DIUMENGE II DE QUARESMA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Germanes, germans, benvolguts tots en el Senyor,

Tot aquest temps de Quaresma és una crida al seguiment més intens i més ferm, de Jesucrist. I és que Ell s'ha entregat totalment al servei de Déu-Pare i dels homes, i aquesta entrega el duu fins a la Creu. Nosaltres, però, com els deixebles a la muntanya de la Transfiguració, contemplem aquest "camí" i hi descobrim tota la llum, tota la grandesa i tota la força de Déu. Per això, amb FE, ens posem a les seves mans i volem seguir-lo.

I és que Déu ha volgut de sempre el nostre bé, ja que en l'antigor es va manifestar al patriarca Abraham i, com hem vist a la primera lectura, va pactar amb ell una aliança [un "pacte de fidelitat"] en què li prometia nombrosa descendència i bona terra on habitar. Més tard, en temps de Moisès i a dalt del Sinaí, va renovar l'aliança amb tot el poble hebreu, descendent d'Abraham. I més ençà, quan Jesús, el nostre Pastor, moria per tots nosaltres al Calvari, es va acomplir la nova i eterna aliança de Déu amb tota la humanitat, ja que Déu seria el nostre Pare i nosaltres els seus fills. Així, nosaltres compliríem el manament de l'amor i Ell ens donaria la glòria del Cel.

Aqueixa glòria del cel va ser albirada pels tres apòstols quan, dalt la muntanya, van veure Jesús transfigurat i resplendent (que és l'escena descrita a l'evangeli d'avui). La Transfiguració era, per tant, la seguretat que Jesús era el Fill estimat de Déu-Pare, i era l'anunci que, després de la seva Passió i Mort a Jerusalem, ressuscitaria vivent i gloriós per sempre més (i es duria a terme el seu "misteri pasqual" de la nostra redempció).

També nosaltres, que tenim la ciutadania al Cel per l'amor i la gràcia que Déu ens dóna, si ara escoltem i seguim Jesús, anem pujant cap a la Transfiguració, segons les paraules de sant Pau, a la segona lectura que diuen: "El Crist transformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós". El que ara ens és la gràcia que necessitem per aquest nostre pelegrinatge en aquest món cap al Pare, i en penyora i esperança la certesa moral d'arribar-hi i de ser-hi per Ell acollits.

A l'Eucaristia, que tot seguit començarem, i que fa "present" i "actualitza" la mort i resurrecció de Jesús, de manera incruent, ens deixa endevinar quelcom de la resurrecció d'Ell i de la nostra, i així alimenta la nostra esperança. Amb la única diferència, que ara vivim en la FE, i no en la visió beatífica, que serà després, de manera que el sentit de la participació del cristià en la mort i resurrecció de Jesucrist, ens serà ara un tast i penyora de futur, fins que la tindrem plenament a la glòria. D'aquí que, alimentats espiritualment per la seva Paraula i, purificada la nostra visió interior, demanem que puguem fruir de la contemplació de la glòria de Déu (vegi's la col·lecta). Que així sigui –per gràcia de Déu- per a tots. Amén.

DIVENDRES DE LA SETMANA I DE QUARESMA

Homilia predicada pel P. Maties Prades

Ez 18,21-28; Sl129; Mt 5,20-26

"¿Us penseu que jo desitjo la mort del pecador? Diu l'oracle del Senyor: El meu desig és que abandoni els mals camins i visqui". El fragment llegit de la profecia d'Ezequiel és una invitació a la conversió, tema central de Quaresma. Hem escoltat orientacions per viure tal com vol Déu: "Deixar de fer el mal i obrar amb justícia i bondat", segons Ezequiel.

Cada dia oferim al Senyor un pa que voldríem fos blanc i un vi que no és clar del tot. Un pa amassat amb els nostres pecats i un vi barrejat amb els nostres errors. Les nostres ofrenes queden purificades per l'amor i la misericòrdia de Déu. El pa i el vi eucarístics esdevenen el mateix Crist, Presència de l'Amor de Déu.

Solem pensar que l'amor a Déu orienta el nostre amor als germans. Però Jesús ens invita avui a la reconciliació amb el germà per anar a Déu amb el cor més pur. Jesús perfecciona cadascú del manaments antics. En el nostre comportament, mes que estar pendents dels judicis dels tribunals humans, hauríem d'analitzar la nostra consciència segons la llei de l'amor, la llei nova rebuda per la Gràcia de l'Esperit Sant.

Es diu que equivocar-se és humà, i que perdonar és diví. Es cal, doncs, "fer les paus", segons l'Evangeli d'avui. Sense perdó no hi ha reconciliació. Crec que ens ha d'animar, en aquest procés, el pensar que la persona és més important que els seus actes, que podem canviar, que podem creure en les nostres possibilitats, que caminem junts en el camí de conversió, i que tots som mereixedors del perdó de Déu. "Són del Senyor l'amor fidel i la redempció generosa" (del salm 129).

Escriu un professor, que és filòsof i teòleg: "quan la persona perdona de cor, quan s'allibera de totes les barreres que el priven de fer aquest moviment, una espurna de divinitat s'encén dins del seu ésser. En perdonar, la imatge de Déu pren forma dins de la pasta humana".

Germans estimats, demanem al Senyor en aquesta Eucaristia que ens ajudi a perdonar i a ser perdonats, que augmenti la nostra humilitat i fortalesa. El perdó obre un futur diferent i millor. Podem comprendre, seguint la lectura d'Ezequiel, que abandonar els mals camins vol dir viure, viure de veritat. Segons un altre gran profeta, Isaïes, diu el Senyor: "Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida" (Is 55,3).

DIMARTS DE LA SETMANA I DE QUARESMA

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

L'evangeli, en el qual Jesús ens ensenya com hem de pregar, dóna llum a la litúrgia del dia d'avui. I llança al solc una llavor que ha de germinar en el més íntim del nostre esperit durant tota la Quaresma. La col·lecta i el postcomuni fan ressaltar, per la seva banda, que "mentre dominem el cos amb la mortificació" (col·lecta) hem de fer créixer el nostre desig de posseir Déu. Mentre que la penitència, en purificar-nos de l'egoisme, ens fa més atents al Senyor i ens obra a la gràcia "que Déu concedeix als seus fills" (prefaci I), i ens fa "estimar els dons del cel" (postcomuni). —I ja que és la memòria de sant Policarp, diguem que va ser l'últim testimoni de l'edat apostòlica i deixeble de l'apòstol sant Joan. Quan el procònsol el pressionava perquè renegués de Crist, li va respondre: "Fa vuitanta sis anys que el serveixo i mai m'ha fet cap mal. ¿Per què doncs he de blasfemar del meu Rei i Salvador?" I quan lligat al pal del patíbul, pregava d'aquesta manera: "Déu de totes les criatures, et beneeixo perquè m'has jutjat digne d'aquest dia i d'aquesta hora, digne d'ésser comptat en el nombre dels màrtirs i de participar en el calze del teu Crist, per a ressuscitar a la vida eterna en l'ànima i el cos en la incorruptibilitat de l'Esperit Sant" (cf. col·lecta).

La primera lectura del d'avui era del profeta Isaïes [55, 10-11], la qual paraula "no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia" (verset 11). I aquesta paraula que Déu ens dirigeix, plena d'eficàcia, no és altra que Crist mateix, que ens dóna el missatge de Déu abans de tornar al Pare, junt amb aquells que hagin cregut en ell. I és que, defensant vigorosament el monoteisme, el profeta ens proposa una renovada visió de la història. Perquè, si Déu és únic, cap força no pot contrarestar el seu designi i la promoció de la humanitat segueix endavant tal com ell la vol, i, per consegüent, la vida humana per la seva banda es pot unificar en la fe en la seva presència.

El salm responsorial escollit ha estat el 33 [4-5. 6-7. 16-17. 18-19 (R.: 18b)], que ens ha descrit "l'escola de la veritable saviesa". I és que Jesucrist, Saviesa de Déu, ens invita a fer-nos deixebles seus, dient-nos: "Veniu, escolteu-me". I si seguim el seu camí, estret, ben segur, no ens assegura pas que no patirem, sinó que ell serà així a prop dels cors que sofreixen. I que, per tant, podrem tastar que n'és de bo el Senyor.

L'evangeli ha estat de sant Mateu [6, 7-15], que ens ha ensenyat com vol que preguem i ho hem de fer amb el "parenostre". Aquesta petita catequesi de la pregària es dirigeix a uns jueus que de vegades són temptats per la rutina i el verbalisme. La pregària, de fet, no respon a una necessitat de religiositat, sinó que neix d'aquella certesa interna que tenim d'un Pare que viu amb nosaltres, que és el nostre amic, i que ens va adoptar com a fills seus; i sap, per l'experiència que en tingué el seu propi Fill, què és el que l'home necessita. El parenostre condensa doncs, en uns quants desigs i peticions, els temes essencials d'una semblant oració. Amén.

DIUMENGE I DE QUARESMA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Germanes, germans, benvolguts tots en el Senyor,

Iniciem un temps important, com és el camí quaresmal que ens ha de preparar i ens ha de portar a la gran celebració de la Pasqua. És un temps de conversió i de renovació, pel què cal un bon esforç per part nostra. És també però un temps de gràcia, ja que l'Esperit de Déu, i la seva Paraula, ens donen llum i força per aprofitar aquest temps com a "camí" de renovació cristiana. És que en la visió de l'evangelista sant Lluc, que ens ha anat presentant el seu evangeli com a un "camí" que porta a Jerusalem, també per a ell la Quaresma és una "història de la salvació feta camí". A més, Lluc hi afegeix un tema adient: i és el de la "misericòrdia" del Pare, revelada en Jesucrist i celebrada en l'Església. "Camí" i "misericòrdia" que ens inviten a la conversió i a la penitència, al dejuni i a l'almoina. I tot això ¿a fi de què? Per aprofundir la nostra opció per Jesús, per apartar-nos de tot el que ens pugui separar de Déu i els germans, i avançar així pel camí del bé.

Així, doncs, segons l'evangeli d'avui, Jesús, després del seu baptisme en el riu Jordà, va passar quaranta dies al desert, en el silenci i en la solitud, on va pregar i intensificar el seu contacte amb el Pare, i allà era temptat pel diable. Segons el mateix evangeli, varen ser quaranta dies de penitència i temptació, pel que varen esdevenir la "quaresma" de Jesús... a fi que ens fos exemple de la nostra que hem de fer. D'aquella Quaresma, Jesús en va sortir completament decidit a confiar en el seu Pare del Cel i a actuar amb total i minuciosa fidelitat a la seva voluntat i al seu designi: Sense concessions al propi egoisme, sense concessions a les ganes de popularitat, sense concessions a l'ambició de poder... que tot ens és un exemple del què hauríem de fer, i evitar, i abstenir-nos.

I, durant els dos o tres anys que varen seguir de la seva predicació o "vida pública", va continuar essent temptat a desviar-se de l'acompliment exacte de la seva missió. Ell però —Crist— va romandre sempre fidel al Pare del Cel i sempre confiat en Ell, pel què així va acomplir fidelment la nostra redempció. I ara nosaltres novament comencem la Quaresma, que mira cap a la mort i resurrecció de Jesús. I durant aquest temps de preparació per a la Pasqua, hem de revisar els nostres cors, que fàcilment són enduts a tantes flaqueses i desviacions. I hem de renovar i envigorir, en nosaltres, la FE en Jesús, el nostre capdavanter que, amb el seu exemple, ens mostra el bon camí que hem de seguir cap a la salvació. També, com Ell, hem de proposar-nos que la nostra vida sigui fidelment enquadrada dins de la voluntat del Pare, pregant-li que ens doni aquell mateix Esperit de fidelitat filial que va presidir la vida de Jesús.

La Paraula de Déu ens adoctrina i sana el nostre cor ferit. Però és l'Eucaristia —com a oblació que és— la que conforma la nostra vida amb la de Crist. Quan combreguem, ens transformem en Aquell que rebem (dita de sant Agustí). D'aquí que tota Eucaristia és una font sempre oberta per a la renovació del cor del cristià. I, essent aliment, ens és ara la gràcia que necessitem en aquest nostre camí de pelegrins, i en penyora i esperança la vida eterna vers on caminem. Com la d'avui, la vida de l'home damunt la terra és una prova; de la prova en neix la lluita per posar les coses a to, per refermar les conviccions fonamentals, per "conèixer més i més el misteri de Crist i viure'l d'acord amb les seves exigències" (de la col·lecta). La celebració de la Quaresma és, per aquest motiu, la potenciació de la quotidianitat cristiana. Que Déu ens ajudi a ben entendre-ho i ens doni la seva gràcia per córrer pel camí del bé. Amén.

DIUMENGE I DE QUARESMA (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Dt 26,4-10; Sl 90,1-2.10-15; Rm 10,8-13; Lc 4,1-13

Reflexió: Sobre el temps de Quaresma

La categoria de la festa incideix sempre en la seva preparació. La Quaresma és un temps de transit, un gran trànsit, cap a la Pasqua, la primera i més solemne festa dels cristians. La Pasqua és una festa i també un temps especial dins l'Any litúrgic, per afirmar-nos en la nostra fe en la resurrecció de Jesucrist. La resurrecció de Jesucrist és el nucli de la nostra fe cristiana. «Si Crist no ha ressuscitat —dirà sant Pau— la nostra fe és en va, encara estem en els nostres pecats». Per això és important, és necessari, que ens prenguem de debò el temps de preparació d'aquesta festa. És necessari aprofundir en aquelles exigències que la Quaresma vol posar en la nostra vida.

Jesucrist va ensenyar als seus deixebles a deixar-hp tot, a prendre la seva creu i seguir-lo a Ell que no és d'aquest món, com diu en el comiat del Darrer Sopar. L'horitzó és la Pasqua, evident, però és necessari fer el camí. Cal "passar" cap a la Pasqua. Prèviament ens hem de fer conscients de l'exigència que suposa aquest camí cap a la Pasqua.

Crec que som conscients que la saviesa d'aquest món no està en la línia de la saviesa de Déu, la qual cosa vol dir que l'home que segueix el Crist, o el cristià que vol viure la seva fe pasqual, ha de plantejar-se viure una altra saviesa. I això no ve d'una manera infusa. Encara que necessitem la gràcia de Déu per recórrer aquests camins, també és veritat que el Senyor espera de nosaltres una col·laboració activa, ferma.

Com cal que sigui aquesta col·laboració nostra? Com ha de ser el nostre treball quaresmal? Si necessitem de l'ajuda de Déu, busquem, doncs, aquesta ajuda, escoltem el que Déu vol de nosaltres. I aquí podem tenir ja un punt clar: escoltar les seves paraules. El temps de Quaresma ha de ser un temps especial d'escolta. Després, d'aquí es dedueix que el temps de Quaresma ha de ser un temps especial de silenci. El silenci és el clima que fa possible l'escolta. Després ens podem preguntar pel contingut de l'escolta. Si ha de ser l'escolta de Déu, el contingut serà la seva paraula, les seves paraules recollides i ofertes en els Llibres Sagrats. I a partir d'aquí, caminar i viure confiats en el que ens vagi dient o suggerint el Senyor. La nostra resposta cal que estigui d'acord amb aquesta escolta.

Paraula

«El meu pare va ser un arameu errant, baixà a l'Egipte, ... va créixer, es convertiren en un gran poble, ens van esclavitzar, vam cridar el Senyor i ell escoltà la nostra veu, ens va treure d'Egipte, i ens va introduir en una terra que regalima llet i mel.». En aquesta primera lectura tenim una breu relació dels moments clau de la vida del poble elegit, que constitueixen la seva professió de fe. Una fe que es veu posada a prova al llarg de la història del poble elegit. Una fe viscuda intensament en la història com un permanent pelegrinatge cap a la terra de la promesa. El poble reconeix l'acció positiva de Déu que protegeix, que acompanya el seu poble. Però també, un poble que al llarg de la història tindrà els seus moments de defalliment i d'infidelitat. La fe és una experiència de Déu viscuda en aquest dia rera dia en el qual l'home té els seus daltabaixos, de cara als seus germans i de cara a Déu, també.

«Si amb els llavis reconeixes que Jesús és el Senyor i creus de cor que Déu l'ha ressuscitat d'entre els morts seràs salvat. Però la fe que portem al cor ens fa justos i la professió de fe ens duu a la salvació». La fe en Jesucrist. El poble elegit viu en l'Antic Testament la seva fe com una confiança en Déu. En el Nou Testament aquesta fe és una relació personal amb Jesucrist. És una fe que ens duu a viure l'experiència del ressuscitat, de l'home nou. L'Esperit del Ressuscitat ens duu a una vida nova.

«L'Esperit el conduïa pel desert, i era temptat pel diable». En les temptacions estan preanunciades totes les nostres temptacions, que posen a prova la nostra fe. És important aquest passatge, no només pel que ens diu sobre Jesús, sinó també pel que ens diu sobre nosaltres. Diu Dostoyevski: «En elles hi ha com resumida i preanunciada tota la història humana". La primera temptació és intentar canviar el curs natural de les coses. Manipular-ho tot, per posar-ho al servei del meu interès particular. La segona és allò de «vendre's l'ànima al diable»; adquirir un poder extraordinari i l'èxit costi el que costi. La tercera, buscar l'espectacularitat, cridar l'atenció al preu que sigui.

Saviesa sobre la Paraula

«La injustícia, fruit del mal, no té arrels exclusivament externes; té el seu origen en el cor humà, on es troba el germen d'una misteriosa connivència amb el mal. Ho reconeix amargament el salmista: "Mira, en la culpa vaig néixer, pecador em va concebre la meva mare" (Sl 51,7). Sí, l'home és fràgil a causa d'un impuls profund que el mortifica en la capacitat d'entrar en comunió amb el proïsme. Obert per naturalesa al lliure flux del compartir, sent dintre seu una estranya força de gravetat que el duu a replegar-se en si mateix, a imposar-se per sobre dels altres i contra ells: és l'egoisme, conseqüència de la culpa original». (Benet XVI, Missatge per a la Quaresma 2010)

«El dejuni no dóna fruit si no és regat per la misericòrdia, s'asseca sense aquest rec; el que és la pluja per a la terra, això és la misericòrdia per al dejuni». (Sant Pere Crisòleg)

«Déu pot, en realitat, alimentar els pobres; però vol que s'uneixin, per amor, els qui donen amb els qui reben». (Sant Joan Crisòstom)

«No és altra cosa l'oració mental, al meu parer, sinó tractar d'amistat, estant moltes vegades tractant tot sol amb aquell que sabem que ens estima». (Santa Teresa)