Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Jr 20,7-9; Sl 62; Rm 12,1-2; Mt 16,21-27
Deixa't seduir. Deixa't seduir per la Bellesa. Deixa't seduir pel més bell de tots els homes. Reconeix quina és la voluntat de Déu. Reconeix que hi ha alguna cosa que, com foc, crema en el teu interior. Reconeix la set que tens de Déu.
Una creu s'encamina per l'horitzó de la vida. La teva creu s'encamina cap a l'encontre amb la Creu de Jesús, la Creu que dóna la veritable vida.
«Jesús digué als deixebles: Si algú vol venir amb mi, que es neguí ell mateix, que prengui la seva creu i m'acompanyi».
Jesús avui ens ho diu a cadascú de nosaltres: Vols venir amb mi? Si? No? Silenci. Silenci perquè hem de meditar aquesta pregunta. Negar-se un mateix, prendre la seva creu, acompanyar-lo, això és el que se'ns demana. La Creu de Jesús és la nostra salvació. Travessant la creu arribem a copsar la salvació, la vida en Crist.
Jesús, com als seus deixebles, ens convida a ser conscients, a prendre consciència de la nostra vida: Si som cristians o no ho som. Perquè el cristià és aquell que ha dit que sí, que sí que vol seguir a Jesús. El camí no és fàcil. Però, no és impossible. Deixa't seduir. Deixa't seduir pel més bell de tots els homes, i ofereix-te completament a la seva voluntat.
El seguiment de Jesús és un regal, un regal en la vida. De vegades costa perquè volem salvar la nostra vida. Però, Jesús ens diu: «Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà».
La vida ens ha estat donada com un regal. El seguiment de Jesús com un regal extraordinari. Però, ens cal perdre la nostra petita vida per guanyar-la amb plenitud de bellesa.
La vida veritable es troba en la recerca de la bellesa veritable que és Déu. El camí el trobarem en el reconeixement de l'altre com el Crist. Acompanyant a l'altre acompanyes a Crist mateix. Cal agafar la pròpia creu que s'encamina per l'horitzó de la vida i acompanyar a Jesús acompanyant els altres en la vida que ara tenim. I així, esdevindrem mereixedors de la paga que el Fill de l'home té preparada en la seva glòria.
Deixa't seduir per la voluntat de Déu.
28 d’agost del 2011
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS ORDINARI
Diumenge 22è durant l'any (Cicle A)
Dels sermons de sant Agustí, bisbe (96,1-4)
«Si algú vol ser deixeble meu, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi». Paraules, d'entrada, dures. Aquesta ordre del Senyor apareix com una càrrega pesada als qui volen seguir-lo. Però, ben mirat, no són ni dures ni pesades, perquè el Senyor mateix ve en ajuda dels qui compleixen els seus manaments. Perquè són també veritat aquelles altres paraules: «El meu jou és suau i la meva càrrega lleugera». És que l'amor transforma en dolcesa l'aspror que trobem en el compliment dels manaments. ¡Prou que ho sabem el que pot arribar a fer l'amor, fins quan és deshonest i impur! ¡Que en sofreixen els homes de coses dures, quantes proves indignes i intolerables, per poder atènyer l'objecte del seu amor! ¿Quin és, doncs, el negoci més important de la nostra vida? Escollir allò que ens cal estimar. ¿Què té d'estrany aleshores que el qui estima el Crist i vol seguir-lo, es negui ell mateix? Si l'home mor quan s'estima a si mateix, es trobarà plenament quan es negui.
És bo seguir el Crist, però hem de saber com. Quan Crist va dir aquestes paraules als qui el volien seguir, encara no havia ressuscitat d'entre els morts, encara no havia sofert la passió. Tenia encara per endavant la creu, el menyspreu, els assots, les espines, els insults, la mort. Vet aquí quines són les dificultats del camí. ¿Et fan por? ¿No goses emprendre la marxa? El camí és dur, i és l'home mateix qui ha fet tornar dur el camí de la seva vida. Però els obstacles han estat capgirats. Crist els ha trepitjat. ¿Qui hi ha que no vulgui arribar a l'exaltació? Ocupar un lloc ben alt és cosa plaent a tots els homes. Però l'escala per atènyer el cim és l'abaixament. ¿Per què, doncs, vols fer unes passes tan llargues? ¿Que potser vols caure, en comptes de pujar? Posa, doncs, el peu damunt de cada graó, i pujaràs.
Aquest graó de la humilitat, no el volien veure aquells deixebles que demanaven: «Digueu, Senyor, que un de nosaltres segui a la vostra dreta i l'altre a la vostra esquerra en el vostre Regne». Volien arribar al cim, i no s'adonaven de l'escala. I el Senyor els la mostra: «¿Podeu beure el calze que jo he de beure?». Vosaltres, també, que cerqueu el cim de la grandesa, ¿podeu beure el calze de la humiliació? Fixeu-vos que el Senyor no ha dit només: «Que es negui ell mateix i que em segueixi», sinó que hi ha afegit: «Que prengui la seva creu». Que prengui allò que costa i pesa, així em seguirà. Si algú es proposa de seguir-me obeint els meus manaments i imitant els meus exemples, no li faltaran pas contradiccions. Molts se li posaran en contra, mols intentaran de dissuadir-lo, i això fins i tot entre els qui es diuen seguidors del Crist. També anaven amb Jesús els qui impedien al cec de cridar. Amenaces, mofes, oposicions de tota mena... si em vols seguir, fes de tot això la teva creu. Els màrtirs arribaren a la meta encoratjats per aquestes paraules. Si mai ens sobrevingués la persecució, ¿no ho hauríem de menysprear tot per causa del Crist?
LA CARTA DE L'ABAT
Estimada Maria Lluïsa,
Baixo la teva estrella d'aquest mes que parla sobre la "vida". Aquesta és una estrella la llum de la qual busca avui dia molta gent. De fet, som tots els que busquem la llum d'aquesta estrella. Perquè la vida tots la rebem, tots ens trobem amb aquest do de la vida, però no tots arribem a assolir la saviesa veritable de la vida, aquella saviesa que porta a viure-la amb la veritable llum i pau i sentit. Són innombrables les persones que viuen la seva vida malament, molt malament, sense els recursos materials mínims. Moltes altres, no tantes en aquest cas, desbordants d'aquests recursos la viuen ofegats en un clima personal aclaparador tancats sobre si mateixos... La vida té molts matisos, de tot signe. El poeta Rilke escriu: «Cal suportar la vida amb dignitat, tan sols la mesquinesa la fa petita».
Però, de fet, hi ha molta mesquinesa que fa la vida petita, miserable, per a molts, i, per descomptat, que no sempre el que determina aquesta dignitat és l'element material, sinó altres valors fonamentals, dels quals s'està ressentint.
La Paraula de Déu de diumenge XXII ens ofereix una clau per donar sentit a la vida: «salvar la vida és perdre-la, perdre-la és guanyar-la», però aquesta aparent contradicció es desfà quan es viu abraçat per la Vida profunda, que per al cristià té un nom: Crist. Crist se'ns presenta com la Vida. Diu als jueus: «si algú té set, que vingui a mi; el qui creu en mi que begui. Perquè l'Escriptura diu: "del seu interior brollaran rius d'aigua viva"» (Jn 7,38). El llibre dels Proverbis ens ensenya: «Fill meu, escolta les meves paraules, fixa-t'hi atentament; no les perdis mai de vista, guarda-les al fons del cor: qui les acull, troba la vida, són remei per a tothom. Sobretot vetlla el fons del cor; que d'allí surt la vida» (Pr 4,20s).
La paraula de Jesús, era, i és, una paraula de vida, perquè neix des del seu cor i anava directament cap al cor de l'altre. Ell perdia la vida, la oferia des de l'impuls de l'amor, la servia. Perdia la vida, per guanyar el cor. Perdia, o servia la vida per guanyar la font de la vida. Posava una estrella lluminosa al firmament fosc d'aquest món.
Això és viure la vida en «cercles creixents, que passen per les coses», que diu el poeta, només que hauria de completar el vers: «i per les persones». No manquen persones en aquest món, com el profeta Jeremies, que han estat seduïdes pel valor i el foc de la Paraula. Continuaren havent-les, perquè no podem viure sense aquesta estrella de «la vida».
Maria Lluisa, com diu el profeta Ezequiel: «Viu, segueix vivint, creix!». Una abraçada,
+ P. Abat
21 d’agost del 2011
DIUMENGE XXI DURANT L'ANY (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Is 22,19-23; Sl 137; Rm 11,33-36; Mt 16,13-20
Germanes, germans,
Ens hem reunit, com cada diumenge, per celebrar el misteri pasqual de la passió, mort i resurrecció del Crist, misteri que pel fet de tenir com a protagonista Jesucrist, Déu i home, perpetua incessantment el seu poder salvador al llarg de tots els segles de la història en favor de tots als homes i dones que han existit, existeixen i existiran en el nostre món. Per això la nostra mirada va dirigida principalment al Pare de Nostre Senyor Jesucrist que, en Crist, ens ha beneït d'una manera tan gratuïta com immerescuda, i ens ha cridat a ser fills seus i a formar el Poble de la Nova Aliança, Poble dels redimits gràcies a la entrega total del Crist a la voluntat del Pare. Nosaltres, empesos per l'Esperit del Crist ressuscitat, volem ser deixebles del nostre Mestre i Senyor per tal d'acompanyar-lo també en la glòria, quan tot l'univers se sotmetrà definitivament a ell, i el Fill mateix se sotmetrà al qui li ho haurà sotmès tot, per tal que Déu sigui tot en tots.
En la taula de la paraula d'avui apareix repetidament el terme simbòlic de la clau o les claus, com a signe d'autoritat, tant en el text d'Isaïes com en l'evangeli. El profeta vaticina la destitució de Sobnà, probablement un estranger que havia arribat a tenir l'alt càrrec de majordom del palau del rei Ezequies, i que amb el seu orgull i deliris de grandesa s'havia fet fer un panteó tallat a la roca. Isaïes el desqualifica en nom del Senyor i li assegura que el seu càrrec passarà en mans d'Eljaquim, que assumirà l'autoritat que tenia Sobnà. En aquest moment el profeta se serveix del simbolisme de la clau del palau de David com a signe d'autoritat absoluta i irrevocable. És en aquest sentit que també Jesús atribuirà a Pere l'autoritat sobre la seva Església.
L'evangeli d'avui, tan freqüentment glossat, ens posa la qüestió sempre indefugible sobre qui és Jesús per a nosaltres, i concretament per a tu i per a mi. A Jesús li preocupa ben poc què pensa la gent del Fill de l'Home, però vol saber què pensen d'ell els seus immediats seguidors, per qui el tenen. Per això introdueix aquesta pregunta als seus deixebles per tal que es defineixin davant d'ell i sobre ell. Li interessa saber de la seva pròpia veu quina idea s'han anat fent de la seva persona i del seu missatge. Els ho formula clarament: «I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?» Pere, sempre impetuós i decidit, endut per un fervor entusiasta envers Jesús, s'avança a donar la resposta abans que els altres, tot pensatius davant la pregunta de Jesús. Pere fa una confessió solemne de la divinitat de Jesús, quelcom que sobrepassa sens dubte el seu coneixement, per això Jesús li diu que la seva resposta no prové del seu magí, sinó que és fruit d'una revelació del Pare del cel. És aleshores quan Jesús li confereix l'autoritat sobre la seva Església i el poder de lligar i deslligar —en el sentit de condemnar i absoldre— tant a la terra com al cel, amb la donació simbòlica de les claus del Regne. Sense esperar-ho, Pere, s'ha trobat investit d'una autoritat d'origen diví. Pere, serà la pedra sobre la qual Jesús edificarà la seva Església en unió amb els altres apòstols. Ens trobem davant un text cabdal sobre la institució de l'Església i el primat de Pere, que tants trencacaps ha provocat al llarg de la seva història, fins a dividir-la en els dos grans sectors, la d'Orient i la d'Occident. L'exegesi catòlica sosté legítimament que aquest primat petrí es perpetua en tots els successors de Pere i no es tracta d'un atribut purament personal concedit al primer dels apòstols, ja que la intenció de Jesús era la de proveir al futur de la seva Església amb una institució que no podia desaparèixer amb la mort de Pere. La presència aquests dies entre nosaltres del successor de Pere per confirmar la fe dels joves vinguts d'arreu del món per veure, escoltar i pregar amb el Papa a Madrid, és un signe de la vitalitat de la fe de les joves generacions que veuen en Benet XVI el vicari de Crist i l'herald de la pau i de la veritat que els pot comunicar esperança i nous ideals en un món on els valors estan tan capgirats i on el missatge evangèlic cal que hi tingui una validesa permanent per tal que el cristianisme continuï essent l'autèntic humanisme.
Tot amb tot, el que ens interessa en la nostra reflexió d'avui és el fet de deixar-nos qüestionar també nosaltres per Jesús amb la mateixa pregunta que ell formulà als dotze a Cesarea de Felip, sota la muntanya de l'Hermon. Perquè del concepte que tinguem de Jesús sabrem fins a quin punt ens sentim dependents d'ell i del seu missatge. Hem de preguntar-nos sobre la nostra relació personal amb Jesús, si ell és de debò la nostra única riquesa, la nostra passió dominant, el nostre paradís interior, el nostre tot. Si per ell i per la seva doctrina seríem capaços de donar la vida. En el fons, si estem de debò enamorats d'ell i si volem adherir-nos fermament a la seva persona i al seu missatge. Si és així, també nosaltres confessarem, com Pere, amb la nostra vida, que ell és l'Ungit de Déu i el Fill de Déu.
Ens disposem ara a parar la taula de l'eucaristia on Jesús se'ns farà present en la seva humanitat i divinitat fins al punt d'esdevenir aliment i vida del nostre cos i de la nostra ànima tot participant sagramentalment del seu Cos i de la seva Sang, Misteri Pasqual a l'abast de tots els qui creuen en ell, amb una gratuïtat admirable que ens fa exclamar amb sant Pau: «Quina profunditat i riquesa en la saviesa i en el coneixement de Déu! Glòria a ell per sempre. Amén».
Is 22,19-23; Sl 137; Rm 11,33-36; Mt 16,13-20
Germanes, germans,
Ens hem reunit, com cada diumenge, per celebrar el misteri pasqual de la passió, mort i resurrecció del Crist, misteri que pel fet de tenir com a protagonista Jesucrist, Déu i home, perpetua incessantment el seu poder salvador al llarg de tots els segles de la història en favor de tots als homes i dones que han existit, existeixen i existiran en el nostre món. Per això la nostra mirada va dirigida principalment al Pare de Nostre Senyor Jesucrist que, en Crist, ens ha beneït d'una manera tan gratuïta com immerescuda, i ens ha cridat a ser fills seus i a formar el Poble de la Nova Aliança, Poble dels redimits gràcies a la entrega total del Crist a la voluntat del Pare. Nosaltres, empesos per l'Esperit del Crist ressuscitat, volem ser deixebles del nostre Mestre i Senyor per tal d'acompanyar-lo també en la glòria, quan tot l'univers se sotmetrà definitivament a ell, i el Fill mateix se sotmetrà al qui li ho haurà sotmès tot, per tal que Déu sigui tot en tots.
En la taula de la paraula d'avui apareix repetidament el terme simbòlic de la clau o les claus, com a signe d'autoritat, tant en el text d'Isaïes com en l'evangeli. El profeta vaticina la destitució de Sobnà, probablement un estranger que havia arribat a tenir l'alt càrrec de majordom del palau del rei Ezequies, i que amb el seu orgull i deliris de grandesa s'havia fet fer un panteó tallat a la roca. Isaïes el desqualifica en nom del Senyor i li assegura que el seu càrrec passarà en mans d'Eljaquim, que assumirà l'autoritat que tenia Sobnà. En aquest moment el profeta se serveix del simbolisme de la clau del palau de David com a signe d'autoritat absoluta i irrevocable. És en aquest sentit que també Jesús atribuirà a Pere l'autoritat sobre la seva Església.
L'evangeli d'avui, tan freqüentment glossat, ens posa la qüestió sempre indefugible sobre qui és Jesús per a nosaltres, i concretament per a tu i per a mi. A Jesús li preocupa ben poc què pensa la gent del Fill de l'Home, però vol saber què pensen d'ell els seus immediats seguidors, per qui el tenen. Per això introdueix aquesta pregunta als seus deixebles per tal que es defineixin davant d'ell i sobre ell. Li interessa saber de la seva pròpia veu quina idea s'han anat fent de la seva persona i del seu missatge. Els ho formula clarament: «I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?» Pere, sempre impetuós i decidit, endut per un fervor entusiasta envers Jesús, s'avança a donar la resposta abans que els altres, tot pensatius davant la pregunta de Jesús. Pere fa una confessió solemne de la divinitat de Jesús, quelcom que sobrepassa sens dubte el seu coneixement, per això Jesús li diu que la seva resposta no prové del seu magí, sinó que és fruit d'una revelació del Pare del cel. És aleshores quan Jesús li confereix l'autoritat sobre la seva Església i el poder de lligar i deslligar —en el sentit de condemnar i absoldre— tant a la terra com al cel, amb la donació simbòlica de les claus del Regne. Sense esperar-ho, Pere, s'ha trobat investit d'una autoritat d'origen diví. Pere, serà la pedra sobre la qual Jesús edificarà la seva Església en unió amb els altres apòstols. Ens trobem davant un text cabdal sobre la institució de l'Església i el primat de Pere, que tants trencacaps ha provocat al llarg de la seva història, fins a dividir-la en els dos grans sectors, la d'Orient i la d'Occident. L'exegesi catòlica sosté legítimament que aquest primat petrí es perpetua en tots els successors de Pere i no es tracta d'un atribut purament personal concedit al primer dels apòstols, ja que la intenció de Jesús era la de proveir al futur de la seva Església amb una institució que no podia desaparèixer amb la mort de Pere. La presència aquests dies entre nosaltres del successor de Pere per confirmar la fe dels joves vinguts d'arreu del món per veure, escoltar i pregar amb el Papa a Madrid, és un signe de la vitalitat de la fe de les joves generacions que veuen en Benet XVI el vicari de Crist i l'herald de la pau i de la veritat que els pot comunicar esperança i nous ideals en un món on els valors estan tan capgirats i on el missatge evangèlic cal que hi tingui una validesa permanent per tal que el cristianisme continuï essent l'autèntic humanisme.
Tot amb tot, el que ens interessa en la nostra reflexió d'avui és el fet de deixar-nos qüestionar també nosaltres per Jesús amb la mateixa pregunta que ell formulà als dotze a Cesarea de Felip, sota la muntanya de l'Hermon. Perquè del concepte que tinguem de Jesús sabrem fins a quin punt ens sentim dependents d'ell i del seu missatge. Hem de preguntar-nos sobre la nostra relació personal amb Jesús, si ell és de debò la nostra única riquesa, la nostra passió dominant, el nostre paradís interior, el nostre tot. Si per ell i per la seva doctrina seríem capaços de donar la vida. En el fons, si estem de debò enamorats d'ell i si volem adherir-nos fermament a la seva persona i al seu missatge. Si és així, també nosaltres confessarem, com Pere, amb la nostra vida, que ell és l'Ungit de Déu i el Fill de Déu.
Ens disposem ara a parar la taula de l'eucaristia on Jesús se'ns farà present en la seva humanitat i divinitat fins al punt d'esdevenir aliment i vida del nostre cos i de la nostra ànima tot participant sagramentalment del seu Cos i de la seva Sang, Misteri Pasqual a l'abast de tots els qui creuen en ell, amb una gratuïtat admirable que ens fa exclamar amb sant Pau: «Quina profunditat i riquesa en la saviesa i en el coneixement de Déu! Glòria a ell per sempre. Amén».
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 21è durant l'any (Cicle A)
Comentari a l'evangeli segons sant Lluc, de sant Ambròs, bisbe (L. VI,93-97)
Jesús demana als seus deixebles: «I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?» I Simó Pere li contesta: «Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu». L'opinió que la gent tenia sobre Jesús té el seu interès: els uns creien que Elies havia ressuscitat i que havia de venir novament a la terra, els altres pensaven que era Joan Baptista, que havia estat decapitat i ara havia tornat a la vida, o encara pensaven que era algun dels antics profetes.
Si l'apòstol Pau no volgué conèixer altra cosa que Jesucrist, i encara crucificat, ¿què més podria desitjar de conèixer jo sobre el Crist? En aquest sol nom hi ha expressada la divinitat, l'encarnació i la realitat de la passió. Així, per bé que tots els altres apòstols tenen tots el mateix coneixement sobre el Crist, Pere respon el primer: «Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu». ¿Podríem nosaltres especular ara sobre la generació de Déu, quan sant Pau cregué que no havia de saber res mes que Jesucrist, i encara crucificat, quan sant Pere ha cregut que no havia de confessar altra cosa que el Fill de Déu? Nosaltres investiguem, amb els ulls de la feblesa humana, quan i com nasqué i quina és la seva grandesa. Pau va veure en totes aquestes qüestions un escull més que no pas un profit per a l'edificació, i des d'aleshores decidí de no saber altra cosa que el Crist Jesús. Pere va saber que en el Fill de Déu subsisteixen totes les coses, perquè «el Pare ho ha donat tot al Fill». Si, doncs, li ho ha donat tot, li ha transmès també l'eternitat i la majestat que ell posseeix. Però, ¿per què me n'he d'anar tan lluny? El terme de la meva fe és el Crist, el terme de la meva fe és el Fill de Déu.
Creguem, doncs, tal com Pere va creure, per tal de poder ser feliços i de sentir com ell de llavis de Jesús: «Això no t'ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel». En efecte, els homes de carn i de sang només poden revelar realitats terrenals; en canvi, el qui parla dels misteris en esperit no es fonamenta pas sobre l'ensenyament de la carn i de la sang, sinó sobre la inspiració divina. No us fieu, doncs, de la carn i de la sang, si és que vosaltres mateixos no us voleu tornar carn i sang. El qui ha vençut la carn ha esdevingut fonament de l'Església i, si no pot igualar Pere, el pot, si més no, imitar. Grans són, en efecte, els dons de Déu: no solament ha restaurat el que era nostre, sinó que ens ha donat el que era seu.
El Crist és pedra. I no solament no ha refusat la gràcia d'aquest nom al seu deixeble, sinó que l'ha fet també Pedra, perquè té de la pedra la solidesa inalterable, la fermesa en la fe. Esforceu-vos, també vosaltres, a ser pedres: cerqueu la pedra no fora de vosaltres, sinó al vostre interior. La vostra pedra és la vostra acció; la vostra pedra és el vostre esperit. És sobre aquesta pedra que es construeix la vostra casa, perquè cap tempesta de l'esperit maligne no pugui esfondrar-la. La vostra pedra és la fe; la fe és el fonament de l'Església. Si vosaltres sou pedra, romandreu en l'Església, perquè l'Església reposa damunt la pedra.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
