Homilia
predicada per Mons. Octavi Vilà, bisbe electe de Girona
Is 52,13-53,12; Salm 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo
18,1-19,42
Quan el cos d’aquell
crucificat fou baixat de la creu, amortallat amb un llençol de lli, ungit amb
les espècies aromàtiques i posat en aquell sepulcre on encara no havia estat
enterrat ningú, fet tot de manera ràpida i un xic precipitada per tal de no
vulnerar el repòs del dissabte; semblava que Caifàs, Anàs i fins i tot Pilat
podien respirar satisfets. Aquell profeta que tant els incomodava, que
vulnerava el repòs del dissabte permetent als seus deixebles d’agafar espigues
dels camps de blat, mentre Ell mateix guaria als malalts, aquell qui expulsava
els mercaders del temple i els deia a la cara que eren com sepulcres
blanquejats, ja no parlaria més, se l’havien tret de sobre, havien aconseguit
silenciar-lo i no havia estat tant difícil, fins i tot un dels seus deixebles
els havia facilitat la feina traint-lo, cap dels seus no havia posat
resistència, llevat d’un cop d’espasa que el mateix mestre havia fet tornar
ràpidament a la baina de Pere, i fet i fet d’aquelles aclamacions del diumenge
que tant els havien preocupat, no n’havia quedat res, la gent havia cridat al
pretori de manera ben clara clamant per la crucifixió del qui es declarava rei
dels jueus i demanant la llibertat del bandoler Bar-Abàs.
Aquell qui diumenge havia estat aclamat com el qui venia en nom de David, ara
no havia badat la boca davant les acusacions, havia parat mansuet la cara a les
escopinades i a les bufetades i l’espatlla als azots. Tot
havia estat molt fàcil i ara tant sols calia esperar a que els seus deixebles
morts de por, es fessin fonedissos, perquè d’aquelles poques dones que l’havien
acompanyat vora la creu no calia témer res, ni tampoc de la seva mare que en
quedar desemparada havia estat confiada al deixeble que aquell profeta tant
estimava. Però
de fet res és com Anàs, Caifàs i fins i tot Pilat es pensaven.
Però en una cosa sí que Caifàs, que aquell any era el gran sacerdot, tenia raó
i era quan deia «val més que un sol home mori pel poble, i no pas que es perdi
tot el poble» (Jn 18,14). Perquè aquell home certament ha mort per salvar a tot
el poble, per salvar a tota la humanitat. El pla de Déu, el pla de la salvació
no ha estat pas com se l’esperaven els grans sacerdots i els mestres de la llei
i per això no l’han reconegut, no hi han vist la mà de Déu. Darrera d’aquell
qui ells tenien per profeta, incòmode però profeta al cap i a la fi, hi havia
alguna cosa més que un profeta com Jonàs; hi havia alguna cosa més que la
saviesa de Salomó (Cf. Mt 12,41-42). Però ells no hi han sabut veure la
filiació divina, la messianitat d’aquell que s’havia fet home per obra de l’Esperit
Sant i que essent igual en tot als homes, llevat del pecat, era alhora igual en
tot a Déu, perquè era i és Déu.
Déu sols ho ha revelat als senzills tot això i ho ha amagat als savis i entesos
(Cf. Lc 10,21). No li calia d’ésser reconegut pels grans sacerdots, perquè Ell
és el gran sacerdot, aquell que ha estat provat en tot, encara que sense pecar,
i ho és precisament, perquè durant la seva vida mortal havent-se pogut salvar
de la mort, volgué aprendre en els sofriments que és obeir i morint es convertí
en font de salvació eterna per a tots els qui obeeixin Déu. Així i sols així ha
esdevingut el Déu compassiu capaç d’auxiliar-nos a l’hora que el necessitem.
Tothom s’esglaiava de veure’l, tothom se n’allunyava, els qui l’havien seguit
el negaven, fugien o el traïen, els qui l’havien aclamat demanaven la seva mort
i així en aparença semblà que tot havia acabat i que els seus enemics, tan
nombrosos i tant poderosos, havien triomfat. Però a l’altra banda del torrent
de Cedró, a casa d’Anàs, al palau de Caifàs, al pati del pretori, a l’Empedrat
i a l’indret conegut amb el nom de lloc de la calavera, en hebreu Gólgota, Déu
hi és present i de quina manera, hi és present de manera rotunda i definitiva,
tot i que pràcticament ningú no se n’adoni i tingui per ben resolt i per tancat
el cas d’aquell que es deia rei dels jueus i de qui tal títol se’n feia burla
al capdamunt de la creu.
Mirant l’arbre de la creu no hi veien al salvador del món, no el veien perquè
miraven amb ulls massa humans, no miraven amb els ulls de la fe, els únics que
poden fer veure la realitat del pla de Déu en aquella escena on tot fa olor de
derrota. Déu sap el que es fa, per tal de compartir la nostra condició humana,
feble i sotmesa al pecat, calia que Déu la compartís aquesta nostra feblesa i
compartint-la ens mostrés que amb l’ajut de Déu tot es pot superar. Un home
mort sol a la creu, després d’haver estat escarnit i torturat, un grup de
fidels que s’ha dispersat, una mare adolorida acompanyada tant sols per un
deixeble fidel fins a la fi, un dels seguidors d’amagat de Jesús que perd la
por i té el coratge d’anar a veure a Pilat per demanar-li el cos, un sepulcre
nou, un difunt amortallat que hi és sepultat a corre cuita; vet aquí l’aparença.
En aquest escenari sembla que res no ens fa intuir que no sigui aquest el final
de Jesús de Natzaret i un final ben trist i humiliant. Però Déu té la darrera
paraula, el vertader final està encara per escriure i no serà pas com Anàs,
Caifàs i Pilat se l’imaginen. És Déu qui ha vençut i
són ells els qui han perdut.
A la creu i al sepulcre som nosaltres els qui hem guanyat, perquè el Gólgota no
és altra cosa que l’avantsala de la resurrecció i la resurrecció és la nostra
salvació. «Encara que la victòria sobre el pecat i la mort, aconseguida per
Crist amb la seva creu i resurrecció no suprimeix els sofriments temporals de
la vida humana, ni allibera del sofriment tota la dimensió històrica de l’existència
humana, malgrat això, sobre tota aquesta dimensió i sobre cada sofriment
aquesta victòria projecta una llum nova, que és la llum de la salvació. És la
llum de l’Evangeli, és a dir, de la Bona Nova.» (Sant Joan Pau II, Salvifici
Doloris, 15).
Res d’això saberen veure Anàs, Caifàs i Pilat, però per a nosaltres que hem
rebut la tradició dels apòstols a la llum de la resurrecció, per la fe sabem
reconèixer a la creu el signe evident i rotund de l’amor de Déu per a tots
nosaltres. Ho sabem per la fe que professem en aquell qui fou crucificat, mort,
sepultat, que davallà als inferns per ressuscitar al tercer dia d’entre els
morts.
La fe d’avui en la creu és el preludi de l’esperança que ens vindrà demà per la
resurrecció, fruit una i altra de la caritat infinita de Déu vers la humanitat.