Dia 28 d'agost: Sant Agustí d'Hipona, bisbe i doctor de l'Església
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
No es pot estudiar la teologia de la Trinitat, de la gràcia o dels sagraments, ni meditar sobre els escrits de sant Joan o fer filosofia de la història, o analitzar el progrés —primer incert, després fulgurant— d'una ànima vers la llum, sense topar amb sant Agustí, un dels grans pares de l'Església. Els cristians d'Occident li devem tant als seus escrits, així com a la seva vida exemplar de cercador de la veritat i més tard de bisbe entregat humilment a un poble turbulent, que resulta impossible commensurar el lloc que ocupa aquest gran africà dins de la nostra cultura religiosa. Tal vegada però el més transcendental que li devem sigui d'haver-nos ensenyat dues coses: que només Déu és capaç de saciar la set de veritat i amor que tot home té en si, ja que ell és la "font de saviesa, i [la que] us cerquem com a autor de l'amor veritable" (col·lecta), i que només en l'església és on l'home troba Déu, perquè Déu es va fer home en Jesucrist, i l'església és el seu cos (postcomuni). Ningú ha parlat de l'església com Agustí, ja que per a ell l'església catòlica és Verge i Mare, a imatge de Maria: Verge en la integritat de la seva fe i Mare de tots els fills que el Senyor li atorga en tot el món i que ella congrega amb amor entorn de la taula eucarística, que és el "sagrament de pietat esdevingut per a nosaltres signe d'unitat i vincle de caritat" (oració sobre les ofrenes).
La lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica [4, 1-8], ens ha recalcat que "Déu vol que mantinguem la vostra [seva] santedat" (verset 3), i és que viure en la santedat (3) en un ambient pagà és, entre altres coses, acceptar les exigències d'una veritable puresa en matèria sexual. Però, per a Pau, de moment no es tracta d'un imperatiu moral, ja que als seus ulls, la puresa és abans que tot senyal que l'home ha estat santificat fins al més pregon del seu ésser, per la presència de l'Esperit (8). I la puresa no és feta d'evasió, de tabús o de temors, sinó d'espiritualització i de domini de si mateix al servei de l'amor.
El salm 96 [1 i 2b. 5-6. 10. 11-12] ens ha expressat el "triomf final del Senyor". I és que el salm és el judici de Déu i de la seva reialesa triomfant sobre l'univers: i mentre que tota la creació tremola, els vertaders servidors entren per sempre en la joia del Mestre.
I el fragment evangèlic ha estat tret de sant Mateu [25, 1-13], on se'ns ha posat l'accent en que "l'espòs és aquí; sortiu a rebre'l" (verset 6). I és que en els casaments palestinians, l'arribada sobtada del nuvi era cosa molt corrent, perquè els tractes entre les dues famílies es prolongaven fins al darrer minut, de manera que el nuvi feia la seva aparició en el moment que els convidats ja començaven a cansar-se. Aquest costum era apropiat per a descriure la irrupció d'un regne imminent enmig de gent distreta. I és el que va fer i aprofitar Jesús pel seu ensenyament. L'església primitiva però va transformar molt aviat la paràbola de les deu verges en una al·legoria de les noces de Crist i l'Església. El nuvi figura Crist, i l'Església hi és representada per les deu noies, les deixades i les previsores. Totes caminen vers el Senyor, però unes prenen les precaucions necessàries per a ésser-li fidels, mentre les altres s'acontenten amb pertànyer de manera purament rutinària al grup de les creients... La discriminació entre unes i altres es farà al terme del periple. Amén.
28 d’agost del 2009
23 d’agost del 2009
DIUMENGE XXI (B)
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Germanes, germans, benvolguts tots en el Senyor,
Acabem d'escoltar a l'evangeli la sincera, humil i confiada professió de FE de l'apòstol sant Pere, que ha dit: "Senyor, ¿a qui aniríem? Només Vós teniu paraules de 'vida eterna', i nosaltres hem cregut". Sí, també "nosaltres hem cregut", hem de dir, perquè aquesta és ensems la nostra sincera, humil i confiada afirmació. I per això ens hem reunit aquí: per "escoltar" la Paraula de Jesús, per donar "gràcies" (que això és precisament l'Eucaristia), i per demanar que la immolació "incruenta" a la Creu que en seguirà alimenti la nostra vida de cada dia, en aquest nostre pelegrinar vers el Pare del Cel.
Ben mirat és que tampoc nosaltres no entenem prou bé el llenguatge de Jesús. Els havia dit que ELL era el PA baixat del Cel, i era el PA que dóna vida eterna; que havien de menjar la seva CARN i beure la seva SANG. El que en realitat però volia dir-los era que ens havíem d'adherir fortament a ELL per la FE i per l'AMOR, i que l'havíem de rebre en el misteri de l'Eucaristia... i això amb desig d'unió a ELL i amb agraïment pel do de la seva mort i resurrecció, que això ens "salvava" i en "penyora" ens obria les portes del Cel. Davant del misteri d'aquestes paraules de Jesús, no ens queda altra cosa a fer que humiliar-nos i acceptar dòcilment la seva doctrina i els seus ensenyaments sobre el seu origen diví, i sobre la virtut de la seva persona per a donar-nos la vida eterna i sobre l'enigma o "misteri" de l'Eucaristia.
En resum: es tracta d'adherir-nos a Jesús i admetre'l com a Déu i com a base de la nostre salvació que, de fet, és l'únic camí veritable que mena vers el Cel.
Molts, que trobaven molt dures aquestes paraules i davant l'exigència de Jesús, el varen deixar. Podríem dir que van tenir una "crisi vocacional" davant la promesa admirable del PA de VIDA, però que, en persones diguem-ne entenimentades, ho trobaven d'un llenguatge inacceptable. Tanmateix, nosaltres hem de fer com va fer sant Pere, que va venir a dir: Encara que no entenem gaire bé el què voleu dir, creiem que sou el Sant de Déu i no volem anar a cap d'altre més que a Vós, perquè els altres déus o ídols d'aquest món no són res, i menen a la perdició.
Hem de decidir-nos per Jesús, com també ens ho ha recordat l'exemple dels israelites de Siquem, que ens parlava la primera lectura escoltada, els quals es van decidir "a adorar —l'únic Senyor—, que és el nostre Déu". Mentre que, a la segona, i en parlar-nos sant Pau del "matrimoni" hem de dir que, amb el llenguatge actual del nostre temps, no solament el "marit" ha d'estimar la "muller", sinó que també la "muller" al "marit"; i no sols la "muller" ha d'estar sotmesa al "marit", sinó que igualment el "marit" a la muller; sí, en efecte, l' "amor" ha de ser recíproc i la submissió també, el que ens fa entendre millor el text, avui dia.
Com a resum: Jo diria que les lectures ens han volgut dir que no anem darrera dels ídols d'aquest món, i que no ens deixem seduir. I hem de pregar el Pare del Cel que ens atregui cap a Jesús i ens el faci comprendre i ben seguir.
Les "lectures" ens han preparat el camí vers l'Eucaristia, l'acció de gràcies a Déu, on nosaltres hi aportem les joies i les alegries, junt amb les penes de cada dia, i les ajuntem a la immolació de Crist, i participem després de la seva taula. La taula avui és d'aquell PA de VIDA que és menjar el seu COS i beure la seva SANG, que és el que ens fa bé ara (ja que se'ns retorna en forma de gràcies i benifets), i en "esperança" és la vida eterna vers la qual tendim. Que així sigui per a tots. Amén.
Germanes, germans, benvolguts tots en el Senyor,
Acabem d'escoltar a l'evangeli la sincera, humil i confiada professió de FE de l'apòstol sant Pere, que ha dit: "Senyor, ¿a qui aniríem? Només Vós teniu paraules de 'vida eterna', i nosaltres hem cregut". Sí, també "nosaltres hem cregut", hem de dir, perquè aquesta és ensems la nostra sincera, humil i confiada afirmació. I per això ens hem reunit aquí: per "escoltar" la Paraula de Jesús, per donar "gràcies" (que això és precisament l'Eucaristia), i per demanar que la immolació "incruenta" a la Creu que en seguirà alimenti la nostra vida de cada dia, en aquest nostre pelegrinar vers el Pare del Cel.
Ben mirat és que tampoc nosaltres no entenem prou bé el llenguatge de Jesús. Els havia dit que ELL era el PA baixat del Cel, i era el PA que dóna vida eterna; que havien de menjar la seva CARN i beure la seva SANG. El que en realitat però volia dir-los era que ens havíem d'adherir fortament a ELL per la FE i per l'AMOR, i que l'havíem de rebre en el misteri de l'Eucaristia... i això amb desig d'unió a ELL i amb agraïment pel do de la seva mort i resurrecció, que això ens "salvava" i en "penyora" ens obria les portes del Cel. Davant del misteri d'aquestes paraules de Jesús, no ens queda altra cosa a fer que humiliar-nos i acceptar dòcilment la seva doctrina i els seus ensenyaments sobre el seu origen diví, i sobre la virtut de la seva persona per a donar-nos la vida eterna i sobre l'enigma o "misteri" de l'Eucaristia.
En resum: es tracta d'adherir-nos a Jesús i admetre'l com a Déu i com a base de la nostre salvació que, de fet, és l'únic camí veritable que mena vers el Cel.
Molts, que trobaven molt dures aquestes paraules i davant l'exigència de Jesús, el varen deixar. Podríem dir que van tenir una "crisi vocacional" davant la promesa admirable del PA de VIDA, però que, en persones diguem-ne entenimentades, ho trobaven d'un llenguatge inacceptable. Tanmateix, nosaltres hem de fer com va fer sant Pere, que va venir a dir: Encara que no entenem gaire bé el què voleu dir, creiem que sou el Sant de Déu i no volem anar a cap d'altre més que a Vós, perquè els altres déus o ídols d'aquest món no són res, i menen a la perdició.
Hem de decidir-nos per Jesús, com també ens ho ha recordat l'exemple dels israelites de Siquem, que ens parlava la primera lectura escoltada, els quals es van decidir "a adorar —l'únic Senyor—, que és el nostre Déu". Mentre que, a la segona, i en parlar-nos sant Pau del "matrimoni" hem de dir que, amb el llenguatge actual del nostre temps, no solament el "marit" ha d'estimar la "muller", sinó que també la "muller" al "marit"; i no sols la "muller" ha d'estar sotmesa al "marit", sinó que igualment el "marit" a la muller; sí, en efecte, l' "amor" ha de ser recíproc i la submissió també, el que ens fa entendre millor el text, avui dia.
Com a resum: Jo diria que les lectures ens han volgut dir que no anem darrera dels ídols d'aquest món, i que no ens deixem seduir. I hem de pregar el Pare del Cel que ens atregui cap a Jesús i ens el faci comprendre i ben seguir.
Les "lectures" ens han preparat el camí vers l'Eucaristia, l'acció de gràcies a Déu, on nosaltres hi aportem les joies i les alegries, junt amb les penes de cada dia, i les ajuntem a la immolació de Crist, i participem després de la seva taula. La taula avui és d'aquell PA de VIDA que és menjar el seu COS i beure la seva SANG, que és el que ens fa bé ara (ja que se'ns retorna en forma de gràcies i benifets), i en "esperança" és la vida eterna vers la qual tendim. Que així sigui per a tots. Amén.
20 d’agost del 2009
SANT BERNAT, ABAT I DOCTOR DE L'ESGLÉSIA
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sv 7, 7-10. 15-16; Sl 62, 2-9; Fl 3, 17-4,1; Mt 5, 13-19
Al final de la seva vida, el general Charles De Gaulle, president de França, va passar en una ocasió prop de Claravall i es va preguntar davant del seu ministre de cultura, André Malraux: Sant Bernat, era amb tota seguretat un colós, però, era un home de cor? Evidentment, no és fàcil comprendre les mil i una facetes d'un geni tan particular com sant Bernat. No hagué de ser fàcil ésser contemporani o company seu. (Pierre Aubé, Saint Bernard de Clairvaux, Edit Fayard, Avant-propos, 13)
Un historiador escriu sobre ell: Mai no va voler ser altra cosa que un monjo. Va poder arribar a ser arquebisbe o papa fins i tot. Es va veure obligat a respondre a consultes que li arribaven dels reis de llavors, de manera que en tal situació especial de poder, a pesar seu, estava pràcticament condemnat a governar Europa.
Quan ell apareixia davant la multitud, amb la seva barba vermellosa i blanca, els seus cabells rossos i blancs, prim i feble, tot just amb un bri de vida a les seves galtes, hom creia veure un esperit més que un home. (Jules Michelet, Histoire de France, volum II, 1832)
Un personatge polièdric, un apassionat fins a la darrera fibra del seu ésser, que despertava i continua despertant passions. Una persona, un creient, un monjo que podríem resumir amb quatre paraules: estimar Déu sense mesura.
Per a Bernat l'amor de Déu és l'única raó d'ésser de l'home. Mentre l'home no estimi Déu, no ha començat a viure. Bernat ens convida a una reflexió profunda sobre la nostra vida, sobre el nostre amor. Veritablement, s'ens poden adherir molts amors, i de fet així succeeix, que lleven el color al veritable amor en la nostra existència creient i monàstica. Quins són nostres amors? O, on està realment el meu cor?
Bernat escriu un tractat sobre l'amor de Déu atenent als desitjos d'Aimeric, Cardenal de l'Església de Roma. Hi parla dels quatre graons de l'amor, dedicant-ne el quart a aquell amor amb què ens estimem nosaltres mateixos, però per amor a Déu. Aquest és el punt culminant de l'humanisme cristià de Bernat, el seu desenvolupament final, com comenta Merton, que afegeix encara: Ell, Bernat, ens indica que la realització del nostre destí no consisteix únicament, seguint les figures tradicionals d'estil, a perdre'ns en Déu "com la gota d'aigua que es llança al vi o com la barra de ferro en el foc del forn". La plenitud del nostre destí consisteix més aviat, segons Pau, a ser trobats en Déu amb tota la nostra realitat individual i personal. (T. Merton, St. Bernat, l'últim dels Pares, Rialp, Madrid 56, p. 78)
Aquesta plenitud és assolida per Bernat, trobant-se en Déu, deixant-se abraçar per Ell, arrossegar per Ell i viure a ple cor, essent sal de la vella terra d'Europa, i fent llum en les foscors eclesials i socials del seu temps. Que la vostra llum brilli davant els homes, acaba exhortant-nos l'evangeli d'avui, aquest evangeli que tan apassionadament va viure Bernat, i que avui el nostre món necessita en noves reedicions.
Avui la nostra societat necessita d'aquesta saviesa que va viure i va testimoniar Bernat. És possible que fora de l'àmbit monàstic es continuï apreciant el seu testimoniatge. Es percep en congressos i estudis que es realitzen sobre la seva figura. És possible que dintre l'àmbit monàstic continuïn les disquisicions escolàstiques de si la seva vida va ser molt o poc monàstica. I això ens pot dispensar de llegir o reflexionar sobre la seva figura. Els murs, en ocasions, poden ser motiu per no deixar-nos veure el monestir... Per a Bernat els murs del monestir arriben fins a on arriba la força i la generositat de l'amor. Així s'expressa amb aquesta saviesa: Estimo perquè estimo, estimo per estimar. L'amor es basta a si mateix. El seu mèrit i el seu premi s'identifiquen amb ell mateix. Gran cosa és l'amor, amb la condició que es recorri al seu principi i origen, amb la condició que torni sempre a la seva font i en sigui una contínua emanació. L'amor és l'única cosa amb la qual podem correspondre al Creador. Quan Déu estima, l'única cosa que vol és ser estimat: si ell estima, és perquè nosaltres l'estimem a ell, sabent que l'amor mateix fa feliços els qui s'estimen entre si. (Sermó 83, 4s, sobre el Càntic dels càntics)
En aquella Europa de Bernat no hi havia murs de monestirs capaços de guardar dintre tanta llum, tanta saviesa. Bernat no farà sinó trepitjar els camins d'aquesta Europa medieval, essent llum i saviesa per a les seves gents. Monjo, i fora del seu monestir? Doncs sí, monjo i sembrant Europa de tot un teixit de vida monàstica, de monestirs, que faran néixer una societat impregnada de valors cristians profunds, que, avui, mancats d'aquesta saviesa, correm el risc de perdre.
Necessitem aquesta saviesa viscuda per Bernat. Aquesta saviesa de la qual ens ha aportat uns breus llampecs la primera lectura d'avui. Aquesta saviesa que és el tret dominant i característic del més gran dels cistercencs, com va escriure Pius XII en la seva encíclica Doctor Melifluus sobre sant Bernat.
La celebració de la solemnitat de sant Bernat ha de tenir una motivació principal: recuperar aquesta saviesa, ja que nosaltres vivim en un món que ha perdut el sentit de la saviesa. Ho percebem en els esdeveniments actuals d'Europa. Ho percebem, molt possiblement, en les nostres pròpies vides... Ja no concebem que únicament la saviesa —la saviesa de la creu— fa l'home semblant a Déu, atès que per la creu el Senyor va venir a ser per a nosaltres santificació, redempció i saviesa (1Cor 1, 1).
Si volem comprendre sant Bernat hem de tornar als Evangelis, a Pau, i buscar aquesta saviesa de Déu que és bogeria per a l'home. Hem de deixar Crist que penetri els nostres cors i ens transformi en Ell pel poder de la seva creu.
President De Gaulle: sant Bernat era, efectivament un colós. I, a més, tenia cor.
Per això avui nosaltres ho celebrem i demanem la seva intercessió: Tu, que has entrat en les potències del Senyor i que has arribat a ser més poderós per a intercedir, fes-nos partícips d'aquesta llum i d'aquesta suavitat que gaudeixes. (Responsori IX de Matines en la festa de St. Bernat)
Sv 7, 7-10. 15-16; Sl 62, 2-9; Fl 3, 17-4,1; Mt 5, 13-19
Al final de la seva vida, el general Charles De Gaulle, president de França, va passar en una ocasió prop de Claravall i es va preguntar davant del seu ministre de cultura, André Malraux: Sant Bernat, era amb tota seguretat un colós, però, era un home de cor? Evidentment, no és fàcil comprendre les mil i una facetes d'un geni tan particular com sant Bernat. No hagué de ser fàcil ésser contemporani o company seu. (Pierre Aubé, Saint Bernard de Clairvaux, Edit Fayard, Avant-propos, 13)
Un historiador escriu sobre ell: Mai no va voler ser altra cosa que un monjo. Va poder arribar a ser arquebisbe o papa fins i tot. Es va veure obligat a respondre a consultes que li arribaven dels reis de llavors, de manera que en tal situació especial de poder, a pesar seu, estava pràcticament condemnat a governar Europa.
Quan ell apareixia davant la multitud, amb la seva barba vermellosa i blanca, els seus cabells rossos i blancs, prim i feble, tot just amb un bri de vida a les seves galtes, hom creia veure un esperit més que un home. (Jules Michelet, Histoire de France, volum II, 1832)
Un personatge polièdric, un apassionat fins a la darrera fibra del seu ésser, que despertava i continua despertant passions. Una persona, un creient, un monjo que podríem resumir amb quatre paraules: estimar Déu sense mesura.
Per a Bernat l'amor de Déu és l'única raó d'ésser de l'home. Mentre l'home no estimi Déu, no ha començat a viure. Bernat ens convida a una reflexió profunda sobre la nostra vida, sobre el nostre amor. Veritablement, s'ens poden adherir molts amors, i de fet així succeeix, que lleven el color al veritable amor en la nostra existència creient i monàstica. Quins són nostres amors? O, on està realment el meu cor?
Bernat escriu un tractat sobre l'amor de Déu atenent als desitjos d'Aimeric, Cardenal de l'Església de Roma. Hi parla dels quatre graons de l'amor, dedicant-ne el quart a aquell amor amb què ens estimem nosaltres mateixos, però per amor a Déu. Aquest és el punt culminant de l'humanisme cristià de Bernat, el seu desenvolupament final, com comenta Merton, que afegeix encara: Ell, Bernat, ens indica que la realització del nostre destí no consisteix únicament, seguint les figures tradicionals d'estil, a perdre'ns en Déu "com la gota d'aigua que es llança al vi o com la barra de ferro en el foc del forn". La plenitud del nostre destí consisteix més aviat, segons Pau, a ser trobats en Déu amb tota la nostra realitat individual i personal. (T. Merton, St. Bernat, l'últim dels Pares, Rialp, Madrid 56, p. 78)
Aquesta plenitud és assolida per Bernat, trobant-se en Déu, deixant-se abraçar per Ell, arrossegar per Ell i viure a ple cor, essent sal de la vella terra d'Europa, i fent llum en les foscors eclesials i socials del seu temps. Que la vostra llum brilli davant els homes, acaba exhortant-nos l'evangeli d'avui, aquest evangeli que tan apassionadament va viure Bernat, i que avui el nostre món necessita en noves reedicions.
Avui la nostra societat necessita d'aquesta saviesa que va viure i va testimoniar Bernat. És possible que fora de l'àmbit monàstic es continuï apreciant el seu testimoniatge. Es percep en congressos i estudis que es realitzen sobre la seva figura. És possible que dintre l'àmbit monàstic continuïn les disquisicions escolàstiques de si la seva vida va ser molt o poc monàstica. I això ens pot dispensar de llegir o reflexionar sobre la seva figura. Els murs, en ocasions, poden ser motiu per no deixar-nos veure el monestir... Per a Bernat els murs del monestir arriben fins a on arriba la força i la generositat de l'amor. Així s'expressa amb aquesta saviesa: Estimo perquè estimo, estimo per estimar. L'amor es basta a si mateix. El seu mèrit i el seu premi s'identifiquen amb ell mateix. Gran cosa és l'amor, amb la condició que es recorri al seu principi i origen, amb la condició que torni sempre a la seva font i en sigui una contínua emanació. L'amor és l'única cosa amb la qual podem correspondre al Creador. Quan Déu estima, l'única cosa que vol és ser estimat: si ell estima, és perquè nosaltres l'estimem a ell, sabent que l'amor mateix fa feliços els qui s'estimen entre si. (Sermó 83, 4s, sobre el Càntic dels càntics)
En aquella Europa de Bernat no hi havia murs de monestirs capaços de guardar dintre tanta llum, tanta saviesa. Bernat no farà sinó trepitjar els camins d'aquesta Europa medieval, essent llum i saviesa per a les seves gents. Monjo, i fora del seu monestir? Doncs sí, monjo i sembrant Europa de tot un teixit de vida monàstica, de monestirs, que faran néixer una societat impregnada de valors cristians profunds, que, avui, mancats d'aquesta saviesa, correm el risc de perdre.
Necessitem aquesta saviesa viscuda per Bernat. Aquesta saviesa de la qual ens ha aportat uns breus llampecs la primera lectura d'avui. Aquesta saviesa que és el tret dominant i característic del més gran dels cistercencs, com va escriure Pius XII en la seva encíclica Doctor Melifluus sobre sant Bernat.
La celebració de la solemnitat de sant Bernat ha de tenir una motivació principal: recuperar aquesta saviesa, ja que nosaltres vivim en un món que ha perdut el sentit de la saviesa. Ho percebem en els esdeveniments actuals d'Europa. Ho percebem, molt possiblement, en les nostres pròpies vides... Ja no concebem que únicament la saviesa —la saviesa de la creu— fa l'home semblant a Déu, atès que per la creu el Senyor va venir a ser per a nosaltres santificació, redempció i saviesa (1Cor 1, 1).
Si volem comprendre sant Bernat hem de tornar als Evangelis, a Pau, i buscar aquesta saviesa de Déu que és bogeria per a l'home. Hem de deixar Crist que penetri els nostres cors i ens transformi en Ell pel poder de la seva creu.
President De Gaulle: sant Bernat era, efectivament un colós. I, a més, tenia cor.
Per això avui nosaltres ho celebrem i demanem la seva intercessió: Tu, que has entrat en les potències del Senyor i que has arribat a ser més poderós per a intercedir, fes-nos partícips d'aquesta llum i d'aquesta suavitat que gaudeixes. (Responsori IX de Matines en la festa de St. Bernat)
19 d’agost del 2009
DIMECRES XX (I)
Dia 19 d'agost: Beat Guerric, abat
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Celebrem la memòria del benaurat Guerric, de l'abadia cistercenca d'Igny, al segle XII. Fou un abat exemplar, treballant amb les seves pròpies mans, i donant el seu ensenyament amb humilitat i simplicitat, tot i tenir una salut deficient. La seva obra foren 54 sermons, predicats per ajudar els monjos en la seva vida espiritual, i tenint un caire més aviat moral i espiritual, seguint en això el seu mestre, l'abat Bernat de Claravall. La doctrina de Guerric és essencialment cristològica, ja que la vida monàstica en el claustre és per a ell la millor vida per l'ànima que vol ser formada pel Crist. Els monjos veien viure un home humil, que no se sentia pas cridat a ensenyar grandiloqüentment com ho feien altres abats-germans; aquesta simplicitat de la vida monàstica mena l'ànima vers Déu i dóna l'experiència espiritual. I en aquesta òptica cal fer notar que Guerric parlava més dels fruits de la contemplació que dels de la mortificació. L'estil de Guerric cerca d'imitar el de Bernat de Claravall, sense arribar al seu nivell.
La primera lectura ha estat treta del Llibre dels Jutges [9, 6-15], en què se'ns ha fet notar que "el Senyor, el vostre Déu, era el vostre rei, però vau dir: No, no, nosaltres volem un rei". I és que per avenir-se a regnar sobre gent tan ingovernable com els habitants de Siquem, calia veritablement ésser no res més que un personatge grotesc, ridículament ambiciós, de manera que aquesta és certament la lliçó d'aquesta faula de Iotan. I si té un lloc en els llibres sants, es deu a una creença que es remunta a una època molt primitiva en la qual només Déu era el vertader rei d'Israel.
La paràbola de la vinya de l'evangeli era de sant Mateu [20, 1-16] on se'ns ha parlat de la "gratuïtat de Déu". Perquè els obrers de l'hora onzena perceben la mateixa paga que els obrers de la primera. I aquests es queixen a l'amo de la vinya, talment com el fill primogènit al pare del fill pròdig, o com un Jonàs a Déu que perdona la pagana Nínive! I és que Déu crida tots els homes. Els "lloga" en la situació en què es troben. Per això, com podem fer-li retret que els vulgui beneficiar tots? La manera de fer de Déu no s'oposa a la justícia humana, sinó que la transcendeix totalment en l'amor i la gratuïtat. Aquesta paràbola ens invita, doncs, a considerar el comportament misericordiós del Pare fora dels límits massa estrets en què voldrien tancar-lo els nostres criteris de justícia i els contractes bilaterals que regeixen les relacions entre els homes. Afegint-hi la conclusió que diu: "els darrers passaran a primers" (verset 16a), en què Mateu aplica la paràbola al cas que té davant dels ulls; o sigui, que concretament, les altres nacions prengueren el lloc d'Israel. És a dir, els darrers vinguts són actualment objecte de la preferència divina, tot i que, la paràbola com a tal, no abordava aquesta qüestió, sinó que només l'encetava. Amén.
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Celebrem la memòria del benaurat Guerric, de l'abadia cistercenca d'Igny, al segle XII. Fou un abat exemplar, treballant amb les seves pròpies mans, i donant el seu ensenyament amb humilitat i simplicitat, tot i tenir una salut deficient. La seva obra foren 54 sermons, predicats per ajudar els monjos en la seva vida espiritual, i tenint un caire més aviat moral i espiritual, seguint en això el seu mestre, l'abat Bernat de Claravall. La doctrina de Guerric és essencialment cristològica, ja que la vida monàstica en el claustre és per a ell la millor vida per l'ànima que vol ser formada pel Crist. Els monjos veien viure un home humil, que no se sentia pas cridat a ensenyar grandiloqüentment com ho feien altres abats-germans; aquesta simplicitat de la vida monàstica mena l'ànima vers Déu i dóna l'experiència espiritual. I en aquesta òptica cal fer notar que Guerric parlava més dels fruits de la contemplació que dels de la mortificació. L'estil de Guerric cerca d'imitar el de Bernat de Claravall, sense arribar al seu nivell.
La primera lectura ha estat treta del Llibre dels Jutges [9, 6-15], en què se'ns ha fet notar que "el Senyor, el vostre Déu, era el vostre rei, però vau dir: No, no, nosaltres volem un rei". I és que per avenir-se a regnar sobre gent tan ingovernable com els habitants de Siquem, calia veritablement ésser no res més que un personatge grotesc, ridículament ambiciós, de manera que aquesta és certament la lliçó d'aquesta faula de Iotan. I si té un lloc en els llibres sants, es deu a una creença que es remunta a una època molt primitiva en la qual només Déu era el vertader rei d'Israel.
La paràbola de la vinya de l'evangeli era de sant Mateu [20, 1-16] on se'ns ha parlat de la "gratuïtat de Déu". Perquè els obrers de l'hora onzena perceben la mateixa paga que els obrers de la primera. I aquests es queixen a l'amo de la vinya, talment com el fill primogènit al pare del fill pròdig, o com un Jonàs a Déu que perdona la pagana Nínive! I és que Déu crida tots els homes. Els "lloga" en la situació en què es troben. Per això, com podem fer-li retret que els vulgui beneficiar tots? La manera de fer de Déu no s'oposa a la justícia humana, sinó que la transcendeix totalment en l'amor i la gratuïtat. Aquesta paràbola ens invita, doncs, a considerar el comportament misericordiós del Pare fora dels límits massa estrets en què voldrien tancar-lo els nostres criteris de justícia i els contractes bilaterals que regeixen les relacions entre els homes. Afegint-hi la conclusió que diu: "els darrers passaran a primers" (verset 16a), en què Mateu aplica la paràbola al cas que té davant dels ulls; o sigui, que concretament, les altres nacions prengueren el lloc d'Israel. És a dir, els darrers vinguts són actualment objecte de la preferència divina, tot i que, la paràbola com a tal, no abordava aquesta qüestió, sinó que només l'encetava. Amén.
17 d’agost del 2009
DILLUNS XX (I)
Homilia predicada per fra Lluís Solà
Jt 2, 11-19; Sl 105, 34-35. 36-37. 39-40. 43ab i 44 (R.: 4a); Mt 19, 16-22
Ben mirat, l'evangeli d'avui trastoca les nostres vides instal·lades tal vegada en un sistema religiós de preceptes que cal complir amb vista a obtenir alguna cosa. Ben mirat, també, després d'aquest diàleg amb Jesús, de mestre a deixeble, queda clar que la perfecció, la plenitud, no rau a «entrar a la vida» com a final feliç d'una existència tranquil·la tota dedicada a la fidelitat a unes normes, per santes que siguin: nogensmenys que els 10 manaments que el Senyor mateix va escriure amb el seu dit en unes taules de pedra! Queda clar que el cristianisme no és una religió.
Ens ho havien ensenyat que el cristianisme és una religió! I tant! Un pacte mercantil entre Déu i l'home consistent a complir unes clàusules a canvi d'una bona participació en els beneficis finals: «la vida eterna», «entrar a la vida», segons l'expressió del text. Una religió així dóna seguretat, com un pla de pensions, o com una hipoteca ben calculada, però no és cristiana.
Al jove que l'interroga Jesús li proposa una aventura més interessant i arriscada que la pràctica devota d'una religió: li proposa deixar-ho tot, fins i tot la seguretat dels manaments acomplerts, per seguir-lo a ell personalment; posar tota la seva vida, tots els seus valors, tots els seus interessos, en funció d'ell, personalment; donar-ho tot als pobres, que vol dir restar pobre amb els pobres, desposseït amb els desposseïts, nu amb els qui van nus. Sabem d'un jove, Francesc d'Assís, que ho va fer així, literalment, fins al punt de relativitzar el manament més sagrat, el d'honrar el pare i la mare, que «va considerar escòries comparat» amb el tresor més valuós de seguir el Crist pobre i nu del pessebre i de la creu.
Guardar els manaments per «entrar a la vida» pot ser la riquesa de la nostra vida de cristians fariseus, o de monjos sarabaïtes, satisfets amb l'estricte compliment de la Regla. Una Regla que, al capdavall, sant Benet ens proposa com un camí arriscat vers la felicitat, seguint Jesucrist, no com una assegurança de vida.
Ara, damunt la taula de l'altar, Jesús, de la seva pobresa, ell que no es va aferrar a les seves prerrogatives divines, ens anticipa les arres del seu tresor. Visquem, doncs, el risc de l'amistat amb ell, el risc de la llibertat i de l'alegria, i no ens n'anirem tristos!
Jt 2, 11-19; Sl 105, 34-35. 36-37. 39-40. 43ab i 44 (R.: 4a); Mt 19, 16-22
Ben mirat, l'evangeli d'avui trastoca les nostres vides instal·lades tal vegada en un sistema religiós de preceptes que cal complir amb vista a obtenir alguna cosa. Ben mirat, també, després d'aquest diàleg amb Jesús, de mestre a deixeble, queda clar que la perfecció, la plenitud, no rau a «entrar a la vida» com a final feliç d'una existència tranquil·la tota dedicada a la fidelitat a unes normes, per santes que siguin: nogensmenys que els 10 manaments que el Senyor mateix va escriure amb el seu dit en unes taules de pedra! Queda clar que el cristianisme no és una religió.
Ens ho havien ensenyat que el cristianisme és una religió! I tant! Un pacte mercantil entre Déu i l'home consistent a complir unes clàusules a canvi d'una bona participació en els beneficis finals: «la vida eterna», «entrar a la vida», segons l'expressió del text. Una religió així dóna seguretat, com un pla de pensions, o com una hipoteca ben calculada, però no és cristiana.
Al jove que l'interroga Jesús li proposa una aventura més interessant i arriscada que la pràctica devota d'una religió: li proposa deixar-ho tot, fins i tot la seguretat dels manaments acomplerts, per seguir-lo a ell personalment; posar tota la seva vida, tots els seus valors, tots els seus interessos, en funció d'ell, personalment; donar-ho tot als pobres, que vol dir restar pobre amb els pobres, desposseït amb els desposseïts, nu amb els qui van nus. Sabem d'un jove, Francesc d'Assís, que ho va fer així, literalment, fins al punt de relativitzar el manament més sagrat, el d'honrar el pare i la mare, que «va considerar escòries comparat» amb el tresor més valuós de seguir el Crist pobre i nu del pessebre i de la creu.
Guardar els manaments per «entrar a la vida» pot ser la riquesa de la nostra vida de cristians fariseus, o de monjos sarabaïtes, satisfets amb l'estricte compliment de la Regla. Una Regla que, al capdavall, sant Benet ens proposa com un camí arriscat vers la felicitat, seguint Jesucrist, no com una assegurança de vida.
Ara, damunt la taula de l'altar, Jesús, de la seva pobresa, ell que no es va aferrar a les seves prerrogatives divines, ens anticipa les arres del seu tresor. Visquem, doncs, el risc de l'amistat amb ell, el risc de la llibertat i de l'alegria, i no ens n'anirem tristos!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
