dolents, donant-nos a tots la possibilitat de salvar-nos, no pot evitar que algun s’hi presenti sense el vestit de noces.

El rebuig dels primers convidats té com a efecte l’extensió de la invitació a tots, sobretot als més pobres, als abandonats, als bons i als dolents, a tots els que troben a les sortides dels camins. La bondat de Déu és infinita i a tots dona l’oportunitat de unir-se al banquet que ja és a punt. Sols hi ha una condició per a unir-s’hi, estar ben abillat, portar el vestit nupcial. És la condició de l’amfitrió i aquest vestit no és altra que la pràctica de la caritat, aquest vestit està teixit simbòlicament amb dos fils, el de l’amor a Déu i el de l’amor al proïsme.

Nous sommes tous invités à être des invités du Seigneur, à entrer par la foi dans son banquet, mais nous devons porter le costume de noces, la charité, nous devons vivre cet amour à Dieu et au prochain. Sans l’amour, nous ne sommes pas dignes d’être invités par le Seigneur à sa table; sans l’amour, nous ne sommes rien. Et l’amour se concrétise dans la patience, dans la bonté; dans l’éloignement de l’envie, de l’arrogance, de la fierté, de la jalousie, de l’égoïsme, de l’irritation, de la vengeance et du mensonge. L’amour, comme l’écrit l’Apôtre, trouve la joie dans la vérité ; tout l’excuse, tout le croit, tout l’attend, tout le supporte. (Cf. 1Co 13,4-7).

Tots estem convidats a ser comensals del Senyor, a entrar per la fe en el seu banquet, però hem de portar el vestit de noces, la caritat, hem de viure’l aquest amor a Déu i al proïsme. Sense l’amor no som dignes de ser convidats pel Senyor a la seva taula; sense l’amor no som res. I l’amor es concreta en la paciència, en la bondat; en l’allunyament de l’enveja, de l’altivesa, de l’orgull, de la grolleria, de l’egoisme, de la irritació, de la venjança i de la mentida. L’amor, com escriu l’Apòstol, troba el goig en la veritat;  tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. (Cf. 1Co 13,4-7).

Tot altre vestit que no sigui aquest de l’amor, ens impossibilita d’asseure’ns al banquet de les noces de l’anyell i ens porta a la foscor i a la buidor de la caritat d’aquell qui és l’amor per damunt de tot altre amor, Crist nostre Senyor.

Demanem-li doncs que es faci sempre sol·lícits i constants en la pràctica del bé, zelosos per estimar i estar així sempre a punt per quan el banquet estigui preparat i hi siguem cridats.

DIUMENGE DE LA SETMANA XXIII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ez 33,7-9; Sl 94,1-2.6-7.8-9; Rm 13,8-10; Mt 18,15-20

«On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells» ens ha dit el Senyor en l’Evangeli. Com cada diumenge, com cada cop que ens reunim per a celebrar l’Eucaristia o per pregar, estem doncs reunits en el nom del Senyor i Ell es present enmig nostre. Per presentar-nos davant d’Ell amb el cor net iniciem la celebració eucarística reconeixent-nos pecadors durant l’acte penitencial i avui aquí, com tots els diumenges, amb el ritus de l’aspersió que ens recorda i rememora el nostre baptisme, quan vam quedar nets del pecat. Rebre el perdó i saber perdonar són dos conceptes intrínsecament units en la vida del cristià.

Al salm 130, conegut com a De profundis, clamem: «Però ets tu qui dones el perdó; per això mereixes que et venerin» (Sl 130,4) o en alguna altra traducció diem: «és molt vostre perdonar i això ens infon respecte». Perdonar certament imposa respecte, ens costa perdonar i moltes vegades no sabem fer-ho; ens costa no contraure deutes, com ens ha dit l’Apòstol, de no deure cap perdó a ningú, i ens costa procurar la salvació dels altres perquè al cap i a la fi el que ens costa moltes vegades és estimar, no pas al mode humà cercant la correspondència, cercant la retribució; sinó al mode de Déu, ple de generositat, ple de misericòrdia, ple d’aquell amor que el mateix Apòstol ens diu que hem de practicar, quan ens mana, que l’únic deute nostre ha de ser estimar-nos els uns als altres.

Si ens costa estimar, ens costa també perdonar i mantenim una relació difícil entre dos conceptes: Perdó i oblit. Perdonar no significa pas oblidar, significa oblidar en un sentit constructiu, és a dir no emprar ja el record del greuge rebut com a causa de conflicte sinó com a causa de creixement en la fe i en l’amor. Quantes famílies trencades quan moren per exemple els pares i no tant sols per qüestions econòmiques, que també, sinó perquè és sovint el moment en que greuges passats surten de nou a la llum i sobre els quals no s’ha aplicat ni el perdó, ni l’oblit positiu. Quantes parelles se separen entre retrets i es fan mal i fan mal també als fills i no troben la pau.

També costa el perdó col·lectiu, el perdó en comunitat, tant entès com a comunitat eclesial com entès com a comunitat política, social o econòmica. I a vegades no hi ha altre solució que perdonar, que aprendre la lliçó de fets esdevinguts i mirar endavant i no vers el passat, llepant-nos eternament les ferides i al cap i a la fi impedint que cicatritzin i es tanquin. Fins i tot hi ha fórmules jurídiques, legals, que institucionalitzen el perdó, sempre però que hi hagi voluntat de perdonar i de ser perdonats i això també costa i aixeca grans polèmiques i passions.

Per a nosaltres creients el perdó té un marc sacramental ben concret: el sagrament de la penitència. Molts cops es diu que és un sagrament en crisi, que la seva pràctica ha baixat més que sensiblement i apareixen les habituals reflexions que ens fem al respecte com: “jo ja m’entenc directament amb Déu, no em calen homes per intermediaris, homes tant o més pecadors que jo”.

Avui l’Evangeli no dona pas suport a aquest argument quan Crist diu «tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel.» Escrivia sant Joan Pau II: «El carisma i, al mateix temps, l’originalitat de l’Església en el que a la reconciliació es refereix, en qualsevol nivell que hagi d’actuar-se, resideixen en el fet que ella apel·la sempre a aquella reconciliació fontal. En efecte, en virtut de la seva missió essencial, l’Església sent el deure d’arribar fins a les arrels de la laceració primigènia del pecat, per a aconseguir la seva curació i restablir, per dir-ho així, una reconciliació també primigènia que sigui principi eficaç de tota veritable reconciliació.» (Reconciliació i penitencia, 4).

Anar a l’arrel per poder sanar l’ànima no és pas compatible amb guardar rancúnia, no és pas compatible amb un perdó aparent sense cap profunditat. Per poder perdonar el primer que ens cal és sentir-nos nosaltres mateixos necessitats de perdó, saber-nos pecadors i amb aquesta premissa inexcusable podrem primer demanar el perdó i després podrem perdonar.

Però compte amb el que Jesús ens diu quan ens parla d’aquell governant a qui el seu Senyor va perdonar el deute milionari però que ell era incapaç de perdonar al seu deutor. Crist li diu: «servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. ¿No t’havies de compadir del teu company, com jo m’havia compadit de tu?» (Mt 18,32-33). Per tant per demanar el perdó hem de ser capaços també nosaltres de saber perdonar, si no de res no ens val rebre’l, perquè aleshores rebre els efectes de la misericòrdia de Déu no ens ha transformat.

Aquesta capacitat de perdonar és una part, i no pas menor, del propòsit d’esmena, del propòsit de no pecar més, d’intentar al menys de no pecar més i de perdonar als altres els seus pecats. En paraules del Papa Francesc: «El perdó no és fruit dels nostres esforços, sinó que és un regal, és un do de l’Esperit Sant, que ens omple de la purificació de misericòrdia i de gràcia que brolla incessantment del cor obert de bat a bat de Crist crucificat i ressuscitat. En segon lloc, ens recorda que només si ens deixem reconciliar en el Senyor Jesús amb el Pare i amb els germans podem estar veritablement en pau.» (Audiència general 19 de febrer de 2014).

El perdó sempre és un regal, un regal que rebem però que alhora hem de ser capaços de donar; en som receptors i transmissors d’aquesta gràcia que és el més gran do que podem rebre de Déu. Ser perdonats vol dir reconciliar-nos amb Déu i malament ho podem fer si renyim amb els germans o si no cerquem també la seva reconciliació.

Durant el jubileu de l’any 2000 sant Joan Pau II proclamava: «Perdonem i les nostres culpes, perdonem les culpes comeses pels altres contra nosaltres. (...) L’home és l’única criatura a la terra que pot establir una relació de comunió amb el seu Creador, però també és l’única que pot separar-se d’ell. (...) Déu, ben representat pel pare de la paràbola, acull a tot fill pròdig que torna a ell. L’acull per mitjà de Crist, en qui el pecador pot tornar a ser “just” amb la justícia de Déu. L’acull, perquè va fer pecat per nosaltres al seu Fill etern. Només per mitjà de Crist podem arribar a ser justícia de Déu (cf. 2 Co 5, 21).» (Sant Joan Pau II 12 de març de 2000).

Déu és compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor (cf. Sl 86,15) mentre que nosaltres sovint som fidels en castigar i lents per estimar.

Per poder estimar cal que ens emmirallem en la llei del Senyor, perquè com escrivia sant Bernat: «La llei del Senyor és perfecta, i converteix les ànimes. Perquè és l’única capaç d’arrencar a l’ànima de l’amor de si mateixa i del món, i tornar-la cap a Déu.» (Llibre sobre l’amor a Déu, 34).

SANTS BERNAT, MONJO DE POBLET, MARIA I GRACIA, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sir 51,1-12; Sl 12; 1Pe 3,14-17; Mt 10,17-32

En el Martirologi romà figura el 21 d’agost la commemoració dels sants màrtirs Bernat, abans anomenat Ahmed, monjo de l’Orde Cistercenc, i la de les seves germanes Maria (Zaida) i Gràcia (Zoraida), a les que havia convertir de la religió mahometana a la fe en Crist. Aquests màrtirs que a Alzira se celebren el 23 de juliol i aquí a Poblet avui 2 de setembre, són part de les arrels de la nostra fe.

Aquell llunyà 1180 semblava que la voluntat del rei d’Alzira s’havia imposat, que Ahmed, Zaida i Zoraida havien mort per no res, de manera absurda, sense sentit. Res més llunyà de la realitat, de fet el seu cos havia estat alliberat de la mort, Déu s’havia posat a favor d’ells en contra dels seus enemics i els va alliberar perquè havien esperat en el Senyor. Els màrtirs són aquells qui per haver donat el suprem testimoniatge de fe i de caritat amb el vessament de la seva sang, estan més íntimament units a Crist (cf. LG, 50).

Certament Ahmed, Zaida i Zoraida havien sembrat amb llàgrimes als ulls però Bernat, Maria i Gràcia cridaren de goig a la sega. Els temps de Déu no són els nostres i la collita a vegades triga a arribar, però la seva llavor havia quedat ben colgada i a la fi germinà.

El 30 de desembre de 1242 el rei Jaume arribava a aquelles terres, com diu la seva crònica «perquè era lloc i saó que nós volíem acabar allò que havíem començat» (Crònica 328) i en aquella ciutat que obria i tancava les portes d’un nou regne terrenal, Don Jaume trobà que de la llavor amarada amb la sang d’aquells màrtirs sorgia la fe cristiana i aquella comunitat a la fi cridava de goig a la sega.

A Bernat, Maria i Gràcia no els va espantar allò que espantaria a la gent, estaven a punt per a reverenciar de tot cor al Senyor i amb la seva mort donaren resposta a llur esperança i per voler de Déu sofriren per haver obrat el bé.

L’Església arrela millor allí on la sang dels màrtirs ha regat la terra i als nouvinguts amb Don Jaume no els calgué més que deixar-se endur per la voluntat de Déu i fonamentar en els tres màrtirs una nova comunitat cristiana. La llavor que s’havia plantat amb tanta fatiga quasi un segle abans donà fruit i el donà amb escreix. Era una bona llavor, Ahmed havia estat atret pel Senyor de manera quasi miraculosa: un viatge, uns cants llunyans i una comunitat que l’acollí i l’acompanyà en el seu camí de conversió. Però el ja monjo Bernat no en tenia prou amb quedar-se aquella gran joia per a ell tot sol. Li calia compartir-la, fer participar als seus del millor regal que Déu li havia fet, la fe, i empès per aquest esperit evangelitzador retornà a Alzira i aconseguí guanyar pel Crist les seves dues germanes i també guanyar-se el rebuig del seu germà, ben bé com ens ha dit l’Evangeli «un germà trairà al seu germà». Semblava que fins allí havia arribat la força evangelitzadora de Bernat, que no hi hauria més, però tot i ser perseguits, Déu parlava per la seva boca, Déu obrava a través d’ells i sofrint amb confiança a la fi se salvaren no tant sols les seves ànimes sinó que foren llavor de salvació per a tot un poble.

Un sol home, un monjo novell entrat a Poblet de manera singular als pocs anys de la fundació del monestir, ajudat per la força de l’Esperit acabà essent llavor de conversió de tota una contrada. A Don Jaume no li calgué sinó remoure la terra i la brasa, així el foc de la fe d’aquells tres màrtirs reprengué ràpidament i amb força, no li calgué sinó guaitar el sembrat per trobar-hi aquella bona llavor que brostà llavors amb vigor i ben ufanosa.

La llavor dels màrtirs fecunda l’Església, ahir i avui, perquè el martiri no és tant sols cosa del passat sinó també del present; la llavor dels màrtirs uneix pobles com ho estan aquest monestir i les terres d’Alzira i de Carlet, perquè entre tots conservem la memòria de Bernat, Maria i Gràcia.

Un jove de nissaga reial i fidel musulmà, enviat en missió oficial vers Barcelona, dues noies que queden a casa esperant el retorn del germà, un altre germà rei a Alzira, zelós defensor de la seva fe, uns monjos a les beceroles de la vida monàstica a Poblet que lloen Déu en l’Ofici Diví; uns i altres elements dispersos que lligats pel pla de Déu esdevenen llavor de fe.

Com Crist fou clavat a l’arbre de la creu, Bernat fou clavat a l’arbre de la vida; com Joan Baptista fou decapitat Maria i Gràcia foren degollades; imitant un al Mestre i seguint elles al precursor. Aquests grans de blat en caure a terra van morir i morint van donar molt de fruit (cf. Jn 12,24).

En paraules de sant Joan Pau II els màrtirs: «són com un gran quadre de l’Evangeli de les Benaurances, un bell ventall de la varietat de l’única i universal vocació cristiana a la santedat.» (12 de març de 2001)