Homilia
predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14; Sl 23; 1Jo 3,1-3; Mt 5,1-12a
Com es pot ser feliç estant de dol? Com es pot ser feliç
tenim fam i set? Com
es pot ser feliç essent perseguit pel sol fet de ser just? Com
es pot ser feliç essent ofès i víctima de les calumnies? Déu estima als seus
fills, especialment als febles i als desvalguts, als qui pateixen tant
físicament com espiritualment, i tot i que el món no els estimi, tot i que el
món cregui que són uns fracassats, que són els darrers de la societat; per al
Senyor són els primers.
La clau està sempre en l’amor de Déu cap als seus fills. Ell
els estima a tots, però com a pare amorós que és, estima de manera especial als
qui sofreixen. Són aquests els qui han estat marcats com a servents del nostre
Déu. Per a ser marcats no s’hi val ser d’un o altra país, de res serveix parlar
una o altra llengua; el que vertaderament val és haver patit la tribulació en
aquesta vida, haver rentat els vestits amb la sang de la persecució i haver
quedat blancs amb la humilitat.
El que veiem en aquest món és al fons una pura aparença; la veritat la veurem
quan la vertadera prova d’amor per part de Déu vingui el dia del judici, serà
aleshores quan arribarà el consol als qui ara estan de dol, posseiran el país
els qui ara són humils, seran saciats als qui ara tenen fam i set de ser
justos, Déu compadirà als qui ara compadeixen, veuran Déu els nets de cor,
tindran el regne de Déu i serà gran la recompensa al cel els qui ara són ofesos
i calumniats a causa del Crist.
Però si la nostra societat ja defuig la idea de la mort, l’aparta, l’amaga, la
pretén oblidar com a fet real; la idea d’un judici al final dels nostres dies
es considerada encara més incorrecte per a molts. Però si Déu és amor, tot i
que la crida a la salvació sigui universal, tot i que la seva misericòrdia
sigui infinita; no pot oblidar-se mai Déu de la seva opció en favor dels qui
han estat marcats, marcats per la caritat, marcats per la humilitat, marcats
per la netedat de cor, marcats per la seva set de justícia; perquè Déu es també
just.
Avui celebrem en aquesta solemnitat a aquesta multitud de sants, la major part
dels quals no són ni coneguts, ni reconeguts públicament; són aquells sants de
la porta del costat dels que parla el Papa Francesc; homes i dones humils, nets
de cor i que han sofert al llarg de la seva vida, però que ara reben la seva
recompensa. Déu no deixa mai de fer justícia i si la vocació a la santedat és
irrenunciable, si neix en el baptisme i es pot practicar en qualsevol condició
de vida el cert és que no tothom hi arriba, no tothom la practica.
La crida a la santedat és universal, cert, la vocació a la santedat és
universal, cert, però arribar a la santedat no és pas universal. D’aquí la
importància de poder adreçar-nos, de poder pregar a aquells qui l’han assolit.
En paraules de sant Joan Pau II: «En el baptisme, sagrament del renaixement, el
deixeble de Crist rep la santedat ontològica, queda constituït en la condició
de nova criatura per mitjà de la gràcia santificant. És un germen, una llavor
destinada a desenvolupar-se en un gran arbre mitjançant les cures personals i
la constant ajuda que Déu no ens deixa de donar si l’invoquem. Però és un do
que ha de ser també una conquesta. Sols així la santedat ontològica es
transforma en santedat moral, gràcies a l’obstinació a traduir constantment en
acció “els sentiments propis d’una vida en Crist Jesús” (Fl 2, 5).» (29 de març
de 1987).
Aquesta
és la clau per accedir a la santedat, una vida en Crist, una vida per Crist,
ser davant del món i per als altres testimonis del Crist, d’aquell qui patí,
morí i ressuscità per a la nostra salvació. Per això vingué al món, per fer-se
proper als qui pateixen, per ser un d’ells i per això els qui pateixen li són
tant propers, li són tan estimats.
No
hi ha altre camí cap a la santedat que el camí que Crist ens vingué a mostrar
per arribar al Pare. L’acolliment ple del missatge de les benaurances, la
sincera imitació de Crist a través de la pregària i la caritat, són la resposta
a la vocació a la santedat.
Que tots aquells qui hi han arribat i ara gaudeixen a la presència del Pare ens
hi ajudin perquè també nosaltres, essent ja ara i aquí fills de Déu, puguem
rebre la prova de l’amor del Pare; perquè també nosaltres siguem semblants a
Ell, perquè també nosaltres l’arribem a veure tal com és.
Que aquesta sigui la nostra esperança, que aquesta sigui la nostra alegria, que
aquesta sigui la nostra única meta. Que caminem amb delit, joiosos i a la llum
de la fe vers la santedat.
En paraules del Papa Francesc: «Deixem-nos estimular pels signes de santedat
que el Senyor ens presenta a través dels més humils.» (Gaudete et exultate,
8).