Homilia predicada per Mon. Octavi Vilà, bisbe electe de Girona
Is 50,4-7; Salm 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Mc 14,1-15,47
El poble que diumenge aclamava «Beneït el qui ve en nom del Senyor», el
divendres cridava «Crucifiqueu-lo». A les portes de la celebració del Tríduum
Pasqual, el centre de l’any litúrgic en que commemorem la passió, mort i
resurrecció de Crist; aquesta celebració del Diumenge de Rams ens mostra el
dolorós contrast entre un poble que aclama al Messies un diumenge i demana la
seva mort un divendres.
El pla de salvació dissenyat per Déu per tal de redimir a la humanitat, està
ple de contrastos; hi ha moments per a l’optimisme en que el Regne sembla a
punt d’instaurar-se, n’hi ha molts d’altres de moments en que l’enveja i la
traïció malden per imposar-se.
El relat evangèlic de sant Marc ens mostra també dues escenes reveladores del
que està a punt d’esdevenir: la unció a Bet-Hània i la traïció de Judes. Mentre
hi ha qui s’anticipa a ungir el cos de Jesús per al dia en que serà amortallat,
una unció reial; hi ha qui va a trobar als grans sacerdots per entregar-los a
Jesús a canvi de rebre una paga. Però a Jesús res no se li escapa, sap que el
que ha fet aquella dona vessant un perfum preuadíssim de nard autèntic sobre
els seus peus, Déu li ho tindrà present; també sap que aquell que menjant amb
Ell el trairà, més li valdria no haver nascut.
El pla de salvació no deixa a ningú indiferent, davant de Déu, davant de Crist,
el Fill de Déu fet home per a la nostra salvació, davant de la seva Paraula, de
la seva passió, de la seva mort i de la seva resurrecció, cal prendre partit.
Cal actuar, no tant sols de paraula, sinó amb fets. Ell qui havia dit «No
tothom qui em diu: “Senyor, Senyor”, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa
la voluntat del meu Pare del cel.» (Mt 7,21), sap amb tota veritat qui el
negarà, qui havent-lo reconegut com el Messies, el Fill de Déu, acabarà per
proferir malediccions i juraments assegurant que no coneixia de res aquell home
del qui li parlaven.
Diumenge tot són crits de joia, però dijous al vespre cadascú és posat al seu
lloc. A Getsemaní mentre el mestre sent una tristor a l’ànima com per morir-se,
els deixebles s’adormen i no són capaços de vetllar ni una hora. Divendres de
matinada mentre el mestre rep escopinades i cops de puny, el primer dels
deixebles mort de por tot i seguir-lo a prou distància com per a sentir-se
segur, el nega quan es creu descobert com a deixeble seu. I al peu de la creu al
seu costat tot són insults i cops de cap amb aires de mofa i l’únic consol ve
d’unes dones que mirant-s’ho de lluny estant l’acompanyen, aquelles mateixes
dones que havien pujat amb Ell a Jerusalem i l’havien proveït amb els seus
propis recursos.
Entre tanta solitud un sol home Josep d’Arimatea s’atreveix a anar a trobar a
Pilat i a demanar-li el cos. Poc a poc totes les peces encaixen, cadascú
acompleix amb el seu paper. Mentre dues dones miraven on l’enterraven i unes
mans amigues feien rodolar una pedra per tancar l’entrada del sepulcre, als
ulls dels homes s’havia aconseguit d’acabar amb un profeta incòmode; però als
ulls de Déu tot és a punt per a completar la redempció de la humanitat sencera.
El pla de salvació no deixà a ningú indiferent aquella setmana a Jerusalem.
Però el pla de Déu no és un pla que l’home pugui tancar a complaença seva, és
un pla obert per Déu mateix i la salvació se’ns ofereix també avui a nosaltres
i cal posicionar-se davant d’ella, cal prendre’n partit.
Al llarg de la nostra vida a vegades som Pere, envalentonats un dia i
esporuguits un altre; a vegades, Déu no ho vulgui, som Judes, mengem el pa i el
vi, el cos i la sang de Crist, compartint la taula de l’Eucaristia i el traïm
tot seguit no reconeixent-lo en els germans als qui traïm; molts cops vivim una
fe endormiscada sense ni tant sols parar atenció en el que Déu ens ofereix i
poques vegades som Josep d’Arimatea o aquelles dones coratjoses que desafiant
el risc acompleixen el pietós deure d’assistir al moribund i donar-li
sepultura.
La passió i mort de Crist passa davant dels nostres ulls aquests dies, potser
per haver-la escoltat tants cops ja no ens impressiona, ni ens interpel·la.
Però davant d’aquell qui ens estima fins a l’extrem de fer-se no res i
abaixar-se fins a acceptar la mort i una mort de creu, no hi ha lloc per a la
indiferència. Aquests dies sants, a la fi del camí quaresmal i a les portes de
la Pasqua, la crida a la salvació es fa més forta que mai.
El qui ve en nom del Senyor, encara més, el qui és el Senyor i ve per tal de
que nosaltres esdevinguem en plenitud fills de Déu, és l’amor fet carn, és
aquell qui estima fins a l’extrem de donar-nos la vida a canvi de la seva
pròpia vida.
Es succeeixen d’avui fins divendres crits de joia i clams d’odi, tot és confós
i efímer, però arribat el silenci del dissabte i l’albada del primer dia de la
setmana de la nova creació, a la fi a la foscor de la mort s’imposarà la llum
d’aquell qui és la veritat i llum per al món.
Recorreguem aquest darrer tram del camí vers la Pasqua amb esperit de
conversió, atentes les orelles al que Crist ens diu i oberts els cors al seu
amor etern i veritable.