Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, subprior de Poblet
Dt 4,1-2.6-8; Salm 14,1a i 2-3a.3bc-4ab.5; Jm 1,17-18.21b-22.27; Mc 7,1-8a.14-15.21-23
L’amor és un regal, que com tot allò de bo, ve de dalt, del Pare; aquell en qui res no canvia i en qui no hi ha ombra de variació perquè Ell és amor. Nosaltres sentim la seva Paraula, la que Ell ha plantat entre nosaltres, Crist, el Fill fet home. Però no sols l’hem de sentir, hem d’escoltar-la i acollir-la amb docilitat; posar-la en pràctica. Tot allò que hi ha de dolent en el món surt de dins nostre i allunya els nostres cors de Déu; tota la malicia del món ha nascut en l’interior dels homes i també en cadascun dels nostres cors hi ha la llavor del mal. Escoltar a Déu i no posar en pràctica la seva Paraula seria practicar una religió buida de Déu; honorar Déu amb la boca però tancar-li el cor no és obeir a Déu, és oblidar-lo poc a poc fins a oblidar que l’hem oblidat. La Paraula, que té el poder de salvar-nos, mal rebuda pot anar provocant pas a pas la nostra indiferència i així Déu es va apagant en les nostres consciències, abstrets com estem per les coses del dia a dia; potser fins i tot en un ritualisme que sense que la Paraula ens mogui el cor, esdevé ritual buit de contingut, fals, un sense sentit.
Cercar el refugi en un cos doctrinal segur, en un codi de conducta ben definit, en una organització religiosa forta; cercant la pretesa solidesa del passat, que mai no fou tal, davant la incertesa del present i la indefinició del futur; no és la solució. La fe no és tant sols quelcom que es vagi transmeten de generació en generació, de mà a mà, un boca orella; la transmissió d’unes fórmules o d’unes rúbriques litúrgiques; és molt més que això. La fe veritable és aquella sempre viva, sempre a la recerca de l’Evangeli i del seguiment fidel de Crist; la fe veritable és una experiència vital i particular de cadascú i alhora de cada comunitat i de tota l’Església, que és la comunitat de les comunitats. La fe veritable és amor.
El monestir és una comunitat, una escola en la que aprenem de Déu a ser feliços, a estimar; una felicitat i un amor per compartir amb els germans i que és alhora compartir l’amor i la felicitat de Déu. Aprenem a estimar, en l’escola de la caritat, de l’amor. En un monestir hi ha alumnes de diversos nivells, de diverses generacions. Cap encara no ha acabat el curs perquè l’examen final és davant del Pare, que en el darrer dia ens examinarà en l’amor. Alguns dels alumnes d’aquesta escola de l’amor, però hi porten anys. Alguns fins i tot, per als qui en portem menys i ens hi hem incorporat a la meitat de la jornada, esdevenen punts de referència per la seva vida de treball, humilitat, pregària, servei i lliurament; és a dir per a la seva vida d’amor a Déu i als germans. Avui un d’aquest monjos, que n’hi ha, no en dubteu pas, i que és per a tots nosaltres un referent; compleix noranta anys, seixanta-quatre dels quals transcorreguts aquí a Poblet. És un d’aquests monjos de pedra picada dels que potser ja no en queden gaires i dels qui han fet del nostre monestir el que és avui materialment però, sobretot, espiritualment, Després d’aquesta Eucaristia, fra Josep potser em renyarà per dir aquestes coses; però cal dir que són els monjos com vostè els qui esdevenen un referent i amb els qui realment val la pena de compartir aquí, aquesta follia de l’amor a Crist i als germans.
Donem avui gràcies a Déu pel regal d’aquests monjos que han dedicat la seva vida a Crist aquí a Poblet; que han obrat honradament, que practiquen la justícia, i la veritat te la diuen tal com la pensen; que no escampen res d’infamant perquè honoren i aprecien a Crist, el Senyor. Ells han obrat així perquè han obert el seu cor a la Paraula i la tenen dins seu. D’aquí que la seva vida ens sigui un referent i esperem que ho sigui encara per uns anys més, fra Josep no tingui presa, nosaltres som alumnes maldestres i ens costa aprendre i per tant el necessitem encara al nostre costat per avançar en l’amor a Crist i als germans.
Obrim al Senyor els nostres cors, obrim-los a la seva Paraula per acollir-la amb docilitat i posar-la en pràctica i que l’amor ens sigui el full de ruta. Com deia sant Agustí: «Estima i fes el que vulguis: si calles, calla per amor; si crides, crida per amor; si corregeixes, corregeix per amor; si perdones, perdona per amor. Que hi hagi dins teu l’arrel de la caritat; d’aquesta arrel no pot brostar sinó el bé.» Alguns d’entre nosaltres ja ho fan així, d’altres cal que ens hi escarrassem una mica més però menys mal que Déu és misericordiós i un mestre amatent i pacient.
Fra Josep que sigui per molts anys i donem gràcies a Déu per la seva vida cristiana i monàstica.
30 d’agost del 2015
24 d’agost del 2015
SANT BARTOMEU, APÒSTOL
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
La glòria de Déu envolta el monestir, quan baixa de la presència de Déu. Quan la comunitat cristiana, religiosa, monàstica viu la transparència cristal•lina de la fe, l’esperança i la caritat, només pot resplendir Déu.
Això, té molt a veure amb la veritat, amb viure com un home que no enganya, com Natanael, identificat per la tradició amb Bartomeu apòstol.
Els apòstols confessen Jesús, com a Fill de Déu i com a fill de Josep de Natzaret. És a dir, Jesús és Déu i és home.
Tot i els dubtes de sempre, com sempre, els apòstols ens encoratgen a caminar per l’Evangeli. «Vine i ho veuràs», diu Felip a Natanael.
Dubtes tu també? Posa’t en camí. Posa els peus on Jesús els ha posat, on els sants els han posat i ho veuràs. Veuràs obert el cel.
La glòria de Déu envolta el monestir, quan baixa de la presència de Déu. Quan la comunitat cristiana, religiosa, monàstica viu la transparència cristal•lina de la fe, l’esperança i la caritat, només pot resplendir Déu.
Això, té molt a veure amb la veritat, amb viure com un home que no enganya, com Natanael, identificat per la tradició amb Bartomeu apòstol.
Els apòstols confessen Jesús, com a Fill de Déu i com a fill de Josep de Natzaret. És a dir, Jesús és Déu i és home.
Tot i els dubtes de sempre, com sempre, els apòstols ens encoratgen a caminar per l’Evangeli. «Vine i ho veuràs», diu Felip a Natanael.
Dubtes tu també? Posa’t en camí. Posa els peus on Jesús els ha posat, on els sants els han posat i ho veuràs. Veuràs obert el cel.
23 d’agost del 2015
DIUMENGE XXI DURANT L’ANY (Cicle B)
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Quan circulem per la vida, de moment, ens trobem en un moment de crisi. Entrem en una rotonda i no sabem per on hem de continuar el camí. En un encreuament de camins ens trobem amb el dubte de quin és el camí, el meu camí a seguir. «Quins déus voleu adorar?» i podríem afegir: «Quants déus voleu adorar?»
Hi ha persones que s’han fet famoses per la quantitat de déus que adoren. Lamentablement molts més desitjarien adorar també aquests déus, tot i sabent que: «La carn no serveix de res».
Així anem deixant el Déu veritable que és Pare, Fill i Esperit Sant per balancejar-nos amb els déus d’aquest món: el diner, el poder, el consumisme, el materialisme, el passotisme, i tota una llista inacabable de déus envernissats de la nostra societat.
Jesús ens pregunta avui, 23 d’agost de 2015: «Vosaltres també em voleu deixar?» Avui hem d’elegir seguir o no seguir Crist el rei veritable. Ell sempre ens fa la pregunta: «Vosaltres també em voleu deixar?» Perquè la nostra vida no és coherent amb la seva vida eterna. Acumulem carn que no serveix de res, mentre deixem de banda l’Esperit que és qui dóna la vida.
Cal aturar-se a l’Estació de servei per reomplir-se de les paraules que Jesús diu que són Esperit i són vida per a poder circular. Estació que és l’Església en la qual respon Pere: «Senyor, ¿a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu.»
Fixeu-vos i mediteu-ho: Quantes vegades decantem el nostre cor cap a déus envernissats? Sabent, a més, que: «L’Esperit és el qui dóna vida».
Som de Crist o no? Som carn de Crist, perquè som membres del seu cos que és l’Església? Si és que sí: Adorar Déu vol dir fer pujar la nostra pregària al cel per baixar al proïsme més necessitat.
Quan circulem per la vida, de moment, ens trobem en un moment de crisi. Entrem en una rotonda i no sabem per on hem de continuar el camí. En un encreuament de camins ens trobem amb el dubte de quin és el camí, el meu camí a seguir. «Quins déus voleu adorar?» i podríem afegir: «Quants déus voleu adorar?»
Hi ha persones que s’han fet famoses per la quantitat de déus que adoren. Lamentablement molts més desitjarien adorar també aquests déus, tot i sabent que: «La carn no serveix de res».
Així anem deixant el Déu veritable que és Pare, Fill i Esperit Sant per balancejar-nos amb els déus d’aquest món: el diner, el poder, el consumisme, el materialisme, el passotisme, i tota una llista inacabable de déus envernissats de la nostra societat.
Jesús ens pregunta avui, 23 d’agost de 2015: «Vosaltres també em voleu deixar?» Avui hem d’elegir seguir o no seguir Crist el rei veritable. Ell sempre ens fa la pregunta: «Vosaltres també em voleu deixar?» Perquè la nostra vida no és coherent amb la seva vida eterna. Acumulem carn que no serveix de res, mentre deixem de banda l’Esperit que és qui dóna la vida.
Cal aturar-se a l’Estació de servei per reomplir-se de les paraules que Jesús diu que són Esperit i són vida per a poder circular. Estació que és l’Església en la qual respon Pere: «Senyor, ¿a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu.»
Fixeu-vos i mediteu-ho: Quantes vegades decantem el nostre cor cap a déus envernissats? Sabent, a més, que: «L’Esperit és el qui dóna vida».
Som de Crist o no? Som carn de Crist, perquè som membres del seu cos que és l’Església? Si és que sí: Adorar Déu vol dir fer pujar la nostra pregària al cel per baixar al proïsme més necessitat.
20 d’agost del 2015
SANT BERNAT, ABAT I DOCTOR DE L’ESGLÉSIA
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sv 7,7-10.15-16; Sl 62,2-9; Fl 3,17-4,1; Mt 5,13-19
«El pare de l’Orde cistercenc, sant Bernat, va lluitar en el seu temps contra la separació d’una racionalitat objectivant del corrent d’espiritualitat eclesial. La nostra situació actual, tot i ser diversa, té notables semblances». (Benet XVI, Discurs a Heiligenkreuz, 2007.09.09)
També avui ens movem en una tensió semblant entre una racionalitat, un raonar-ho tot, i la pèrdua d’una espiritualitat eclesial, que requereix prescindir en ocasions de suports racionals.
És la tensió que posava de relleu la segona lectura de Filipencs en què sant Pau posa l’accent en que «som ciutadans del cel, que esperem Crist que transformarà el nostre pobre cos», enfront dels qui són enemics de la Creu de Crist i honoren Déu amb l’estómac, i tenen la seva glòria en les seves vergonyes.
Sant Bernat va viure una espiritualitat eclesial fent que l’orde del Cister arrelés en la societat europea amb tota una xarxa de monestirs i un fidel servei a la vida de l’Església.
Tots aquests valors viscuts en temps de sant Bernat s’han difuminat, i Europa entra en una difícil contradicció que va portar a dir a Benet XVI:
«Europa, just en aquesta hora del seu màxim èxit, sembla haver-se buidat per dins, paralitzada en cert sentit per una crisi del seu sistema circulatori, una crisi que posa en risc la seva vida, depenent per així dir-ho, de trasplantaments, que no obstant això no poden eliminar la seva identitat. A aquesta disminució interior de les forces espirituals importants correspon el fet que també ètnicament Europa sembla que recorre el camí de la desaparició». (Discurs a la Biblioteca del Senat d’Itàlia, 2005.05.27)
Bernat és artífex de tota una xarxa monàstica europea. I potser ens pot ser útil preguntar-nos per aquest sorprenent èxit de la seva obra: Què movia aquelles persones a reunir-se en llocs així? Quines intencions tenien? Com van viure?
Jo destacaria tres punts avui: Cercar Déu, Paraula, Cant.
L’objectiu de Bernat, diu Benet XVI, «no estava en crear una cultura, ni tan sols conservar una cultura del passat. La seva motivació era molt més elemental. El seu objectiu era: quaerere Deum, buscar Déu. En la confusió d’un temps en què res no semblava que romangués, els monjos volien dedicar-se a l’essencial: treballar amb tenacitat per trobar el que val i roman sempre, trobar la mateixa Vida. Buscaven Déu. Volien passar del que és secundari a l’essencial, al que és només i veritablement important i fiable». (Benet XVI, Discurs al Col·legi dels Bernardins, França, 12.9.2008)
Es diu que la seva orientació era «escatològica». Que no s’ha d’entendre en el sentit cronològic del terme, com si miressin a la fi del món o a la pròpia mort, sinó que darrere del que és provisional buscaven el definitiu. Quaerere Deum. Es tractava d’una recerca cap a Déu mateix, que els havia posat senyals de pista, fins i tot havia aplanat un camí, i es tractava de trobar-lo i seguir-lo.
«El camí era la seva Paraula que, en els llibres de les Sagrades Escriptures, estava oberta davant els homes. La recerca de Déu requereix, doncs, per exigència intrínseca, una cultura de la paraula». El desig de Déu, que inclou l’amor per la paraula, aprofundir en totes les seves dimensions. «Perquè en la Paraula bíblica Déu està en camí cap a nosaltres i nosaltres cap a Ell».
Per captar plenament la cultura de la paraula, que pertany a l’essència de la recerca de Déu, hem de fer un altre pas. «La Paraula que obre el camí de la recerca de Déu és una Paraula que mira a la comunitat». En efecte, arriba fins al fons del cor de cadascú (cf. Ac 2,37). «Gregori el Gran el descriu com una punxada imprevista que esquinça l’ànima adormida i la desperta fent que estiguem atents a la realitat essencial, a Déu. Però també fa que estiguem atents els uns als altres. La Paraula no porta a un camí només individual d’una immersió mística, sinó que introdueix en la comunió amb els qui caminen en la fe».
I finalment el cant. Bernat, quan parla dels cants maldestres dels monjos, ho relaciona amb la caiguda de l’home allunyat de si mateix. I es preocuparà, en el seu interès per la vida monàstica, per l’expressió d’un cant senzill i profundament espiritual a l’altura de la Paraula. Demostra que «la cultura del cant és també cultura de l’ésser i que els monjos amb la seva pregària i el seu cant han d’estar a l’altura de la Paraula que se’ls ha confiat, a la seva exigència de veritable bellesa. D’aquesta exigència intrínseca de parlar i cantar a Déu amb les paraules donades per Ell mateix va néixer la gran música occidental».
Amb aquest breu flaix de la Paraula de Déu en la solemnitat de sant Bernat, fàcil és comprendre que aquí els monjos tenim una invitació seriosa a viure l’evangeli com a llum i com a sal, com suggeria l’evangeli proclamat. Ara depèn del compromís que vulguem viure cadascú i com a comunitat amb aquest testimoni lluminós i salat de la Paraula.
Sv 7,7-10.15-16; Sl 62,2-9; Fl 3,17-4,1; Mt 5,13-19
«El pare de l’Orde cistercenc, sant Bernat, va lluitar en el seu temps contra la separació d’una racionalitat objectivant del corrent d’espiritualitat eclesial. La nostra situació actual, tot i ser diversa, té notables semblances». (Benet XVI, Discurs a Heiligenkreuz, 2007.09.09)
També avui ens movem en una tensió semblant entre una racionalitat, un raonar-ho tot, i la pèrdua d’una espiritualitat eclesial, que requereix prescindir en ocasions de suports racionals.
És la tensió que posava de relleu la segona lectura de Filipencs en què sant Pau posa l’accent en que «som ciutadans del cel, que esperem Crist que transformarà el nostre pobre cos», enfront dels qui són enemics de la Creu de Crist i honoren Déu amb l’estómac, i tenen la seva glòria en les seves vergonyes.
Sant Bernat va viure una espiritualitat eclesial fent que l’orde del Cister arrelés en la societat europea amb tota una xarxa de monestirs i un fidel servei a la vida de l’Església.
Tots aquests valors viscuts en temps de sant Bernat s’han difuminat, i Europa entra en una difícil contradicció que va portar a dir a Benet XVI:
«Europa, just en aquesta hora del seu màxim èxit, sembla haver-se buidat per dins, paralitzada en cert sentit per una crisi del seu sistema circulatori, una crisi que posa en risc la seva vida, depenent per així dir-ho, de trasplantaments, que no obstant això no poden eliminar la seva identitat. A aquesta disminució interior de les forces espirituals importants correspon el fet que també ètnicament Europa sembla que recorre el camí de la desaparició». (Discurs a la Biblioteca del Senat d’Itàlia, 2005.05.27)
Bernat és artífex de tota una xarxa monàstica europea. I potser ens pot ser útil preguntar-nos per aquest sorprenent èxit de la seva obra: Què movia aquelles persones a reunir-se en llocs així? Quines intencions tenien? Com van viure?
Jo destacaria tres punts avui: Cercar Déu, Paraula, Cant.
L’objectiu de Bernat, diu Benet XVI, «no estava en crear una cultura, ni tan sols conservar una cultura del passat. La seva motivació era molt més elemental. El seu objectiu era: quaerere Deum, buscar Déu. En la confusió d’un temps en què res no semblava que romangués, els monjos volien dedicar-se a l’essencial: treballar amb tenacitat per trobar el que val i roman sempre, trobar la mateixa Vida. Buscaven Déu. Volien passar del que és secundari a l’essencial, al que és només i veritablement important i fiable». (Benet XVI, Discurs al Col·legi dels Bernardins, França, 12.9.2008)
Es diu que la seva orientació era «escatològica». Que no s’ha d’entendre en el sentit cronològic del terme, com si miressin a la fi del món o a la pròpia mort, sinó que darrere del que és provisional buscaven el definitiu. Quaerere Deum. Es tractava d’una recerca cap a Déu mateix, que els havia posat senyals de pista, fins i tot havia aplanat un camí, i es tractava de trobar-lo i seguir-lo.
«El camí era la seva Paraula que, en els llibres de les Sagrades Escriptures, estava oberta davant els homes. La recerca de Déu requereix, doncs, per exigència intrínseca, una cultura de la paraula». El desig de Déu, que inclou l’amor per la paraula, aprofundir en totes les seves dimensions. «Perquè en la Paraula bíblica Déu està en camí cap a nosaltres i nosaltres cap a Ell».
Per captar plenament la cultura de la paraula, que pertany a l’essència de la recerca de Déu, hem de fer un altre pas. «La Paraula que obre el camí de la recerca de Déu és una Paraula que mira a la comunitat». En efecte, arriba fins al fons del cor de cadascú (cf. Ac 2,37). «Gregori el Gran el descriu com una punxada imprevista que esquinça l’ànima adormida i la desperta fent que estiguem atents a la realitat essencial, a Déu. Però també fa que estiguem atents els uns als altres. La Paraula no porta a un camí només individual d’una immersió mística, sinó que introdueix en la comunió amb els qui caminen en la fe».
I finalment el cant. Bernat, quan parla dels cants maldestres dels monjos, ho relaciona amb la caiguda de l’home allunyat de si mateix. I es preocuparà, en el seu interès per la vida monàstica, per l’expressió d’un cant senzill i profundament espiritual a l’altura de la Paraula. Demostra que «la cultura del cant és també cultura de l’ésser i que els monjos amb la seva pregària i el seu cant han d’estar a l’altura de la Paraula que se’ls ha confiat, a la seva exigència de veritable bellesa. D’aquesta exigència intrínseca de parlar i cantar a Déu amb les paraules donades per Ell mateix va néixer la gran música occidental».
Amb aquest breu flaix de la Paraula de Déu en la solemnitat de sant Bernat, fàcil és comprendre que aquí els monjos tenim una invitació seriosa a viure l’evangeli com a llum i com a sal, com suggeria l’evangeli proclamat. Ara depèn del compromís que vulguem viure cadascú i com a comunitat amb aquest testimoni lluminós i salat de la Paraula.
15 d’agost del 2015
L’ASSUMPCIÓ DE LA MARE DE DÉU
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 11,19; 12,1-6.10; Sl 44,11-12.16; 1Co 15,20-26; Lc 1,39-56
«Maria, la mare que va cuidar Jesús, ara té cura amb afecte i dolor matern d’aquest món ferit... Ella viu amb Jesús completament transfigurada, i totes les criatures canten la seva bellesa. És la Dona, vestida de sol, amb la lluna sota els peus, i una corona de dotze estrelles sobre el seu cap. Elevada al cel, és Mare i Reina de tota la creació. En el seu cos glorificat, juntament amb Crist ressuscitat, la creació obté la plenitud de la seva bellesa. Ella no tan sols guarda al cor tota la vida de Jesús que “conservava”, sinó que també comprèn ara el sentit de les coses. Per això podem demanar-li que ens ajudi a mirar aquest món amb ulls més savis.» (Laudato si, 241)
Amb aquestes paraules inspirades en l’Apocalipsi, que acabem de proclamar com a primera lectura, acaba el Papa Francesc la seva encíclica sobre el medi ambient. Encara diu: «Al final ens trobarem cara a cara davant de la infinita bellesa de Déu (1Co 13,12) i podrem llegir amb feliç admiració el misteri de l’univers, que participarà amb nosaltres de la plenitud sense fi. Sí, estem viatjant cap al dissabte de l’eternitat, cap a la casa comuna del cel. Jesús ens diu: “Jo faig noves totes les coses”. La vida eterna serà una sorpresa compartida, on cada criatura, lluminosament transformada, ocuparà el seu lloc i hi haurà alguna cosa per aportar als pobres definitivament alliberats.»
Aquestes paraules del Papa Francesc ens posen davant el misteri de l’Assumpció de la Mare de Déu al cel. Maria mostra a l’Església i a la humanitat el final de la vida de l’ésser humà, el sentit del pelegrinatge d’aquesta vida, els motius de l’esperança. En un món que retalla cada dia més l’horitzó de la seva transcendència, en un món on cada dia es fa més asfixiant el clima del sense sentit i la falta d’esperança, en un món on cada dia tenim més motius per al pessimisme, aquest misteri de l’Assumpció de Maria ens obre a una dimensió més profunda; obre la humanitat a un sentit més transcendent. És una invitació a una mirada optimista sobre l’home i el seu futur.
Aquest Misteri ens recorda que el veritable home no és encara a casa seva. La llum del més enllà il·lumina la nostra actualitat; la certesa de futur estova la consistència del present, que queda per a l’home viu com a «pròleg de futur».
Cal tenir cura del pròleg. Quan algú escriu un llibre busca algú que li faci una bona introducció, per animar a endinsar-se amb desig en les pàgines que vénen al darrere. En el nostre cas l’autor del llibre ha escrit ell mateix el pròleg. Jo diria que el llibre en aquest cas és el llibre de la vida que cada un som cridats a viure. El pròleg el tenim a la casa d’aquest món.
«Aquí tenim la nostra casa comuna, que és també com una germana, amb la qual compartim l’existència, i com una mare bella que ens acull entre els seus braços. Però aquesta germana nostra, la terra, la nostra casa, clama pel dany que li provoquem, per l’ús irresponsable i abús que fem dels béns que Déu ha posat en ella» (Laudato si, 1)
Aquest misteri de l’Assumpció també és una invitació a tenir cura de la casa, a fer un bon pròleg, per arribar un dia a introduir-nos en les pàgines més apassionants del llibre de la vida. Aquesta plenitud a la qual arriba Maria avui, ens obre a l’esperança de seguir els seus passos. L’evangeli ens presenta la saviesa de la qual tenim necessitat per seguir els seus passos. Els passos de Maria són els passos de la Visitació, d’aquella que fa de la seva vida un servei.
Però com és el servei de Maria? Tenim la clau en el cant del Magnificat: Aquest cant ens mostra que entre el projecte de Déu i el projecte de l’home pecador no hi ha conciliació possible. Solament la conversió que porta a una transformació en la manera de pensar, d’obrar i d’organitzar les relacions entre els homes, i dels homes amb els béns de la terra és la que obre camí per a la reconciliació i la pau.
Necessitem convertir-nos a l’obra de Déu que canta Maria: L’obra d’un Déu que dispersa els homes de cor altiu, que divinitzen el seu poder i el seu saber, però es complau en els humils que dipositen en ell la seva confiança. L’obra de Déu que fa caure del tron els poderosos, i es complau en els petits, marginats, fracassats ... L’obra de Déu que omple de béns els pobres i acomiada els rics amb les mans buides. L’obra d’un Déu que mira des de baix i que ens convida a contemplar l’home des de baix, compartint el camí d’aquesta casa. Només així podem tenir l’esperança d’arribar a la casa on està disposat el llibre de la Vida.
Santa Maria, com una mare, una bona mare, ens ensenya el camí.
Ap 11,19; 12,1-6.10; Sl 44,11-12.16; 1Co 15,20-26; Lc 1,39-56
«Maria, la mare que va cuidar Jesús, ara té cura amb afecte i dolor matern d’aquest món ferit... Ella viu amb Jesús completament transfigurada, i totes les criatures canten la seva bellesa. És la Dona, vestida de sol, amb la lluna sota els peus, i una corona de dotze estrelles sobre el seu cap. Elevada al cel, és Mare i Reina de tota la creació. En el seu cos glorificat, juntament amb Crist ressuscitat, la creació obté la plenitud de la seva bellesa. Ella no tan sols guarda al cor tota la vida de Jesús que “conservava”, sinó que també comprèn ara el sentit de les coses. Per això podem demanar-li que ens ajudi a mirar aquest món amb ulls més savis.» (Laudato si, 241)
Amb aquestes paraules inspirades en l’Apocalipsi, que acabem de proclamar com a primera lectura, acaba el Papa Francesc la seva encíclica sobre el medi ambient. Encara diu: «Al final ens trobarem cara a cara davant de la infinita bellesa de Déu (1Co 13,12) i podrem llegir amb feliç admiració el misteri de l’univers, que participarà amb nosaltres de la plenitud sense fi. Sí, estem viatjant cap al dissabte de l’eternitat, cap a la casa comuna del cel. Jesús ens diu: “Jo faig noves totes les coses”. La vida eterna serà una sorpresa compartida, on cada criatura, lluminosament transformada, ocuparà el seu lloc i hi haurà alguna cosa per aportar als pobres definitivament alliberats.»
Aquestes paraules del Papa Francesc ens posen davant el misteri de l’Assumpció de la Mare de Déu al cel. Maria mostra a l’Església i a la humanitat el final de la vida de l’ésser humà, el sentit del pelegrinatge d’aquesta vida, els motius de l’esperança. En un món que retalla cada dia més l’horitzó de la seva transcendència, en un món on cada dia es fa més asfixiant el clima del sense sentit i la falta d’esperança, en un món on cada dia tenim més motius per al pessimisme, aquest misteri de l’Assumpció de Maria ens obre a una dimensió més profunda; obre la humanitat a un sentit més transcendent. És una invitació a una mirada optimista sobre l’home i el seu futur.
Aquest Misteri ens recorda que el veritable home no és encara a casa seva. La llum del més enllà il·lumina la nostra actualitat; la certesa de futur estova la consistència del present, que queda per a l’home viu com a «pròleg de futur».
Cal tenir cura del pròleg. Quan algú escriu un llibre busca algú que li faci una bona introducció, per animar a endinsar-se amb desig en les pàgines que vénen al darrere. En el nostre cas l’autor del llibre ha escrit ell mateix el pròleg. Jo diria que el llibre en aquest cas és el llibre de la vida que cada un som cridats a viure. El pròleg el tenim a la casa d’aquest món.
«Aquí tenim la nostra casa comuna, que és també com una germana, amb la qual compartim l’existència, i com una mare bella que ens acull entre els seus braços. Però aquesta germana nostra, la terra, la nostra casa, clama pel dany que li provoquem, per l’ús irresponsable i abús que fem dels béns que Déu ha posat en ella» (Laudato si, 1)
Aquest misteri de l’Assumpció també és una invitació a tenir cura de la casa, a fer un bon pròleg, per arribar un dia a introduir-nos en les pàgines més apassionants del llibre de la vida. Aquesta plenitud a la qual arriba Maria avui, ens obre a l’esperança de seguir els seus passos. L’evangeli ens presenta la saviesa de la qual tenim necessitat per seguir els seus passos. Els passos de Maria són els passos de la Visitació, d’aquella que fa de la seva vida un servei.
Però com és el servei de Maria? Tenim la clau en el cant del Magnificat: Aquest cant ens mostra que entre el projecte de Déu i el projecte de l’home pecador no hi ha conciliació possible. Solament la conversió que porta a una transformació en la manera de pensar, d’obrar i d’organitzar les relacions entre els homes, i dels homes amb els béns de la terra és la que obre camí per a la reconciliació i la pau.
Necessitem convertir-nos a l’obra de Déu que canta Maria: L’obra d’un Déu que dispersa els homes de cor altiu, que divinitzen el seu poder i el seu saber, però es complau en els humils que dipositen en ell la seva confiança. L’obra de Déu que fa caure del tron els poderosos, i es complau en els petits, marginats, fracassats ... L’obra de Déu que omple de béns els pobres i acomiada els rics amb les mans buides. L’obra d’un Déu que mira des de baix i que ens convida a contemplar l’home des de baix, compartint el camí d’aquesta casa. Només així podem tenir l’esperança d’arribar a la casa on està disposat el llibre de la Vida.
Santa Maria, com una mare, una bona mare, ens ensenya el camí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
