Homilia
predicada per Mons. Octavi Vilà, bisbe electe de Girona
Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba
3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Mc 16,1-8
«Nit
realment benaurada, que uneix cel i terra, nit en que l’home retroba Déu.» hem
proclamat en el bellíssim pregó pasqual. Aquesta és la nit de les nits, la nit
que es fa dia il·luminada per una llum vigorosa i única, la llum del
ressuscitat.
Al llarg de tota la història de la humanitat Déu va establir aliances amb el
seu poble, però la infidelitat d’aquest va impedir que la salvació fos
efectiva. Déu no va desistir mai d’aquesta seva voluntat de recuperar l’amor d’una
humanitat que volgudament s’allunyava d’Ell, del seu creador. Déu creà l’home a
imatge seva, creà l’home i la dona a la seva semblança, com hem escoltat en la
primera de les lectures d’aquesta vetlla, i de sempre ha volgut que l’home
recuperés aquesta imatge divina perduda pel pecat.
No mancaren al llarg de la història de la salvació homes justos sotmesos a
dures proves com la d’Abraham, prefigura del sacrifici de Crist, nou Isaac; no
mancarem homes escollits com Noé per començar de nou la relació d’amor amb Déu;
no mancaren els prodigis, com al pas del mar roig quan Déu es feu present des
de la columna de foc i de núvol; però un cop i un altre l’home s’allunyava de
Déu.
El Senyor es volia deixar trobar, com ens ha dit el profeta Isaïes, mentre els
injustos no abandonaven els seus camins, ni els homes malèfics els seus
propòsits. Però Déu no deixà mai de voler ser el seu Déu i que aquell fos el
seu poble. Calia que Déu enviés al seu Fill, calia que es fes home igual en tot
als homes llevat del pecat, calia que morís i que ressuscités, perquè així tots
nosaltres morint amb Crist poguéssim viure també amb Ell, com ens ha dit
l’Apòstol.
Per Crist hem mort al pecat, amb Crist vivim per a Déu. Aquesta nit és la
culminació del misteri de la redempció, de la nostra salvació; la foscor del
sepulcre s’ha transformat en llum; la mort ha esdevingut vida i una vida per
sempre. No és estrany que aquelles dones que anaren molt de matí al sepulcre
primer no entenguessin com és que la pedra estigués ja apartada; que s’esglaiessin
en veure a aquell jove vestit de blanc; que es preguntessin com podia estar
buit el sepulcre, que sortissin i fugissin tremolant d’esglai i de por sense
atrevir-se a dir res a ningú.
També nosaltres som sepultats amb Crist en l’aigua del baptisme per ressuscitar
a una vida nova. I què significa aquesta vida nova? Ho direm d’aquí a poc
renovant les promeses del baptisme, significa renunciar al pecat per viure en
la llibertat dels fills de Déu; significa renunciar a totes les seduccions, per
tal de que el pecat no domini en nosaltres; significa renunciar a Satanàs
origen i instigador del pecat.
Morir al pecat, per ressuscitar a la vida en Crist i per Crist. Aquesta
és la millor manera de viure la joia de la Pasqua, una joia que cal que es
transformi en reconèixer a Crist en l’altre, perquè aquesta és la millor
experiència que podem fer del ressuscitat. Si Crist amb la seva passió, mort i
resurrecció no canvia els nostres cors, no aconsegueix que el reconeguem en
l’altre, de res no val celebrar-ho, perquè no en fem vertadera experiència si
la seva resurrecció no canvia les nostres vides, sinó ens mou a la caritat.
La fe rebuda en el baptisme és per viure-la, per mostrar-la, per compartir-la.
La joia de la Pasqua és per a compartir-la, no ens la podem quedar per a
nosaltres sols. Déu és aquell qui estima fins a l’extrem. Ell, que havia
estimat els seus que eren al món, ens estimà també a tots nosaltres fins a
l’extrem (Cf. Jn 13,1). Un amor que cal correspondre, com ens diu sant Joan en
la seva primera carta: «El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor.»
(1Jn 4,8).
També avui el Ressuscitat ha d’entrar a les nostres cases i en els nostres
cors, encara que a vegades li tanquem les portes. Cal que entri donant alegria
i pau, vida i esperança, dons que necessitem per la nostra resurrecció humana i
espiritual. Només
Crist pot moure aquelles pedres sepulcrals que l’home sovint posa sobre els
seus propis sentiments, sobre les seves pròpies relacions, sobre els seus
propis comportaments; pedres que segellen la mort: divisions, enemistats,
rancors, enveges, desconfiances, indiferències. Només Crist, el vivent, pot
donar sentit a la nostra existència i fer que quan el cansament, la tristesa i
la desconfiança ens abasten; per la fe ens obrim a l’esperança del ressuscitat,
una esperança que ha de donar fruits de caritat. (Cf.
Benet XVI 11 d’abril de 2012).