Dia 29 d'abril: Santa Caterina de Sena
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
L'amor de Déu, la contemplació de Crist en la creu i el servei de l'Església, són els capítols en els quals la litúrgia resumeix la vida i acció de santa caterina de Sena, verge i doctora de l'Església (col·lecta). No es podria dir cosa millor d'ella. La figura de Caterina Benincasa, nascuda a Sena (a l'Itàlia central) l'any 1347 i finada a Roma trenta tres anys després (el 1380), és una persona fora de sèrie. Aquesta filla de sant Domènec de Guzmán era somament humil i abrasada per una flama d'amor que la situa a primera fila entre els místics. Per això, es va sentir impel·lida en el més íntim del seu ésser pel drama de l'Església del seu temps, com és: l'apartament de Roma d'aquell a qui ella nomenava com "el dolç Crist a la terra", i més tard amb els primers rebrots del gran cisma d'Occident, la degradació dels costums del clergat, la incessant discòrdia entre les ciutats italianes i, dins de cadascuna d'elles, entre les diverses famílies. Essent d'un esperit de contemplació la qual dura ascesi mai va afluixar, "oculta tota sencera en les nafres de Crist crucificat", no dubtava en recordar als bisbes, oblidats en els seus compromisos, el gran preu que el Senyor havia pagat pel seu rescat (antífona de comunió), al mateix temps que suplicava els sectors enfrontats que es reconciliessin. Va acudir al papa Gregori XI per dir-li que havia de "vigilar el seu ramat des de les colines de Roma i no des d'Avinyó". S'explica que l'Església del segle XX, en el seu desig de promocionar la dona, hagi conferit a santa Caterina de Sena el títol de "doctor" (1970).
El fragment llegit, en la primera lectura, dels Fets dels Apòstols [8, 1-8], ens ha parlat de la violència de la persecució contra el grup d'Esteve –en la qual hi tingué part activa Saule-Pau- el que obligà a la dispersió dels seus membres per Judea i Samaria, on, d'aquesta manera, es va expandir el missatge cristià. Felip, un dels Set diaques, proclama la Paraula de la Bona Nova de l'evangeli i obra curacions.
Com a salm responsorial ha estat escollit el 65, que és una acció de gràcies per la victòria. Ja que el Senyor salvà el seu poble de l'Egipte i de la captivitat de Babilònia, i salva també cadascun dels seus fidels, i ha escoltat la pregària del salmista. En el seu immens reconeixement, l'autor sagrat convoca tota la terra a proclamar juntament amb ell la glòria del seu Déu. L'Església fa cantar aquest salm en el temps pasqual, que és el temps apropiat per a l'acció de gràcies per a l'obra alliberadora de Déu.
A l'evangeli s'ha llegit un fragment de sant Joan [6, 35-40], on se'ns diu que "la voluntat del Pare és que tots els qui veuen el Fill tinguin vida eterna". I és que, després d'haver-se manifestat a si mateix com el PA de vida, Jesús posa en relleu de la necessitat de la FE que condueix a la vida eterna i a la futura resurrecció.
La col·lecta de santa Caterina ens diu, per acabar, que per "la seva intercessió, concedeixi que el seu poble, associat al misteri de Crist, frueixi eternament en la revelació de la seva glòria". Amén. Al·leluia.
29 d’abril del 2009
27 d’abril del 2009
LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 1, 12-14; Sl 86; Ef 1, 3-6. 11-12; Lc 1, 39-47
Avui celebrem la solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat. Jo contemplo en aquesta festa dues paraules importants, que proposo a la vostra consideració: Primera, la muntanya. La muntanya sempre ha estar un lloc, un espai de manifestació i revelació de Déu. La segona, el misteri. Més enllà del sentiment entranyable que ens desvetlla aquesta solemnitat, cal considerar que Maria va ser la dona que va viure el misteri de Déu en tota la seva plenitud. Tot el misteri trinitari ha fet la seva obra en la vida de Maria.
La gent senzilla del poble català, artistes, poetes… ha donat protagonisme a aquestes dues paraules en la seva vida, en relació a la Mare de Déu de Montserrat.
Ho veiem en Joan Maragall, que escriu:
Surto de cara a les vostres penyes
i en cada una veig un ensaig
de vostra imatge…
Sou graciosa, penya entre penyes:
reina us en faig.
Cerco entre elles els camins nostres i me n'hi vaig.
Els camins nostres són plens de boira:
per los esquinços guaita el cel blau…
Només hi trobo boixos i mates
que humils floreixen dintre la pau.
(Intermezzo, a la Mare de Déu, o.c. Editorial Perenne 4, Barcelona, 1960, p.162)
Surto de cara a les vostres penyes... Enlairem la nostra mirada a la muntanya. A aquesta muntanya que rep pau. Aixequem els nostres ulls a les muntanyes d'on ens ve l'auxili. Les muntanyes ens serveixen allò que reben. La nostra esperança l'hem de posar en la font mateixa d'on elles flueixen. D'on flueixen? De les Escriptures... Com diu el salmista: Aixeco el ulls a les muntanyes, d'on em vindrà l'auxili?; l'auxili em vindrà del Senyor que ha fet el cel i la terra. (St. Agustí, Evang. Joan, Tractat 1,6)
I jo diria que avui tenim tres penyes, com tres valuoses muntanyes. En elles hem de cercar els nostres camins. Les trobem en la litúrgia de la Paraula, que acabem d'escoltar.
Primera penya: La lectura de la carta als Efesis. Que ens parla del misteri de Déu amagat des d'abans de crear el món i que ara ens ha estat revelat, manifestant-nos que hem estat predestinats a ser sants, irreprensibles en l'amor, a fi de ser lloança de la seva glòria, o bé, a fi de cantar, com diem al refetor durant el temps pasqual, les lloances de Déu. Maria, va acollir aquesta paraula, aquest misteri en el seu cor, i en la font divina se'ns fa per a tots nosaltres font de vida, amb les aigües fresques de la muntanya de Déu.
Segona penya: la lliçó de l'evangeli. Maria acaba de rebre l'anunci del Misteri que Déu planta o posa enmig nostre, mitjançant el seu cor. Comença a concebre Déu en la naturalesa humana, a partir de la seva resposta afirmativa a l'arcàngel missatger de Déu: Que es compleixin en mi les teves paraules. I tot seguit se'n va de pressa a la muntanya, a un poble de Judà. Ain Karem. Tot seguit d'escoltar la salutació de Maria, totes dues beneeixen el Senyor: Beneït el fruit de les teves entranyes. Allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà... diu Elisabet. La meva ànima magnifica, celebra, el Senyor... completa Maria. Potser en aquells camins hi havia encara molta boira, però comença a esquinçar-se, i hi besllumem el cel blau. Un cel que pinta de blau la humanitat.
Tercera penya: La tenim en la lectura dels Fets dels Apòstols. Maria entre els deixebles de Jesús. Tots constants i unànimes en la pregària. Tots junts en la pregària esperant el reflorir de la paraula de Jesucrist en la concòrdia que dóna i construeix aquesta pregària ben feta. Tots junts en la pregària esperant el naixement de l'Església a partir del moviment, del buf de l'Esperit Sant.
Necessitem pujar a la muntanya, pujar de cara a les penyes de la Mare de Déu de Montserrat. Necessitem meditar les paraules que Maria rep en el seu cor, els seus gestos, apropar-nos cada dia a ella com a penya bonica, que en la remor de les seves aigües, ens fa delir pels atris del Senyor, allí d'on surten les aigües vives de la Vida. Aquí trobarem els nostres camins.
També davant el misteri, com en va trobar ella, nosaltres trobarem boires, però gràcies a Maria sempre hi haurà un esquinç per aguaitar el cel blau. I de vegades també és engrescador contemplar el cel, la seva bellesa a través de les teranyines de les boirines, que ens ajuden a somniar quelcom de la bellesa que imaginem hi ha al darrere.
Però cal caminar també entre els boixos i mates d'aquesta terra, com hi va caminar sempre Maria, senzilla i humil, però també sempre oberta al Misteri de Déu, que arriba a florir quan la pau es va configurant en el nostre espai interior.
Ac 1, 12-14; Sl 86; Ef 1, 3-6. 11-12; Lc 1, 39-47
Avui celebrem la solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat. Jo contemplo en aquesta festa dues paraules importants, que proposo a la vostra consideració: Primera, la muntanya. La muntanya sempre ha estar un lloc, un espai de manifestació i revelació de Déu. La segona, el misteri. Més enllà del sentiment entranyable que ens desvetlla aquesta solemnitat, cal considerar que Maria va ser la dona que va viure el misteri de Déu en tota la seva plenitud. Tot el misteri trinitari ha fet la seva obra en la vida de Maria.
La gent senzilla del poble català, artistes, poetes… ha donat protagonisme a aquestes dues paraules en la seva vida, en relació a la Mare de Déu de Montserrat.
Ho veiem en Joan Maragall, que escriu:
Surto de cara a les vostres penyes
i en cada una veig un ensaig
de vostra imatge…
Sou graciosa, penya entre penyes:
reina us en faig.
Cerco entre elles els camins nostres i me n'hi vaig.
Els camins nostres són plens de boira:
per los esquinços guaita el cel blau…
Només hi trobo boixos i mates
que humils floreixen dintre la pau.
(Intermezzo, a la Mare de Déu, o.c. Editorial Perenne 4, Barcelona, 1960, p.162)
Surto de cara a les vostres penyes... Enlairem la nostra mirada a la muntanya. A aquesta muntanya que rep pau. Aixequem els nostres ulls a les muntanyes d'on ens ve l'auxili. Les muntanyes ens serveixen allò que reben. La nostra esperança l'hem de posar en la font mateixa d'on elles flueixen. D'on flueixen? De les Escriptures... Com diu el salmista: Aixeco el ulls a les muntanyes, d'on em vindrà l'auxili?; l'auxili em vindrà del Senyor que ha fet el cel i la terra. (St. Agustí, Evang. Joan, Tractat 1,6)
I jo diria que avui tenim tres penyes, com tres valuoses muntanyes. En elles hem de cercar els nostres camins. Les trobem en la litúrgia de la Paraula, que acabem d'escoltar.
Primera penya: La lectura de la carta als Efesis. Que ens parla del misteri de Déu amagat des d'abans de crear el món i que ara ens ha estat revelat, manifestant-nos que hem estat predestinats a ser sants, irreprensibles en l'amor, a fi de ser lloança de la seva glòria, o bé, a fi de cantar, com diem al refetor durant el temps pasqual, les lloances de Déu. Maria, va acollir aquesta paraula, aquest misteri en el seu cor, i en la font divina se'ns fa per a tots nosaltres font de vida, amb les aigües fresques de la muntanya de Déu.
Segona penya: la lliçó de l'evangeli. Maria acaba de rebre l'anunci del Misteri que Déu planta o posa enmig nostre, mitjançant el seu cor. Comença a concebre Déu en la naturalesa humana, a partir de la seva resposta afirmativa a l'arcàngel missatger de Déu: Que es compleixin en mi les teves paraules. I tot seguit se'n va de pressa a la muntanya, a un poble de Judà. Ain Karem. Tot seguit d'escoltar la salutació de Maria, totes dues beneeixen el Senyor: Beneït el fruit de les teves entranyes. Allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà... diu Elisabet. La meva ànima magnifica, celebra, el Senyor... completa Maria. Potser en aquells camins hi havia encara molta boira, però comença a esquinçar-se, i hi besllumem el cel blau. Un cel que pinta de blau la humanitat.
Tercera penya: La tenim en la lectura dels Fets dels Apòstols. Maria entre els deixebles de Jesús. Tots constants i unànimes en la pregària. Tots junts en la pregària esperant el reflorir de la paraula de Jesucrist en la concòrdia que dóna i construeix aquesta pregària ben feta. Tots junts en la pregària esperant el naixement de l'Església a partir del moviment, del buf de l'Esperit Sant.
Necessitem pujar a la muntanya, pujar de cara a les penyes de la Mare de Déu de Montserrat. Necessitem meditar les paraules que Maria rep en el seu cor, els seus gestos, apropar-nos cada dia a ella com a penya bonica, que en la remor de les seves aigües, ens fa delir pels atris del Senyor, allí d'on surten les aigües vives de la Vida. Aquí trobarem els nostres camins.
També davant el misteri, com en va trobar ella, nosaltres trobarem boires, però gràcies a Maria sempre hi haurà un esquinç per aguaitar el cel blau. I de vegades també és engrescador contemplar el cel, la seva bellesa a través de les teranyines de les boirines, que ens ajuden a somniar quelcom de la bellesa que imaginem hi ha al darrere.
Però cal caminar també entre els boixos i mates d'aquesta terra, com hi va caminar sempre Maria, senzilla i humil, però també sempre oberta al Misteri de Déu, que arriba a florir quan la pau es va configurant en el nostre espai interior.
25 d’abril del 2009
SANT MARC, EVANGELISTA
Homilia predicada per fra Lluís Solà
1 Pe 5, 5b-14; Sl 88, 2-3. 6-7. 16-17 (R.: 2a); Mc 16, 15-20
Avui tocaria parlar de sant Marc. Però no en diré res, en part per una raó òbvia, perquè no sabem res de l'autor, anònim, d'aquest escrit breu —com l'anomenava l'himne de Laudes— que la comunitat al qual anava destinat va atribuir al deixeble venerat, Joan Marc. Sí que parlaré de l'únic que ens ha deixat aquest autor anònim, la seva obra, l'evangeli, que no va voler signar, perquè el centre d'aquest missatge joiós no era pas ell, sinó el Crist: Jesucrist, la bona notícia de Déu per a la humanitat.
Surt 7 vegades, en el seu text, la paraula evangeli. No hi compto la del fragment que hem escoltat, que pertany a una recensió afegida posteriorment, ja que l'escrit original acabava amb les dones fugint esporuguides del sepulcre buit. 7 vegades, el nombre del Messies! 7 vegades, ni una més ni una menys. Al principi i al final del llibre, i al bell mig. Amb això sol, aquest escriptor intel·ligent, ja ens està dient que Crist, l'Ungit —al final de l'escrit una dona deixebla l'ungirà— és la bona notícia de Déu. «Principi de l'evangeli de Jesús, el Crist, Fill de Déu». «Jesús anava per Galilea i anunciava l'evangeli de Déu». «El Regne de Déu és a prop, creieu en l'evangeli». «Qui perdi la seva vida per mi i per l'evangeli la salvarà». «Tothom qui per mi i per l'evangeli haurà deixat casa, germans, germanes, pare i mare…». «Cal que, abans de la fi, l'evangeli sigui anunciat a tots els pobles». L'evangeli, la bona notícia, es refereix a Jesús, el Crist, però en tant que és Fill de Déu, ell mateix el refereix a Déu i al seu Regne. És a dir, la bona notícia és la proximitat de Déu que s'esdevé en Jesús. Aquesta realitat ha de ser el criteri absolut de totes les altres, i ha de ser també la tasca del deixeble i de la comunitat. El missatge joiós de la proximitat de Déu ha de ser testimoniat fins a la fi per la comunitat. Per això, el darrer dels 7 evangelis, de les 7 bones notícies de Marc, és una dona. Aquella dona deixebla que, a Betània, la casa dels pobres, és a dir, l'església, va ungir el cos del mestre anticipant-ne així la sepultura, el misteri pasqual que estem celebrant. El va ungir, el va fer Crist: «Us asseguro que, quan l'evangeli serà anunciat per tot el món, també recordaran aquesta dona i diran això que ha fet».
L'evangeli, doncs, finalment, és el record d'aquest gest, el gest de l'ofrena total que fa Jesús, el Crist, de la seva vida, bàlsam i perfum d'immortalitat, per a tots nosaltres que som els seus pobres. Un gest que l'església, que és dona i deixebla, repeteix i actualitza cada vegada que, amb la seva caritat que lluita per la justícia, ungeix el cos de la humanitat sofrent.
Aquesta és la bona notícia de Marc! La del Déu proper, en Jesús, i en la comunitat que fa memòria i repeteix el gest de Jesús. Donem-ne gràcies, perseverants en l'alegria de la Pasqua, la gran bona notícia de Déu. Amén. Al·leluia.
1 Pe 5, 5b-14; Sl 88, 2-3. 6-7. 16-17 (R.: 2a); Mc 16, 15-20
Avui tocaria parlar de sant Marc. Però no en diré res, en part per una raó òbvia, perquè no sabem res de l'autor, anònim, d'aquest escrit breu —com l'anomenava l'himne de Laudes— que la comunitat al qual anava destinat va atribuir al deixeble venerat, Joan Marc. Sí que parlaré de l'únic que ens ha deixat aquest autor anònim, la seva obra, l'evangeli, que no va voler signar, perquè el centre d'aquest missatge joiós no era pas ell, sinó el Crist: Jesucrist, la bona notícia de Déu per a la humanitat.
Surt 7 vegades, en el seu text, la paraula evangeli. No hi compto la del fragment que hem escoltat, que pertany a una recensió afegida posteriorment, ja que l'escrit original acabava amb les dones fugint esporuguides del sepulcre buit. 7 vegades, el nombre del Messies! 7 vegades, ni una més ni una menys. Al principi i al final del llibre, i al bell mig. Amb això sol, aquest escriptor intel·ligent, ja ens està dient que Crist, l'Ungit —al final de l'escrit una dona deixebla l'ungirà— és la bona notícia de Déu. «Principi de l'evangeli de Jesús, el Crist, Fill de Déu». «Jesús anava per Galilea i anunciava l'evangeli de Déu». «El Regne de Déu és a prop, creieu en l'evangeli». «Qui perdi la seva vida per mi i per l'evangeli la salvarà». «Tothom qui per mi i per l'evangeli haurà deixat casa, germans, germanes, pare i mare…». «Cal que, abans de la fi, l'evangeli sigui anunciat a tots els pobles». L'evangeli, la bona notícia, es refereix a Jesús, el Crist, però en tant que és Fill de Déu, ell mateix el refereix a Déu i al seu Regne. És a dir, la bona notícia és la proximitat de Déu que s'esdevé en Jesús. Aquesta realitat ha de ser el criteri absolut de totes les altres, i ha de ser també la tasca del deixeble i de la comunitat. El missatge joiós de la proximitat de Déu ha de ser testimoniat fins a la fi per la comunitat. Per això, el darrer dels 7 evangelis, de les 7 bones notícies de Marc, és una dona. Aquella dona deixebla que, a Betània, la casa dels pobres, és a dir, l'església, va ungir el cos del mestre anticipant-ne així la sepultura, el misteri pasqual que estem celebrant. El va ungir, el va fer Crist: «Us asseguro que, quan l'evangeli serà anunciat per tot el món, també recordaran aquesta dona i diran això que ha fet».
L'evangeli, doncs, finalment, és el record d'aquest gest, el gest de l'ofrena total que fa Jesús, el Crist, de la seva vida, bàlsam i perfum d'immortalitat, per a tots nosaltres que som els seus pobres. Un gest que l'església, que és dona i deixebla, repeteix i actualitza cada vegada que, amb la seva caritat que lluita per la justícia, ungeix el cos de la humanitat sofrent.
Aquesta és la bona notícia de Marc! La del Déu proper, en Jesús, i en la comunitat que fa memòria i repeteix el gest de Jesús. Donem-ne gràcies, perseverants en l'alegria de la Pasqua, la gran bona notícia de Déu. Amén. Al·leluia.
22 d’abril del 2009
DIMECRES II DE PASQUA
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 5, 17-26; Sl 33; Jn 3, 16-21
Estimats germans:
Com és la nostra fe? És només un conjunt de coneixements que sabem de memòria? O és un estil de vida evangèlic, on comprometen tota la nostra vida? El Salm 33 ens prepara a entendre el diàleg de Jesús amb Nicodem. Jesús, Saviesa de Déu, ens invita a fer-nos deixebles seus: "Veniu, escolteu-me". Més de cinquanta vegades repeteix l'Evangeli de Joan que Déu ha enviat el seu Fill al món perquè ens estima. Que l'envia per salvar-nos, no per condemnar-nos. Veiem una gran relació entre aquest diàleg, el Pròleg de l'Evangeli de Joan, i la seva primera Carta. La Paraula, Jesucrist, que estava amb Déu al principi, la Vida eterna, s'ha convertit en vida humana "que hem sentit, que hem vist amb els nostres propis ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans".
Jesús està davant nostre, al nostre costat. Podem apropar-nos a Ell. El lligam entre Ell i nosaltres es converteix en Vida: Ell ens transmet una força on queden unides la vida divina i la vida humana, la Llum de Déu i el nostre desig de posseir-la. "Alceu vers Ell la mirada. Us omplirà de Llum". El nostre naixement a la vida de Déu, en la fe en el seu Amor, va unit al nostre naixement a la plenitud de la nostra humanitat. Qui creu en l'Amor de Déu, l'experimenta com una Vida nova que brolla de la pròpia vida, com un impuls que neix del més profund del seu ésser i el fa créixer. Aquesta Vida no s'imposa, simplement s'ofereix. Qui es nega a creure, tanca els ulls a aquesta Llum. Però, sense voler-ho, podem estar submergits en la foscor, en la nit, en el mal. Penso que es tracta de tenir la valentia de viure d'acord amb la veritat, de buscar la plena llum, de trobar el sentit de Déu en el món per salvar-lo. "Guarda't la llengua del mal, que no diguin res de fals els teus llavis. Decanta't del mal i fes el bé; busca la pau, procura aconseguir-la".
L'Evangeli ens diu que Nicodem va anar de nit a trobar Jesús. La conversa que van mantenir va més enllà de la seva història personal. És la recerca de tot ésser humà, assedegat de Vida, de Llum, de transcendència. Les coses transitòries i caduques no ens omplen, i ens cal entrar al santuari del nostre interior, on habita Déu. "Tasteu, i veureu que n'és de bo el Senyor; feliç l'home que s'hi refugia".
Ac 5, 17-26; Sl 33; Jn 3, 16-21
Estimats germans:
Com és la nostra fe? És només un conjunt de coneixements que sabem de memòria? O és un estil de vida evangèlic, on comprometen tota la nostra vida? El Salm 33 ens prepara a entendre el diàleg de Jesús amb Nicodem. Jesús, Saviesa de Déu, ens invita a fer-nos deixebles seus: "Veniu, escolteu-me". Més de cinquanta vegades repeteix l'Evangeli de Joan que Déu ha enviat el seu Fill al món perquè ens estima. Que l'envia per salvar-nos, no per condemnar-nos. Veiem una gran relació entre aquest diàleg, el Pròleg de l'Evangeli de Joan, i la seva primera Carta. La Paraula, Jesucrist, que estava amb Déu al principi, la Vida eterna, s'ha convertit en vida humana "que hem sentit, que hem vist amb els nostres propis ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans".
Jesús està davant nostre, al nostre costat. Podem apropar-nos a Ell. El lligam entre Ell i nosaltres es converteix en Vida: Ell ens transmet una força on queden unides la vida divina i la vida humana, la Llum de Déu i el nostre desig de posseir-la. "Alceu vers Ell la mirada. Us omplirà de Llum". El nostre naixement a la vida de Déu, en la fe en el seu Amor, va unit al nostre naixement a la plenitud de la nostra humanitat. Qui creu en l'Amor de Déu, l'experimenta com una Vida nova que brolla de la pròpia vida, com un impuls que neix del més profund del seu ésser i el fa créixer. Aquesta Vida no s'imposa, simplement s'ofereix. Qui es nega a creure, tanca els ulls a aquesta Llum. Però, sense voler-ho, podem estar submergits en la foscor, en la nit, en el mal. Penso que es tracta de tenir la valentia de viure d'acord amb la veritat, de buscar la plena llum, de trobar el sentit de Déu en el món per salvar-lo. "Guarda't la llengua del mal, que no diguin res de fals els teus llavis. Decanta't del mal i fes el bé; busca la pau, procura aconseguir-la".
L'Evangeli ens diu que Nicodem va anar de nit a trobar Jesús. La conversa que van mantenir va més enllà de la seva història personal. És la recerca de tot ésser humà, assedegat de Vida, de Llum, de transcendència. Les coses transitòries i caduques no ens omplen, i ens cal entrar al santuari del nostre interior, on habita Déu. "Tasteu, i veureu que n'és de bo el Senyor; feliç l'home que s'hi refugia".
19 d’abril del 2009
DIUMENGE DE L'OCTAVA DE PASQUA (B)
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 4, 32-35; 1Jn 5, 1-6; Jn 20, 19-31
Estimats germans i germanes: Pasqua es fa realitat a l'interior de cada persona quan es passa de la foscor de la creu a la llum de la nova vida. De cop, entenem tot allò que ha succeït, se'ns obren els ulls i sabem que no caminem sols. La creu sense esperança i llum no tindria sentit i es faria insuportable. Però la llum, és a dir, la resurrecció i la vida, sense la creu que les prepara, seria una utopia il·lusòria. La fe feble dels apòstols es debatia entre el vent suau de les ganes de creure i la tramuntana del fracàs. Es sentien tan pobres que ni tan sols tenien l'Amic entre ells. Formaven un petit grup, units per la pregària de la por, que de vegades és la més intensa i confiada. Tendim a parlar de manera insistent, i amb paraules boniques, sobre l'amor al proïsme, però ens costa d'assumir moltes realitats del món actual. Potser ens falta posar més sovint la mà dins del cor de Jesús, com Tomàs, per poder entrar més i millor dins del cor de la Humanitat.
Jesús no ens retreu les nostres negacions i covardies, sinó que ens concedeix de ser portadors del seu amor. L'any 2000, Joan Pau II va decretar que el II diumenge de Pasqua seria des d'aleshores la festa de la Divina Misericòrdia. Va escriure: "Per a la humanitat, que algunes vegades sembla perduda i dominada pel poder del mal, l'egoisme i el temor, el Senyor ressuscitat ofereix el regal del seu amor que perdona, reconcilia i obre l'ànima a l'esperança. És un amor que canvia els cors i porta la pau".
Jesús entrà en aquella casa tancada per la por i els digué: "Pau a vosaltres". Avui i sempre, enmig de decepcions, guerres, divisions, violacions dels drets fonamentals de la persona, és necessari escoltar la paraula de Déu. "Pau a vosaltres": La presència de Jesús és la resposta de Déu. "Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor". Des d'ara tot és possible. El procés de la fe és lent, com el creixement d'un infant. Jesucrist creu que ja ha arribat l'hora d'enfortir la seva fe: "Rebeu l'Esperit Sant". Aquell grup es convertí en comunitat. Com tots nosaltres ara, que volem fer la vivència profunda dels Sagraments, com el que estem celebrant; i que volem manifestar la nostra fe enmig del món que ens envolta.
Tomàs, que no hi va ser en la primera aparició de Jesús, no s'ho creu i demana proves. Semblantment ens passa a nosaltres. Jesús li proporciona a Tomàs arguments i proves per a la fe, perquè cal fonamentar la fe sobre la credibilitat de raonaments naturals. La demostració més convincent és aquella que està acompanyada d'obres, d'obres d'amor. Jesús li ensenya les seves marques i ferides, perquè ha mort per amor i continua vivint perquè és l'Amor. L'experiència de la resurrecció de Jesús va transformar els deixebles desfets i espantats, en testimonis valents de Jesús. Germans: entreveiem la nostra esperança perquè tot allò de perdut, fràgil o destrossat pot ser transformat quan li diem confiadament a Jesús: "Senyor meu i Déu meu". Jesús ha vingut aquí, a nosaltres, perquè tinguem vida. Amb fe podem afrontar la vida amb pau i esperança.
Quan la fe creix, l'amor està cridat a madurar. La fe no és un pur sentimentalisme, vàlid només per a personatges imaginaris. La fe implica unes actituds que suposen uns sentiments, i que són la terra cultivada on creix la llavor que donarà fruits d'amor. La vocació cristiana arrenca del retrobament amb el Crist, i la confiança amb Ell, que ens fa exclamar: "Senyor meu i Déu meu". La nostra vocació, a l'estat de vida que sigui, no és madura fins que no es viscuda amb el goig de donar-se als altres, malgrat proves i incomprensions. Vivim l'alegria en el sacrifici quan les nostres renuncies es fan per amor. Només quan estimen i donem la vida, com Jesús, podem ser fidels als compromisos que forgen una vida adulta i equilibrada.
La fe en Jesús, el Fill de Déu, mort i ressuscitat, és motiu d'alegria per al creient. Al mateix temps, ens recorda que Jesús segueix sofrint la creu en moltes persones, i ens empeny a lluitar i treballar per tal d'alleugerir tant de dolor i misèria. La Missa és la gran presència de Jesús enmig nostre. Diguem-li amb amor i confiança: "Senyor meu i Déu meu".
Ac 4, 32-35; 1Jn 5, 1-6; Jn 20, 19-31
Estimats germans i germanes: Pasqua es fa realitat a l'interior de cada persona quan es passa de la foscor de la creu a la llum de la nova vida. De cop, entenem tot allò que ha succeït, se'ns obren els ulls i sabem que no caminem sols. La creu sense esperança i llum no tindria sentit i es faria insuportable. Però la llum, és a dir, la resurrecció i la vida, sense la creu que les prepara, seria una utopia il·lusòria. La fe feble dels apòstols es debatia entre el vent suau de les ganes de creure i la tramuntana del fracàs. Es sentien tan pobres que ni tan sols tenien l'Amic entre ells. Formaven un petit grup, units per la pregària de la por, que de vegades és la més intensa i confiada. Tendim a parlar de manera insistent, i amb paraules boniques, sobre l'amor al proïsme, però ens costa d'assumir moltes realitats del món actual. Potser ens falta posar més sovint la mà dins del cor de Jesús, com Tomàs, per poder entrar més i millor dins del cor de la Humanitat.
Jesús no ens retreu les nostres negacions i covardies, sinó que ens concedeix de ser portadors del seu amor. L'any 2000, Joan Pau II va decretar que el II diumenge de Pasqua seria des d'aleshores la festa de la Divina Misericòrdia. Va escriure: "Per a la humanitat, que algunes vegades sembla perduda i dominada pel poder del mal, l'egoisme i el temor, el Senyor ressuscitat ofereix el regal del seu amor que perdona, reconcilia i obre l'ànima a l'esperança. És un amor que canvia els cors i porta la pau".
Jesús entrà en aquella casa tancada per la por i els digué: "Pau a vosaltres". Avui i sempre, enmig de decepcions, guerres, divisions, violacions dels drets fonamentals de la persona, és necessari escoltar la paraula de Déu. "Pau a vosaltres": La presència de Jesús és la resposta de Déu. "Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor". Des d'ara tot és possible. El procés de la fe és lent, com el creixement d'un infant. Jesucrist creu que ja ha arribat l'hora d'enfortir la seva fe: "Rebeu l'Esperit Sant". Aquell grup es convertí en comunitat. Com tots nosaltres ara, que volem fer la vivència profunda dels Sagraments, com el que estem celebrant; i que volem manifestar la nostra fe enmig del món que ens envolta.
Tomàs, que no hi va ser en la primera aparició de Jesús, no s'ho creu i demana proves. Semblantment ens passa a nosaltres. Jesús li proporciona a Tomàs arguments i proves per a la fe, perquè cal fonamentar la fe sobre la credibilitat de raonaments naturals. La demostració més convincent és aquella que està acompanyada d'obres, d'obres d'amor. Jesús li ensenya les seves marques i ferides, perquè ha mort per amor i continua vivint perquè és l'Amor. L'experiència de la resurrecció de Jesús va transformar els deixebles desfets i espantats, en testimonis valents de Jesús. Germans: entreveiem la nostra esperança perquè tot allò de perdut, fràgil o destrossat pot ser transformat quan li diem confiadament a Jesús: "Senyor meu i Déu meu". Jesús ha vingut aquí, a nosaltres, perquè tinguem vida. Amb fe podem afrontar la vida amb pau i esperança.
Quan la fe creix, l'amor està cridat a madurar. La fe no és un pur sentimentalisme, vàlid només per a personatges imaginaris. La fe implica unes actituds que suposen uns sentiments, i que són la terra cultivada on creix la llavor que donarà fruits d'amor. La vocació cristiana arrenca del retrobament amb el Crist, i la confiança amb Ell, que ens fa exclamar: "Senyor meu i Déu meu". La nostra vocació, a l'estat de vida que sigui, no és madura fins que no es viscuda amb el goig de donar-se als altres, malgrat proves i incomprensions. Vivim l'alegria en el sacrifici quan les nostres renuncies es fan per amor. Només quan estimen i donem la vida, com Jesús, podem ser fidels als compromisos que forgen una vida adulta i equilibrada.
La fe en Jesús, el Fill de Déu, mort i ressuscitat, és motiu d'alegria per al creient. Al mateix temps, ens recorda que Jesús segueix sofrint la creu en moltes persones, i ens empeny a lluitar i treballar per tal d'alleugerir tant de dolor i misèria. La Missa és la gran presència de Jesús enmig nostre. Diguem-li amb amor i confiança: "Senyor meu i Déu meu".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
