DIVENDRES SANT: CELEBRACIÓ DE LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada per Mons. Octavi Vilà, bisbe electe de Girona
Is 52,13-53,12; Salm 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

Quan el cos d’aquell crucificat fou baixat de la creu, amortallat amb un llençol de lli, ungit amb les espècies aromàtiques i posat en aquell sepulcre on encara no havia estat enterrat ningú, fet tot de manera ràpida i un xic precipitada per tal de no vulnerar el repòs del dissabte; semblava que Caifàs, Anàs i fins i tot Pilat podien respirar satisfets. Aquell profeta que tant els incomodava, que vulnerava el repòs del dissabte permetent als seus deixebles d’agafar espigues dels camps de blat, mentre Ell mateix guaria als malalts, aquell qui expulsava els mercaders del temple i els deia a la cara que eren com sepulcres blanquejats, ja no parlaria més, se l’havien tret de sobre, havien aconseguit silenciar-lo i no havia estat tant difícil, fins i tot un dels seus deixebles els havia facilitat la feina traint-lo, cap dels seus no havia posat resistència, llevat d’un cop d’espasa que el mateix mestre havia fet tornar ràpidament a la baina de Pere, i fet i fet d’aquelles aclamacions del diumenge que tant els havien preocupat, no n’havia quedat res, la gent havia cridat al pretori de manera ben clara clamant per la crucifixió del qui es declarava rei dels jueus i demanant la llibertat del bandoler Bar-Abàs.

Aquell qui diumenge havia estat aclamat com el qui venia en nom de David, ara no havia badat la boca davant les acusacions, havia parat mansuet la cara a les escopinades i a les bufetades i l’espatlla als azots. Tot havia estat molt fàcil i ara tant sols calia esperar a que els seus deixebles morts de por, es fessin fonedissos, perquè d’aquelles poques dones que l’havien acompanyat vora la creu no calia témer res, ni tampoc de la seva mare que en quedar desemparada havia estat confiada al deixeble que aquell profeta tant estimava. Però de fet res és com Anàs, Caifàs i fins i tot Pilat es pensaven.

Però en una cosa sí que Caifàs, que aquell any era el gran sacerdot, tenia raó i era quan deia «val més que un sol home mori pel poble, i no pas que es perdi tot el poble» (Jn 18,14). Perquè aquell home certament ha mort per salvar a tot el poble, per salvar a tota la humanitat. El pla de Déu, el pla de la salvació no ha estat pas com se l’esperaven els grans sacerdots i els mestres de la llei i per això no l’han reconegut, no hi han vist la mà de Déu. Darrera d’aquell qui ells tenien per profeta, incòmode però profeta al cap i a la fi, hi havia alguna cosa més que un profeta com Jonàs; hi havia alguna cosa més que la saviesa de Salomó (Cf. Mt 12,41-42). Però ells no hi han sabut veure la filiació divina, la messianitat d’aquell que s’havia fet home per obra de l’Esperit Sant i que essent igual en tot als homes, llevat del pecat, era alhora igual en tot a Déu, perquè era i és Déu.

Déu sols ho ha revelat als senzills tot això i ho ha amagat als savis i entesos (Cf. Lc 10,21). No li calia d’ésser reconegut pels grans sacerdots, perquè Ell és el gran sacerdot, aquell que ha estat provat en tot, encara que sense pecar, i ho és precisament, perquè durant la seva vida mortal havent-se pogut salvar de la mort, volgué aprendre en els sofriments que és obeir i morint es convertí en font de salvació eterna per a tots els qui obeeixin Déu. Així i sols així ha esdevingut el Déu compassiu capaç d’auxiliar-nos a l’hora que el necessitem.

Tothom s’esglaiava de veure’l, tothom se n’allunyava, els qui l’havien seguit el negaven, fugien o el traïen, els qui l’havien aclamat demanaven la seva mort i així en aparença semblà que tot havia acabat i que els seus enemics, tan nombrosos i tant poderosos, havien triomfat. Però a l’altra banda del torrent de Cedró, a casa d’Anàs, al palau de Caifàs, al pati del pretori, a l’Empedrat i a l’indret conegut amb el nom de lloc de la calavera, en hebreu Gólgota, Déu hi és present i de quina manera, hi és present de manera rotunda i definitiva, tot i que pràcticament ningú no se n’adoni i tingui per ben resolt i per tancat el cas d’aquell que es deia rei dels jueus i de qui tal títol se’n feia burla al capdamunt de la creu.

Mirant l’arbre de la creu no hi veien al salvador del món, no el veien perquè miraven amb ulls massa humans, no miraven amb els ulls de la fe, els únics que poden fer veure la realitat del pla de Déu en aquella escena on tot fa olor de derrota. Déu sap el que es fa, per tal de compartir la nostra condició humana, feble i sotmesa al pecat, calia que Déu la compartís aquesta nostra feblesa i compartint-la ens mostrés que amb l’ajut de Déu tot es pot superar. Un home mort sol a la creu, després d’haver estat escarnit i torturat, un grup de fidels que s’ha dispersat, una mare adolorida acompanyada tant sols per un deixeble fidel fins a la fi, un dels seguidors d’amagat de Jesús que perd la por i té el coratge d’anar a veure a Pilat per demanar-li el cos, un sepulcre nou, un difunt amortallat que hi és sepultat a corre cuita; vet aquí l’aparença.

En aquest escenari sembla que res no ens fa intuir que no sigui aquest el final de Jesús de Natzaret i un final ben trist i humiliant. Però Déu té la darrera paraula, el vertader final està encara per escriure i no serà pas com Anàs, Caifàs i Pilat se l’imaginen. És Déu qui ha vençut i són ells els qui han perdut.

A la creu i al sepulcre som nosaltres els qui hem guanyat, perquè el Gólgota no és altra cosa que l’avantsala de la resurrecció i la resurrecció és la nostra salvació. «Encara que la victòria sobre el pecat i la mort, aconseguida per Crist amb la seva creu i resurrecció no suprimeix els sofriments temporals de la vida humana, ni allibera del sofriment tota la dimensió històrica de l’existència humana, malgrat això, sobre tota aquesta dimensió i sobre cada sofriment aquesta victòria projecta una llum nova, que és la llum de la salvació. És la llum de l’Evangeli, és a dir, de la Bona Nova.» (Sant Joan Pau II, Salvifici Doloris, 15).

Res d’això saberen veure Anàs, Caifàs i Pilat, però per a nosaltres que hem rebut la tradició dels apòstols a la llum de la resurrecció, per la fe sabem reconèixer a la creu el signe evident i rotund de l’amor de Déu per a tots nosaltres. Ho sabem per la fe que professem en aquell qui fou crucificat, mort, sepultat, que davallà als inferns per ressuscitar al tercer dia d’entre els morts.

La fe d’avui en la creu és el preludi de l’esperança que ens vindrà demà per la resurrecció, fruit una i altra de la caritat infinita de Déu vers la humanitat.

DIJOUS SANT: MISSA DE LA CENA DEL SENYOR

Homilia predicada per Mons. Octavi Vilà, bisbe electe de Girona
Ex 12,1-8.11-14; Salm 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

«Aquesta víctima és la Pasqua, és a dir el “pas” del Senyor» digué Déu a Moisès i a Aharon mentre eren al país d’Egipte. La sang fou aquella nit el senyal, a les cases on Déu veié la sang passà enllà, on no la veié caigué damunt d’elles el càstig del Senyor. El poble d’Israel d’aleshores ençà fa memorial del pas del Senyor, totes les generacions celebren la Pasqua com una institució perpètua.

El pas del Senyor, quan el Senyor passa per les nostres vides deixa petjada, ja res no torna a ser igual, perquè Déu transforma les vides dels qui toca el cor.

Crist instaurà la nova Pasqua, ens ho diu l’Apòstol, és una tradició que ell ha rebut i que ha transmès. Crist en el darrer sopar amb els seus en aquest món, tot just abans de ser lliurat a la mort, instituí un nou memorial on la víctima és Ell mateix i on ens lliurà a tots el seu cos i la seva sang. No fou un fet aïllat, puntual, irrepetible; en cada Eucaristia en fem memorial, el renovem i la seva presència és de nou real entre nosaltres. I així com a l’Egipte el pas del Senyor transformà ja per sempre la vida del poble d’Israel que de l’esclavatge passà a la llibertat; així cada vegada que el Senyor passa per les nostres vides ens allibera de l’esclavatge del pecat si hi participem en plenitud, de cor, cercant de ser purificats pel seu cos i la seva sang.

No es tracta d’un simple ritu, l’Eucaristia no és pas un ritual buit, sempre és viu per la presència real de Crist, cada vegada que hi participem renovem la seva presència i és una nova oportunitat de renovar-nos interiorment i aquesta conversió de cor s’ha de traslluir en la nostra vida de creients. No hi ha millor barem per mostrar aquest pas del Senyor per la nostra vida que la caritat.

Escrivia el Papa Benet XVI: «Una Eucaristia que no comporti un exercici pràctic de l’amor és fragmentària en si mateixa.» (Deus caritas est, 14). Crist no parla per parlar, no diu paraules buides, acompanya amb fets el que diu, diu i fa, estimant fins a l’extrem de donar la vida per nosaltres, mostrant que no hi ha límits per a l’amor de Déu.

Els deixebles no entengueren el darrer vespre aquell gest de Jesús, Ell el mestre acabat de sopar s’aixecà de taula, es tragué el mantell, se cenyí una tovallola, tirà aigua en un gibrell i es posà a rentar els peus als deixebles i a eixugar-los. Ell, el mestre, aquell a qui una dona havia rentat els peus amb un perfum preuadíssim i els hi havia eixugat amb els seus propis cabells, ara s’ajup, s’aclofa fins a terra i com un esclau treu la pols dels peus dels seus deixebles. Ell és anomenat Mestre i Senyor i fan bé de dir-li perquè ho és, doncs si el mestre fa tasca d’esclau que no haurem de fer nosaltres que no som dignes ni de deslligar-li la corretja de la sandàlia.

Així com aquella primera Pasqua jueva significà l’alliberament d’un poble captiu; així l’Eucaristia significa per a nosaltres el lligam amb l’amor extrem de Crist per tota la humanitat. Crist se’ns dona en cada Eucaristia i aquest donar-se significa transformar els nostres cors mitjançant la caritat.

Escrivia sant Joan Pau II: «Aquest aspecte de caritat universal del Sagrament eucarístic es fonamenta en les paraules mateixes del Salvador. En instituir-ho, no es va limitar a dir «Aquest és el meu cos», «Aquesta copa és la Nova Aliança en la meva sang», sinó que va afegir «lliurat per vosaltres... vessada per vosaltres» (Lc 22, 19-20). No va afirmar solament que el que els donava a menjar i beure era el seu cos i la seva sang, sinó que va manifestar el seu valor sacrificial, fent present de mode sacramental el seu sacrifici, que compliria després en la creu algunes hores més tard, per a la salvació de tots. «L’Eucaristia és, alhora i inseparablement, el memorial sacrificial en què es perpetua el sacrifici de la creu, i el banquet sagrat de la comunió en el Cos i la Sang del Senyor». (Ecclesia de Eucharistia, 12)

Cada Dijous Sant, en cada Eucaristia celebrem el memorial del Senyor, Ell es fa present i nosaltres l’hem de fer present enmig del món.

Un dels cants més propis d’aquest Dijous Sant ens diu que «on hi ha caritat i amor, allí hi ha Déu.» Posem caritat i amor al nostre món, des de la fe en Jesucrist, des de la fe en el nostre Déu que és amor, siguem transmissors de l’amor de Déu tal com Crist ho fou, fins a l’extrem de donar la seva vida per nosaltres.

Avui Jesús renta els peus dels seus deixebles, demà rentarà a la humanitat del pecat des de la creu. Jesús va prendre el pa a les seves mans, va elevar al Pare l’oració de benedicció, va partir el pa i el va donar als seus deixebles; i el mateix va fer amb el calze del vi. Però en aquell moment, el vespre de la seva Passió, va voler deixar en aquest gest el Testament de la nova i eterna Aliança, memorial perpetu de la seva Pasqua de mort i resurrecció. Perquè Ell és amor per la seva creatura fins a l’extrem de donar-se a si mateix per a la nostra salvació. Ell que no vingué a ser servit sinó a servir, ens convida a ser servidors seus i dels germans formant part d’una sola Església. En paraules del Papa Benet XVI: «l’Església, estant al servei de Déu, està al servei del món en termes d’amor i veritat.» (Caritas in veritate, 11).

DIUMENGE DE RAMS I DE PASSIÓ (Cicle B)

Homilia predicada per Mon. Octavi Vilà, bisbe electe de Girona
Is 50,4-7; Salm 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Mc 14,1-15,47

El poble que diumenge aclamava «Beneït el qui ve en nom del Senyor», el divendres cridava «Crucifiqueu-lo». A les portes de la celebració del Tríduum Pasqual, el centre de l’any litúrgic en que commemorem la passió, mort i resurrecció de Crist; aquesta celebració del Diumenge de Rams ens mostra el dolorós contrast entre un poble que aclama al Messies un diumenge i demana la seva mort un divendres.

El pla de salvació dissenyat per Déu per tal de redimir a la humanitat, està ple de contrastos; hi ha moments per a l’optimisme en que el Regne sembla a punt d’instaurar-se, n’hi ha molts d’altres de moments en que l’enveja i la traïció malden per imposar-se.

El relat evangèlic de sant Marc ens mostra també dues escenes reveladores del que està a punt d’esdevenir: la unció a Bet-Hània i la traïció de Judes. Mentre hi ha qui s’anticipa a ungir el cos de Jesús per al dia en que serà amortallat, una unció reial; hi ha qui va a trobar als grans sacerdots per entregar-los a Jesús a canvi de rebre una paga. Però a Jesús res no se li escapa, sap que el que ha fet aquella dona vessant un perfum preuadíssim de nard autèntic sobre els seus peus, Déu li ho tindrà present; també sap que aquell que menjant amb Ell el trairà, més li valdria no haver nascut.

El pla de salvació no deixa a ningú indiferent, davant de Déu, davant de Crist, el Fill de Déu fet home per a la nostra salvació, davant de la seva Paraula, de la seva passió, de la seva mort i de la seva resurrecció, cal prendre partit. Cal actuar, no tant sols de paraula, sinó amb fets. Ell qui havia dit «No tothom qui em diu: “Senyor, Senyor”, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel.» (Mt 7,21), sap amb tota veritat qui el negarà, qui havent-lo reconegut com el Messies, el Fill de Déu, acabarà per proferir malediccions i juraments assegurant que no coneixia de res aquell home del qui li parlaven.

Diumenge tot són crits de joia, però dijous al vespre cadascú és posat al seu lloc. A Getsemaní mentre el mestre sent una tristor a l’ànima com per morir-se, els deixebles s’adormen i no són capaços de vetllar ni una hora. Divendres de matinada mentre el mestre rep escopinades i cops de puny, el primer dels deixebles mort de por tot i seguir-lo a prou distància com per a sentir-se segur, el nega quan es creu descobert com a deixeble seu. I al peu de la creu al seu costat tot són insults i cops de cap amb aires de mofa i l’únic consol ve d’unes dones que mirant-s’ho de lluny estant l’acompanyen, aquelles mateixes dones que havien pujat amb Ell a Jerusalem i l’havien proveït amb els seus propis recursos.

Entre tanta solitud un sol home Josep d’Arimatea s’atreveix a anar a trobar a Pilat i a demanar-li el cos. Poc a poc totes les peces encaixen, cadascú acompleix amb el seu paper. Mentre dues dones miraven on l’enterraven i unes mans amigues feien rodolar una pedra per tancar l’entrada del sepulcre, als ulls dels homes s’havia aconseguit d’acabar amb un profeta incòmode; però als ulls de Déu tot és a punt per a completar la redempció de la humanitat sencera.

El pla de salvació no deixà a ningú indiferent aquella setmana a Jerusalem. Però el pla de Déu no és un pla que l’home pugui tancar a complaença seva, és un pla obert per Déu mateix i la salvació se’ns ofereix també avui a nosaltres i cal posicionar-se davant d’ella, cal prendre’n partit.

Al llarg de la nostra vida a vegades som Pere, envalentonats un dia i esporuguits un altre; a vegades, Déu no ho vulgui, som Judes, mengem el pa i el vi, el cos i la sang de Crist, compartint la taula de l’Eucaristia i el traïm tot seguit no reconeixent-lo en els germans als qui traïm; molts cops vivim una fe endormiscada sense ni tant sols parar atenció en el que Déu ens ofereix i poques vegades som Josep d’Arimatea o aquelles dones coratjoses que desafiant el risc acompleixen el pietós deure d’assistir al moribund i donar-li sepultura.

La passió i mort de Crist passa davant dels nostres ulls aquests dies, potser per haver-la escoltat tants cops ja no ens impressiona, ni ens interpel·la. Però davant d’aquell qui ens estima fins a l’extrem de fer-se no res i abaixar-se fins a acceptar la mort i una mort de creu, no hi ha lloc per a la indiferència. Aquests dies sants, a la fi del camí quaresmal i a les portes de la Pasqua, la crida a la salvació es fa més forta que mai.

El qui ve en nom del Senyor, encara més, el qui és el Senyor i ve per tal de que nosaltres esdevinguem en plenitud fills de Déu, és l’amor fet carn, és aquell qui estima fins a l’extrem de donar-nos la vida a canvi de la seva pròpia vida.

Es succeeixen d’avui fins divendres crits de joia i clams d’odi, tot és confós i efímer, però arribat el silenci del dissabte i l’albada del primer dia de la setmana de la nova creació, a la fi a la foscor de la mort s’imposarà la llum d’aquell qui és la veritat i llum per al món.

Recorreguem aquest darrer tram del camí vers la Pasqua amb esperit de conversió, atentes les orelles al que Crist ens diu i oberts els cors al seu amor etern i veritable.

TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Gn 12,1-4a; Sl 15,1-2 i 5.7-8.11 (R.: cf. 5); Jo 17,20-26

Hem marxat del nostre clan familiar, de la casa del nostre pare, del nostre poble, i hem fet cap ací a Poblet.

La benedicció ens ha estat concedida gràcies a la intercessió de sant Benet.

Ara som una comunitat amb l’ofici de lloar a Déu cada dia, en la pregària, en l’Ofici Diví, en el treball, en l’esbarjo, sempre la lloança ha d’estar present, encara que sigui amb el nostre alè de vida.

Perquè Jesús es fa present en la nostra pregària, en la nostra vida. Jesús prega amb nosaltres a Déu Pare, en cada moment de la nostra vida. Jesús prega al Pare perquè siguem u, com el Pare i Jesús son u.

«Que tots siguin u». Sí, Jesús vol que siguem u. Som una comunitat monàstica, sota la benedicció de sant Benet i Jesús vol que siguem u.

Cadascú de nosaltres, amb totes les nostres diferències, davant de Déu, Jesús vol que siguem u. En la nostra relació comunitària davant de Déu, vol que siguem u.

Més encara, vol que siguem u amb el Fill i el Pare. Que siguem u a imatge de la relació entre el Pare i el Fill.

Així entrarem a conèixer la relació Trinitària, i entrarem a participar de l’amor de Déu, de la capacitat d’estimar sense mesura, a l’estil de Déu.

El nostre ésser u està intrínsecament lligat a l’energia amorosa de la Santíssima Trinitat, amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant que ens obre el camí de la glòria pels segles dels segles. Amén

SANT JOSEP, ESPÒS DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
2S 7,4-5a.12-14a.16; Sl 88,2-3.4-5.27 i 29 (R.: 37); Rm 4,13.16-18.22; Mt 1,16.18.21.24a

Humilitat, disponibilitat i amor.

Els plans de Déu, no són els dels homes. Nosaltres vivim amb uns projectes, un futur, unes metes.

Josep es trobava davant d’un projecte de vida, un futur, una meta, promès amb Maria.

Però tota aquesta il·lusió per formar una família, com totes les famílies de la seva cultura, tot aquest futur es veu de cop capgirat.

Abans de viure junts, Maria esperava un fill. Tot el meu projecte de vida s’ha trencat; podria haver pensat Josep. I de fet, l’evangeli ens diu que hi pensava.

Però, l’amor per Maria seguia viu, perquè no volia perjudicar-la, fent públic el fet que estava embarassada. I l’acord matrimonial, s’havia de desfer, però en secret.

Tot això, Josep ho pensava, ho rumiava, ho meditava. Què ha passat?

Els plans de Déu no són els nostres. Però els homes i les dones d’avui en dia perfectament ens podem ajustar als plans de Déu.

Com? Simplement ens tenim que silenciar, silenciar el nostre interior, el nostre cor per poder escoltar en la pregària la voluntat de Déu.

No tinguis por, perquè moltes vegades fugim de la voluntat de Déu per por. I la por sols ve d’una manca de fe amb Déu.

Josep seu i escolta. «Ella, Maria ha concebut per obra de l’Esperit Sant, ha de tenir un fill i li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble».

Josep acull amb fe la voluntat de Déu. I ens deixa aquestes tres paraules per meditar avui:

Humilitat, per acceptar aquesta Bona Nova.

Disponibilitat, a servir les necessitats dels altres.

Amor, clar i pur vers el Misteri de Déu que se’ns ha revelat en l’encarnació del seu Fill Jesús. A ell, sigui donada sempre la glòria amb el Pare i l’Esperit Sant. Amén.