Salm 27 [28]
1 A tu clamo, Senyor:
penyal meu, no facis el sord al meu crit!
Si no fas cas de mi, m'assemblaré
als qui baixen a la fossa de la mort.
2 Escolta la meva veu suplicant,
quan et demano auxili i alço les mans
vers la cambra del teu santuari.
3 No em llancis amb els culpables
ni amb els qui van amb males arts;
parlen en to d'amic als seus companys,
però coven malícia dins el cor.
4 Torna'ls això que han fet,
les maldats que han comès!
Torna'ls la paga que es mereixen
per l'obra de les seves mans!
5 No han entès les gestes del Senyor,
les obres de la seva mà;
per això els destruirà per sempre més.
6 Beneït sigui el Senyor,
que escolta la meva veu suplicant.
7 El Senyor és el mur que em protegeix;
el meu cor confia en ell.
M'ha defensat i me n'alegro tot jo;
vull lloar-lo amb els meus cants
8 El Senyor és la muralla del seu poble,
el baluard que salva el seu Ungit.
9 Salva el teu poble!
Beneeix la teva heretat!
Sigues el seu pastor,
pren-los per sempre en els teus braços!
Idees generals sobre el salm
És una súplica angoixant i una acció de gràcies fervent. No es suggereix quina és la classe de perill: una malaltia? una injustícia? Posa de relleu que el salmista espera en la Paraula, perquè l'ajudi a escapar del perill. I finalment, una acció de gràcies perquè ha estat escoltat, o perquè en una confiança total en Déu, li canta abans que hagi experimentat el socors.
El perill personal, la presència d'uns malvats, l'acció de gràcies, la presència comunitària... ens situen en un ambient de súplica.
Podem establir tres parts:
v. 1-5, súplica. El salmista parla de la seva situació, amb la sensació que el Senyor està callat o absent.
v. 6-7, acció de gràcies. Ha estat escoltat, i ha superat el seu drama personal.
v. 8-9, afegit posterior amb el tema de la monarquia. La súplica és ara per tot el poble.
Podem contemplar dos drames: un de personal i un altre de social. D'una banda el personal, en mostrar la situació d'un malalt a la vora de la mort. Però també hi ha un drama social, ja que dedica força espai als enemics. Fa la impressió d'estar vivint en una societat hipòcrita, d'aparences. No és una maldat de meres paraules, de murmuració, sinó d'accions injustes. El silenci de Déu suscitaria crits d'alegria en els seus enemics. Si no actua a favor del malalt caurà en descrèdit i serà tingut en no res. Per això clama a Déu amb tot el seu cos. Amb els dos últims versos, el malalt ja no és una persona sinó tot el poble. Jesús va mostrar el rostre de Déu que no roman sord davant el clam del poble. Jesús ve per treballar al servei de la vida, perquè poguessin gaudir-la en plenitud.
Llegeix
Es poden fer diverses lectures, seguint aquestes «idees generals» seguides d'una reflexió. Tenint com a punt de referència l'aspecte personal, o l'aspecte comunitari. Una altra possible lectura, tenint com a referència a Jesucrist, com a resposta de Déu als problemes de la humanitat.
Medita
v. 1 Aquest vers és el més individual del salm. L'home pot sentir opressivament el silenci de Déu. Sentir-lo com a carència o com a buit, és ja una certa relació amb Déu, és a dir, tenir-lo dintre. Escoltar el silenci pot ser una experiència profunda. El silenci pot ser un aspirar a escoltar la Paraula, una espera confiada. El silenci pot ser una aposta per l'Absolut, en qui podem trobar la salvació. El silenci fa del nostre cor un lloc de revelació de Déu.
La inactivitat de Déu ocasiona la mort. «Si no m'hagués defensat el Senyor, ja em veia jo en el silenci del sepulcre» (Sl 93,17). La intervenció de Déu és qüestió de vida o de mort.
Sentir el silenci com a buit, com a solitud angoixant, és una manera d'afirmar Déu. És una manera de dir: no puc prescindir de tu, és una manera d'apreciar que la seva inactivitat produeix la mort. Però hi ha persones que avui no poden suportar aquest silenci i adopten una postura no creient i crítica. És l'escàndol, avui, de moltes persones davant el dolor i les angoixes de la nostra humanitat. Una prova per a la fe en Déu.
Podem considerar també el crit de Jesús a la Creu, que se sent abandonat pel Pare, i rebutjat pels homes: Mt 27,46-50.
v. 2 La pregària és un crit. Esquinçat, angoixant, en moltes ocasions. Un crit que brolla de l'íntim del cor. En la pregària, tota la persona s'obre a Déu. És el crit que la persona dirigeix a Déu amb els seus afectes i sentiments. El salmista juga amb dos termes: a dalt i a baix. De dalt baixa el silenci que precipita a la mort, al no-res. De baix s'aixequen unes mans que s'alcen cap amunt i destrueixen el silenci. La pregària és un pont de comunicació entre a dalt i a baix.
«El temple per excel·lència és el Crist. En Crist Déu es reconcilia amb el món. Qui aixeca la seva ànima a Crist l'eleva cap a aquest Temple que és també la seva Glòria» (Orígenes).
v. 3 Déu no pot tractar de la mateixa manera innocents i malvats. Els malvats ignoren les accions de Déu, no reconeixen que Déu intervé activament en la història.
La seva llengua és una fletxa mortal, tots duen l'engany als llavis: parlen amablement amb els companys, però per dintre van amb ganes d'enxampar-los. «No els haig de demanar comptes per tot això? A un poble com aquest, no li haig de donar el que es mereix? Ho dic jo, el Senyor» (Jr 9,7)
Els versos del poeta ho posen també en relleu:
«Homes i dones
domats, sotmesos.
És urgent rebel·lar-se
i espantar-ho tot:
la por, la rancúnia, l'odi...
Tot menys l'amor».
(Federico Mayor)
v. 4 El salmista demana a Déu que els pagui el que es mereixen. «Déu de justícia, Senyor, Déu de justícia, resplendeix! Aixeca't, jutge de la terra, dóna als orgullosos la paga que es mereixen. Fins quan els injustos, Senyor; fins quan s'alegraran del seu triomf» (Sl 94, 1s).
I el profeta Isaïes: «No es veu per enlloc la bona fe, i el qui s'aparta del mal acaba espoliat. El Senyor ho ha vist, i li desplau que el dret sigui trepitjat. Ha vist que ningú no se'n preocupa, s'admira que ningú no el defensi. Llavors el seu braç li ha donat la victòria, l'ha sostingut la seva justícia» (59,15s).
I quina és la resposta de Déu?: «El vostre Pare del cel fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre sobre justos i injustos» (Mt 5,45). «Com la terra fa créixer la brotada, i el jardí fa germinar la llavor, el Senyor Déu sobirà farà germinar la salvació i el triomf davant totes les nacions» (Is 61,11).
v. 5 Es refereix a la intervenció de Déu a favor dels innocents. L'obra de Déu no pot ser ignorada sinó pel cor tort, doblegat sobre si mateix, i en la tenebra (cf. Rm 1).
v. 6-7 S'expressa la joia per l'acció de Déu que ha donat resposta a la súplica. Es repeteix la paraula «cor», ressaltant com la pregària de súplica ha nascut des del cor, ha cridat amb el cor. Potser ara se sent fatigat, però pot escoltar la Paraula de Jesús: «Veniu a mi, tots els que esteu cansats i afeixugats i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera» (Mt 11,28 s).
És el descans en l'amor. El cor de l'home descansa en Déu: «Ens has fet, Senyor per a tu i el nostre cor està inquiet fins que descansa en tu» (Sant Agustí).
v. 8-9 El que fins aquí tenia una dimensió personal passa ara a un horitzó més ampli. El poder de Déu que es desplega en tot el poble. La força d'un poble no està en la seva prosperitat material, sinó en la vivència d'uns valors humans que aglutinen en la comunió, en la fraternitat, la seva gent. I res hi ha de més profund que la força i la benedicció de Déu per viure aquest horitzó de pau.
Prega
«Qui desfarà aquest nus summament tortuós i complicat? És lleig, no vull tornar els ulls a ell, ni vull veure-ho. Et vull a tu, justícia i innocència bonica i agradable als ulls purs i d'insaciable sacietat. Al teu costat hi ha el descans total i la vida impertorbable. Qui entra en Tu, entra al goig del seu Senyor i no tindrà por i es trobarà extraordinàriament bé en el bé suprem. Jo em vaig allunyar de Tu i vaig caminar errant, Déu meu, molt lluny del camí de la teva estabilitat en la meva adolescència i vaig romandre per a mi mateix en una regió de pobresa» (Sant Agustí, Les Confessions L,2,X).
Contempla
«Que tots s'aixequin.
Que ningú quedi enrere».
(Llibre sagrat dels Maies)
En un temps de silenci, quines imatges et desperten aquests dos versos, al fil del salm?
31 de maig del 2012
LECTIO DIVINA
27 de maig del 2012
DIUMENGE DE PENTECOSTA
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 2,1-11; Sl 103; 1Co 12,3-7.12-13; Jn 20,19-23
«No puc estimar-lo sinó a través de l'home,
mirall del meu Déu!
Mirar-lo als ulls és sentir
una cançó d'amor».
Aixeco la mirada, i contemplo una comunitat reunida al voltant d'un altar, contemplo la comunitat i escolto una cançó blanca. M'acosto a aquesta comunitat, llavors contemplo els seus rostres diferents que revelen maneres de ser diferents, històries diverses, rostres que parlen de virtuts i també de punts foscos. Aixeco la mirada fins a contemplar el grup de fidels que habitualment ens acompanyen. Els seus rostres són menys coneguts, però també diversos, vestits també diversos en els seus colors i formes, tot un indici d'històries diverses. Que parlen també de punts de llum i d'ombra.
Aixeco la mirada, contemplo el vostre rostre, els vostres ulls, i sento una cançó d'amor. És la melodia de l'Esperit Sant que habita en vosaltres, que distribueix dons diversos, però és una sola la font. És la melodia de l'Esperit Sant, que vol fer de les nostres vides una cançó d'amor. És la cançó que anem escrivint a la llum de l'Esperit sobre el pentagrama del cor. Amb les notes i els silencis de la nostra vida.
La cançó no sempre ens surt amb una lletra bona i atractiva, per la malaptesa de la nostra mà i la falta de llum al cor. La cançó no sempre ens surt ben afinada, amb una bona tonalitat. Però hem de saber, i així ens ho suggereix la Paraula de Déu, que el nostre objectiu és arribar a oferir un bon concert, que necessitem dedicar temps a assajar la cançó, a polir deficiències.
Com a creients i temples de l'Esperit Sant tenim aquesta responsabilitat, aquesta tasca necessària. Així ens ho demana Jesucrist en l'evangeli que acabem d'escoltar: «Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres», ens diu. Crist ens envia, doncs, perquè el món ens miri i escolti una cançó d'amor. Així ho suggereix també Pau quan escriu a la comunitat de Corint: «a nosaltres ens ha posat el Senyor com a espectacle davant el món sencer» (cf. 1Co 4). Una cançó d'amor. Aquesta és la nostra responsabilitat i el nostre objectiu principal.
Ara bé, la Paraula de Déu ens adverteix que «hi ha diversitat de dons, diversitat de serveis i de miracles». Això complica una mica les coses. Però les complicacions es poden anar simplificant, i es poden resoldre també, si considerem que tot s'ha de resoldre en buscar el bé comú. Tot cal contemplar-ho en la línia de perfilar una bona melodia, que el món ens miri i escolti una cançó. Ens pot sortir una cançó a veus. Jo crec que més aviat la nostra cançó és una cançó a veus. El provoca la nostra diversitat, els diferents dons que reparteix l'Esperit. Però les diferents veus poden fer que la cançó tingui una bellesa més gran.
En qualsevol cas no podem deixar de mirar als ulls dels altres per descobrir-hi, més enllà de les seves foscors, la bellesa de la llum i de la pau que traspua el seu cor i que són les notes per a una cançó d'amor.
L'Eucaristia és un moment preciós, quan el Crist es fa present i ens diu: «Pau a vosaltres». La pau és el do del seu Esperit que posa la primera i més preciosa nota d'una cançó d'amor. La nostra vida hauria de ser una cançó d'amor. Un cant que Déu fa elevar des del cor —«un sol cor i una sola ànima»—, per parlar de l'Amor. Perquè som temple de l'Amor. I això ens dóna una capacitat per a l'amor, que ens posa en el veritable camí de la vida. Una cançó d'amor les notes de la qual cal escriure en el nostre pentagrama, no únicament amb les meves notes, sinó amb ajuda de les notes dels nostres companys de camí.
Però com amics de Jesús hem de romandre junts. Quedar en silenci i deixar que parli el cor. És la millor oració. La invocació més forta per atraure sobre nosaltres els dons de l'Esperit Sant.
«Veniu, oh Sant Esperit
des del cel al nostre pit.
Pare dels pobres, veniu,
deu-nos els dons que teniu.
Deu als fidels confiats
El mèrit de la virtut
el camí de la salut
la joia immortal i plena.»
Ac 2,1-11; Sl 103; 1Co 12,3-7.12-13; Jn 20,19-23
«No puc estimar-lo sinó a través de l'home,
mirall del meu Déu!
Mirar-lo als ulls és sentir
una cançó d'amor».
Aixeco la mirada, i contemplo una comunitat reunida al voltant d'un altar, contemplo la comunitat i escolto una cançó blanca. M'acosto a aquesta comunitat, llavors contemplo els seus rostres diferents que revelen maneres de ser diferents, històries diverses, rostres que parlen de virtuts i també de punts foscos. Aixeco la mirada fins a contemplar el grup de fidels que habitualment ens acompanyen. Els seus rostres són menys coneguts, però també diversos, vestits també diversos en els seus colors i formes, tot un indici d'històries diverses. Que parlen també de punts de llum i d'ombra.
Aixeco la mirada, contemplo el vostre rostre, els vostres ulls, i sento una cançó d'amor. És la melodia de l'Esperit Sant que habita en vosaltres, que distribueix dons diversos, però és una sola la font. És la melodia de l'Esperit Sant, que vol fer de les nostres vides una cançó d'amor. És la cançó que anem escrivint a la llum de l'Esperit sobre el pentagrama del cor. Amb les notes i els silencis de la nostra vida.
La cançó no sempre ens surt amb una lletra bona i atractiva, per la malaptesa de la nostra mà i la falta de llum al cor. La cançó no sempre ens surt ben afinada, amb una bona tonalitat. Però hem de saber, i així ens ho suggereix la Paraula de Déu, que el nostre objectiu és arribar a oferir un bon concert, que necessitem dedicar temps a assajar la cançó, a polir deficiències.
Com a creients i temples de l'Esperit Sant tenim aquesta responsabilitat, aquesta tasca necessària. Així ens ho demana Jesucrist en l'evangeli que acabem d'escoltar: «Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres», ens diu. Crist ens envia, doncs, perquè el món ens miri i escolti una cançó d'amor. Així ho suggereix també Pau quan escriu a la comunitat de Corint: «a nosaltres ens ha posat el Senyor com a espectacle davant el món sencer» (cf. 1Co 4). Una cançó d'amor. Aquesta és la nostra responsabilitat i el nostre objectiu principal.
Ara bé, la Paraula de Déu ens adverteix que «hi ha diversitat de dons, diversitat de serveis i de miracles». Això complica una mica les coses. Però les complicacions es poden anar simplificant, i es poden resoldre també, si considerem que tot s'ha de resoldre en buscar el bé comú. Tot cal contemplar-ho en la línia de perfilar una bona melodia, que el món ens miri i escolti una cançó. Ens pot sortir una cançó a veus. Jo crec que més aviat la nostra cançó és una cançó a veus. El provoca la nostra diversitat, els diferents dons que reparteix l'Esperit. Però les diferents veus poden fer que la cançó tingui una bellesa més gran.
En qualsevol cas no podem deixar de mirar als ulls dels altres per descobrir-hi, més enllà de les seves foscors, la bellesa de la llum i de la pau que traspua el seu cor i que són les notes per a una cançó d'amor.
L'Eucaristia és un moment preciós, quan el Crist es fa present i ens diu: «Pau a vosaltres». La pau és el do del seu Esperit que posa la primera i més preciosa nota d'una cançó d'amor. La nostra vida hauria de ser una cançó d'amor. Un cant que Déu fa elevar des del cor —«un sol cor i una sola ànima»—, per parlar de l'Amor. Perquè som temple de l'Amor. I això ens dóna una capacitat per a l'amor, que ens posa en el veritable camí de la vida. Una cançó d'amor les notes de la qual cal escriure en el nostre pentagrama, no únicament amb les meves notes, sinó amb ajuda de les notes dels nostres companys de camí.
Però com amics de Jesús hem de romandre junts. Quedar en silenci i deixar que parli el cor. És la millor oració. La invocació més forta per atraure sobre nosaltres els dons de l'Esperit Sant.
«Veniu, oh Sant Esperit
des del cel al nostre pit.
Pare dels pobres, veniu,
deu-nos els dons que teniu.
Deu als fidels confiats
El mèrit de la virtut
el camí de la salut
la joia immortal i plena.»
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS PASQUAL
Diumenge de Pentecosta (Cicle B)
Dels sermons de sant Joan Crisòstom, bisbe
Si l'Esperit no perdona els pecats, és en va que el rebem en el baptisme. Si l'Esperit Sant no existís, nosaltres no podríem dir que Jesús és el nostre Senyor: «Perquè ningú no pot dir Jesús és Senyor nostre si no el mou l'Esperit Sant». Si l'Esperit Sant no existís, nosaltres, els fidels, no podríem pregar Déu; i, en canvi, diem efectivament: «Pare nostre que esteu en el cel». De la mateixa manera que no podríem invocar Nostre Senyor, tampoc no podríem invocar Déu, el nostre Pare. ¿Qui ho prova? L'Apòstol quan diu: «És perquè sou fills, que Déu ha enviat als vostres cors l'Esperit del seu Fill, que crida: Abbà, Pare!» Per això, sempre que invoqueu el Pare, recordeu que ha calgut que l'Esperit hagi tocat la vostra ànima perquè fóssiu considerats dignes d'anomenar Déu amb aquest nom.
Si l'Esperit Sant no existís, no hi hauria en l'Església paraules de ciència ni de saviesa: «Perquè l'Esperit ha donat a l'un el do d'expressar se amb saviesa; a un altre, el do de parlar amb ciència». Si l'Esperit Sant no existís, no hi hauria en l'Església ni pastors ni doctors, perquè és l'Esperit qui els fa, segons allò de Pau: «Vetlleu per tot el ramat, del qual l'Esperit Sant us ha constituït bisbes i pastors». ¿No veieu com això encara s'esdevé per obra de l'Esperit? Si l'Esperit Sant no fos present en aquell que és el nostre pare i el nostre doctor comú, quan ara ha pujat a aquesta tribuna santa, quan us ha donat a tots la pau, vosaltres no li hauríeu pas respost unànimement: «I amb el vostre esperit». Per això, quan puja a l'altar o parla amb vosaltres o prega per vosaltres, li doneu aquestes paraules per resposta; més encara quan s'està prop d'aquesta taula santa, quan ofereix aquest sacrifici digne de reverència. Ho sabeu prou els iniciats. No toca les ofrenes abans d'haver implorat per a vosaltres la gràcia del Senyor, abans que vosaltres no li hàgiu respost: «I amb el vostre esperit.» Aquesta resposta us recorda que aquell que és allí no fa res de per ell mateix, que els dons que hom toca no són únicament obra de l'home. És la presència de la gràcia de l'Esperit, davallada sobre tots nosaltres, que duu a terme tota sola aquest sacrifici místic. Sens dubte, hi ha present un home, però és Déu qui actua per mitjà d'ell. No us quedeu, doncs, amb allò que impressiona els vostres ulls; concebeu la gràcia invisible. No hi ha res que vingui de l'home en tot allò que s'acompleix en el santuari. Si l'Esperit no hi fos present, l'Església no formaria un tot ben consistent. La consistència de l'Església manifesta la presència de l'Esperit.
Diumenge de Pentecosta (Cicle B)
Dels sermons de sant Joan Crisòstom, bisbe
Si l'Esperit no perdona els pecats, és en va que el rebem en el baptisme. Si l'Esperit Sant no existís, nosaltres no podríem dir que Jesús és el nostre Senyor: «Perquè ningú no pot dir Jesús és Senyor nostre si no el mou l'Esperit Sant». Si l'Esperit Sant no existís, nosaltres, els fidels, no podríem pregar Déu; i, en canvi, diem efectivament: «Pare nostre que esteu en el cel». De la mateixa manera que no podríem invocar Nostre Senyor, tampoc no podríem invocar Déu, el nostre Pare. ¿Qui ho prova? L'Apòstol quan diu: «És perquè sou fills, que Déu ha enviat als vostres cors l'Esperit del seu Fill, que crida: Abbà, Pare!» Per això, sempre que invoqueu el Pare, recordeu que ha calgut que l'Esperit hagi tocat la vostra ànima perquè fóssiu considerats dignes d'anomenar Déu amb aquest nom.
Si l'Esperit Sant no existís, no hi hauria en l'Església paraules de ciència ni de saviesa: «Perquè l'Esperit ha donat a l'un el do d'expressar se amb saviesa; a un altre, el do de parlar amb ciència». Si l'Esperit Sant no existís, no hi hauria en l'Església ni pastors ni doctors, perquè és l'Esperit qui els fa, segons allò de Pau: «Vetlleu per tot el ramat, del qual l'Esperit Sant us ha constituït bisbes i pastors». ¿No veieu com això encara s'esdevé per obra de l'Esperit? Si l'Esperit Sant no fos present en aquell que és el nostre pare i el nostre doctor comú, quan ara ha pujat a aquesta tribuna santa, quan us ha donat a tots la pau, vosaltres no li hauríeu pas respost unànimement: «I amb el vostre esperit». Per això, quan puja a l'altar o parla amb vosaltres o prega per vosaltres, li doneu aquestes paraules per resposta; més encara quan s'està prop d'aquesta taula santa, quan ofereix aquest sacrifici digne de reverència. Ho sabeu prou els iniciats. No toca les ofrenes abans d'haver implorat per a vosaltres la gràcia del Senyor, abans que vosaltres no li hàgiu respost: «I amb el vostre esperit.» Aquesta resposta us recorda que aquell que és allí no fa res de per ell mateix, que els dons que hom toca no són únicament obra de l'home. És la presència de la gràcia de l'Esperit, davallada sobre tots nosaltres, que duu a terme tota sola aquest sacrifici místic. Sens dubte, hi ha present un home, però és Déu qui actua per mitjà d'ell. No us quedeu, doncs, amb allò que impressiona els vostres ulls; concebeu la gràcia invisible. No hi ha res que vingui de l'home en tot allò que s'acompleix en el santuari. Si l'Esperit no hi fos present, l'Església no formaria un tot ben consistent. La consistència de l'Església manifesta la presència de l'Esperit.
LA CARTA DE L'ABAT
Estimada M. Lluïsa,
És molt bonic el text que m'envies de Tagore: «Vinc a tu perquè m'acariciïs abans de començar el dia, perquè els teus ulls es posin un moment sobre els meus ulls. Que vagi al meu treball sabent que m'acompanyes, amic meu». I quedar-te en silenci deixant-te acariciar i mirar per Ell. No sé definir l'oració, però crec que pot ser aquest silenci. Estar, no calen paraules.
Quina millor carícia que la llum d'un nou dia. «La llum que envolta Déu com un mantell». La llum que ve com una mirada que vessa bellesa, i companyia. És el Déu amor que ens acompanya, és l'hoste amable que canvia la nostra vida com es canta de l'Esperit que portem com en un temple:
«Vos sou el Consolador
de la ànima Habitador
i dolcíssim refrigeri.
En els treballs sou confort,
en les penes sou conhort
en la calor sou temperi».
Aquest és el nostre hoste més desitjat, més necessari, que està en tots, en totes les criatures repartint els seus dons diversos. Necessitem estar junts, per pacificar-nos, i sentir la seva mirada al cor. Una mirada que és llum per al camí, i saviesa per saber fer bé aquest camí que no faig en solitari. Una mirada prou profunda per descobrir la mateixa brisa, la brillantor de la mateixa llum, a la cara i al cor de qui camina amb mi. Aquest és hoste, l'Amic bo que ens fa bons, i com diu un bell vers:
«No puc estimar-lo sinó a través de l'home,
mirall del meu Déu!
Mirar als seus ulls és sentir
cantar una cançó d'amor».
M'agrada el teu silenci, perquè és un silenci que em dóna un horitzó gran, universal. Un silenci que ajuda a treballar el cor obert a tota persona. Un silenci per fer créixer pau al cor, fins a vessar des del cor pacificat.
La nostra vida hauria de ser una cançó d'amor. Un cant que Déu fa elevar des del cor, per parlar de l'Amor. Perquè som temple de l'Amor. I això ens dóna una capacitat per a l'amor que ens posa en la sendera del veritable camí de la vida. Una cançó d'amor les notes del qual cal escriure en el nostre pentagrama, amb les notes que em proporciona la vida dels companys de viatge.
Restar en silenci, i deixar deslligat el cor. Sí, és la millor pregària, perquè quedar-se en silenci és deixar que parli el cor. I el cor només té una paraula autèntica: Amor Una paraula que pronuncia en nosaltres l'Esperit. I que després en la nostra llengua humana es tradueix en una altra diferent: servei. Quina millor oració i quina conseqüència poden ser millors que això.
Queda't en silenci, i deixa't acaronar i mirar per ell. Una abraçada,
+ P. Abat
És molt bonic el text que m'envies de Tagore: «Vinc a tu perquè m'acariciïs abans de començar el dia, perquè els teus ulls es posin un moment sobre els meus ulls. Que vagi al meu treball sabent que m'acompanyes, amic meu». I quedar-te en silenci deixant-te acariciar i mirar per Ell. No sé definir l'oració, però crec que pot ser aquest silenci. Estar, no calen paraules.
Quina millor carícia que la llum d'un nou dia. «La llum que envolta Déu com un mantell». La llum que ve com una mirada que vessa bellesa, i companyia. És el Déu amor que ens acompanya, és l'hoste amable que canvia la nostra vida com es canta de l'Esperit que portem com en un temple:
«Vos sou el Consolador
de la ànima Habitador
i dolcíssim refrigeri.
En els treballs sou confort,
en les penes sou conhort
en la calor sou temperi».
Aquest és el nostre hoste més desitjat, més necessari, que està en tots, en totes les criatures repartint els seus dons diversos. Necessitem estar junts, per pacificar-nos, i sentir la seva mirada al cor. Una mirada que és llum per al camí, i saviesa per saber fer bé aquest camí que no faig en solitari. Una mirada prou profunda per descobrir la mateixa brisa, la brillantor de la mateixa llum, a la cara i al cor de qui camina amb mi. Aquest és hoste, l'Amic bo que ens fa bons, i com diu un bell vers:
«No puc estimar-lo sinó a través de l'home,
mirall del meu Déu!
Mirar als seus ulls és sentir
cantar una cançó d'amor».
M'agrada el teu silenci, perquè és un silenci que em dóna un horitzó gran, universal. Un silenci que ajuda a treballar el cor obert a tota persona. Un silenci per fer créixer pau al cor, fins a vessar des del cor pacificat.
La nostra vida hauria de ser una cançó d'amor. Un cant que Déu fa elevar des del cor, per parlar de l'Amor. Perquè som temple de l'Amor. I això ens dóna una capacitat per a l'amor que ens posa en la sendera del veritable camí de la vida. Una cançó d'amor les notes del qual cal escriure en el nostre pentagrama, amb les notes que em proporciona la vida dels companys de viatge.
Restar en silenci, i deixar deslligat el cor. Sí, és la millor pregària, perquè quedar-se en silenci és deixar que parli el cor. I el cor només té una paraula autèntica: Amor Una paraula que pronuncia en nosaltres l'Esperit. I que després en la nostra llengua humana es tradueix en una altra diferent: servei. Quina millor oració i quina conseqüència poden ser millors que això.
Queda't en silenci, i deixa't acaronar i mirar per ell. Una abraçada,
+ P. Abat
20 de maig del 2012
Diumenge VII de Pasqua / ASCENSIÓ DEL SENYOR (Cicle B)
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 1,1-11; Sl 46,2-3.6-9; Ef 1,17-23; Mc 16, 15-20
Al començament de la Quaresma hi ha una forta crida d'atenció per part de sant Pau: «Ja és hora que us desvetlleu, mireu en quin temps vivim» (Rm 13,11s).
Avui celebrem la glorificació del Fill en la solemnitat de l'Ascensió. «Aquest Jesús que ha estat endut cap al cel, tornarà». I nosaltres podem continuar sense adonar-nos del moment que vivim, com els passa als deixebles.
Què els passa als deixebles en aquest moment?
Doncs que continuen inconscients del Regne que porta el Messies, miren al cel, i no toquen de peus a terra, que és on els ha posat el seu Senyor. I, a més, per a aquesta terra, els ha donat una missió urgent i concreta: «aneu per tot el món, i prediqueu a tothom l'evangeli».
Però el gest es continua repetint. Són molts els qui, encara, continuen mirant al cel, mirant cap a la banda oposada, amb perill d'agafar tortícoli. Hi ha molta gent amb tortícoli. El cos està en una direcció, i el cap, incapaç de moure's, en una altra. Esperen que Déu els guareixi la tortícoli a cop de visions o de miracles. Hi ha encara molts miraclers entre els creients, que esperen amb les mans plegades que Déu ho arregli tot. Déu no és un massatgista. La torticoli espiritual no s'arregla sinó amb el massatge del cor. El massatge que necessitem cada dia per viure. I vivim quan estimem. I en aquest tema Déu vol, sempre ho ha desitjat, la nostra col·laboració.
Estimem quan hem conegut l'amor. Però l'amor, com la Paraula Déu, és una paraula amb molts matisos. Són d'aquelles paraules sobrecarregades de fang, embrutades, lacerades.
Cal abaixar la mirada a terra. Conèixer el misteri d'amor que ens ha revelat Jesucrist. Els deixebles que no tocaven de peus a terra, quan arriba aquest moment encara li pregunten: «Senyor, és ara que restablireu el regne?» Tenien el cor dur; la mirada, a força de mirar al cel, els transforma i els allunya de les circumstàncies concretes del moment.
I la resposta de Jesús és clara: «Aneu per tot el món amb una Bona Nova. No és cosa vostra conèixer els temps que Déu ha fixat». No podem conèixer els temps de Déu, però sí que hem de conèixer el nostre temps. El sentit del nostre temps, de la nostra existència. D'aquí la importància del moment. A més, per això ens envia el seu Esperit. Per donar-nos força i caminar pel món amb la Bona Nova.
I d'aquest Esperit rebem la força, la saviesa, la llum, per comprendre el misteri de Déu, la comprensió i la revelació, perquè el misteri de Déu no és una realitat amagada, sinó que és la manifestació d'un Déu que és amor.
Només vivint en camí per aquest món podrem «experimentar la grandesa immensa del poder que obra en nosaltres i la seva eficàcia». Però mai no es pot ser conscient mirant al cel. Mirant al cel, en tot cas, podem contemplar com passen els núvols, o com es van esvaint fins a quedar en no-res.
Com podem convidar a «tots els pobles a aplaudir, i aclamar Déu amb entusiasme» si estem bocabadats mirant al cel? «Déu puja enmig d'aclamacions». Puja des del fons de l'abisme del cor. Si el meu cor l'aclama, li canta, podré encomanar-ne altres caminants. Cal caminar amb la força i l'alegria de la Bona Nova al cor.
Sant Bernat suggereix una doble ascensió: «buscar i estar centrats a dalt, no a la terra. El salmista sembla insinuar aquesta mateixa distinció en dir: "busca la pau, procura aconseguir-la". Buscar la pau i córrer-hi al darrere equival a buscar i centrar-se en allò de dalt i no en allò de la terra. Mentre tinguem els cors dividits tindrem molts racons i ens faltarà unitat. Hem d'aixecar-los com a membres d'un cos, perquè s'uneixin en la Jerusalem celestial, la ciutat ben construïda. Així cadascú en particular i tots els germans viuran units, sense estar dividits amb ells mateixos ni amb els altres. Els membres principals del nostre cor són l'entesa i l'afecte. Els seus objectius solen ser oposats: un tendeix a dalt i l'altre és atret pel de baix. No tenir el cor dividit, membres d'un cos però tendint a la part alta; busca la pau, procura aconseguir-la» (Sermó 6,5, sobre l'Ascensió).
Jo diria que aquest és el sentit d'aquest moment, d'aquest temps que comença amb l'Ascensió del Senyor: Buscar les coses de dalt, que el Senyor ens il·lumini amb el seu Esperit, i arribem a comprendre la grandesa d'aquest misteri que s'ha manifestat en la nostra humanitat, però amb aquest esperit de saviesa de no quedar-nos mirant al cel, sinó de córrer darrere la pau que hem d'anar construint amb la força de l'esperit de Jesús pels complicats camins d'aquest món.
Ac 1,1-11; Sl 46,2-3.6-9; Ef 1,17-23; Mc 16, 15-20
Al començament de la Quaresma hi ha una forta crida d'atenció per part de sant Pau: «Ja és hora que us desvetlleu, mireu en quin temps vivim» (Rm 13,11s).
Avui celebrem la glorificació del Fill en la solemnitat de l'Ascensió. «Aquest Jesús que ha estat endut cap al cel, tornarà». I nosaltres podem continuar sense adonar-nos del moment que vivim, com els passa als deixebles.
Què els passa als deixebles en aquest moment?
Doncs que continuen inconscients del Regne que porta el Messies, miren al cel, i no toquen de peus a terra, que és on els ha posat el seu Senyor. I, a més, per a aquesta terra, els ha donat una missió urgent i concreta: «aneu per tot el món, i prediqueu a tothom l'evangeli».
Però el gest es continua repetint. Són molts els qui, encara, continuen mirant al cel, mirant cap a la banda oposada, amb perill d'agafar tortícoli. Hi ha molta gent amb tortícoli. El cos està en una direcció, i el cap, incapaç de moure's, en una altra. Esperen que Déu els guareixi la tortícoli a cop de visions o de miracles. Hi ha encara molts miraclers entre els creients, que esperen amb les mans plegades que Déu ho arregli tot. Déu no és un massatgista. La torticoli espiritual no s'arregla sinó amb el massatge del cor. El massatge que necessitem cada dia per viure. I vivim quan estimem. I en aquest tema Déu vol, sempre ho ha desitjat, la nostra col·laboració.
Estimem quan hem conegut l'amor. Però l'amor, com la Paraula Déu, és una paraula amb molts matisos. Són d'aquelles paraules sobrecarregades de fang, embrutades, lacerades.
Cal abaixar la mirada a terra. Conèixer el misteri d'amor que ens ha revelat Jesucrist. Els deixebles que no tocaven de peus a terra, quan arriba aquest moment encara li pregunten: «Senyor, és ara que restablireu el regne?» Tenien el cor dur; la mirada, a força de mirar al cel, els transforma i els allunya de les circumstàncies concretes del moment.
I la resposta de Jesús és clara: «Aneu per tot el món amb una Bona Nova. No és cosa vostra conèixer els temps que Déu ha fixat». No podem conèixer els temps de Déu, però sí que hem de conèixer el nostre temps. El sentit del nostre temps, de la nostra existència. D'aquí la importància del moment. A més, per això ens envia el seu Esperit. Per donar-nos força i caminar pel món amb la Bona Nova.
I d'aquest Esperit rebem la força, la saviesa, la llum, per comprendre el misteri de Déu, la comprensió i la revelació, perquè el misteri de Déu no és una realitat amagada, sinó que és la manifestació d'un Déu que és amor.
Només vivint en camí per aquest món podrem «experimentar la grandesa immensa del poder que obra en nosaltres i la seva eficàcia». Però mai no es pot ser conscient mirant al cel. Mirant al cel, en tot cas, podem contemplar com passen els núvols, o com es van esvaint fins a quedar en no-res.
Com podem convidar a «tots els pobles a aplaudir, i aclamar Déu amb entusiasme» si estem bocabadats mirant al cel? «Déu puja enmig d'aclamacions». Puja des del fons de l'abisme del cor. Si el meu cor l'aclama, li canta, podré encomanar-ne altres caminants. Cal caminar amb la força i l'alegria de la Bona Nova al cor.
Sant Bernat suggereix una doble ascensió: «buscar i estar centrats a dalt, no a la terra. El salmista sembla insinuar aquesta mateixa distinció en dir: "busca la pau, procura aconseguir-la". Buscar la pau i córrer-hi al darrere equival a buscar i centrar-se en allò de dalt i no en allò de la terra. Mentre tinguem els cors dividits tindrem molts racons i ens faltarà unitat. Hem d'aixecar-los com a membres d'un cos, perquè s'uneixin en la Jerusalem celestial, la ciutat ben construïda. Així cadascú en particular i tots els germans viuran units, sense estar dividits amb ells mateixos ni amb els altres. Els membres principals del nostre cor són l'entesa i l'afecte. Els seus objectius solen ser oposats: un tendeix a dalt i l'altre és atret pel de baix. No tenir el cor dividit, membres d'un cos però tendint a la part alta; busca la pau, procura aconseguir-la» (Sermó 6,5, sobre l'Ascensió).
Jo diria que aquest és el sentit d'aquest moment, d'aquest temps que comença amb l'Ascensió del Senyor: Buscar les coses de dalt, que el Senyor ens il·lumini amb el seu Esperit, i arribem a comprendre la grandesa d'aquest misteri que s'ha manifestat en la nostra humanitat, però amb aquest esperit de saviesa de no quedar-nos mirant al cel, sinó de córrer darrere la pau que hem d'anar construint amb la força de l'esperit de Jesús pels complicats camins d'aquest món.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
