Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Celebrem avui la festa dels sants Àngels, en el dia de la dedicació d'una basílica en honor de sant Miquel al nord-est de Roma. "La veneració que els tributem, manifesta la glòria del Senyor, i la veneració que mereixen és un signe de la seva immensitat i de la seva excel·lència sobre tota criatura" [prefaci]. L'Escriptura ens ofereix només unes lleugeres mencions dels arcàngels Miquel i Gabriel, i sols parla de Rafael en el Llibre de Tobies. En el Nou Testament Gabriel és l'àngel anunciador del naixement de Joan Baptista i del de Jesús, mentre que Miquel apareix com el cabdill dels exèrcits celestials, vencedor de Satanàs en el gran combat de la fi dels temps (lectura 1b=Apocalipsi). Però, entre el Paradís del Gènesi i el de l'Apocalipsi, els àngels omplen amb la seva invisible presència el desenvolupament total de la història de la salvació, i és que apareixen com a "executors de les ordres del Senyor" (col·lecta) per elevar els seus designis als homes i, sobretot, canten la seva glòria (antífona de comunió) en una ingent multitud d'adoracions, que Daniel i Joan endevinaven rodejant el tron del Déu Viu, en dir-nos-ho així: "els seus servidors eren mil milers, i els seus assistents, deu mil miríades" (Dan 7, 10).
La primera lectura escollida ha estat del profeta Daniel [7, 9-10. 13-14] perquè indica que "els seus servidors -els àngels- eren mil milers". Amb tot, la lectura no es refereix als àngels, sinó que explica la "glòria d'un home promès a la mort". Efectivament, en ella intervé una figura misteriosa, descrita "com un Fill d'home" (verset 13). Figura col·lectiva que porta l'esperança d'Israel, ja que vindrà el dia que el veritable poble de Déu serà constituït des de les altures! Potser un Messies sigui inclòs en aquesta visió. En tot cas, però, al temps de Jesús, la profecia de Daniel fou rebuda com aplicable a un home que misteriosament sobrepugés les condicions ordinàries de la humanitat. Jesús, en efecte, es presenta com el Fill de l'home, però participant en tot de la condició ordinària dels homes. La seva glòria, per tant, manifestada llavors de la transfiguració, pertany a un home promès a la mort, però en el qual calia reconèixer que era el Fill de Déu, per la qual cosa la seva glòria era una glòria divina.
Com a salm responsorial ha estat escollit el 137, que ens fet "cantar a la presència dels àngels" i ens ha explicat que hi ha un món de realitats invisibles més real i més important que el que els sentits ens ofereixen. Quan preguem, cal que, sense negligir l'univers material, arribem a atènyer l'altre. Com Moisès, que "per la fe es va mantenir ferm, com si veiés l'invisible" (He 11, 27).
I el fragment de l'evangeli ha estat de sant Joan [1, 47-51], escollit per la frase de què "veureu els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l'home" (verset 51). Tot i que aquest evangeli fa referència a "un israelita digne d'aquest nom" (47). I és que Natanael era probablement un doctor de la llei, especialista en les Escriptures (45), assegut sota la figuera, a la manera dels savis (49). Jesús el convida a convertir el seu esguard (a "veure-hi!") i a passar progressivament de la seva humanitat a la seva messianitat, i, després, de la messianitat al misteri pasqual de la seva humiliació i de la seva exaltació ("baixar i pujar"). En aquest moment, Natanael esdevé un "israelita digne d'aquest nom" (47), ja que contempla el Déu que el seu avantpassat havia vanament volgut veure a l'hora de la seva visió de l'escala dels àngels. Per part nostra, ¿què cal tenir per merèixer d'ésser veritables fills d'Israel? ¿Un pur afecte sentimental a l'infant Jesús? ¿Una adhesió humanista al seu sistema de pensament? ¿O bé, més profundament, la fe en el seu misteri pasqual, viscuda diàriament en unió amb ell? I és precisament el que estem fent, amb la celebració de l'Eucaristia. Amén.
29 de setembre del 2009
25 de setembre del 2009
DIVENDRES XXV (I)
Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ag 1, 15b-2, 9; Sl 42, 1. 2. 3. 4 (R.: 5bc); Lc 9, 18-22
La profecia que hem escoltat a la 1a lectura parlava d'una represa. El poble d'Israel, acabat de tornar de l'exili, reprèn el pols de la seva vida i de la seva història, una vida i una història estretament relligades amb la vida i amb la història del Senyor, el seu Déu. El temple, ara en ruïnes, és el signe palpable d'aquesta vida i d'aquesta història. Un temple en ruïnes plantat, com una fita, entre el passat esplendorós, que ja no pot tornar, i el futur, que és tot a les mans de Déu, com a promesa de pau i de reconciliació: «en aquest lloc jo donaré la pau», deia l'oracle del Senyor.
També el lloc on ens trobem, inevitablement, projecta la nostra mirada cap al passat. Un passat que cap de nosaltres no ha conegut i que, amb tot, gosem qualificar, de vegades, com a millor que el present: «Com el veieu ara? En comparació d'aquell sembla no res!». I aquesta cruïlla es va repetint constantment en la història de l'Església, i potser també en els itineraris personals de cadascun de nosaltres: la temptació de sacralitzar, d'idealitzar el passat —un passat que, ai las, mai no ha existit com l'imaginem— perquè ens sembla que solament així podrem superar l'angoixa que ens causa el no res del moment present.
Déu, a través del profeta Ageu, ens invita a refiar-nos amb senzillesa del petit no res que és el present de la nostra vida. I això a tots els nivells: en la història personal, en la història col·lectiva de la nostra terra, de la nostra comunitat, o en la història de l'Església. El Déu d'Israel, que sempre trobem de la banda dels vençuts i dels perdedors, mai de la banda dels prepotents i dels guanyadors, aposta per aquest petit no res: «Jo sóc amb vosaltres. No tingueu por. El meu esperit és enmig vostre». És aquest petit no res que Déu omple amb l'esperança de la seva promesa. Ho veiem en els sants de l'Antic i del Nou Testament, en els profetes, en els apòstols de Jesús, i especialment en Santa Maria, la seva Mare: del seu petit no res, Déu n'ha fet promesa de glòria i de plenitud per al futur, un futur que enfonsa les arrels en el present, en l'ara i l'ací de la nostra fe i de la nostra esperança.
Demanem-li, doncs, que del petit no res d'aquesta casa, del petit no res de la nostra història, del petit no res de la nostra comunitat i del nostre cor, en faci un lloc de pau. Amén.
Ag 1, 15b-2, 9; Sl 42, 1. 2. 3. 4 (R.: 5bc); Lc 9, 18-22
La profecia que hem escoltat a la 1a lectura parlava d'una represa. El poble d'Israel, acabat de tornar de l'exili, reprèn el pols de la seva vida i de la seva història, una vida i una història estretament relligades amb la vida i amb la història del Senyor, el seu Déu. El temple, ara en ruïnes, és el signe palpable d'aquesta vida i d'aquesta història. Un temple en ruïnes plantat, com una fita, entre el passat esplendorós, que ja no pot tornar, i el futur, que és tot a les mans de Déu, com a promesa de pau i de reconciliació: «en aquest lloc jo donaré la pau», deia l'oracle del Senyor.
També el lloc on ens trobem, inevitablement, projecta la nostra mirada cap al passat. Un passat que cap de nosaltres no ha conegut i que, amb tot, gosem qualificar, de vegades, com a millor que el present: «Com el veieu ara? En comparació d'aquell sembla no res!». I aquesta cruïlla es va repetint constantment en la història de l'Església, i potser també en els itineraris personals de cadascun de nosaltres: la temptació de sacralitzar, d'idealitzar el passat —un passat que, ai las, mai no ha existit com l'imaginem— perquè ens sembla que solament així podrem superar l'angoixa que ens causa el no res del moment present.
Déu, a través del profeta Ageu, ens invita a refiar-nos amb senzillesa del petit no res que és el present de la nostra vida. I això a tots els nivells: en la història personal, en la història col·lectiva de la nostra terra, de la nostra comunitat, o en la història de l'Església. El Déu d'Israel, que sempre trobem de la banda dels vençuts i dels perdedors, mai de la banda dels prepotents i dels guanyadors, aposta per aquest petit no res: «Jo sóc amb vosaltres. No tingueu por. El meu esperit és enmig vostre». És aquest petit no res que Déu omple amb l'esperança de la seva promesa. Ho veiem en els sants de l'Antic i del Nou Testament, en els profetes, en els apòstols de Jesús, i especialment en Santa Maria, la seva Mare: del seu petit no res, Déu n'ha fet promesa de glòria i de plenitud per al futur, un futur que enfonsa les arrels en el present, en l'ara i l'ací de la nostra fe i de la nostra esperança.
Demanem-li, doncs, que del petit no res d'aquesta casa, del petit no res de la nostra història, del petit no res de la nostra comunitat i del nostre cor, en faci un lloc de pau. Amén.
23 de setembre del 2009
DIMECRES XXV (I)
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Esd 9, 5-9; Sl Tb 13; Lc 9, 1-6
Estimats germans:
Jesús envia els seus deixebles a "predicar el Regne de Déu" i a "guarir malalties". Aquest Regne és la presència de Déu en tota la realitat humana. Evangelitzar és fer descobrir que l'amor de Déu és una realitat present en la nostra vida. Les circumstàncies actuals ens fan veure que quelcom falla, que les malalties més grans són la desesperança o la indiferència. La gent veu clar que les coses han de canviar, que la crisi és un toc d'atenció. Si abandonem els valors humans i cristians venen situacions de decadència i de inestabilitat.
Segons el llibre d'Esdres, va ser difícil la reconstrucció de la societat i de la vida religiosa després de l'exili. L'ésser humà té grans recursos per poder superar les dificultats. Diguem-ne dos. Dins d'ell descobreix, segons Esdres, que "Déu no ens ha abandonat". Fora d'ell observa la capacitat de reacció d'un poble que exclama: "El nostre Déu ha fet brillar davant els nostres ulls una llum d'esperança". Tots s'animen a aixecar les parets materials del Temple i de les seves cases. Però, sobretot, no obliden que han d'aixecar i tornar a viure els valors que havien oblidat o descuidat.
Sabem que per a la realització d'un objectiu calen mitjans tècnics i materials. Les paraules de Jesús dient que no cal prendre res per al camí semblen ingènues. Però ben meditades, comprenem allò que és l'essencial: l'únic necessari és intentar ser fidels a la missió encomanada; que les altres coses són supèrflues, i que poden ser contraproduents. L'èxit no depèn només de la nostra preparació, sinó de la confiança posada en Déu. Nosaltres no som protagonistes; sinó mitjans, mitjans imperfectes. L'anunci de la Bona Nova ha de estar acompanyat per actes, per fets, que convencin i facin vàlid allò que diem. Qui fa el bé pot parlar, i les seves paraules donen vida.
En tota recerca interior hi ha amagat un desig de Déu. Quan més ens endinsem dins del misteri de Déu, més descobrim i experimentem el seu Amor. Al mateix temps augmenta el nostre desig d'avançar per aquest camí i de compartir amb els altres allò que hi ha dins nostre: la necessitat d'estimar i de ser estimats.
Demanen al Senyor, en aquesta Eucaristia, que sapiguem donar-nos la mà, el nostre temps, la nostra comprensió. Hem de ser valents, fins i tot hauríem de ser atrevits. Quan estimem parlem de la Bona Nova de l'Evangeli i guarim les malalties.
Esd 9, 5-9; Sl Tb 13; Lc 9, 1-6
Estimats germans:
Jesús envia els seus deixebles a "predicar el Regne de Déu" i a "guarir malalties". Aquest Regne és la presència de Déu en tota la realitat humana. Evangelitzar és fer descobrir que l'amor de Déu és una realitat present en la nostra vida. Les circumstàncies actuals ens fan veure que quelcom falla, que les malalties més grans són la desesperança o la indiferència. La gent veu clar que les coses han de canviar, que la crisi és un toc d'atenció. Si abandonem els valors humans i cristians venen situacions de decadència i de inestabilitat.
Segons el llibre d'Esdres, va ser difícil la reconstrucció de la societat i de la vida religiosa després de l'exili. L'ésser humà té grans recursos per poder superar les dificultats. Diguem-ne dos. Dins d'ell descobreix, segons Esdres, que "Déu no ens ha abandonat". Fora d'ell observa la capacitat de reacció d'un poble que exclama: "El nostre Déu ha fet brillar davant els nostres ulls una llum d'esperança". Tots s'animen a aixecar les parets materials del Temple i de les seves cases. Però, sobretot, no obliden que han d'aixecar i tornar a viure els valors que havien oblidat o descuidat.
Sabem que per a la realització d'un objectiu calen mitjans tècnics i materials. Les paraules de Jesús dient que no cal prendre res per al camí semblen ingènues. Però ben meditades, comprenem allò que és l'essencial: l'únic necessari és intentar ser fidels a la missió encomanada; que les altres coses són supèrflues, i que poden ser contraproduents. L'èxit no depèn només de la nostra preparació, sinó de la confiança posada en Déu. Nosaltres no som protagonistes; sinó mitjans, mitjans imperfectes. L'anunci de la Bona Nova ha de estar acompanyat per actes, per fets, que convencin i facin vàlid allò que diem. Qui fa el bé pot parlar, i les seves paraules donen vida.
En tota recerca interior hi ha amagat un desig de Déu. Quan més ens endinsem dins del misteri de Déu, més descobrim i experimentem el seu Amor. Al mateix temps augmenta el nostre desig d'avançar per aquest camí i de compartir amb els altres allò que hi ha dins nostre: la necessitat d'estimar i de ser estimats.
Demanen al Senyor, en aquesta Eucaristia, que sapiguem donar-nos la mà, el nostre temps, la nostra comprensió. Hem de ser valents, fins i tot hauríem de ser atrevits. Quan estimem parlem de la Bona Nova de l'Evangeli i guarim les malalties.
20 de setembre del 2009
DIUMENGE XXV (B)
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Sv 2, 12. 17-20; Sl 53; Jm 3, 16-4, 3; Mc 9, 30-37
Estimats germans i germanes:
No és fàcil comentar les lectures d'aquest diumenge, perquè són molt clares i perquè ens comprometen. Què pensaria Jesús veient els seus deixebles obsessionats en ocupar llocs importants? Si els comparem, veiem paral·lelismes entre el relat evangèlic d'avui i el del diumenge passat: els dos anuncien la mort i la resurrecció de Jesús. Entre les dues escenes semblants, l'evangelista S. Marc situa la Transfiguració. Aquest fet transcendental no va poder commoure ni canviar aquells que el seguien sense comprendre res. Jesús els parla del servei i de la creu, de donar la vida per guanyar-la; i ells discutien "quin d'ells seria el més important". Jesús no es deixa vèncer per la decepció, i insisteix: "Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots". Però els bons llocs, l'èxit, el poder i el protagonisme són temptacions seductores que ens enlluernen a tots i a tots els nivells. El Senyor ens demana vigilar i pregar per no caure en la temptació.
Quin és el camí a seguir? Com Crist ens vol alliberar, ens proposa "la saviesa que ve de dalt". Ens estima i vol que la nostra vida sigui "pacífica, moderada i dòcil, compassiva i plena de bons fruits", segons la segona lectura. La felicitat no la trobem en una pretesa superioritat sobre els altres ni en el sabor agredolç del poder; sinó en l'amor, en el servei fet per amor. Considerar-se servidor dels altres no vol dir menysprear-se a si mateix, sinó considerar que tots els altres són dignes de ser servits. Si ens considerem creients i estimem Jesucrist, hem d'actuar com Ell. Això té moltes implicacions, que cal reconèixer sincerament. Entre altres: el servei, la generositat; i la lluita no per ser superior als altres sinó per millorar com a família, grup o comunitat. En paraules de la carta de S. Jaume, hem de ser persones pacificadores que sembrem en esperit de pau; lluny d'enveges, ambicions i discòrdies.
Les solucions sempre són més fàcils del que pensem. Cal pregar molt, germans, perquè les nostres qualitats no es converteixin en les armes destructores de l'orgull, la discriminació, la autosuficiència i la manipulació. En la pregària trobem Crist i la Saviesa de la seva Paraula. La pregària esponja el cor i aclareix les idees. D'aquesta manera sortim de la nostra mediocritat i comencem un viatge vers els ideals nobles, vers Déu. Quan nedem a contracorrent podem sentir una certa sensació de soledat, de sorpresa, de dolor; també d'ultratge i de tortura, segons el llibre de la Saviesa. Però si avancem pel camí de la honestedat i de la coherència, descobrim que Déu no defrauda, que la seva Saviesa és superior a la nostra, i que la confiança ens mena a la font de la seva Paraula i del seu Amor.
Quan Jesús posa un nen al mig del grup ens manifesta l'actitud a prendre per tal de convertir-nos. El noi significa les possibilitats d'una vida nova, d'un canvi de vida. Els nois són sincers i espontanis, tenen el cor net i una mirada transparent. El somriure de la bondat ens ajuda a ser millors i a esborrar els punts foscos del nostre comportament. Crist es fa present en l'Eucaristia enmig nostre. Al voltant de l'altar, hem de descobrir que Déu estima tothom, que nosaltres hem d'estar al mateix nivell, que el perdó trenca les barreres, que l'amor uneix. La Transfiguració ens ha de transformar. Crist ens il·lumina amb la Saviesa de la seva Paraula, ens alegra amb la seva esperança, i ens anima amb el seu Amor.
Escoltem-lo, estimem-lo! Aquesta ha de ser la nostra única ambició.
Sv 2, 12. 17-20; Sl 53; Jm 3, 16-4, 3; Mc 9, 30-37
Estimats germans i germanes:
No és fàcil comentar les lectures d'aquest diumenge, perquè són molt clares i perquè ens comprometen. Què pensaria Jesús veient els seus deixebles obsessionats en ocupar llocs importants? Si els comparem, veiem paral·lelismes entre el relat evangèlic d'avui i el del diumenge passat: els dos anuncien la mort i la resurrecció de Jesús. Entre les dues escenes semblants, l'evangelista S. Marc situa la Transfiguració. Aquest fet transcendental no va poder commoure ni canviar aquells que el seguien sense comprendre res. Jesús els parla del servei i de la creu, de donar la vida per guanyar-la; i ells discutien "quin d'ells seria el més important". Jesús no es deixa vèncer per la decepció, i insisteix: "Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots". Però els bons llocs, l'èxit, el poder i el protagonisme són temptacions seductores que ens enlluernen a tots i a tots els nivells. El Senyor ens demana vigilar i pregar per no caure en la temptació.
Quin és el camí a seguir? Com Crist ens vol alliberar, ens proposa "la saviesa que ve de dalt". Ens estima i vol que la nostra vida sigui "pacífica, moderada i dòcil, compassiva i plena de bons fruits", segons la segona lectura. La felicitat no la trobem en una pretesa superioritat sobre els altres ni en el sabor agredolç del poder; sinó en l'amor, en el servei fet per amor. Considerar-se servidor dels altres no vol dir menysprear-se a si mateix, sinó considerar que tots els altres són dignes de ser servits. Si ens considerem creients i estimem Jesucrist, hem d'actuar com Ell. Això té moltes implicacions, que cal reconèixer sincerament. Entre altres: el servei, la generositat; i la lluita no per ser superior als altres sinó per millorar com a família, grup o comunitat. En paraules de la carta de S. Jaume, hem de ser persones pacificadores que sembrem en esperit de pau; lluny d'enveges, ambicions i discòrdies.
Les solucions sempre són més fàcils del que pensem. Cal pregar molt, germans, perquè les nostres qualitats no es converteixin en les armes destructores de l'orgull, la discriminació, la autosuficiència i la manipulació. En la pregària trobem Crist i la Saviesa de la seva Paraula. La pregària esponja el cor i aclareix les idees. D'aquesta manera sortim de la nostra mediocritat i comencem un viatge vers els ideals nobles, vers Déu. Quan nedem a contracorrent podem sentir una certa sensació de soledat, de sorpresa, de dolor; també d'ultratge i de tortura, segons el llibre de la Saviesa. Però si avancem pel camí de la honestedat i de la coherència, descobrim que Déu no defrauda, que la seva Saviesa és superior a la nostra, i que la confiança ens mena a la font de la seva Paraula i del seu Amor.
Quan Jesús posa un nen al mig del grup ens manifesta l'actitud a prendre per tal de convertir-nos. El noi significa les possibilitats d'una vida nova, d'un canvi de vida. Els nois són sincers i espontanis, tenen el cor net i una mirada transparent. El somriure de la bondat ens ajuda a ser millors i a esborrar els punts foscos del nostre comportament. Crist es fa present en l'Eucaristia enmig nostre. Al voltant de l'altar, hem de descobrir que Déu estima tothom, que nosaltres hem d'estar al mateix nivell, que el perdó trenca les barreres, que l'amor uneix. La Transfiguració ens ha de transformar. Crist ens il·lumina amb la Saviesa de la seva Paraula, ens alegra amb la seva esperança, i ens anima amb el seu Amor.
Escoltem-lo, estimem-lo! Aquesta ha de ser la nostra única ambició.
18 de setembre del 2009
COMMEMORACIÓ DELS DIFUNTS DE LA FAMÍLIA CISTERCENCA MORTS D'UN ANY ENÇÀ
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
La Litúrgia ens fa encomanar "a la misericòrdia de Déu" "tots els nostres germans, parents i benefactors difunts", i ens fa demanar que concedeixi de fer-los "participar de la felicitat eterna, per la intercessió de la benaurada sempre Verge Maria i de tots els sants" (col·lecta). I que la "misericòrdia de Déu que no te mida; aculli favorablement les nostres humils pregàries i que, per aquest sagrament de salvació els doni –als finats- el perdó de tots els seus pecats" (oració sobre les ofrenes). [Missal de l'Orde, pp. 38-39]
La primera lectura ha estat treta de la carta de sant Pau als cristians de Roma [8, 31b-35.37-39], on se'ns ha preguntat: "¿Qui serà capaç d'allunyar-nos del Crist, que tant ens estima?" I és que el combat de la fe i la lluita contra el mal sovint posa al descobert febleses i covardies. I els motius d'acusació contra els cristians no manquen, i per això Pau s'imagina un tribunal davant del qual els cristians seran citats. Aleshores, qui farà l'acusació? Déu mateix? No, car Déu ja ha perdonat completament en Crist i no es farà pas enrere de la seva decisió. Pot ser serà Satanàs? Certament, sí, ja que ell és l'acusador d'ofici, amb l'esperança que Déu no atorgui més la seva confiança als homes. Però Déu recusa semblant acusador. Llavors, qui queda, el Crist? Aquest però, no acusarà pas, perquè morí i ressuscità pel nostre bé, i en canvi intercedeix per tots nosaltres davant del Pare.
El salm responsorial escollit ha estat el 121, on se'ns ha parlat de "La ciutat ben construïda". I és que tot i reconeixent els defectes que hi ha en l'Església i en els seus membres, ens cal anar, per la fe, més enllà i contemplar-la com una "ciutat ben construïda", un "conjunt harmoniós". Ací i avui, i en aquest món, això només és una utopia; en el més enllà, però, i en la pàtria definitiva de l'eternitat, és una efectiva realitat.
I anem per l'evangeli que ha estat tret de sant Mateu [11, 25-30], i on Jesús ens ha dit que "veniu a mi, que jo us faré reposar". O bé, diguem-ne "una religió retornada a l'essencial". I és que els qui pateixen i es dobleguen sota la càrrega són sempre els senzills i els ignorants, dels quals hom abusa per mitjà de les observances legalistes. Jesús per tant convida a aquests pobres a prendre el seu lloc entre els deixebles, i Ell els revela una realitat que allibera de les religiositats i dels seus límits ritualistes i legalistes. I és que Déu ens accepta tal com som i ell s'ha fet un igual a nosaltres per a poder aplegar-nos al seu entorn, en aquest món, i dur-nos després cap a l'altre. Amén.
La Litúrgia ens fa encomanar "a la misericòrdia de Déu" "tots els nostres germans, parents i benefactors difunts", i ens fa demanar que concedeixi de fer-los "participar de la felicitat eterna, per la intercessió de la benaurada sempre Verge Maria i de tots els sants" (col·lecta). I que la "misericòrdia de Déu que no te mida; aculli favorablement les nostres humils pregàries i que, per aquest sagrament de salvació els doni –als finats- el perdó de tots els seus pecats" (oració sobre les ofrenes). [Missal de l'Orde, pp. 38-39]
La primera lectura ha estat treta de la carta de sant Pau als cristians de Roma [8, 31b-35.37-39], on se'ns ha preguntat: "¿Qui serà capaç d'allunyar-nos del Crist, que tant ens estima?" I és que el combat de la fe i la lluita contra el mal sovint posa al descobert febleses i covardies. I els motius d'acusació contra els cristians no manquen, i per això Pau s'imagina un tribunal davant del qual els cristians seran citats. Aleshores, qui farà l'acusació? Déu mateix? No, car Déu ja ha perdonat completament en Crist i no es farà pas enrere de la seva decisió. Pot ser serà Satanàs? Certament, sí, ja que ell és l'acusador d'ofici, amb l'esperança que Déu no atorgui més la seva confiança als homes. Però Déu recusa semblant acusador. Llavors, qui queda, el Crist? Aquest però, no acusarà pas, perquè morí i ressuscità pel nostre bé, i en canvi intercedeix per tots nosaltres davant del Pare.
El salm responsorial escollit ha estat el 121, on se'ns ha parlat de "La ciutat ben construïda". I és que tot i reconeixent els defectes que hi ha en l'Església i en els seus membres, ens cal anar, per la fe, més enllà i contemplar-la com una "ciutat ben construïda", un "conjunt harmoniós". Ací i avui, i en aquest món, això només és una utopia; en el més enllà, però, i en la pàtria definitiva de l'eternitat, és una efectiva realitat.
I anem per l'evangeli que ha estat tret de sant Mateu [11, 25-30], i on Jesús ens ha dit que "veniu a mi, que jo us faré reposar". O bé, diguem-ne "una religió retornada a l'essencial". I és que els qui pateixen i es dobleguen sota la càrrega són sempre els senzills i els ignorants, dels quals hom abusa per mitjà de les observances legalistes. Jesús per tant convida a aquests pobres a prendre el seu lloc entre els deixebles, i Ell els revela una realitat que allibera de les religiositats i dels seus límits ritualistes i legalistes. I és que Déu ens accepta tal com som i ell s'ha fet un igual a nosaltres per a poder aplegar-nos al seu entorn, en aquest món, i dur-nos després cap a l'altre. Amén.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
