Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
1M 1,10-15.41-43.54-57.62-64; Salm 118,53.61.134.150.155.158; Lc 18,35-43
Un cec surt com cada dia a captar, es posa vora el camí per tal de cridar l’atenció
dels qui passen pel seu costat i aconseguir així el mínim necessari per a poder
sobreviure en una societat que el considera pecador, que creu que ha rebut la
ceguesa com a càstig pel seu pecat o qui sap si pel del seus pares.
esús fent camí arriba prop de Jericó, una imatge també habitual. Jesús amb un
grup dels seus seguidors marxa amb pas ferm cap a una altra població on predicà
la bona nova del Regne.
Acompanyant l’escena tenim els qui acompanyen a Jesús i els qui han sortit al
camí per veure passar a aquell de qui ja es comença a parlar molt. Però darrera
d’ells el cec mogut també primer per la curiositat de saber qui és aquell qui
passa i que aixeca tanta expectació al seu pas, no deixa passar Jesús de llarg.
Per a la gent aquell crit del cec, que cada cop és més fort no és sinó una
inoportuna molèstia, un destorb enmig de la distracció que els suposa veure de
prop algú de qui es parla tant.
Pel cec el seu crit és una pregària improvisada i insistent alhora, sap que té
l’ocasió de ser escoltat i de ser guarit i per molt que intentin fer-lo callar,
no vol deixar passar aquesta que potser sigui l’única oportunitat que tindrà en
la vida de ser escoltat i guarit.
Jesús sap molt bé que li cal a aquell home, l’ha sentit, s’ha aturat, ha fet
que el cridessin i quan ja el té a prop li fa la pregunta clau «què vols que et
faci?». Qualsevol dels presents podria endevinar que el que vol aquell home és
ser com els altres, és veure-hi com tots els qui l’envolten; però Jesús vol que
sigui ell mateix qui verbalitzi la seva demanda. Fent-ho no tant sols
expressarà el que li cal, sobretot expressarà la seva fe, la seva convicció de
que Jesús és capaç, si vol, de donar-li la vista. Aquell home no tant sols obtingué
el sentit de la vista sinó sobretot la visió que donen els ulls de la fe. La fe
és la que salva, no n’hi ha d’altra de camí.
La pregària insistent d’aquell home corregué el risc de ser silenciada per la
gent, com nosaltres que també avui a vegades ens fa nosa el clam del qui
sofreix, voldríem fer callar les veus que s’alcen demanant de veure-hi per tal
de que no ens destorbin de les nostres cabòries. Però Crist està sempre atent
al crit dels desvalguts.
A vegades el bramar d’una pretesa majoria intenta sobreposar-se al clam del qui
demana justícia. N’hi hagué molts en aquell camí prop de Jericó que renyaven i
volien fer callar a aquell home; però com en temps del rei Antíoc sempre hi ha
qui es manté ferm i es resisteix a callar i fins i tot prefereix la mort a
violar l’aliança de Déu. Antíoc volia fer callar la veu de Déu prohibint el
culte, fent cremar tots els llibres de la llei que trobaven, condemnant a mort
qui en conservés un o qui pretengués seguir fidel a la llei de Déu, però n’hi
hagué molts que, malgrat les amenaces, foren fidels al Senyor.
La pregària no és mai inútil, Déu ens escolta per damunt dels sorolls del món,
per sobre dels qui ens volen fer callar. Diu el Papa Francesc que: «La pregària
és un impuls, és una invocació que va més enllà de nosaltres mateixos: alguna
cosa que neix en el més profund de la nostra persona i arriba, perquè sent la
nostàlgia d’una trobada. Aquesta nostàlgia que és més que una necessitat, més
que una necessitat: és un camí.» (6 de maig de 2020).
Aquell cec sentia sense ben bé saber-ho, nostàlgia de la trobada amb Déu i Déu
mateix passà vora seu, el sentí, el cridà i el guarí. Prop de Jericó, Jesús
feia camí, allí prop de Jericó el cec trobà el camí cap a Déu.
I el clam dels qui volien fer-lo callar a aquell home es transformà en crits de
lloança a Déu.