DIUMENGE XXVI DURANT L'ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Nm 11,25-29; Jm 5,1-6, 2; Mc 9,38-43.45.47-48

«Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia!» Després de sentir aquest fragment del llibre dels Nombres, algú va exclamar: «Deu-nos en guard! Semblaríem tots lelos». Un altre, comentant les accions d'aquell profeta que feia forats a la paret per sortir de casa seva i anava nu pel carrer cridant, va comentar que els qui van ser testimonis directes d'aquests fets més que entendre que es tractava d'un gest profètic devien pensar que aquell bon home s'havia begut l'enteniment. I, encara, hem escoltat ara mateix que, «quan l'Esperit es posà damunt d'ells [dels setanta ancians], entraren en estat d'exaltació profètica i no paraven». I és que en el nostre imaginari col·lectiu associem la profecia a l'extravagància i, és clar, si això fos realment així, Deu-nos en guard de tenir tots el do de profecia!

Però, realment, l'extravagància és sinònim de profecia? Sabem —ens ho recorda constantment el Concili Vaticà II— que pel nostre baptisme hem esdevingut tots profetes... Tots som profetes. Som tots extravagants? Potser algú sí, però segurament no per haver rebut el do del baptisme! Extravagància i profecia no va, doncs, de bracet. Hem d'aprofundir, per tant, la nostra comprensió del que és la profecia. I, per a això, ens hi pot ajudar la segona part del text del llibre dels nombres que comentem: «Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia... i que el Senyor els donés a tots el seu Esperit!» És el do de l'Esperit, universalment ofert, el que ens fa a tots profetes. I som testimonis que aquesta profecia de l'Escriptura, des de la mort de Crist, el Senyor, a la creu, s'ha acomplert entre nosaltres: ell ha vessat en tots els nostres cors el do del seu Esperit estimat.
Qui és, per tant, el profeta? El qui ha rebut l'Esperit i parla i actua segons l'Esperit. Per això qui es val del nom de Crist per treure dimonis, encara que no sigui dels qui van amb els deixebles de Crist, és del Crist i no pot malparlar de Crist. No malparlar de Crist: malparlar inclou no només la paraula sinó l'acció. El qui actua segons l'Esperit, ni amb la seva llengua ni amb la seva vida malparla de Crist: sabent-ho o no, de fet, anuncia Crist als altres. Per això el Senyor és molt clar: «Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres». Tothom qui és amb Crist és profeta perquè ha rebut l'Esperit de Crist i actua segons l'Esperit de Crist. Germans, quan sentim aquesta paraula de l'Evangeli, tant clara i tant diàfana, tant nítida, «qui no és contra nosaltres és amb nosaltres», no sentim alhora, com el seu ressò més exacte aquella altra del mateix Senyor que ens conserva l'evangelista Mateu: «No tothom qui em diu: "Senyor, Senyor", entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel?» Que cecs que ens podem tornar si oblidem aquests textos, si no els imprimim com segells al fons dels nostres cors! Que enganyats que podem anar! «Fer la voluntat del meu Pare del cel...» heus aquí l'altre aspecte essencial del que significa ser profeta.

Profeta és qui rep el do de l'Esperit i gràcies a aquest do és capaç de fer i fa la voluntat del nostre Pare. I mireu que n'és de senzill fer la voluntat del Pare: «Tothom qui us doni un vas d'aigua pel meu nom, perquè sou de Crist, us dic amb tota veritat que no quedarà sense recompensa». Qui és incapaç de donar un vas d'aigua? I, tot i així, encara hi ha qui, inclús entre els qui diuen: "Senyor, Senyor", és incapaç de donar un vas d'aigua. Per això l'advertència final de l'Evangeli que hem proclamat avui de no escandalitzar i de no pecar. Hem rebut tots el do de l'Esperit de Crist que ens fa profetes: mirem d'actuar i viure segons aquest do per tal que donem tots, ara i arreu, testimoni de Crist. És clar, doncs, que la profecia no té res a veure amb l'extravagància.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 26è durant l'any (Cicle B)

Dels sermons de sant Jeroni, prevere, sobre l'evangeli segons sant Mateu
«Ai del món a causa dels escàndols. És necessari, certament, que vinguin escàndols; però ai d'aquell home per causa del qual ve l'escàndol!» Si és necessari que vinguin escàndols, ¿és per això lliure de culpa aquell per causa del qual ve l'escàndol? Nosaltres, però, diem: l'escàndol no ve sinó al món terrenal. ¿Vols que no vingui a tu l'escàndol? Doncs no siguis terrenal. Per això us dic: aquest món terrenal conté l'escàndol, aquesta terra necessita tenir l'escàndol. No et comportis terrenalment, comporta´t celestialment, i no tindràs escàndol.

«Però ai d'aquell home per causa del qual ve l'escàndol!» Argumentava en general. I ho especifica: «Si, doncs, la teva mà o el teu peu et són ocasió d'escàndol, talla-te'ls i llença'ls lluny de tu; que més et val d'entrar coix a la vida, al Regne de Déu, que no pas ser tirat amb totes dues mans i amb tots dos peus a la gehenna perdurable». Si, doncs, la teva mà o el teu peu et són ocasió d'escàndol, talla-te'ls. Com que ara parla als apòstols, i l'Església té el seu fonament en els apòstols, tot el que diu a ells ho diu a l'Església, ja que l'Església té un sol cos, però té molts membres. L'Església té veritables ulls, o sia els responsables de l'Església i els doctors, que veuen en les Escriptures els misteris de Déu. Té també mans, o sia homes d'acció, que no són ulls sinó mans. Té també peus, que ni hi veuen ni actuen, sinó que tenen diversos camins a seguir; però el peu corre, justament, perquè la mà trobi allò que ha de fer. Si s'esdevenia, doncs, que un ull de l'Església t'escandalitza, que t'escandalitza una mà, que t'escandalitza un peu, més et val que et manqui una sola facultat i que entris amb les altres facultats en el Regne dels cels; més et val de tenir un ull emboirat o un peu coix que no pas anar a parar al foc etern. Si el bisbe ha errat, si el prevere ha pecat, si el diaca ha delinquit, no argumentis que són superiors, sinó que l'ull sigui arrencat, que la mà sigui tallada, que el peu sigui amputat i que salvin els altres membres.

Això ho hem dit segons una interpretació més profunda. Cal saber, però, que es pot interpretar d'una altra manera. Si t'escandalitza l'ull, si t'escandalitza la mà, si t'escandalitza el peu, si t'escandalitzen les persones estimades, el pare, la mare, el germà, el fill i els altres parents, arrenca'ls de tu; més et val de regnar sense la mare que perdre't juntament amb ella. I això va adreçat pròpiament als monjos, va adreçat pròpiament als apòstols, ja que el monjo desitja imitar la vida dels apòstols. ¿Vols, oh monjo, ser deixeble meu, vols en últim terme ser deixeble dels meus deixebles? Fes el que va fer Pere, el que van fer Jaume i Joan. Tenien un ull que els era ocasió d'escàndol, el pare, la barca, la xarxa. Jesús els diu: «Veniu i seguiu-me». L'ull és arrencat, i ells segueixen Jesús. Que cap monjo no digui, doncs: Tinc un pare, tinc una mare. Jo li respondré: Tens Jesús. El qui té Jesús té pare, té mare, té fills, té tots els parents. Honra, doncs, els teus pares en la mesura en què no et siguin un obstacle per a servir el Senyor, és a dir, el teu sobirà. A ell és deguda la glòria pels segles dels segles. Amén.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Carme,

Em dius en una carteta teva: «Compartir el silenci de la nit i viure aixoplugat en l'amor d'un cor de nen, és el més bonic que ens pot regalar la vida, sense oblidar que ells són, en tot, suggeriments i regals de Déu».

Doncs, aquesta experiència, Carme, està molt lluny de ser viscuda per la nostra societat, i fins i tot per molts pares. La infància no és, precisament, valorada en aquests temps, una infància que més aviat és víctima. Quants pares no arriben a gaudir dels seus fills!

Les xifres a nivell mundial fan estremir: al món hi ha 400 milions de nens en condicions d'esclavitud. Vuit milions moren de malalties que es poden curar i prevenir fàcilment. Tres-cents mil nens treballant en condicions d'esclavitud per multinacionals. Una quantitat semblant nodreix les files d'exèrcits com nens-soldat. Pares que venen els seus fills per un grapat de dòlars... Tot aquest panorama en terres on el primordial és subsistir. Infància en què s'ha trencat la cançó de la vida, com suggereix el poeta:

«Van néixer per cantar una cançó. Però el vers que la sostenia es va esborrar  després d'un hàlit de sang. Ara viuen fusell en mà, el cos, encara naixent, llaurat per la guerra, vida prestada que no assaja l'amor, i un abisme de mort a l'aguait». (Maria Novo)

Neixen per cantar una cançó. La cançó de la vida. Porten l'esperança d'una vida  nova al món. Per això s'han escrit pàgines de gran bellesa sobre la infància:

«Per a mi, no hi ha res de més bell al món
que un dimoniet de criatura que xerra amb Déu al fons del jardí...
No conec res més bonic al món, diu Déu,
que un nen galtaplè, atrevit com un ocellet,
que diu vint vegades “bon dia” i vint vegades “bona nit”.
Mai no en té prou... La vintena és com la primera. Ell compta com jo.
Així conto jo les hores».

I què ens diu Déu avui? Aquestes paraules: Qui escandalitza un d'aquests petits que tenen fe, valdria més que el tiressin al mar amb una mola d'ase lligada al coll... Una societat que els retalla la vida es retalla també el seu futur. «Intenteu vosaltres els homes dir només una vegada una sola paraula d'infant. No podeu. És una aigua massa pura que fuig de la vostra bruta memòria».

L'amor del cor d'un nen és el més bonic que ens pot regalar la vida. Un preciós regal de Déu. Però aquesta societat valora només el que produeix.

La nostra societat necessita conversió. Una abraçada,

+ P. Abat

SANT MIQUEL I TOTS ELS ÀNGELS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

Àngels que pugen i baixen.

Això és el que hem de veure i res més. Per què, ja creus? Natanael ha reconegut Jesús, tot i el seu escepticisme, encara que no ho pugui entendre tot al principi, respon: «Rabí, vós sou el Fill de Déu, sou el rei d'Israel».

Jesús li ha descobert el seu interior: «Un Israelita digne d'aquest nom, un home que no enganya». Jesús coneix a cadascú abans que nosaltres a ell. Jesús sap si som veritables monjos, si no ens enganyem a nosaltres mateixos.

Natanael ha reconegut Jesús. I, tu? Reconeixes Jesús? Creiem en el mestre, el Fill de Déu, el Déu veritable, el qui els monjos servim? Si els àngels de Déu el serveixen al cel, ací a la terra som els monjos els qui servim a Crist, el rei veritable. És el veritable cristià que no enganya, el qui reconeix Jesús com a Salvador absolut, el qui el serveix. És aquest cristià que viu del donar-se completament al servei de Déu ací a la terra, el qui veurà coses molt més grans, el cel obert, els àngels de Déu.

Tot això si: Ja creus? O encara necessites de la medicina de Déu que ens ofereix l'arcàngel Rafael? O encara necessites de la fortalesa de Déu que et dóna l'arcàngel Gabriel? O és que necessites de qui com Déu que lluiti i obtingui la victòria contra el mal com l'arcàngel Miquel?

Àngels que pugen i baixen. Això és el que hem de veure i res més.

LECTIO DIVINA

Salm 28 [29]

1 Doneu al Senyor, fills de Déu,
doneu al Senyor glòria i honor;
2 doneu al Senyor la glòria del seu nom.
Adoreu el Senyor: s’apareix la seva santedat.

3 La veu del Senyor es fa sentir sobre les aigües:
el Déu majestuós fa esclatar la tempesta,
ve el Senyor sobre les aigües de l’espai.
4 La veu del Senyor és potent,
la veu del Senyor és majestuosa.
5 La veu del Senyor estavella els cedres,
estavella el Senyor els cedres del Líban.
6 Fa saltar el Líban com un vedell,
i el Sirion, com la cria dels braus.

7 La veu del Senyor fa espurnejar flames de foc,
8 la veu del Senyor arremolina el desert,
arremolina el Senyor el desert de Cadeix.
9 La veu del Senyor arremolina l’alzinar
i escorça les boscúries.
I al seu palau tot canta: «Glòria!»

10 El Senyor té el soli dalt les aigües diluvials,
hi seu el Senyor, rei per sempre.
11 Que el Senyor faci poderós el seu poble,
que el Senyor el beneeixi amb la pau!

Idees generals sobre el salm

Les arrels d’aquest salm provenen d’un antic himne cananeu. Un himne de lloança. És la descripció poètica d’una tempesta que travessa la terra de nord a sud. Hi ha un pròleg, en el qual els àngels són convidats a magnificar l’obra del Totpoderós. Un epíleg on Israel és convidat a renovar la seva confiança en el Senyor. D’aquesta manera es posa de relleu la significació religiosa del fenomen meteorològic.

Com els himnes de lloança hi ha una introducció, (v. 1-2) un nucli central (v. 3-9) i una conclusió (v. 10-11).

v. 1-2 Invitació a aclamar (3 vegades) el Senyor i adorar-lo (una vegada) a l’entrada del temple. Apareix amb insistència el nom del Senyor (4 vegades) i el terme glòria (2 vegades)

v. 3-9 Motiu pel qual cal lloar el Senyor. «Veu del Senyor», apareix 7 vegades. El número 7 indica totalitat. Set trons.

Segueix el desenvolupament de les tempestes en aquella regió. Solen començar al mar, per avançar cap al continent, d’oest a est. Ve acompanyada de llamps, la veu del Senyor és esplendorosa, llança flames de foc. Recorre la terra de nord a sud. Parla de les muntanyes del Líban, al nord i de Cadeix, al sud. Apareixen els elements més poderosos de la naturalesa, com els cedres. Sirion, pot ser un altre nom per designar el Líban. Però el centre del salm estaria en l’aclamació del poble, com a resposta a la invitació del principi: Glòria! No només s’estremeixen els elements més poderosos de la natura sinó que li poble mateix s’estremeix amb el seu crit: Glòria!

v. 10-11 Es presenta el Senyor, rei per sempre, assegut sobre les aigües. Apareix també repetidament. És qui domina el mal i les forces de la natura, beneeix el seu poble amb la pau i li dóna la plenitud de béns que garanteixen la vida.

Llegeix

Feu tres lectures, una per cada una de les parts del salm, tot dedicant a cadascuna un temps de reflexió.

Medita

v. 1-2 Els imperatius, que trobem aquí li donen un to solemne. Podria fer-se una comparació amb les sèries dels salms 148 i 150. En un ambient litúrgic es convida a tots els éssers celestes a la lloança. «És l’anunci de la gràcia evangèlica que serà difosa per totes les nacions» (Eusebi). «Tributeu al Senyor honor i glòria, tributeu, tributeu al Senyor tota la glòria que pugueu al seu sant nom, i la vostra adoració fins a prosternar-vos fins a la pols». (P. Claudel)

v. 3-4 Una veu majestuosa retrona ... «Després ve el bramul del tro, la veu de Déu majestuosa. Ningú no li pot seguir el rastre quan fa sentir el seu brogit. Quan trona aquesta veu esclaten meravelles, ell fa coses grans que no podem comprendre». (Job 37,4) «Canteu a Déu, Canteu al Senyor, que cavalca pel cel més alt i etern, que llança la seva veu, la seva veu poderosa, majestuosa: Reconeixeu el poder de Déu». (Salm 68,34)

v. 5-6 Tot és sacsejat per la veu de Déu. El salm 80 parla de cedres altíssims. Cedres amb més de 12 metres de perímetre que desafien homes i segles. Tot intent d’orgull, de supèrbia, d’autosuficiència serà abatut pel poder del Senyor: «Els ulls dels orgullosos seran humiliats, serà doblegada l’arrogància humana, només el Senyor serà enaltit aquell dia, contra tot d’orgullós i envanit, contra tots els cedres del Líban... serà humiliada l’arrogància de l’home. Només el Senyor serà enaltit aquell dia, i dels ídols non en quedarà res...» (Isaïes 2,11s) Vegeu el salm 114: «Estremeix-te terra davant el Senyor...» El salmista veu en una visió poètica les grans muntanyes del Líban i Sirion, convertits en animals embogits, que salten i dansen. El Déu de la tempesta aniquila amb el seu poder totes les falses divinitats.

v. 7-8 Com una al·lusió a un déu del foc o divinitats orientals, que són dominades pel foc del Senyor. El desert és una terra per recordar. Allà on va viure el poble durant 40 anys, tot buscant la terra de la llibertat. El Senyor també té el domini del desert. Un domini absolut sobre tot. «La terra tremola i dansa quan es compleixen els plans del Senyor, i deixi el territori com un desert despoblat». (Jeremies 51,29)

v. 9 «Glòria!» És la clau del salm. Els sons còsmics produïts per Déu respon la veu humana amb un altre clam: «Glòria!» El salmista s’eleva per interpel·lar els àngels. Va per tot el territori de Palestina per sacsejar l’esperit i el cor dels homes en la seva invitació a l’adoració, en una atmosfera de misteri que fixa l’ànima en l’admiració, en la contemplació. Apareix nombroses vegades el nom de Déu, és una presència imponent, avassalladora. És la veu de Déu que cal escoltar. «Tot l’univers no és més que un temple que crida: Glòria a Déu!» (P. Claudel)

v. 10-11 És la resposta al invitatori de la introducció. La pau està suggerida pel seure sobre les aigües de l’oceà. El Senyor controla tots els elements perquè és rei i senyor.
Tots els éssers: muntanyes, plantes... salten, es dobleguen davant Déu que es manifesta. El salmista busca fer del so i la visió una vivència religiosa, el que ell ha experimentat. La epifania s’acaba i tot torna a la calma. Déu apareix dominant. L’arc iris de la pau s’estén sobre el món. El diluvi s’assossega. Déu queda entronitzat. «Força del Senyor, que dóna força al seu poble! Força amb aquesta benedicció que vessa amb l’extensió de la pau». (P. Claudel) L’immens poder còsmic es converteix en un poder salvífic per al poble escollit. L’home de fe no té por. El seu creador és també el seu Pare. L’huracà desencadenat per la tempesta és un signe natural per parlar-nos de l’huracà del seu amor. La força de Déu en la naturalesa vegetal i animal són símbols del poder de la Paraula de Déu en els cors dels homes. «En aquest món modern tan tecnificat sembla que no hi ha lloc per a l’experiència religiosa en la naturalesa. Amb tot, l’experiència tècnica de domini i la contemplativa de sorpresa i esglaiament poden i han de coexistir en l’home ben integrat. En realitat, l’estudiant en vacances no es banya en una fórmula d’H2O, sinó que gaudeix de l’aigua i de la seva frescor». (Alonso Schökel)

Prega

«Lloa el Senyor ànima meva:
Lloaré el Senyor tota la vida,
cantaré al meu Déu mentre sigui al món.
El Senyor deslliura els presos,
el Senyor dóna la vista als cecs.
Lloeu el Senyor, que la música és bona,
el nostre Déu mereix una lloança harmoniosa.
Lloeu el Senyor des del cel,
lloeu-lo sol i lluna,
lloeu-lo estrelles lluminoses;
Lloeu-lo cel del cel i aigües de sobre el cel.
Que tots lloïn el nom del Senyor:
l’únic nom que excel·leix sobre tot altre.
Canteu al Senyor un càntic nou,
que el lloïn reunits els qui l’estimen».

(És una oració escrita a partir de versos de diferents salms. En pots confegir una semblant).

Contempla

Tot contemplant en silenci l’aigua, o els arbres de la naturalesa, o l’alçada de les muntanyes, o aprofitant també una tempesta, repassa interiorment les paraules del salm.