SOLEMNITAT DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

Pr 8,22-31; Sl 8,4-9; Rm 5,1-5; Jn 16,12-15

«Glòria … amén». (recitat amb rapidesa)

«Glòria al Pare i al Fill i a l'Esperit Sant, com era al principi, ara i sempre, i pels segles dels segles. Amen». (recitat molt poc a poc)

És un començament una mica teatral. Hi estic d'acord. Ara bé, quan nosaltres participem en aquest misteri d'Amor que és l'Eucaristia de manera inconscient, no estem fent moltes vegades una pobra representació teatral?

Sabem quantes vegades diem cada dia «Glòria al Pare i al Fill i a l'Esperit Sant, com era al principi...»? I som conscients de com ho recitem?

L'Eucaristia comença en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant. I acaba amb la benedicció del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant. I entre aquestes dues invocacions de la Trinitat celebrem el que constitueix una seriosa representació de l'Amor que es lliura fins a l'extrem, una celebració de l'Amor que ens salva.

L'Eucaristia engloba tot el Misteri de Déu que és el Misteri de la Trinitat, d'on ha brollat tota la bellesa de la creació, i tota la bellesa i bondat de la criatura humana. Cada dia l'hauríem de celebrar amb temor i tremolor, aquest profund misteri que ens embolcalla a tots.

És tan transcendent aquesta celebració de la nostra fe, que conec un monestir de monjos, on quan hi ha dos membres de la comunitat que no tenen una mínima i correcta relació de germans, els conviden a no acostar-se a la comunió. Jo crec que això ens ensenya el gran respecte i la profunda valoració d'aquest misteri d'Amor i de comunió que és el Misteri de la Trinitat.

Necessitem conèixer aquesta «Veritat», que és el nucli de la nostra fe. Però no un coneixement de raó, sec, fred... un Déu i Tres persones. Perquè ens obrim a aquest coneixement del Misteri de Déu, se'ns ha donat l'Esperit Sant, que ha vessat en els nostres cors el seu Amor, perquè arribem a estar en pau amb Déu, i sigui una realitat allò que Déu ho és tot en tots. Perquè com ens ensenya sant Bernat: «Déu no és encara tot per a tots. D'aquí es deriva que la raó s'enganyi en els seus judicis amb tanta freqüència, que la voluntat es vegi sacsejada pels seus desordres i que la memòria es desconcerti pels seus molts oblits. La criatura està doblegada per aquest fracàs, no per gust, encara que abriga una esperança. Ja que el qui sadolla de béns tots els anhels serà plenitud lluminosa per a la raó, torrent de pau per a la voluntat, presència eterna per a la memòria. Oh amor, veritat, eternitat! Santa i feliç Trinitat! Per tu sospira des de la seva desgràcia aquesta la meva trinitat pel seu bandejament lluny de tu. Com hem trastocat aquesta trinitat nostra contra la Teva! Sento palpitar el meu cor, i em dol el meu ésser; m'abandonen les forces i m'estremeixo; em falta fins la llum dels ulls i caic en l'horror. Ai trinitat de la meva ànima, et vas allunyar en pecar i mira ara la teva gran llunyania amb la Trinitat!» (Sermó 11,5 sobre el Cantar)

Per col·laborar amb Déu en aquest camí perquè Déu arribi a ser tot per a tots és necessari viure la nostra fe moguda en tot moment per l'amor. Aquest Amor que ha estat vessat en els nostres cors. És necessari deixar que prengui força el dinamisme de l'Amor en la nostra vida.

Contemplem com es mou l'amor cap a Déu, i així podem tenir un principi de referència a la nostra vida. Diu Ramón Llull: «L'Amat està molt per damunt l'Amor i l'Amic està molt per sota de l'Amat; i l'Amor que es troba entre els dos fa descendir l'Amat fins l'Amic i fa pujar l'Amic fins l'Amat. I d'aquesta pujada i d'aquesta baixada o descens neix i viu l'Amor que serveix a l'Amat i fa patir a l'Amic» (Llibre de l'Amic i de l'Amat, n. 251)

Sembla això un joc de pujades i baixades entre l'Amat i l'Amic, entre Déu i l'home. Un joc que sembla recordar-nos la relació entre Déu i la Saviesa que ens parlava en la primera lectura, on a més llegim de manera expressa: «Jo era al seu costat com un deixeble preferit, feia les seves delícies, cada dia jugava contínuament a la seva presència, jugava per tota la terra i compartia amb els homes les meves delícies».

Si us plau, no ens inventem una altra vegada un Déu seriós. El nostre Déu és un Déu que es complau a veure'ns jugar. I dintre d'aquest joc de vida i d'amor hi ha tot un bell dinamisme de baixada i pujada... Tot per a fer-li el joc, a l'Amor.

Però podem ser tan seriosos que no arribem a entrar en aquest joc de l'Amor. I això és un entrenament per a la vida eterna. O encara millor, és ja el començament de la vida eterna, ja que exercitant-nos en aquest amor, ens anem incorporant a poc a poc en aquesta bogeria d'amor que és la Trinitat.

Per això ens convida sant Bernat: «Meditem quines obres ha fet la Trinitat en l'univers i amb nosaltres des de la creació del món fins a la seva consumació. Contemplem que sol·lícita està la divina majestat, de qui depèn el govern i ordre dels segles, perquè no ens perdem eternament. Ha desplegat el seu poder en crear-nos i tot ho dirigeix amb saviesa, com una prova evident del seu poder i saviesa. També hi havia bondat en Déu i en grau infinit, amagada en el cor del Pare, per desbordar-se sobre tots els seus fills en el moment oportú». (Sermó 2 de Pentecosta)

DISSABTE DE LA SETMANA VIII DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

La nostra Eucaristia transcorre dins d'una atmosfera de serenitat i confiança (introducció, comunió), ja que estem convençuts de què el Senyor està en nosaltres (comunió-bis). Però semblant certesa no ens dispensa de l'oració, perquè quan hem demanat a Déu, en la col.lecta, que guiï "el curs del món pels camins de la pau segons els seus designis; i concedeixi a la vostra Església de poder-vos servir amb llibertat i serenor", reconeixem fins a quin punt la nostra vida depèn de la felicitat i amargueses de tota la familia humana (col.lecta). Tanmateix pel que fa a l'oració "sobre les ofrenes", fem ressaltar el misteri de la llibertat de l'home i de la seva dependencia absoluta davant de Déu. Celebrem però avui la missa d'aquest dissabte en honor de la Mare de Déu, com a "intercessora" per les nostres misèries.

La primera lectura era de la carta de sant Judes [17, 20-25], en què ha insistit amb que "Déu pot guardar-vos de caure i pot presentar-vos irreprensibles a la presencia de la seva glòria" (verset 24); i és que la carta de Judes és una curta nota que posa en guardia contra les heretgies. La seva conclusió, recollida aquí, es dirigeix a la Trinitat –la pràctica n'era corrent- i ens recorda dues exigències: la de la fidelitat a l'ensenyament apostòlic (17) i la dels deures de caritat envers aquells que es desvien.

El salm responsorial escollit ha estat el 62 [2. 3-4. 5-6 (R.: 2b)], que ens ha parlat de l'experiència del desert; i és que els jueus posaven aquest salm en boca de David, quan havia hagut de fugir al desert de Judà, perseguit per Saül; i que ho havia perdut tot; tot, menys l'amor de Déu. "La conduiré al desert i li parlaré amorosament" (Os 2, 16).

I l'evangeli era de sant Marc [11, 27-33], on els caps religiosos qüestionen la autoritat de Jesús. I aquest, molt encertadament, es nega a respondre, puix que els seus interlocutors s'entesten a preguntar, discutir, interpretar i matizar. I res d'això no condueix fins a la persona, molt menys fins a Jesús. Mentre que, en el retrobament, l'acollida i la comunió és on es pot descubrir qui és Jesús i quin és el secret de la seva autoritat. Amén.

DIVENDRES DE LA SETMANA VIII DEL TEMPS DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada per fra Rafel Barruè

1 Pe 4,7-13; Sl 95; Mc 11,11-25

Perdoneu i sereu perdonats.

La gràcia que hem rebut cadascú de nosaltres pren formes molt variades. Hem d'esbrinar el bo i millor que cadascú té. Així, podem viure essent bons administradors del que Déu ens ha donat.

Perdoneu i sereu perdonats.

Podem imaginar-nos una figuera, la figuera plena de fulles que Jesús amb gana va a cercar el seu fruit dolcíssim. Imagina que ets tu la figuera desitjada, i Jesús ve a cercar els teus fruits dolcíssims. Però, resulta que tot és fullatge exterior. On és la gràcia que has rebut? On és la bona administració que havies de tenir dels dons rebuts?

Perdoneu i sereu perdonats.

El temple, la casa d'oració del nostre temple. El temple de l'Esperit Sant que som cadascú de nosaltres. El nostre temple interior és casa d'oració. Els monjos som professionals de l'oració. Però, tenim el perill de convertir el temple sagrat del nostre interior en cova de lladres, en pas de traginers de murmuracions, lloc de compra venda, lloc de negoci, tal vegada esperant uns beneficis il·lusoris que no van enlloc, perquè això no es diu amb els dons de la gràcia que tu has rebut.

Així doncs, cal que treguis les taules de canvi del teu interior perquè puguin fruir les figues dolcíssimes de la gràcia que has rebut de Déu. Porta una vida de pregària i de sobrietat, perquè: Quan preguis, tinguis per cert que ja tens allò que demanes.

Perdoneu i sereu perdonats.

DIUMENGE DE PENTECOSTA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

Ac 2,1-11; Sl 103; 1Co 12,3-7.12-13; Jn 20,19-23

«Un home, que regularment assistia a les reunions d'un grup d'amics, sense cap avís, va deixar de participar-hi. Després d'algunes setmanes, un amic del grup va decidir visitar-lo. Era una nit molt freda. L'amic el va trobar a casa, tot sol, assegut davant la llar de foc, on cremava un foc brillant i acollidor. Endevinant la raó de la visita del seu amic li va donar la benvinguda, el va conduir a una cadira gran prop de la llar i es va quedar quiet, esperant. Es va fer un greu silenci. Els dos homes només contemplaven la dansa de les flames entorn dels troncs de llenya que cremaven. Al cap d'alguns minuts, l'amic va examinar les brases que es van formar i, curosament, en va triar una, la més abrandada de totes, empenyent-la cap a un costat. Va tornar llavors a asseure's, romanent silenciós i immòbil. L'amfitrió parava esment a tot, fascinat i quiet. Una estona després, la flama de la brasa solitària va disminuir, fins que només va tenir una lluentor momentània i el seu foc es va apagar. En poc temps, el que abans era una festa de calor i llum, ara no passava de ser un negre, fred i mort tros de carbó recobert d'una espessa capa de cendra grisenca. Cap paraula havia estat dita des de la protocol·lària salutació inicial entre els dos amics. Abans de disposar-se a sortir, va manipular novament el carbó fred i inútil, col·locant-lo de nou al mig del foc. Gairebé immediatament es va tornar a encendre, alimentat per la calor dels carbons ardents entorn d'ell. Quan va arribar a la porta per marxar, el seu amfitrió li va dir: —Gràcies per la teva visita i per la bellíssima lliçó. Tornaré al grup d'amics. Compteu amb mi!»

Jo diria que, com a rerefons d'aquest relat, podem contemplar la primera lectura, on hi ha un grup d'amics, els deixebles de Jesús, amb santa Maria i algunes dones. El més realista és pensar que es dedicarien en aquests encontres a recordar els ensenyaments de Jesús durant la seva vida pública. En aquestes trobades, l'espai interior d'aquest grup aniria pujant de temperatura. Cada dia el foc se'ls tornava més ardent, més viu. És el que veiem que passa quan Jesús s'apareix personalment a algun d'ells o d'elles. El cor comença a cremar per dintre, fins que arriba el moment de presentar-se tot el grup davant els jueus devots de totes les nacions de la terra.

Jo crec que comencen a comprendre molts dels ensenyaments de Jesús. Per exemple, aquelles paraules que deien: «on dos o tres estan reunits en el meu nom, allí estic jo enmig d'ells». I el qui està enmig d'ells és Algú que estima fins a l'extrem, duu l'amor fins a les últimes conseqüències. Els qui es presenten aquest matí davant els jueus, portaran el seu amor també fins a l'extrem, com a bons deixebles del Mestre.

Gents procedent de totes les nacions els entén quan parlen. Qui no entén l'amor viscut i testimoniat fins a l'extrem? És foc que consumeix i desperta el desig de consumir-se. Perquè estem fets per l'Amor i per a l'Amor. «Predestinats ja abans de la creació del món a ser consagrats per l'amor», diu sant Pau.

I comencen amb decisió i generositat el camí programat a la segona lectura, on es parla d'unitat i de diversitat, molt d'acord amb la presència de l'Esperit Sant. Són dues paraules que els homes ens costa arribar a assumir. Les veiem contradictòries. L'home, si té el poder, busca aquesta unitat tan sols per tenir un domini més segur. La diversitat la troba perillosa per a la seva situació de privilegi. No permet opinions diferents. Pot sorgir una contestació que no arribi a dominar. En resum és una actitud pròpia d'una persona curta.

Els qui estan a l'altra banda, la de la diversitat, temen que se'ls retallin les seves llibertats, que es dilueixi la seva riquesa personal.

És la mateixa sintonia o tensió que hi pot haver entre les paraules individu i comunitat. La persona solament es realitza plenament en un ambient comunitari; en el seu egoisme pot aprofitar-se de la comunitat, però, al capdavall, en sortirà empobrit. La comunitat ha de tenir en compte la riquesa de cada persona, respectar la individualitat de cadascú i convidar a posar aquella riquesa al servei de la comunitat. Alhora, la persona es torna conscient que aquí hi ha el veritable camí de la seva realització.

És la saviesa de la segona lectura: «diversitat de dons, de serveis, de funcions, però un mateix origen de tot, una mateixa font, un mateix foc, un mateix Déu».

Un exemple molt expressiu de l'equilibri entre la persona i la comunitat el tenim a la Regla de sant Benet. A més, la Regla ens posa com a punt principal de referència el Crist: «Escoltar la invitació del Mestre. Renunciar a la pròpia voluntat, per a militar sota Crist. En la seva bondat ens mostra el camí de la vida. Que Ell ens dugui tots junts a la vida...»

Tenir com a referència el Crist, és tenir en compte els seus ensenyaments, els seus gestos... tota la seva vida... Per això sant Benet ens en suggereix el camí amb la seva invitació a la lectio divina. La lectio és el veritable camí d'encontre amb Crist, i amb els apòstols a l'evangeli, a través d'aquest encontre, tenir la pau en el cor. Sentir com Ell ens pacifica, entrant dintre nostre.

En la salutació de Jesús, a l'evangeli, hi ha un punt interessant: la recepció de l'Esperit Sant, però també la invitació a perdonar. Podem pensar que aquestes paraules es refereixen a la institució del sagrament de la Penitència. Sigui com sigui, en qualsevol cas, se'ns convida al perdó com en el Parenostre. La dimensió del perdó és fonamental en tota relació comunitària per a viure amb veritable pau en el cor i ser alhora artífex de pau.

DIUMENGE DE LA PENTECOSTA (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Ac 2,1-11; Sl 103, 1.24.29-31.34; 1Co 12,3-7.12-13; Jn 20, 19-23

Reflexió: Pentecosta

El Pneuma, l'Esperit Sant, és com l'"últim toc", tant en la Santíssima Trinitat com en el pla diví de la salvació. El fruit d'aquest Misteri és l'Església. L'Esperit Sant és qui la perfecciona en la santedat. Li comunica la santedat, la santedat de Déu. Crist és el Cap de l'Església, i d'Ell ve l'esperit diví que recorre tots els membres. Fa que l'Església sigui un sol Cos en l'únic Esperit. Aquesta força de Déu «que va obrar en el Crist quan el ressuscità d'entre els morts i el féu seure a la seva dreta, dalt del cel per damunt de tota potència» (Ef 1,20-23).

El dia de la Pentecosta, el Senyor glorificat va formar la seva Església com a Cos seu i com a Esposa, comunicant-li la seva força vital divina.

Aquest do de Déu ha estat confiat a l'Església. De la mateixa manera que va comunicar el seu esperit a la carn modelada, perquè en rebre'l quedin vivificats tots els seus membres; en aquest do hi havia continguda la comunió de vida amb Crist.

Diu Pau: «En l'Església Déu ha constituït Apòstols, Profetes, Doctors», suscitats per l'acció de l'Esperit, per tal d'anar edificant el Cos en la comunió, en la unitat, mitjançant el servei de cadascú.

On hi ha l'Església hi ha el Pneuma, l'Esperit de Déu, l'Esperit Sant. Els qui no el reben, o els qui no l'escolten són els qui es fabriquen cisternes esquerdades, i beuen l'aigua bruta de fang. S'allunyen de la fe de l'Església per a no deixar-se guiar. El Pneuma, com a força vital de l'Església és fruit de la Passió i Resurrecció del Senyor; i l'Església és també fruit del Misteri Pasqual.

El que diem de tota l'Església ho diem també de cadascun dels qui estan incorporats a Crist. Son "ànimes eclesials", segons expressió d'Orígenes i de sant Ambròs. Tota ànima que té una fe viva duu dintre seu, de manera viva, l'Esperit Sant. És la penyora de la nostra filiació divina, com diu Pau: «Déu va enviar als nostres cors l'Esperit del seu Fill, que crida: Abba, Pare!» (Gal 4,6). I, ja que el Pneuma, l'Esperit, és Déu, l'ànima queda divinitzada per participació, per gràcia. Pot conèixer i contemplar les coses de Déu. Així doncs, l'Esperit de Déu crea l'home nou a imatge de Déu, li inspira la vida sobrenatural de Déu i el prepara per a l'eterna comunió de vida amb Déu.

El Misteri de la festa de la Pentecosta és l'acte redemptor del Crist en tant que ens comunica la vida divina en plenitud. L'Esperit no es va fer carn com el Verb; no obstant això, va venir a nosaltres. Per la Mort i Resurrecció de Crist, Déu està enmig nostre i dintre nostre. En una possessió plena i permanent.

Paraula

«Es trobaven tots junts en un mateix lloc... de sobte, se sentí venir del cel un so com si es girés una ventada violenta i ompli tota la casa». Estaven junts, dedicats a l'oració. Estaven preparant la terra on ja havia caigut la "llavor" de la Paraula, i com a homes del "temps" estaven a l'espera, a l'espera del "temps de Déu" en la vida. Tot treball en línia d'unitat i reconciliació, és sempre preparar la terra perquè l'Esperit de Déu es manifesti plenament.

«Els dons que rebem són diversos, però l'Esperit que els distribueix és un de sol». L'important és que cadascú reconegui i apreciï i valori el do que ha rebut. Cadascú té el seu.

«Són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor». Allò d'important i necessari és que cadascú en la comunitat ocupi un servei concret. Cadascú té capacitat per a un servei. Ningú no és tan pobre que no tingui quelcom per oferir.

«Són diversos els miracles, però tots són obra d'un sol Déu». És vital que cadascú sigui conscient d'aquesta gran veritat: solament hi ha una font de vida, i d'aquesta font bevem tots, i sadollem la nostra set.

«Pau a vosaltres. I els deixebles es van omplir d'alegria». Només la pau és font d'alegria. Però aquesta pau autèntica solament la dóna el Senyor, no el món.

Saviesa sobre la Paraula

«L'Esperit, com ens diu Lluc, va descendir sobre els deixebles en la Pentecosta, després de l'ascensió del Senyor, per a introduir tots els homes en la vida i fer-los participar en la nova Aliança; per això lloaven Déu en totes les llengües, mentre l'Esperit congregava en la unitat els pobles més distants i oferia al Pare les primícies de totes les nacions. Per tot això havia promès el Senyor enviar-nos el Paràclit, a fi que ens transformés per a Déu. Ja que així com el blat sec, si no hi ha aigua, no pot formar-se una massa ni fer-se, si més no, un sol pa, de la mateixa manera tampoc nosaltres podríem arribar a formar una unitat en Crist Jesús sense l'aigua que prové del cel. I així com la terra seca no pot fructificar si manca la humitat, tampoc nosaltres, que érem tronc sec, haguéssim pogut donar fruits de vida sense la pluja de la voluntat divina». (Sant Ireneu, Sobre les Heretgies)

«Si l'Esperit Sant està en tu, per les seves operacions comprendràs absolutament en tu el que diu sobre ell l'Apòstol: "On hi ha l'Esperit del Senyor, allí hi ha la llibertat" (2Co 3,17) i: "el cos és mort a causa del pecat però l'esperit és vida a causa de la justícia" (Rm 8,10), i: "els qui són de Crist han crucificat la seva carn amb les seves passions i desitjos" (Ga 5,24). "Tots els qui han estat batejats en l'Esperit Sant (1Jn 1,33) han estat revestits del Crist", "són fills de la llum" (Lc 16,8) i "caminen en la llum que no té posta" (1Jn 1,7); i veient el món no el veuen; i escoltant les coses del món no escolten (Mt 13,13). Com està escrit sobre els homes carnals: veient no veuen, escoltant les coses divines no comprenen (Lc 8, 10) ni poden comprendre les coses de l'Esperit (1Co 2,14), perquè per a ells és bogeria. Així penso igualment sobre els qui tenen en ells l'Esperit Sant: duen un cos però no estan en la carn: "Vosaltres, diu, no esteu en la carn sinó en l'Esperit, i l'Esperit de Déu habita en vosaltres" (Rm 8,9); "estan morts per al món i el món per a ells: Per a mi el món està crucificat i jo per al món" (Ga 6,14)». (Simeó, el Nou Teòleg)