DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2 Cr 5,6-10.13-6,2; Salm 83,3.4.5 i 10.11; He 12,18-19.22-24; Lc 19,1-10

«Aquest és el tabernacle on Déu es trobarà amb els homes», diu el salmista. Que Déu és arreu és ben cert, però per a nosaltres humans febles i vacil·lants ens cal sentir-lo present de manera especial en algun lloc, d’alguna manera particular. El poble d’Israel sentia també aquesta necessitat i Salomó va construir-li al Senyor un temple amb un lloc, el sant dels sants, on sentir de manera especial aquesta presència. Allí el núvol de gloria del Senyor omplia aquell temple, però malgrat que Salomó volia retenir-lo per sempre en aquell palau, la infidelitat acabà amb el temple i amb la seva fugissera presència allí. Ens sentim prop de Déu quan preguem, sigui per lloar-lo, sigui per suplicar-li ajut i és que quan preguem amb el cor sincer, Déu és a prop nostre, ens escolta i ens atén. Ell sap d’antuvi el que ens cal, però malgrat això li plau sentir-nos a prop seu, li plau que ens dirigim vers ell, sabent-nos petits davant la seva immensitat.

Aquest Déu la presència del qual el poble d’Israel volia retenir per sentir-se’l al costat va prendre una iniciativa singular, es va fer home, va viure, va patir i va morir com nosaltres i no hi ha presència més gran que aquesta, una presència que es fa de nou realitat cada cop que celebrem el seu memorial, que celebrem l’Eucaristia i ho fem en un lloc concret, en un temple que té el seu sentit ple quan acull el sacrifici de la salvació, presència real del Senyor, tant més real que en aquella muntanya palpable del Sinaí que era tota ella foc ardent, foscor, negra nuvolada i tempesta. Els temples de pedra estant construïts a gloria de Déu per allotjar-hi el seu culte esdevenint així un lloc sagrat, digne de ser venerat i de ser recordada la seva dedicació a aquest fi sacre i tant rellevant. En dedicar un temple al culte, un edifici deixa de ser un lloc qualsevol per a transformar-se en un espai sacre, que té com a finalitat allotjar a aquells qui donen glòria a Déu i a acollir la seva presència real a través del misteri eucarístic, d’aquí que la part central del ritu de dedicació d’una església sigui la consagració de l’altar

Però hi ha un altre temple més important, construït amb pedres vives, un temple que té una vessant aquí a la terra, un temple encara sempre imperfecte, que és l’Església, santa ella però alhora construïda amb pedres defectuoses que som nosaltres pobres pecadors. A imatge d’un temple, tots els cristians hem estat consagrats, ungits, dedicats a Déu pel nostre Baptisme, com uns temples vius. També a nosaltres se’ns ha lliurat una llum, encesa a partir de la flama del ciri pasqual, perquè siguem font de llum en el món. Sols essent-ho podrem aspirar a ser part de l’edificació de l’Església, a ser pedres ben vives (cf. 1Pe 2,5) d’aquest edifici sobrenatural, d’aquest temple únic on no hi ha altre gran sacerdot que el Fill de Déu.

«El Senyor Jesús és la pedra que suporta el pes del món, que manté la cohesió de l’Església i que recull en unitat final totes les conquestes de la humanitat. En Ell tenim la Paraula i la presència de Déu, i d’Ell rep l’Església la seva vida, la seva doctrina i la seva missió. L’Església no té consistència per si mateixa; està cridada a ser signe i instrument de Crist, en pura docilitat a la seva autoritat i en total servei al seu mandat. L’únic Crist funda l’única Església; Ell és la roca sobre la qual es consolida la nostra fe.» (Benet XVI, Homilia en la dedicació de la basílica de la Sagrada Família).

Hi ha un darrer temple, el definitiu, etern i perdurable que és la Jerusalem celestial, allí on miríades d’àngels participen amb els primers inscrits de l’aplec festiu. Allí serà on adorarem al Senyor en esperit i en veritat, tal com ho vol el Pare, com digué Jesús a la samaritana a Sicar bora el pou de Jacob. Nosaltres som aquí a la terra pedres imperfectes, tot i que certament som criatures de Déu, imatges de Déu, creats a la seva semblança. Crist va venir al món per alliberar-nos del pecat, per tal de que recuperéssim la pulcritud d’aquesta imatge seva impresa en el nostre mateix ésser. Aquestes pedres vives que som nosaltres acusen els cops del macell de la falta i els cal la mà experta del Senyor per ser polides de nou.

Escrivia el profeta Sofonies: «El Senyor, el teu Déu, el tens a dins. Ell és poderós i et salva.» (So 3,17). I així és, portem dins nostre la imatge de Déu però per la nostra deixadesa, per la nostra laxitud fem d’aquest temple privilegiat i únic que som nosaltres mateixos una cova de lladres, com deia Jesús d’aquells mercaders del temple que expulsà amb vehemència. Però per a nosaltres no està pas tot perdut, aquell qui va cridar a Zaqueu perquè baixés de l’arbre, aquell que va asseure’s a taula amb tan gran pecador no deixa mai de compadir-se de nosaltres, de la seva creatura, d’aquell qui porta la seva imatge i ens ofereix un cop i un altre la possibilitat de que aquest temple que som nosaltres, les parets del qual s’ennegreixen pel nostre pecat, pugui ser restaurat per acollir de nou la seva imatge amb tot el seu esplendor i tantes vegades com la malmetem, tantes vegades el Senyor ens crida perquè el convidem de nou a taula, ho fem quan ens n’adonem de que ens cal restituir allò que hem pres, que ens cal penedir-nos i acollir-nos a la seva misericòrdia, de la qual mai no hem de desesperar.

Realment la salvació pot entrar a casa nostra, pot entrar als nostres cors si ens n’adonem de les nostres mancances, si baixem del sicòmor del nostre egoisme, de la nostra migradesa i parant la taula amb les estovalles de la caritat el convidem a asseure’s amb nosaltres. No ens ha d’escandalitzar quan ens girem i hi vegem asseguts pecadors, publicans i recaptadors d’impostos de dubtable reputació; ells com nosaltres, també són fills d’Abraham, nosaltres com ells som també pecadors i és a tots a qui el Senyor ha vingut a buscar i ha salvar.

Aquesta és la grandesa del misteri de la salvació, aquesta és la nostra esperança, que tot i ser pobres pecadors el Senyor ens estima i ha vingut a salvar-nos. Ell no rebutja aquestes pedres a vegades escantonades pels cops de la vida, a vegades tacades per la culpa, a vegades febles com un terrós de fang; per la seva gràcia totes elles han de formar l’església celestial, el temple definitivament sant i plaent al Senyor, allí on voldrà residir-hi per sempre més en companyia dels qui estima i l’estimen, allí on l’adorarem en esperit i en veritat.